Reflexions sobre l'impacte del COVID-19 en la cultura (5): per una nova agenda de política cultural

Davant l’emergència i greu situació del sector cultural, avui més que mai, és imprescindible disposar d’unes polítiques governamentals valentes, amb coneixement de la realitat local, visió estratègica a curt, mig i llarg terme, i empatia envers el conjunt d’agents implicats. La seva missió ha de consistir, fonamentalment, en:

• acompanyar uns professionals i unes organitzacions al llindar de la fallida;
• salvaguardar aquelles experiències més fràgils i al mateix temps més rellevants pel paisatge cultural post-crisi;
• donar suport aquells projectes o institucions amb major capacitat multiplicadora i sinèrgica envers el sistema cultural;
• enfortir els processos de resiliència de ciutadania, entitats i profession.

Per què han de ser també valentes? Per que és imprescindible prioritzar, també arriscar, i això no agradarà als agents de sectors, formats o activitats més convencionals o no prioritàries. Tradicionalment, la majoria de governs tendeixen a concentrar els recursos en els equipaments i projectes de titularitat governamental¹ (aquells que històricament han acabat formant part de la seva responsabilitat directa, sense que això respongui necessàriament a necessitats o demandes actuals). I, pel que fa al suport a iniciatives de tercers, s’opta preferentment per la repartidora: petites ajudes a un gran nombre d’organitzacions. Distribuir uns recursos escassos a un nombre elevat de projectes no sempre té sentit. El tindria si calgués ampliar el teixit d’agents culturals i esperonar noves iniciatives, però aquest no és cas en una crisi com l’actual, i en general quan: 

• l’ajuda és tan petita que quasi no compensa els costos d’administració de la mateixa (costos de gestió tant per part de la pròpia administració com per als receptors);
• és reprodueix un ecosistema desequilibrat (reben més els territoris i els subsectors amb més iniciativa i més capacitat de presentar propostes alineades amb els paràmetres de les convocatòries) enlloc d’ajudar preferentment allí on hi ha més dèficits;
• l’activitat es farà de totes maneres i no depèn del suport governamental; és a dir, quan el diner públic no incentiva sinó que tan sols comporta uns ingressos addicionals.

Pel que fa al gruix del pressupost cultural públic, aquest se centra en el personal i les activitats dels museus, mitjans de comunicació, biblioteques, teatres o centres culturals de titularitat governamental. Molts d’ells, però malauradament massa pocs, compleixen una missió redistribuïdora fonamental a escala territorial o sectorial, ja que la iniciativa privada lucrativa se centra en les grans metròpolis o en la producció cultural de masses, abandonant les expressions més locals (de mercat petit, no competitiu, però que ens permeten ser qui som i reinventar les arrels) o que requereixen esforços cognitius més grans (fruit de processos creatius o patrimonials complexos o innovadors). Ara bé, sovint aquest paper supletori no es fa amb suficient eficiència, be perquè el perfil i dimensió dels equipaments no és adequat per maximitzar les sinergies o per treure profit d’uns actius immobilitzats desaprofitats (museus sense quasi personal i una museografia antiquada, teatres amb un nombre de funcions baixíssim, biblioteques que no poden competir amb l’oferta digital disponible ...). Sovint perquè primen altres objectius, com uns mitjans de comunicació públics o unes polítiques de programació i preus dels equipaments al servei d’estratègies partidistes, clientelars. 

Finalment, perquè no ha existit una política d’incentius, reciclatge i mobilitat del personal a càrrec; un recurs humà molt desaprofitat, dedicat massa sovint a tasques administratives i no de disseny i esperonament de l’activitat del teixit social. Quan una política es deixa en mans, únicament, del compromís voluntariós d’uns pocs, aquesta no arriba massa lluny. I és una llàstima perquè malgrat les retallades disposem d’infraestructures i professionals potencialment prou bons. I, addicionalment, donada la seva estabilitat institucional seran els que podran aguantar millor l’embat d’aquesta nova crisi. Nogensmenys, cal superar rigideses normatives en la tramitació administrativa ja que frenen una resposta eficient, qüestió sagnant en un moment particularment greu com l’actual.

Ara bé, si mirem el gruix de les estratègies de política cultural, aquelles que es poden llegir en el detall dels pressupostos públics (oblideu-vos dels grans discursos retòrics o dels focs d’artifici de promeses evanescents), no hi ha hagut canvis substancials entre la primera i la segona dècada del segle XXI. Com pot ser això si tantes coses han canviat en aquest lapse de temps? La crisi de 2008 va implicar una reducció brutal dels recursos disponibles, recursos que no s’han recuperat deu anys després (a Espanya la despesa cultural pública del conjunt d’administracions públiques de 2017 estava encara a un 72% de la de 2008). Però les retallades no varen respondre a una estratègia reflexionada sinó que es varen salvar les activitats que tenien menys costos polítics o comptables, els projectes més institucionalitzats, amb personal funcionari, o com a molt aquelles activitats amb més capacitat de mobilització social. En paral·lel varen créixer moltes iniciatives i projectes, particularment flexibles, fràgils o intensius en el temps –com per exemple els festivals –, activitats que ara patiran particularment.

Per això és necessari que la política cultural que es dissenyi tingui una mirada estratègica. En aquest sentit, qui, què i com cal prioritzar davant d’una crisi inesperada, profunda i que ens ha agafat sense estar preparats? No és fàcil respondre a aquesta pregunta ja que no disposem de prou informació –malgrat el gran nombre d’enquestes d’urgència realitzades durant el darrer mes i mig (malauradament no totes metodològicament correctes)– per fer una diagnosi acurada de la situació per territoris, sectors, formats i tipologies d’agents. El que està clar és que no s’haurien de tornar a repetir els errors de la gestió de la crisi de 2008, ja que hauríem d’haver après de l’experiència i perquè el sector cultural arribar més afeblit que en aquell moment.

Anàlisi crítica de les mesures governamentals implementades fins ara

Les mesures que s'han pres fins ara per pal·liar els efectes de la crisi, com ara els préstecs avalats pel govern, l'exempció o endarreriment en els terminis de pagament d'alguns impostos, els ERTO (expedients de regulació temporal d’ocupació), així com algunes ajudes a fons perdut o subvencions extraordinàries, no només són insuficients sinó que sovint estan mal adaptats a la realitat del sector cultural. De tots ells, el que està sent més efectiu (especialment per a les organitzacions de menys de 50 treballadors) són els ERTO, però caldria allargar-los passat l’estat d’alarma perquè en molts casos no se’ls permetrà obrir fins molt més endavant i per facilitar la reincorporació gradual dels treballadors, ja que l’activitat econòmica i el consum es recuperaran lentament. En canvi, els ajuts directes són en la majoria de casos d’imports massa reduïts pels tràmits burocràtics que impliquen². Ara bé, en tots dos casos, són mesures per aturar el cop inicial, no per encarar el retorn a l’activitat ni per preparar-se per un futur incert.

En aquest sentit és interessant escoltar les demandes dels membres del Consell de cultura de Barcelona: "necessitem un gran pla per al sector cultural, un pla que assenti unes bases noves i sòlides per a la vida cultural de la propera dècada i que eviti els errors del passat" ³. I, al costat d’això, demanen mesures concretes: “incrementar les ajudes proposades per les institucions públiques, aportar liquiditat a les empreses –més que préstecs, calen fons no reintegrables–, habilitar un mecanisme de suport a les empreses privades i entitats semipúbliques, així com a professionals autònoms –un fons de suport ad hoc disponible durant un període més o menys llarg–, i finalment agilitzar els processos administratius per fer front a la urgència de la situació”. Aquest darrer requeriment és molt important ja que l’administració sovint està més centrada en evitar algun trampós sense tenir en compte l’enorme malbaratament de recursos propis i aliens que implica complir amb procediments administratius poc eficients, que malauradament tampoc eviten la trampa.

