Diagnosi de la cultura a Barcelona 2012: Participació i consum cultural (4)*

CESC (RMC160 Feb'98)

L’allargament i l’accentuació de la crisi en les butxaques dels ciutadans s’ha notat especialment en les dades de consum cultural. A diferència dels anys precedents, en què les classes mitjanes —que formen el gruix dels assistents a l’oferta cultural de pagament— havien trampejat la situació, durant el 2012 s’ha donat una disminució generalitzada del nombre d’usuaris i, en conseqüència, dels ingressos procedents d’ells. L’augment desproporcionat de l’IVA ha tingut dues conseqüències greus: la primera, encarir i fer més dificultós l’accés a una part important de l’oferta cultural, molt en particular al món de l’espectacle; la segona, transmetre un missatge negatiu que ha comportat un retraïment més accentuat del consum, tocat, d’altra banda, per la difícil situació econòmica d’un nombre cada cop més gran de famílies.

Les dades d’usuaris proporcionades pels operadors culturals de la ciutat i les d’opinió disponibles en l’enquesta Òmnibus Municipal així ho indiquen. El consum del darrer trimestre cau en picat, en alguns casos vora el 30 %, i les manifestacions d’assistència a activitats culturals de setembre de 2011 a setembre de 2012 disminueix en 4,3 punts. El nombre mitjà d’activitats culturals a les quals els ciutadans afirmen haver assistit perd dues dècimes en sis mesos: passa de 3,7 activitats en l’enquesta de març de 2012 a 3,5 en la de setembre del mateix any. La davallada més forta s’observarà, probablement, en la de març de 2013.

Durant els primers anys de la crisi, la fortalesa de la demanda compensava la reducció de les altres fonts d’ingressos (aportació pública, publicitat o patrocini, entre d’altres). Durant l’any 2012, el consum domèstic s’ha desinflat i ha deixat de ser el flotador d’un model econòmic que avançava cap a quotes més altes d’autofinançament. En aquests moments només aguanta el consum dels no residents, en particular en aquells àmbits on el turisme cultural i patrimonial és potent. Aquest fet és constatable si es creuen les dades de participació dels residents amb la venda total d’entrades, que inclou també els no residents. Segons l’enquesta Òmnibus Municipal ja citada, els principals museus o espais d’exposició visitats pels barcelonins són el CaixaForum (amb una espectacular celebració del desè aniversari), seguit del MNAC (al qual li costa aguantar la retallada en exposicions temporals) i el CosmoCaixa. En canvi, el nombre comptabilitzat de visitants ve encapçalat pel Museu del Barça, seguit a molta distància pel CaixaForum, La Pedrera i el Museu Picasso (que perd públic perquè no pot oferir exposicions temporals de relleu), això sense comptar els 3,2 milions de visitants del Temple de la Sagrada Família. Una part molt notable dels 18,9 visitants comptabilitzats durant el 2012 a museus i col·leccions, centres d’exposicions, espais d’interès arquitectònic i arxius són turistes.

Un dels sectors que millor havia aguantat fins ara els efectes de la crisi era el de l’espectacle en viu, que havia assolit esplèndides fites fins l’any passat. Durant el 2012, el nombre total d’espectadors al teatre ha caigut un 7,7 %, i ha assolit la xifra de 2,37 milions d’entrades venudes i 2,6 milions d’espectadors.[1] Tanmateix, les xifres disponibles corresponents al darrer quadrimestre de l’any mostren una davallada molt més significativa. A Barcelona el volum d’espectadors i de facturació respecte al darrer quadrimestre de 2011 ha caigut, respectivament, un 25 % i un 28 %; i el total de l’aforament o butaques ofertes, un 21 %. I això, en un moment de gran esforç per fer augmentar l’oferta d’espectacles i funcions (molts de petit format) i per posar en marxa propostes innovadores en la programació i en els mecanismes per animar i atreure el públic. Per comparació a la mitjana espanyola, en què els espectadors han caigut el 31 %, i la recaptació, el 34 %,[2] la situació a la ciutat és lleugerament millor gràcies a la major concentració de públic i diversificació de l’oferta, i a la menor proporció de teatres públics. Nogensmenys, davant l’asfixiant necessitat de vendre entrades, molts agents culturals han entrat de manera exagerada en els webs de venda col·lectiva que condicionen la promoció d’un espectacle a la venda amb descomptes molt elevats. Aquest context ha permès contenir els ingressos per taquilla, però rebaixant excessivament el preu mitjà de l’entrada per tal que aquest fos rendible per a l’exhibidor. També ha portat els productors a deixar de banda les produccions de més cost o reposar vells èxits amb l’objectiu de reduir al màxim el risc.