Una altra qüestió que cal analitzar és el volum i l’eficàcia de l’ajuda financera governamental, a curt, mig i llarg termini. En relació al volum de l’ajuda, aquest depèn de la capacitat financera de cada govern, lligat al seu nivell d’endeutament previ, la capacitat per poder-se endeutar més (que depèn de la confiança dels potencials creditors) i de les prioritats governamentals sobre quins sectors i agents mereixen rebre aquestes ajudes. A la majoria de països llatinoamericans, la capacitat d’endeutament és limitada i la cultura no es considerada una prioritat pels dirigents polítics i econòmics centrats en altres sectors. Tot i això, s’observen diferències enormes de sensibilitat i d’estratègies entre els diferents països (veure, per exemple, el recull realitzat per l’OEI amb les iniciatives dels governs iberoamericans, el del Compendium de polítiques culturals o de KEA a escala europea, o a nivell mundial posant el focus en la mobilitat d’artistes realitzat per On the move i CircoStrada, entre molts d’altres).

A Europa tindrem una gran injecció de liquiditat per part del Banc Central Europeu, però no sabem encara com es distribuirà per sectors, tipologies d’agents i en última instància, nivells de govern. El com es faci marcarà l’eficiència i l’eficàcia del paquet de mesures de suport a la cultura. A Espanya la cultura no és una prioritat governamental, tal com la primera reacció del ministre del ram va deixar clar. A més, l’anàlisi de la gestió de la crisi de 2008 no genera gaires esperances. L’administració central va acaparar la major part dels recursos disponibles, ofegant les comunitats autònomes que havien de fer front al cost de les despeses en sanitat i educació, i limitant la capacitat de despesa dels ens locals endeutats en les competències essencials (que no incloïen cultura). Tanmateix, són aquests darrers els que han liderat la despesa en cultura, incrementant en quasi 10 punts percentuals el seu pes en la despesa cultural total de les administracions públiques espanyoles (del 54,8% el 2008 al 64,2% el 2017). Així, doncs, si la liquiditat arriba als ajuntaments hi ha una certa esperança de comptar amb recursos reals per reactivar el sector, tal com molt bé expliquen Àngel Mestres i Oriol Martí en un escrit recent al blog de Trànsit projectes. Ja que si els recursos excepcionals posats a disposició acaben fonamentalment en mans de l’administració central, el seu impacte en el teixit cultural serà molt més baix i centrat en les grans empreses del sector⁴ (a no ser, vana esperança, que es crees un projecte descentralitzat d’art públic, com el New Deal del president Roosevelt durant la Gran Depressió, tal com el Cultura/s de la Vanguardia deixa suggerir!). Pel que respecta a les comunitats autònomes, amb l’excepció basca i navarresa pel seu estatus fiscal especial, estaran tan endeutades cobrint la despesa sanitària i en serveis socials que serà difícil que incrementin els seus pressupostos culturals (malgrat que la Generalitat aporta el 24% del pressupost cultural del conjunt de CCAA).

Pel que fa al suport indirecte al teixit empresarial (avals, préstecs, rebaixes fiscals ...), si els diners es queden en les grans empreses i no arriben als petits operadors, aquest darrers amb menys recursos per aguantar la crisi acabaran desapareixent, i amb ells la riquesa, diversitat i flaire local de les expressions culturals. Pel que fa a les famílies, caldrà veure en quina proporció els recursos arriben a les classes populars (molt necessitades i que per tant els destinaran fonamentalment a subsistència), a les classes mitjanes (els principals consumidors culturals) o només nodreixen les butxaques dels més rics (que potser aprofitaran l’abundor da liquiditat per invertir en propietats immobles i bens culturals a preu de saldo).

Vers un canvi de valors

Més enllà dels recursos econòmics, saber escoltar, acompanyar i assessorar assertivament són valors claus, especialment importants en moments d’incertesa com els actuals. Cal fer-ho, no obstant, amb el màxim respecte, coratge i empatia possibles. El fet d’acompanyar no ha de ser incompatible amb prendre decisions difícils, valentes, com per exemple prioritzar els recursos cap aquelles activitats més necessàries per assegurar una vida cultural plena un cop passada la pandèmia, o amb més probabilitat de supervivència. Ara bé, malgrat saber que moltes organitzacions i projectes hauran de tancar, amb efectes greus per a la supervivència econòmica de molts professionals, no es pot condemnar d’entrada sense estudiar el diferent grau de resiliència de cada organització. I això passa per la proximitat; és a dir, pel tan repetit i no sempre ben aplicat principi de subsidiarietat. Quan més a prop d’un projecte, dels seus professionals i de la comunitat de referència, més fàcil és estimar els potencials i les necessitats, i així adaptar localment el ventall d’instruments polítics, financers i de suport disponibles. Compartir informació sobre estratègies i instruments a escala nacional i internacional és extremadament útil, però la seva adaptació ha de ser regional i local. Un dels grans errors de la mentalitat tecnocràtica és pensar que una teràpia homogènia, tractar a tothom per igual, comporta eficàcia i equitat.

Una altra forma d’acompanyar és la informació i la formació. Ambdós instruments són claus per ajudar als professionals a prendre les seves pròpies decisions, compartint diagnosis i possibles estratègies. Ara bé, estem aprofitant suficientment els moments actuals d’aturada de les activitats per formar i generar tallers de reflexió i intercanvi per tal que els professionals dissenyin les seves estratègies per a les diferents etapes que venen? Per exemple, per dissenyar espais o activitats culturals COVID-Free que generin confiança a les audiències i als treballadors, o per un retorn financerament i humana responsable i viable? Estan apareixent força experiències independents,⁵ però falta un suport públic més explícit.

Un aspecte que pot ser rellevant és acompanyar amb informació i assessorament sobre les oportunitats en el mercat internacional. Malgrat que la recessió econòmica és global, els països del Nord d’Europa es recuperaran abans que els del Sud, tant pel menor impacte inicial de la pandèmia com per la major capacitat adquisitiva de les seves audiències i la generositat dels seus pressupostos culturals. En canvi, les perspectives del mercat llatinoamericà o africà no són optimistes, així com tampoc s’espera gaire dinamisme en els programes de cooperació cultural internacional, ni en l’ajuda al desenvolupament, donat el replegament domèstic i la priorització envers la crisi sanitària i alimentària.

Val la pena subratllar la feina que, amb independència de cap política explícita, estan realitzant molts projectes culturals, en particular aquells que afavoreixen i coordinen les iniciatives dels seus professionals, des d’espais patrimonials que estan recollint el nou patrimoni fruit d’aquesta crisi, fins als artistes i gestors que amb una gran imaginació estan creant nous productes i formats de compartir les expressions culturals. També cal destacar la labor d’alguns equips tècnics de l’administració, que en sintonia amb professionals del sector i cooperant amb xarxes de cooperació internacional, estan elaborant o difonent guies pràctiques sobre com gestionar aquest moment tan particular⁶. En el fons, les polítiques culturals són una responsabilitat de tots, no només dels polítics que temporalment les dirigeixen. Quan més participatives, transparents i valentes siguin, molt millor per tal de projectar la vida cultural i els seus agents cap a un futur difícil, complex però també ple d’oportunitats.

Una mirada cap al futur

Per concloure, cal esperar transformacions rellevants a mig terme en les polítiques de suport públic a la cultura? Hi haurà un canvi de prioritats o fins i tot de paradigmes de política cultural? O, com en la crisi financera anterior, es prioritzarà allò més institucional o més majoritari, amb independència de la seva aportació en termes de creativitat o sinergies multiplicadores? Seria una llàstima!

Caldria aprofitar aquesta crisi per replantejar-se els objectius i els indicadors d’avaluació de les polítiques públiques de cultura. Davant d’una caiguda dràstica de la demanda, que no només tardarà a recuperar-se sinó que probablement ho farà amb una estructura de la despesa cultural familiar diferent, cal plantejar-se una pregunta entrellaçada: quin tipus d’ajuda és més eficaç per assolir quins objectius específics? I això, en un context general de retrocés dels drets personals (en molts països creix la deriva autoritària i augmenta el suport popular cap a partits amb una agenda populista, contraris a les bases de la democràcia liberal) que fa que sigui encara més crucial relegitimar una acció cultural pública centrada en defensar els drets culturals.⁷

Si la crisi ha demostrat que les expressions culturals són vitals per acompanyar i generar sentiment comunitari en moments d’angoixa, d’introspecció i de distanciament social, potser cal reforçar aquesta visió. Professionals, amateurs i audiències han de poder compartir des de las seva experiència i sensibilitat formes d’expressió i de vivència culturals enriquidores. Això passa per repensar els paràmetres habituals d’avaluar les polítiques culturals. Potser no cal maximitzar audiències o prioritzar només l’excel·lència artística, sinó deixar que professionals compromesos amb aquesta dimensió social desenvolupin nous projectes amb el màxim d’interacció. Existeix alguna experiència incipient (com les auditories del CoNCA) però cal millorar-les i generalitzar-les, aprenent de l’experiència internacional,⁸ tot comptant amb un observatori cultural independent. El sector cultural ha d’abandonar la mirada endogàmica i l’actitud de greuge permanent per seure amb els responsables públics i escoltar el que la societat els demana. En resum, per construir conjuntament una política cultural menys centrada en garantir els propis interessos o somnis, i més focalitzada a emancipar el ciutadà i a apoderar el creador.

PD. Agraeixo la lectura crítica d’Àngel Mestres.

________________

¹ La despesa en personal i en compres del conjunt d’administracions públiques espanyoles es va endur l’any 2017 el 66% del pressupost total, i això que moltes transferències a tercers (el 23% del total) i les inversions són a organismes autònoms de titularitat pública, amb el que es dediquen molt pocs recursos a incentivar les iniciatives del sector empresarial i de la societat civil.

² Per exemple, els ajuts únics de 300€ per part de l’Ajuntament de Barcelona als autònoms que hagin tingut de tancar el negoci o amb una caiguda d’un 75% dels ingressos. Tenint en compte que també l’administració central i el govern català han aprovat mesures similars, però amb requisits i canals de sol·licitud diferents, l’esforç de gestió per part de les administracions i dels beneficiaris és desproporcionat en relació a les partides que si destinen.

³ https://www.ara.cat/cultura/Consell-Cultura-Barcelona-reclama-cultura-coronavirus-covid-19_0_2439956104.html

⁴ La indústria del llibre i de l’audiovisual són els dos únics àmbits amb importants transferències al sector privat per part de l’administració central, que compten també amb substanciosos beneficis fiscals.

⁵ Més enllà del que estem fent els programes universitaris en gestió cultural, han nascut propostes com https://plataformac.com/escena-pro/, www.lavanguardia.com/local/sevilla/20200427/48762315464/monkey-week-son-propone-charlas-abiertas-en-internet-para-analizar-la-situacion-del-sector-de-la-musica.html o EXIT de la Nau Ivanow, per només citar-ne algunes a Catalunya.

⁶ Amb exemples que engloben tots els camps culturals, des de webinars organitzats per la OCDE o altres organitzacions internacionals, a la guia traduïda per Ibermuseos sobre com gestionar museus i col·leccions de l’Australian Institute for the Conservation of Cultural Material (AICCM) i Blue Shield Australia, el document per les arts escèniques publicat per IETM, o el ben documentat informe de On the move i CircoStrada.

⁷ Els dos països de la UE que més han incrementat el seu pressupost cultural són Hongria i Polònia, caracteritzat per ser governats per aquest tipus de força política.

⁸ Per exemple, l’avaluació qualitativa engegada per l’Arts Council d’Anglaterra, malgrat la controvèrsia existent, o l’experiència francesa en biblioteques públiques.

Reflexions sobre l'impacte del COVID-19 en la cultura (4): les organitzacions culturals

L’efecte del COVID-19 en les organitzacions culturals cal analitzar-lo des del punt de vista del producte que ofereixen, de l’organització interna d’entitats i empreses (el seu model de negoci, d’ingressos i despeses, i d’estalvi i endeutament), així com del mercat què proveeixen. En aquest sentit, el flux i capacitat adquisitiva de la demanda, el valor simbòlic aportat als finançadors externs, i la tipologia dels proveïdors, són aspectes rellevants a considerar. Cal tenir en compte que les organitzacions culturals proveeixen no només als consumidors finals, sinó també a molts agents intermedis, culturals o d’altres sectors (turístic, educatiu, oci ...) que els compren els seus serveis. Així, doncs, per analitzar l’efecte econòmic a les entitats i empreses culturals cal tenir en compte el conjunt de l’ecosistema i avaluar la situació en les diferents etapes temporals en que es desenvoluparà la crisi del COVID-19.  

En aquest sentit, cal diferencia 3 grans etapes:

• El període de confinament de bona part de la població amb el tancament de tots els equipaments culturals i dels processos de producció artística, pedagògics o expositius en curs, amb el que implica d’aturada de la facturació i de canvi d’hàbits culturals.
• El període de desconfinament progressiu, que no serà total fins a la generalització de la vacuna. Aquesta etapa d’anormalitat vindrà marcada per una gran crisi econòmica, amb una enorme reducció de la demanda cultural.
• El període de retorn progressiu a la normalitat, amb un sector públic endeutat i empobrit, i la desaparició d’un bon nombre d’organitzacions culturals.

Durant la primera etapa, tots els equipaments i comerços culturals estan tancats, i bona part dels serveis treballen sota mínims. Aquest tancament de portes implica la reducció a zero dels ingressos directes: vendes de productes i entrades, inscripcions per activitats educatives o especials, i rendiments associats a les vendes de les botigues, restauració o lloguers d’espais, entre altres. De moment els recursos provinents de l’aportació o subvenció pública es mantenen però no compensen la pèrdua d’ingressos directes (i l’escenari pel 2021 es preveu fosc). A l’aturada de l’activitat i de la facturació se li afegeix la necessitat d’abonar obligacions pendents o despeses fixes corrents (lloguers, salaris, impostos, subministres, interessos o retorns de préstecs ...). Aquest fet genera grans problemes de tresoreria, molt en particular en les petites i mitjanes organitzacions culturals sense estalvis o capacitat d’accés ràpid als descomptes bancaris. En aquest sentit, moltes de les ajudes governamentals excepcionals decretades per ajudar al teixit empresarial s’adapten malament o arriben massa lentes –per col·lapse administratiu i excés de burocràcia –, a un sector cultural per natura força precari.

Durant la segona etapa, l’element més greu i alhora més complex d’avaluar és la reducció del consum cultural. Cal tenir en compte, que la despesa familiar en oci i cultura estava situada el 2017 un 23,8 % per sota de la de 2008, lluny de recuperar en nivell previ a la crisi, mentre que la despesa familiar estava només un 8,1 % per sota (Font: Enquesta espanyola de pressupostos familiars). Continuarà creixent el diferencial, davant una crisi que tindrà una caiguda més accentuada però en que la recuperació serà probablement més ràpida? Difícil de predir! Ara bé, és evident que els principals àmbits afectats seran l’espectacle en viu, l’activitat artística i patrimonial lligada als fluxos turístics i els festivals, però aquests no seran els únics àmbits perjudicats. Una dada preocupant ha estat la notícia que ja des de les primeres setmanes de confinament, plataformes com spotify han vist caure les seves subscripcions Premium a Espanya en un 30%. Molta gent, preveient la caiguda d’ingressos, es van afanyar a reduir aquelles despeses considerades menys necessàries. Probablement, la tendència s’accentuarà en la mesura que la taxa d’atur augmenti i els ingressos familiars caiguin encara més en els propers mesos.

En aquest segon període, les organitzacions culturals no veuran recuperar els ingressos directes ja que, en la seva gran majoria, encara no podran obrir: be perquè ho tindran prohibit (equipaments amb grans aforaments o activitats multitudinàries), be perquè el format amb distanciament social en que hauran d’oferir el servei, sumat a la feble demanda, generarà despeses superiors als ingressos i, per tant, no serà econòmicament rendible. Al mateix temps, el patrocini empresarial haurà caigut a mínims ja que les empreses orientaran la seva despesa en comunicació envers la publicitat directa. També els donatius filantròpics cauran, tant en termes absoluts com relatius.  A nivell absolut donada la pèrdua patrimonial de les grans i mitjanes fortunes i la reducció de la capacitat d’estalvi entre les classes mitjanes i baixes. I en termes relatius ja que els recursos disponibles per a filantropia s’orientaran preferentment envers els projectes sanitaris, socials o de recerca associada a la pandèmia, deixant de banda les arts i el patrimoni. Una altra qüestió és com es gestionarà el distanciament social en les pràctiques culturals fins que la generalització de la vacuna o altres formes de distinció social per tal d’assegurar la no infecció.