En un dels camps on s’ha produït una caiguda del consum més accentuada, arrossegada en bona mesura per la reducció dels recursos pressupostaris i, en conseqüència, de l’oferta disponible, és en els tres grans auditoris de la ciutat. El nombre d’espectadors de L’Auditori i del Palau de la Música ha caigut un 16,9 % entre el 2011 i el 2012, i amb això s’ha assolit una xifra conjunta de 700.000 espectadors, fet que representa una pèrdua agregada de 144.000 persones. En canvi, el Liceu ha pogut aguantar una mica millor (amb una reducció del 7 % dels espectadors), gràcies a la fidelització del seus abonat i malgrat que la seva crisi ha tingut molta més repercussió mediàtica. La majoria d’equipaments públics —en l’espectacle en viu, les arts visuals o el patrimoni— han encarat la reducció dels pressupostos amb reposicions, l’allargament de les exposicions temporals i la reducció de noves produccions, fet que acaba passant factura en termes d’audiència.

La participació en les activitats gratuïtes no ha experimentat els increments significatius que hom podria esperar com a desplaçament del consum cultural per part d’aquells ciutadans que ara no poden assumir-ne el pagament. Cal dir que el volum de participació depèn, fonamentalment, de la quantitat i qualitat de les activitats i els serveis oferts, la capacitat dels equipaments, així com dels mitjans per fer-ne publicitat, més enllà dels públics fidels. La reducció dels pressupostos de comunicació no ha facilitat la difusió de gaires iniciatives interessants.

En aquest context, el bon comportament de la xarxa de biblioteques públiques és remarcable. El nombre d’usuaris ha assolit els 6,4 milions de visites i un volum de préstec de 4,6 milions de documents, amb increments respecte de l’any 2011 del 4,2 % i el 3,8 %, respectivament. L’any 1998 només el 13 % dels barcelonins tenien el carnet de biblioteques i avui dia el té més del 50 % de la població. És evident que la posada en funcionament de noves biblioteques ha ajudat a aconseguir unes xifres més elevades, però les biblioteques són, juntament amb els centres cívics, els grans equipaments interclassistes i de proximitat amb què compta la ciutat.

No es pot tancar la mirada sobre el consum cultural sense parlar del club de cultura TR3SC. Aquesta plataforma reuneix més de 30.000 socis, el 53 % dels quals estan domiciliats a Barcelona ciutat, amb una mitjana de 10 entrades comprades amb el carnet durant l’any, a les quals caldria afegir les adquisicions fetes fora del sistema. El volum de negoci estimat que genera a les empreses culturals del país supera els 2,5 milions d’euros. Es tracta d’un col·lectiu que consumeix de forma molt intensa una gran varietat de propostes culturals. El club no només canalitza aquests consumidors intensius cap a propostes de qualitat a un preu atractiu, sinó que durant el darrer any ha posat en marxa un gran nombre de propostes exclusives per als socis, que sovint faciliten una proximitat més gran entre artistes i audiències.