A nivell intern, una qüestió preocupant és l’efecte en els professionals i en les entitats amb les que acostumàvem a col·laborar. En algunes institucions les prioritats sobre quins llocs de treball es mantenen i quins es sacrifiquen seran ambivalents. Por un costat, molts responsables de recursos humans proposaran carregar-se els llocs de treball menys consolidats, amb menors costos d’acomiadament. Per l’altre, els directius més clarividents voldran mantenir el personal clau per assolir la missió de l’organització a mig termini, aquells que permeten conservar uns sabers i un know how únic, no fàcil de recuperar quan la pandèmia hagi passat. Aquesta ambivalència també es donarà en la relació entre organitzacions. Quins proveïdors o activitats subcontractades són vitals per l’ecosistema cultural d’un territori o sector? Abandonarem a la seva sort professionals i organitzacions mentre mantenim activitats o personal intern menys transcendent?

En aquest sentit, és preocupant la desorientació, descoordinació i falta de visió estratègica de molts directius del sector cultural. És evident que pot ser justificable donada l’enorme dimensió, l’abast global, la imprevisibilitat i la manca d’experiència prèvia. Tanmateix, les seves conseqüències són greus. Passades les primeres setmanes de sorpresa, molts festivals o grans esdeveniments multitudinaris encara dubten entre endarrerir uns mesos la celebració o cancel·lar l’edició i deixar-ho per l’any vinent. Pel seu cantó, alguns equipaments emblemàtics han anunciat la seva programació pel darrer trimestre de l’any sense tenir clar si l’audiència els acompanyarà o si caldrà reprogramar-ho tot d’aquí a un parell de mesos, quan el panorama sigui més clar.

En el camp del llibre, per exemple, més enllà de l’endarreriment al 23 de juliol de la diada de Sant Jordi (i a l’espera de conèixer si les estratègies per aquest anòmal 23 d’abril funcionen) observem dubtes i estratègies contradictòries per part d’agents clau: llibreters, editorials o responsables gremials. Tenint en compte les enormes asimetries de recursos entre grans grups i petites empreses (i d’inversió prèvia en la distribució digital) probablement el resultat final serà el tancament de moltes llibreries i editorials independents que no podran resistir l’atzucac. En aquest sentit, recomano l’anàlisi publicat al Núvol o la mirada prospectiva del sector de DosDoce. Sens dubte, en tota aquesta desorientació hom troba a faltar una estratègia governamental decidida d’acompanyament del sector. Alguns països han sabut gestionar i acompanyar millor que altres els respectius sectors culturals. No és casual que hagin estat països amb una major consciència de l’aportació de la cultura a la vida nacional, o aquells amb experiència prèvia de la crisi del SARS 1 (Corea del Sur, Taiwan o Singapur).

Davant d’una situació sense precedents, l’estratègia més adequada al meu parer és la prova-error, amb capacitat de correcció ràpida, així com l’observació de les estratègies i resultats d’altres àmbits o territoris. Així mateix, l’experiència mostra que se’n surten millor les organitzacions que saben adaptar-se ràpidament als canvis de paradigma i a les noves demandes social, tot donant valor als propis actius (a través de la seva ràpida difusió i distribució digital o avançant-se a la reacció d’altres agents). Això és més fàcil de fer en organitzacions flexibles, poc jeràrquiques, amb lideratges cooperatius on es comparteixen les iniciatives i els aprenentatges.

Finalment, malgrat que és difícil saber què passarà durant la tercera etapa un cop la vacuna es generalitzi, hi ha algunes suposicions que semblen prou versemblants. S’haurà reduït el nombre d’organitzacions culturals, en particular hauran desaparegut aquelles productores, companyies, festivals i empreses de serveis culturals o d’utillatge menys ancorades institucionalment, poc flexibles, amb recursos escassos o amb feble capacitat de reacció. Evidentment, aquelles que havien invertit o diversificat en distribució digital, amb professionals adaptables i capacitat d’iniciativa ho tenen una mica més fàcil. Els equipaments – en particular aquells que compten amb suport públic estable – hauran tingut més probabilitats de sobreviure (biblioteques, museus, arxius, centre culturals polivalents, teatres estables). Ara bé, hauran estat capaços d’aprofitar aquest temps per reinventar-se, assolir sinergies amb altres projectes –per exemple els de salut – i fer-se necessaris a la comunitat? Pel camí desapareixeran un nombre no menyspreable de llibreries, cinemes, residències artístiques o fins i tot espais expositius i patrimonials. Si durant la segona etapa haurà existit una estratègia de programació que haurà primat les propostes de proximitat, per la creació km. 0, caldrà veure si això només serà un miratge de bona voluntat del segon semestre del 2020 o si tindrà continuïtat. En aquest sentit, cal preguntar-se, quin paper continuarà tenint el mercat i el circuit internacional? Pel que respecte al flux importador pot ser vist com un competidor important però també una finestra a influències, a l’intercanvi i a la creativitat internacional. I, en sentit contrari, una font imprescindible d’ingressos per a moltes companyies i productores que no podrien sobreviure en un mercat nacional massa reduït.

Una conseqüència previsible és una major concentració empresarial, que potser permetrà la consolidació d’alguna empresa més competitiva i gran (veurem si local o d’abast multinacional). També es previsible el sorgiment multitud de noves iniciatives i projectes –la creativitat humana és inaturable –, ja que el canvi de paradigma permetrà emergir nous formats i models de producció i negoci. Caldrà, tanmateix, un bon acompanyament de polítiques públiques.  Per això, dedicaré la propera reflexió a analitzar les polítiques governamentals de suport al sector i a la vida cultural.

En aquest sentit, m’agradaria acabar amb una mirada més optimista. Estic convençut que la crisi permetrà reorientar radicalment organitzacions que, potser sense aquest xoc, no haurien fet les reformes o canvis estructurals necessaris per passar d’etapa, ni haurien decidit col·laborar més entre elles i amb altres sectors. Evidentment, cal unes certes condicions per això: flexibilitat per reduir inicialment la dimensió i per incrementar posteriorment tot adequant-la a la nova estratègia; uns certs recursos estalviats i una mínima liquidat per aguantar el cop inicial i per a fer les inversions necessàries posteriors.

Reflexions sobre l'impacte del COVID-19 en la cultura (3): els professionals culturals

Quins efectes tindrà la crisi associada al coronavirus en els professionals culturals? Sense por d'errar, sabem que seran profunds per a pràcticament tots ells. Si la crisi financera de l'any 2008 va segar el futur professional de molts artistes, intèrprets, llibreters, galeristes o crítics d'art, només per citar algunes de les tantes professions culturals, l'aturada inicial causat pel COVID-19, la crisi econòmica i pressupostària resultant, i el canvi de pràctiques i de consum cultural de la població tindrà conseqüències profundes i greus. En particular perquè la majoria d’aquests professionals compten amb escasses xarxes de protecció. No podem, encara, quantificar el volum del desastre, però tots som conscients de la seva gran magnitud.

Conscients d'això, molts miren el futur amb inquietud i angoixa, però també amb una enorme generositat i solidaritat: quantes iniciatives increïbles estan naixent aquests dies! D'altres, intenten reinventar-se sense saber encara en quina direcció (¿com fer viure el teatre sense públic, un taller de dansa sense contacte físic, una festa popular sense compartir o un festival sense aglomeracions davant de l'escenari?). Com en la reflexió precedent sobre les pràctiques culturals, és important diferenciar com afectarà als diferents professionals culturals, d'una banda, durant el període inicial de confinament i tancament temporal d'equipaments i projectes; d'altra banda, el lent període transitori fins que la vacuna es generalitzi; i, finalment, el retorn a una normalitat diferent. Durant el primer estadi de confinament de la població, la majoria de professionals i projectes s'han quedat sense facturar. El problema és que aquesta situació de tancament temporal s'allargarà i, en alguns casos, es transformarà en definitiva. Com adaptar-se per sobreviure? Quines conseqüències diferents tindrà per als professionals independents, els contractats (directament o indirecta) per l'administració pública, els empleats del sector no lucratiu, els emprenedors i empresaris, o els assalariats de les empreses culturals? Quins sectors, àmbits o formats d'oferta cultural resistiran millor?

És evident que, com ja va passar amb la crisi iniciada el 2008, no tothom ho patirà de la mateixa manera. Els més afectats seran els professionals independents, els del sector de l'espectacle en viu i del turisme cultural, així com els treballadors dels grans esdeveniments multitudinaris. Els menys afectats, però que probablement també patiran retallades, seran els funcionaris públics, els ensenyants i els treballadors del sector cultural digital. Tot dependrà de la durada i profunditat de la crisi econòmica. Molts assalariats d'empreses i organitzacions culturals que de moment han estat afectats per un ERTO (expedient de regulació temporal de l'ocupació) aviat veuran tancar definitivament els seus projectes. Evidentment, això dependrà del tipus d'activitat i del múscul financer de cada empresa (a aquest tema dedicarem la següent reflexió).

Algú pot argumentar que els efectes sobre els professionals culturals no són diferents dels que pateixen els treballadors d'altres àmbits econòmics. Això és en bona part veritat, ja que en altres sectors també hi ha professionals per compte pròpia, gent que acaba de perdre la feina de forma temporal o definitiva, emprenedors endeutats que veuen com el seu projecte es converteix de sobte en inviable, famílies amb perspectives futures molt precàries, o treballadors que han de continuar laboralment actius -amb teletreball o desplaçant-se a l'oficina - que no saben com tenir cura dels familiars de més edat i dels fills confinats a casa. De tota manera, bona part del sector cultural –igual que el turisme, la restauració o el comerç de béns duradors –, seran els últims a poder pujar de nou la persiana. No serà fàcil donar garanties de seguretat (complir amb les normes de salut pública i al mateix temps ser viables econòmicament), recuperar la confiança d'usuaris i inversors, o atreure consumidors amb disponibilitat de compra. El retard en tornar a la normalitat, la proporció molt més elevada de professionals per compte propi i de micro-empreses i entitats sense capacitat financera fan del sector cultural un dels més fràgils. Per això requereix una anàlisi i un tractament especial.

En aquest sentit, disposar d'ajudes directes (com podria ser una renda bàsica vital suficient) o poder-se acollir a l'assegurança d'atur són qüestions fonamentals. Els treballadors per compte d'altri compten en la majoria de països europeus amb ERTOs o assegurances d'atur que els cobreixen diverses setmanes o mesos en funció del temps previ en el qual han estat contractats. El problema el tenen els professionals per compte propi que quan deixen de facturar no cobren. O la dels professionals intermitents de l'espectacle, que només estan contractats quan assagen col·lectivament o en dies d'espectacle, encara que continuïn preparant-se i formant-se la resta de l'any (només França disposa d'una normativa protectora per a ells).

De tota manera, altres tenen més feina que abans (encara que no sempre retribuïda adequadament). Els ensenyants estem aprenent a marxes forçada a acompanyar els nostres estudiants en el seu procés d'aprenentatge virtual, encara que també el mercat formatiu es desinflarà aquest proper curs a causa de la creixent precarietat domèstica i de la paràlisi de la mobilitat internacional. Un futur millor els espera a aquells que es dediquen a tasques de selecció, digitalització, animació o difusió virtual de continguts culturals, ja que totes les institucions amb uns mínims recursos han constatat la importància de ser molt actius en aquesta matèria.

Molts artistes i organitzacions han aprofitat aquests dies de confinament, de temps lliure no planificat per part de molts, per oferir noves creacions o compartir les seves obres de forma gratuïta en línia a una població famolenca de continguts, de descobrir o redescobrir autors o intèrprets i de compartir experiències. I tot això amb formats i models de compartir particularment creatius. En la majoria de casos ha estat una excel·lent forma d'enfortir la seva imatge i compromís social, de difondre i de crear una relació empàtica amb velles i noves audiències. Ara bé, no tots comparteixen aquesta estratègia ja que pensen que es devalua el treball artístic i es malacostuma l'audiència a no pagar, en un sector per se econòmicament prou precari. Anem a veure qui té raó ...! És veritat que no tots podran subsistir, ni aprofitar aquest entusiasme innovador i de reconeixement, però no crec que tot aquest esforç i creativitat caigui al buit.

Com hem vist, els canvis no són només quantitatius sinó també qualitatius. La crisi que acompanya el coronavirus és sistèmica; accelera processos preexistents com el teletreball, l'efecte prosumer, o la desmaterialització de l'experiència cultural ... Tot això qüestiona els factors que des del romanticisme havien caracteritzat el treball artístic i la producció cultural, tant des d'una perspectiva conceptual intrínseca (el valor intangible de la creació artística i del patrimoni cultural), com des d'una perspectiva social, econòmica o política extrínseca, instrumental. Alguns poden pensar que quan arribi la vacuna contra la COVID-19 tot tornarà al seu flux habitual, rutinari. Probablement, moltes coses ho faran, però estic convençut que en aquesta crisi haurem perdut definitivament uns quants llençol d’una sola bugada; alguns dels serveis essencials oferts per museus, arxius, teatres o festivals no tornaran, o seran molt diferents. I això té conseqüències sobre els professionals culturals, ja que alguns dels seus serveis deixaran de tenir sentit, hauran de reciclar-se o seran substituïts per nous perfils professionals. ¿Fins a quin punt molts dels professionals culturals estan preparats per adaptar-se a aquests canvis i a la nova onada tecnològica associada a la intel·ligència artificial i la robotització? ¿Estem els investigadors i els educadors preparats per acompanyar les joves generacions i als professionals més madurs en aquest procés?

No tinc resposta per aquestes preguntes, però és important reflexionar-hi a nivell individual -com m'afecta a mi i com puc reaccionar-hi-, però també a nivell col·letiu. En el proper lliurement aprofundiré en els efectes de la crisi del coronavirus a les entitats i organitzacions culturals. De moment us desitjo a tots salut i molts ànims!!

Reflexions sobre l'impacte del COVID-19 en la cultura (2): les pràctiques culturals

Quins efectes a curt, mig i llarg termini pot tenir la crisi associada al coronavirus en les pràctiques culturals ciutadanes? Evidentment, caldrà esperar un cert temps i disposar d’estudis aprofundits per poder avaluar correctament tots els seus efectes. De ben segur l’impacte diferirà en funció del grau de reclusió, la situació laboral, l’edat o l’accessibilitat a recursos tecnològics i culturals de cada persona i col·lectivitat, entre altres factors. Un àmbit d’anàlisi particularment interessant, per la durada de la reclusió, serà l’impacte en els infants i adolescents que han passat d’una educació i una socialització presencial a conviure reclosos en les llars familiars, però mantenint la connexió virtual amb els amics i seguint sistemes d’aprenentatge on-line (en la major part de casos, sota el guiatge de mestres voluntariosos però inexperts). Està clar que caldrà creuar aquestes variables entre si, ja que no és el mateix viure en un espai diminut amb tota la família al voltat i amb adults obligats a fer teletreball amb un únic ordinador o tauleta familiar, a vegades només amb telèfon mòbil*, que fer-ho amb bones condicions espacials i tecnològiques; i no parlem dels que han de passar la quarantena malalts o aïllats en espais infrahumans.

En tot cas i a l’espera dels resultats dels estudis empírics és possible avançar diferents hipòtesis. Cal, tanmateix, diferenciar entre els efectes durant el període de confinament dels possibles impactes a mig i llarg termini com a conseqüència de la crisi socioeconòmica i de les alteraciones d’hàbits culturals i socials que tot plegat haurà generat.

Pel que fa als canvis immediats, estem sent testimonis d’un experiment social inèdit, amb efectes notables en les pràctiques culturals i en les relacions socials. El confinament ha estat un gran propulsor de vida familiar, reclosa però en la majoria de casos més intensa, de relació veïnal sense precedents (per primer cop hem mantingut converses des del celobert o les terrasses amb veïns que no sabíem ni el nom), i d’una gran creativitat personal, descobrint, gaudint i compartint experiències culturals inèdites. També d’aprenentatge i d’impuls de les eines digitals. Per a molts de nosaltres ha estat l’oportunitat per recuperar o conèixer llibres, sèries audiovisuals, cançons i artistes increïbles. També per aprendre, desenvolupar i compartir habilitats artístiques, tecnològiques i culinàries (segur que sortirem amb uns quants quilos més!).