Un aspecte diferent el configura la participació directa dels ciutadans en la pràctica artística o com a membres d’entitats culturals. Les pràctiques amateurs s’han transformat amb la democratització de l’accés als mitjans digitals de producció cultural. Aquest fet explica que més enllà de les pràctiques tradicionals —escriure, pintar, tocar instruments, cantar o fotografiar, entre d’altres— no només s’hagi ampliat el repertori d’experiències sinó també, i molt particularment, els mecanismes de compartir-ho en comunitat.

D’altra banda, Barcelona té una gran tradició associativa que configura un ric teixit d’entitats culturals de tota mena, des de la cultura tradicional fins a la música, passant per les arts escèniques o l’artesania, molt assentada en els barris. El nombre de persones que mobilitza és impressionant, i genera una economia informal de voluntariat i activitats important.

Finalitzarà amb  (i 5). La dimensió internacional i Epíleg

*El text complet ha estat publicat a Barcelona Cultura. Balanç 2012, Barcelona: ICUB, 2013. p. 8-33.

---

[1]. ADETCA. Estadístiques. Estadística 2011/2012. Dades provisionals. També disponible en línia a: <http://www.adetca.cat/c/stats.aspx>.

[2]. CatalunyaPress [en línia] (21/03/2013). <http://www.catalunyapress.cat/es/notices/2013/03/

faeteda-presenta-un-informe-sobre-el-impacto-de-la-subida-del-iva-en-las-artes-escenicas-76823.php>

Davant d’un canvi d’època

Després de diversos mesos sense publicar al bloc reprenc el repte de compartir algunes reflexions sobre dos àmbits crucials de la meva vida professional i ciutadana, ambdues en una crisi profunda, confio que catàrtica, que reflecteixen un canvi d'època i de paradigmes. D'una banda la situació del sector cultural com a efecte del replegament de l'estat en el seu desenvolupament, i d'altra banda, el desencaix de Catalunya a Espanya fruit d'un llarg procés d'incomprensió i distanciament.

El sector de la cultura pateix de manera molt directa els efectes de la crisi, especialment en aquells països on aquesta es planteja de manera més cruenta i amb efectes directes en els pressupostos públics i les seves prioritats. No crec que sigui una situació passatgera, sinó que es tracta d'un procés de transformació profunda dels paradigmes que van permetre a Europa el desenvolupament d'unes polítiques culturals com a part del model de l'estat del benestar. Les polítiques governamentals que van encoratjar la creació artística i la protecció i posada en valor del patrimoni, van formar a diverses generacions de professionals de la cultura i van posar a disposició de la ciutadania una oferta de programes i equipaments de qualitat, estan en clar declivi. En un parell d'anys hem vist tancar tot tipus de projectes, especialment aquells amb febles ancoratges institucionals però amb dependència umbilical dels pressupostos públics. I moltes més iniciatives desapareixeran en un pròxim futur no només per la reducció dràstica dels recursos pressupostaris sinó també, en el cas espanyol, per l'increment brutal dels costos fiscals quan el consum cultural i el patrocini privat estaven ja sota mínims. Sectors sencers de l'acció cultural quedaran reduïts a la mínima expressió. El producte intern brut cultural i el seu impacte en termes d'ocupació i d'activitat cauran dràsticament. I estratègies com ara la cooperació cultural al desenvolupament pràcticament desapareixeran.

No sembla que sigui un procés conjuntural sinó el final d'una època que obliga a replantejar les estratègies i els paradigmes d'intervenció i finançament de la cultura ja que aquest tsunami pot endur-se l'esforç de diverses generacions d'activistes culturals. Evidentment, el sector cultural ha de fer una profunda autocrítica doncs no ha aconseguir insuflar prou la demanda i legitimar la seva missió i estratègies davant la societat i els seus governants. És evident que hem fet bastants coses malament i hem desaprofitat un bon nombre d'oportunitats. Per tot això, intentaré en els pròxims escrits repensar bona part dels textos redactats durant els darrers anys sobre política cultural i els models econòmics i socials d'intervenció cultural.