Durant el confinament molta gent està consumint grans quantitats de productes culturals (gratuïts i digitals en la majoria de casos, però no només) ja que molts productors han obert les seves plataformes de continguts i es disposa de més temps per llegir, escoltar, veure i compartir tot tipus de manifestacions culturals. Veure, com exemple, el gràfic adjunt amb els resultats d'una enquesta realitzada als EEUU i al Regne Unit sobre modificació del consum cultural durant aquests dies de confinament. En totes les generacions es dóna un increment del consum cultural, en particular de música, però és entre els més joves (la generació Z d'entre 16 i 23 anys) on és més intens. 

https://www.visualcapitalist.com/media-consumption-covid-19/

Més enllà del consum, s’estan desenvolupant també les capacitats creatives, d'aprenentatge i de comunicació d'una manera diferent a l'habitual però també a quan un està de vacances. És a dir, està sent un esperó per al desenvolupament de tot tipus de pràctiques artístiques i de redescobriment d'un patrimoni cultural que un valorava però que no tenia temps o predisposició anímica per gaudir (visites a museus virtuals, veure i escoltar enregistraments oferts per grans sales de concerts, teatres o grups musicals ...). Molts han tastat serveis habitualment de pagament i alguns han acabat abonant-se a la subscripció dels que més els ha agradat. La cultura ha demostrat la seva gran capacitat per entretenir, formar, qüestionar-nos i fer-nos feliços. La cultura ens fa humans!

Tindrà aquesta experiència efectes a mig i llarg termini? No ho sabem del cert, però malgrat que els éssers humans tendim a ensopegar de nou en la mateixa pedra, també aprenem de l’experiència vital. Addicionalment, cal tenir en compte que a curt i mig termini no hi haurà un retorn immediat a les rutines diàries, ja que malgrat afluixi el confinament i calgui anar a treballar, fins que la vacuna no arribi caldrà seguir processos de distanciament social. No sabem l’evolució de la pandèmia ni els rebrots que pugui tenir, però és evident que els esdeveniments de mitjana i gran dimensió no es recuperaran aviat, que la crisi econòmica que s’inicia reduirà dràsticament la capacitat de despesa familiar, en particular en tot allò que no és consideri essencial, que reduirem dràsticament els viatges i les vacances seran més curtes i diferents ...  En aquest context incert, quins canvis d’hàbits culturals es donaran? Una petita part d’ells dependran de l’oferta cultural, de com s’adapti per no desaparèixer, així com de les iniciatives governamentals de suport a la mateixa. Altres estaran associats als descobriments experimentats durant els periodes de confinament.

I a llarg termini, quines pràctiques socials i culturals tendiran a desaparèixer i quines altres creixeran? S’acceleraran encara més les pràctiques digitals enfront de les del món analògic? Creixerà el rol prosumer, difuminant la línia divisòria entre productors i consumidors? Seran molt diferents els efectes entre les diverses tipologies d’individus i col·lectivitats? En aquest sentit, una de les derivades preocupants és el desigual impacte entre els diferents grups poblacionals en funció de les seves condicions vitals, socials, econòmiques i culturals. L’estudi recent sobre les pràctiques culturals en 21 barris barcelonins, classificats en tres categories socioeconòmiques diferents, mostra com la desigualtat econòmica té efectes profunds en les pràctiques culturals. A partir d’aquí ens podem preguntar si l’experiència del confinament familiar ampliarà la bretxa social com a conseqüència de les asimetries preexistents, tant d’aquelles originades en el capital cultural i educatiu de base, com les associades a l'accés als recursos tecnològics (qualitat de la connexió a internet, disponibilitat d’ordinador o tauletes per a tota la família ...) o a l’espai residencial on s’ha viscut el confinament. Tots ells recursos que condicionen el poder desenvolupar una vida cultural autònoma i enriquidora (diferències socials que, malauradament, també tenen el seu efecte pervers en la densitat de contagis i de mortalitat).

Per concloure aquesta primera reflexió, una pregunta final: ens farà aquesta crisi més lliures? Aparentment, no. Està clar que acceptar el confinament és un acte de solidaritat cabdal i que cal una certa coerció per evitar comportaments egoistes. Però l’obligació coarta la llibertat i alimenta comportaments autoritaris o mesquins (d’autoritats, policies o veïns envejosos). Si la cultura ens fa lliures, fins a quin punt la necessitat de crear i de compartir expressions culturals ens fa més humans com a individus i com a societat? N’estic convençut. Ara bé, això no vol dir que l’ecosistema cultural no pagui una factura enorme com a conseqüència d’aquesta crisi. Però, dels efectes en els professionals i en les institucions culturals en parlarem en els propers escrits!

___________
*Els primers resultats del qüestionari sobre Condicions d'aprenentatge i confinament a Catalunya de @xavierbonal i @SheilaGonzlez6 #InfanciaConfinada mostren una bretxa econòmica i digital de la infància a Catalunya que fa faredat. La presencialitat ajuda a anivellar, però amb el confinament les diferències socioeconòmiques condicionen les possibilitats d'aprenentatge escolar i, afegeixo jo, d'accés i interacció amb les experiències culturals.

Reflexions sobre l'impacte de l'COVID-19 en la cultura (1): Preguntes inicials

L'impacte social i econòmic de la crisi del coronavirus en les pràctiques culturals ciutadanes i en el sector cultural professional seran molt profundes, i a el mateix temps difícils de predir en la seva globalitat i complexitat per la manca de referents previs. Per això, compartir una mirada prospectiva quan no ha passat ni un mes de l'inici del confinament (en el nostre cas, el 14 de març de 2020) és altament arriscat; però al mateix temps crec que útil per a tots aquells preocupats per l'esdevenir del sector cultural i de la vida cultural en general. Amb aquests ànims, però també amb certa cautela, em proposo escriure un conjunt de reflexions centrades en els efectes del COVID-19 en els diferents actors claus de la cultura: la ciutadania amb les seves canviants pràctiques culturals, els creadors i la resta de professionals de la cultura preocupats pel seu futur professional, les organitzacions culturals –moltes d'elles a la vora del col·lapse – , i les institucions governamentals responsables de donar suport a la vida cultural. Aquestes reflexions resseguiran el fil d’un conjunt de preguntes, la majoria d'elles de difícil, imprecisa o fins i tot impossible resposta. Però el fet de formular-les i de reflexionar sobre escenaris futurs potser ajudi a diagnosticar el futur i a prendre decisions raonables. Som-hi!

Quins canvis està provocant el confinament de la població en les pràctiques culturals i en les relacions socials? Què passarà quan el confinament acabi, però la situació econòmica de les famílies empitjori? És possible que bona part de les pràctiques d'apoderament creatiu, de vida familiar reclosa però més plena i de relació veïnal sense precedents, o de troballa d'altres formes de descobrir, gaudir i compartir les manifestacions culturals comporti un canvi significatiu d'hàbits culturals? Quins efectes pot tenir a llarg termini en les pràctiques culturals d’individus i col·lectivitats heterogènies? O, des d'una altra perspectiva, s'ampliarà la bretxa social a causa del creixement de les asimetries en l'acumulació de capital cultural i en l'accés als recursos mínims (tecnològics, espacials, educatius ...) per poder desenvolupar una vida cultural autònoma i enriquidora?

Pel que fa als professionals, amb quin desassossec viuen la situació actual i quin futur els espera en el post confinament pel COVID-19? Aquesta pregunta pot tenir respostes molt diverses ja que parlem d’un sector heterogeni. Per una banda, format per un amplíssim col·lectiu de creadors i professionals independents, gent amb talent però depenent d'un mercat professional impredictible, sovint molt precari. I, d'altra banda, professionals contractats laboralment per institucions i empreses - no només culturals - de característiques i capacitat per resistir la crisi molt desigual. Com els afectarà el confinament i el tancament temporal (i per desgràcia en molts casos també definitiu) de molts projectes i organitzacions culturals? Quines conseqüències diferents tindrà pels professionals independents, pels contractats (directament o indirectament) per l'administració pública, pels empleats de el sector no lucratiu, pels emprenedors i empresaris, o pels assalariats de les empreses culturals? Quins sectors, àmbits o formats d'oferta cultural resistiran millor?

I en paral·lel, quines estratègies estan seguint els professionals independents i les organitzacions culturals amb l'aturada durant el confinament? ¿Tindran aquestes estratègies, quan n'hi ha, conseqüències a mitjà termini en termes de major rellevància artística, patrimonial i social, i per tant també econòmica? ¿Fins a quin punt l'actual mercat de l'art i les exposicions, cada vegada més competitiu a escala global, pot canviar empès per la necessitat d’apostar pels petits formats i els públics locals, per l'encariment del transport aeri o, fins i tot, la crisi climàtica? És possible que els programadors de proximitat apostin per la creació km. 0, o això només serà un miratge de bona voluntat del segon semestre del 2020? Quin paper ha de continuar tenint el mercat i el circuit internacional (tan important per a moltes companyies i productores que no poden sobreviure en mercats nacionals massa reduïts com el nostre), o la cooperació cultural amb agents, artistes i projectes d'altres parts de món?