L'altre gran tema al qual dedicaré esforços és a intentar explicar el distanciament entre Catalunya i Espanya. Fa anys que parlar de la meva realitat nacional amb amics no catalans s'ha convertit en un tema recurrent però de difícil comprensió. En massa ocasions he tingut la sensació de fer-me pesat, o fins incomodar amb unes reflexions que no encaixaven amb la seva realitat i preocupacions. Prou complex és bregar amb la crisi econòmica, la cohesió social, el desenvolupament cultural o el procés de globalització perquè algú els parli de processos d'emancipació nacional en el si de l'Europa Occidental del segle XXI. Com justificar un procés de separació quan tots estem immersos en interdependències creixents? En particular, quan la pretensió s'associa a una voluntat egoista i excloent d'uns pobles rics en un moment de dificultats econòmiques per a tots. Intentaré presentar les diferents raons i punts de vista que expliquen aquest desencontre, així com les conseqüències socials, culturals, econòmica i polítiques de les alternatives de relació possibles en funció de com es porti el procés polític de secessió o unió. No és un repte fàcil doncs intentaré presentar les meves observacions i diagnòstic de la manera més objectiva i analítica possible amb la pretensió que els meus amics no catalans disposin d'una versió més per entendre la situació.

A propòsit dels paisatges erms entre Castella i Aragó

Una de les avantatges del trajecte del tren d'alta velocitat entre Madrid i Barcelona consisteix en redescobrir la duresa del bell paisatge que enllaça l'altiplà castellà amb la vall de l'Ebre. Cels clars i amples, sense límits propers ni quasi rastres d'activitat humana.  Sota la capa endurida pel vent i el fred, com en la tundra gebrada, la vida devia ser dura fins a l'arribada de l'electricitat, la calefacció o els vehicles a motor.  El paisatge varia poc malgrat les múltiples tonalitats d'ocre.  De tant en tant, l'altiplà s'esquerda i s'obre una torrentera que deixa entreveure la presència humana.  Camps en guaret al costat de petits boscos esquifits d'alzines i roures. Més enllà, quatre cases encrostades al voltant d'un campanar, alguns camps llaurats, i una carretera apedaçada seguida de lluny pel que endevinem que és un petit rierol envoltat de pollancres. No es veu bestiar com en els vells temps de la Mesta, potser perquè només hi viu gent gran, i encara no massa.  Com devia ser la vida fa només cinquanta anys en aquestes terres feréstegues durant el llarg hivern? Probablement no molt diferent que a l'època romana.

A velocitat d'AVE el paisatge no canvia molt quan es comença a entrar a l'Aragó, malgrat que el relleu es complica.  Terres de frontera, de ramaders, de gent orgullosa i dominadora, ben diferent de la del litoral mediterrani. D'una duresa pròpia del paisatge que llauraven o pasturaven.  Potser per això Aragó s'entén més bé avui amb Castella i s'aixequen nous murs d'incomprensió amb Catalunya.  Sabíeu que Saragossa, aquesta gran urbs que concentra més de la meitat dels habitants d'un desèrtic Aragó, és la ciutat escollida per fer estudis de mercat ja que és el retrat sociològic mitjà d'Espanya?

La gent que viu en aquests petits pobles, reclosos de nit en les seves cases cada cop més ben equipades, malgrat la seva edat progressivament tenen menys a veure amb el trist món de la postguerra (una de tantes en la incivil Espanya). El sobri sentit de l'hospitalitat es va perdent a mesura que es guanya comoditat, i la cultura de la por a la diferència s'accentua. Què afecta més a aquesta gent, el dur paisatge i l'antiga església omnipresent –avui esporàdicament oberta per capellans transhumants –, o les notícies i els comentaris dels mitjans de comunicació de la capital?