I, si apuntem a una distància una mica més llarga, ¿quins efectes a mig termini poden tenir les dinàmiques socials i les pràctiques culturals fruit de les experiències associades a la crisi de l'COVID-19? Es frenarà el lent declivi del valor intrínsec de la cultura experimentat en els darrers lustres i una legitimació associada fonamentalment al seu impacte econòmic i social? I, en les noves circumstàncies, en lloc de revalorar la seva insubstituïble contribució a allò que ens fa humans, tal com el confinament ha posat en relleu, ¿hauran els professionals i les organitzacions culturals de legitimar de nou la seva existència associats als efectes positius que la seva activitat té per a la salut i el benestar per poder subsistir (els àmbits que al costat de la investigació s’han guanyat una merescuda legitimitat social i, esperem, més recursos públics)?

Pel que fa a l'acció governamental, cal esperar transformacions rellevants en les polítiques de suport públic a la cultura? Hi haurà un canvi de prioritats o, com en la crisi financera anterior, es prioritzarà allò més institucional o més majoritari, amb independència de la seva aportació en termes de creativitat o sinergies multiplicadores? ¿S'intentarà compensar la caiguda de la demanda amb recursos públics ben planificats o la necessitat d'augmentar la recaptació d'un estat en fallida portarà a apujar els impostos sense tenir en compte l'elasticitat renda de la despesa cultural, així com la de l'ingrés fiscal associat? Quina distribució de recursos entre nivells de govern, entre sectors creatius o entre tipologies d'acció cultural es donarà? D'altra banda, viurem canvis radicals dels paradigmes de política cultural? Hi haurà un retrocés dels drets culturals davant d'una creixent deriva autoritària i l'enfortiment de forces polítiques impulsores de democràcies il·liberals?

I, finalment, ¿haurem viscut un avançament o petit laboratori del que ens espera d'aquí a 10 o 20 anys quan la plena implementació de la intel·ligència artificial tindrà conseqüències culturals, socials i econòmiques radicals contradictòries (increment del temps d'oci, desaparició de les feines automatitzables, més precarietat econòmica pels exclosos del sistema, la generalització (potser) d'una renda mínima vital ...)? És a dir, viurem una progressiva difuminació dels límits entre mons reals i realitat virtual, entre amateurisme i professionalitat ...? Fins a quin punt desapareixeran les categories sobre les que s'ha construït al llarg de l'últim segle l'acció cultural i les polítiques culturals (el concepte d'aura lligat a l'objecte físic, qui i què defineix la qualitat artística, el valor de l'experiència cultural ...)?

Com s'ha pogut observar el nombre de preguntes rellevants és voluminós i la capacitat per respondre-molt limitat. En els propers escrits intentarem reflexionar escalonadament a el fil de les mateixes.

Beneficis fiscals a la cultura a Espanya: IVA, IRPF i IS

Pressupost de despesa i beneficis fiscals de l'administració central espanyola (milers € deflactats, base 2008)

La majoria d'operadors culturals segueixen atentament l'evolució de les partides de despesa dels pressupostos de cultura de les diverses administracions públiques, però ignoren el complex món dels beneficis fiscals. Els principals impostos –IRPF, IVA, impost de societats (IS) i impost de la renda de no residents (IRNR) – atorguen diverses exempcions, deduccions o desgravacions fiscals amb l’objectiu d’afavorir aquelles activitats, béns o serveis considerats beneficiosos pel conjunt de la societat.

El volum i estructura dels pressupostos de despesa i d’ingressos –en aquest segon cas, nivell impositiu i beneficis fiscals – depèn del model d'estat de benestar de cada país. En termes generals, quan més baix és el nivell impositiu, més desigual acostuma a ser una societat ja que els ciutadans més rics poden permetre’s serveis privats (culturals, educatius, sanitaris o de seguretat, tal com passa als Estats Units o en molts països en vies de desenvolupament), mentre que els més pobres no. Una altra qüestió és qui paga els impostos (principalment aquells consums, patrimonis o rendes més fàcils de controlar, com és el cas dels ingressos dels assalariats o les vendes de mitjanes i grans empreses) i qui es beneficia de la despesa pública o dels beneficis fiscals (fruit de les prioritats polítiques que cada govern estableix en la llei de pressupostos). Finalment, el pes relatiu de cada figura tributària té efectes socials clars. Així, els impostos directes (renda, societats o patrimoni) tenen un efecte més redistributiu; en canvi, l'impost sobre el valor afegit té un efecte antiredistributiu en gravar per igual un mateix consum amb independència de la renda de cada consumidor.

En aquest sentit, el sector cultural és ambivalent. D'una banda pot ser etiquetat de no redistributiu ja que els serveis que més suport públic reben són consumits preferentment per les classes mitjanes o altes, gràcies a disposar d’un major capital cultural. D'altra banda, preus més assequibles permeten a grups socials amb nivells més baixos d'ingressos accedir a una oferta fora del seu abast sense ajudes públiques. De tota manera, més enllà d’aquest principi, tenint en compte l’asimètric tractament fiscal de les diverses pràctiques culturals (tipus d'IVA que oscil·len entre el 4% i 21%) seria necessari realitzar una anàlisi més acurada dels efectes socials de la fiscalitat.

 Fins l'any 2012, l'administració central espanyola havia proporcionat més recursos a la cultura mitjançant beneficis fiscals que a través de la despesa pública directa (que depèn, principalment, de la generositat dels governs locals i en menor mesura de les comunitats autònomes). No obstant això, així com es coneix amb detall la liquidació per partides de la despesa pública, el valor i distribució dels beneficis fiscals només són coneguts per uns  pocs experts (amb la limitació addicional que la Hisenda pública espanyola només dóna a conèixer la seva previsió en l'elaboració dels pressupostos però no publica el valor liquidat que finalment ha deixat de recaptar). Per aquest motiu, les dades corresponents a anys amb canvis normatius a mig exercici (cas del 2012) cal avaluar-les amb extrema precaució.

 El benefici fiscal més conegut per la seva recent desaparició (setembre 2012) és el tipus reduït d'IVA pels espectacles i els serveis artístics, ja que l'augment del 8% al 21% ha suposat un enorme cost addicional per a l'usuari (o per l’exhibidor en aquells casos en que no s’ha repercutit en el preu final). En aquesta data no només s’incrementen el tipus reduït i normal del 8% al 10% i del 18% al 21% respectivament, sinó que es decideix que algunes activitats (les que el govern no vol continuar donant suport) canvien de grup, desapareixent el principal benefici fiscal que tenia la cultura (cal tenir en compte que els beneficis associats a l’IVA previstes en el pressupost de 2012, abans de decidir la seva desaparició, representaven el 74% del total dels avantatges fiscals a la cultura).

Com a conseqüència, principalment, del citat augment de l'IVA, les activitats culturals passen de representar el 3.38% del conjunt de beneficis fiscals atorgats pel Tresor espanyol el 2011 a només l’1,55% l’any 2013.¹ Mentre que el 2009 els beneficis fiscals ascendien a 1.817 milions d’Euros, en el pressupost del 2014 es calcula que serà només un terç d'aquesta quantitat, 647 milions (reducció considerable que, òbviament, no es poden explicar només com a conseqüència de la crisi econòmica). No obstant la comprensible necessitat de disminuir el dèficit pressupostari, la reducció en l'àmbit cultural és molt superior a la mitjana. Si a aquest fet s’hi suma la menor despesa pública en cultura (de l'ordre de 50%, vegeu l’article sobre el tema) queden clares les prioritats del govern central en aquest àmbit. Altres sectors, com el turisme o l’automoció (per no citar l'ajut extraordinari a la banca) mantenen un tractament de favor, mentre que el pretès augment dels ingressos fiscals obtinguts amb l'augment de tipus és queda en no res degut a la incapacitat de les famílies per augmentar el seu pressupost en activitats culturals.

A Espanya, la major part dels beneficis fiscals es concentren en el diferencial del tipus de l’IVA (entre un 70% i un 80% del total, segons l’any): les biblioteques, museus, arxius i la venda d’obres d’art per part dels artistes al tipus reduït del 10%, i els llibres i revistes en paper al tipus superreduït del 4%.  En canvi, els beneficis fiscals atorgats en l’IRPF són irrisoris (veure taula adjunta) i un pel més alts en l’impost de societats. La irrellevància en els impostos directes i la invisibilitat en el cas dels impostos indirectes (fins a la pujada de l’IVA als espectacles només els experts n’eren coneixedors) explica el seu escàs valor polític-electoral. Altrament, en els països on la desgravació fiscal per activitats filantròpiques gaudeix d'una protecció contínua i gran (no només als Estats Units o al Regne Unit, sinó també en països de tradició cultural i administrativa més propera com França) hi ha una major consciència tant del benefici com de l'esforç col·lectiu que impliquen (són ingressos que l'estat deixa de recaptar per a altres finalitats també necessàries). 

Estimació dels beneficis fiscals a la cultura en els Pressupostos generals de l'Estat (milions d’€ corrents i % sobre els BF totals de cada impostda

Una hisenda pública avariciosa (incapaç d'entendre els efectes econòmics i socials multiplicadors i el propi retorn fiscal d'un mecenatge fort) i l'escassa consciència i tradició filantròpica de la població (per falta d'incentius i educació pública) expliquen que el conjunt de beneficis fiscals per donació a fins socials, educatius, científics, de cooperació al desenvolupament o a la cultura s'elevi només a 85 milions d'Euros. O el que és el mateix, només representen el 0,07% dels beneficis fiscals previstos per IRPF el 2014. Cal tenir en compte que el 2008 (últim exercici amb informació de detall) només l’11% de les donacions anaven destinades a entitats declarades d'interès públic i el 3% a activitats considerades prioritàries (i per tant mereixedores d'una desgravació major al 10% general, del 25% i el 30% respectivament).² Tot això explica que el conjunt de beneficis fiscals de l'IRPF a la cultura, sumant a les donacions la deducció per béns del patrimoni històric espanyol i les exempcions per premis literaris i artístics, ascendeix en el pressupost de 2014 a la irrisòria quantitat de 11,6 milions d'Euros.

Aquest valor no inclou la major part del micromecenatge participatiu a través d'internet (més conegut com crowdfunding). Malgrat el seu gran creixement i que ajuda a finançar un gran nombre de petits projectes culturals, no només no disposa d'un tractament fiscal específic sinó que en la gran majoria de casos no computa com a donació (bé per incorporar premis, bé perquè els destinataris –majoritàriament promotors culturals autònom –no són entitats considerades d'utilitat pública i per tant susceptibles de generar desgravació fiscal). En els esbossos coneguts de l'esborrany de la nova llei de mecenatge (en sintonia amb la proposta 122/000264 del Grup Parlamentari Popular presentada al Congrés dels diputats en l'anterior legislatura) es contempla la possibilitat d'una deducció del 100% en els primers 150€ donats i del 70% per a la resta. Veurem si a l'hora de la veritat, quan el govern aprovi el projecte de llei, Hisenda autoritza beneficis fiscals de tal magnitud. Seria una magnífica contribució per al foment d'una nova cultura filantròpica a Espanya!

L'altre tribut amb deduccions i exempcions significatives amb efectes en l'àmbit cultural és l'impost de societats. Les deduccions a la cultura representen el 3,4% de les existents en la previsió d'ingressos d'aquest impost per al 2014, proporció molt inferior al 10,4% previst per a l'any 2011. Cal diferenciar les ajudes fiscals específiques a la producció i acció cultural de la desgravació més general a donacions i al patrocini empresarial a activitats d'interès general (esportives , socials , educatives , sanitàries o cultuals). En el primer cas, el pressupost de 2014 ha previst atorgar 5,89 milions a 31 empreses de producció cinematogràfica (deducció del 18% per a les inversions cinematogràfiques i 5% per al coproductor financer), 590 mil Euros a l'edició de llibres i 20 mil a despeses i inversions per a la protecció del patrimoni històric. Es tracta de quantitats irrisòries, que encara que beneficiïn a un nombre molt reduït d'empreses, han patit una ràpida reducció com a conseqüència de la progressiva desaparició dels supòsits de desgravació. Per exemple, el 2014 desapareix la bonificació per activitats exportadores de producció cinematogràfica, audiovisual i editorial. Comparat amb el pressupost de l'any 2011, els beneficis previstos per a inversió cinematogràfica ascendien a 31 milions.

D'altra banda, dels 156 milions d'euros previstos com desgravació al patrocini empresarial , només 11,4 milions corresponen incentius fiscals al mecenatge, una quantitat insignificant ja que la majoria d'empreses prefereixen descomptar l'aportació com a despesa deduïble a la base de l'impost en lloc del benefici del 35% en la quota (i amb un límit del 10% de la resta de la base imposable) que atorga la Llei 49/2002 d'incentius fiscals al mecenatge.

Altres 67 dels 156 milions corresponen a donacions genèriques i 77 milions més per compensar el suport a aquells pocs grans esdeveniments o commemoracions que cada any fixa el Consell de Ministres. Aquests esdeveniments esportius o commemoratius declarats d'excepcional interès públic gaudeixen de la més alta desgravació fiscal: una deducció del 15% sobre el total de despeses de publicitat i propaganda (el 100% si el suport publicitari divulga específicament l'esdeveniment i el 25 % en el resta de despeses en publicitat de l'empresa), amb un límit màxim del 90% de la donació. El gran diferencial de tractament fiscal (el patrocini a la resta d'activitats d'interès general només gaudeixen d'un 35% de desgravació del valor de la donació) concentra el suport de les empreses amb gran capacitat de despesa publicitària en allò que fixa el govern . A tall d'exemple, els nou grans esdeveniments que desgraven a partir del primer de gener de 2014 són : "Donostia / Sant Sebastián, Capital Europea de la Cultura 2016", "Expo Milà 2015", "Campionat del Món d'Escalada 2014, Gijón", "Campionat del Món de Patinatge Artístic Reus 2014", "Madrid Horse Week", "III Centenari de la Reial Acadèmia Espanyola", "120 anys de la Primera Exposició de Picasso a La Corunya", "IV Centenari de la segona part del Quixot" i "World Challenge LFP / 85 Aniversari de la Lliga". Al costat d'esdeveniments realment rellevants, l'arbitrarietat de criteri de la resta és evident (especialment si es compara amb el tracte de favor fiscal diferencial amb la multitud d'altres esdeveniments meritoris possibles).

En resum, els beneficis fiscals atorgats pel govern espanyol al consum ia la inversió cultural, així com als donatius per a entitats i activitats sense ànim de lucre no només han estat tradicionalment garrepes en comparació amb altres països occidentals sinó que han decrescut fortament en els últims anys. Això ha estat així per efecte de la crisi econòmica (baixada dels ingressos, el consum, la inversió) i la seva translació en menors ingressos fiscals i pagament del deute, però de forma especial com a conseqüència d'una política governamental discriminatòria respecte a la cultura. A diferència de la despesa cultural públic, qui decideix la quantitat i la destinació dels recursos són la ciutadania i les empreses donants o consumidors. Els incentius fiscals no només fomenten una societat més culta i filantròpica, que complementen el necessari suport públic directe a la cultura, sinó que en incrementar el volum d'activitat econòmica acaben generant un important retorn fiscal: compra-vendes que generen majors ingressos per IVA, salaris que meriten en augments de la recaptació per IRPF o beneficis empresarials que alimenten l'impost de societats. Amb l'excepció de les hisendes basques i navarresa que disposen d'un major grau d'independència fiscal, la resta d'administracions públiques espanyoles té un escassíssim marge de llibertat per afavorir fiscalment l'activitat cultural. Esperem que la promesa nova llei de mecenatge obri les portes a un canvi real de mentalitat.

______________________

¹ Beneficis fiscals computables a l'administració central, després de deduir les parts atribuïbles a les comunitats autònomes i entitats locals per a transferències parcials d'IRPF i IVA. Veure memòria de beneficis fiscals. Pressupostos de l'estat General, anys 2009 a 2014.

² Segons un estudi citat en Asociación española de fundaciones: Propuestas para la reforma de la Ley 49/2002, de 23 de diciembre, de régimen fiscal de las entidades sin fines lucrativos y de los incentivos fiscales al mecenazgo. Julio de 2013.