Actualment, de nit i vist des del cel, el centre de la península ibèrica és un gran focus lluminós rodejat de negror. Alguns filaments, quasi tots ells radials, assenyalen els vasos sanguinis de la comunicació moderna. Jo viatjo a tota velocitat i consumint quantitats ingents d'energia per una d'aquestes intermitències.  Quants dies tardava un correu reial o un carreter en fer aquesta ruta que jo faig en menys de tres hores?  El paisatge entre aquests erms no ha canviat amb el temps, però en les ciutats i en el litoral hem destruït la vella/bella geografia que va marcar durant generacions el tarannà dels nostres pobles.

On cal anar a cercar-la?

Més enllà de les clienteles culturals

En un moment com l'actual, d'enormes dificultats financera per a la majoria d'administracions públiques –en particular de les municipals – tots els projectes i equipaments culturals busquen desesperadament com equilibrar els seus comptes sense renunciar a l'essència de la seva missió i a la prestació dels seus serveis tradicionals.  En aquestes circumstàncies, és lògic que la mirada se centri en el públic, en el consumidor que amb la seva mòdica contribució monetària individual aporta els recursos necessaris per fer possible l'activitat o esdeveniment.  El públic, no només aporta una part substancia dels recursos financers totals, sinó que amb la seva presència legitima els recursos públics i de patrocini disponibles, essent el destinatari primer de l'oferta cultural i la seva raó última de ser.

Tanmateix, la focalització de la mirada cap a les audiències – imprescindible i que no hauria d'oblidar-se quan torni de nou el temps de les vaques grasses–, pot incorporar un cert perill: centrar-se excessivament en acontentar les clienteles de sempre, formada pels abonats, els connaisseurs o aquells que els agrada veure i escoltar sempre el mateix tipus de cosa.  Des d'una perspectiva de gestió financera i de màrqueting, aquesta és una opció lògica i encertada, però no ho és des d'una mirada més àmplia, que tingui en compte el conjunt de la societat i el progrés col·lectiu.

Vivim en una societat complexa, individualista, cada cop més heterogènia i diversa. En un moment en que de cadascú va a la seva, generador del que en Jean-Michel Lucas anomena tolerància cultural freda, les manifestacions culturals poden esdevenir un punt de trobada.  Tothom, en ús de la seva llibertat –que per altra part tant a costat d'assolir– s'expressa, intercanvia i consumeix aquelles parcel·les de realitat cultural que li interessen (o han sabut vendre-li).  Vivim en un context on a part dels grans esdeveniments mediàtics, l'especialització del consum cultural és enorme, fet que permet una gran pluralitat (més teòrica que real) d'alternatives de consum.  Tanmateix, la incomunicació porta a la ignorància, i aquesta al menyspreu o fins l'odi envers les expressions culturals de l'altre, sobretot quan visions dogmàtiques úniques volen imposar-se a les d'altres comunitats.  Caldria recordar aquí la famosa frase d'Antonio Machado afirmant que Castella deprecia allò que ignora. Manquen, per tant, projectes col·lectius de caire participatiu i obert.  On sigui fàcil integrar-se sense haver de renunciar als propis valors i expressions, però on la interacció amb la tradició o amb la innovació faci possible un procés de creixement col·lectiu.

Allò que avui sembla justificar l'acció cultural pública és esdevenir «capital de la cultura», «gran centre de l'economia creativa», «pol d'atracció de turisme cultural de qualitat», o com a molt «celebració de la multiculturalitat». Tots aquests objectius són intrínsicament bons, però al meu entendre mostren una mirada parcial, localista, que no aborda el repte fonamental que la cultura pot aportar a les societat contemporànies. Aquesta consisteix, justament, en fer possible viure col·laborativament la llibertat de creació, expressió i fins i tot de consum cultural.  La responsabilitat dels poders públics, i de les seves institucions especialitzades –museus, biblioteques, teatres, auditoris o centres d'art contemporani–, hauria de consistir en fer possible espais d'interacció entre col·lectius diversos, amb l'objectiu d'ampliar els capitals culturals respectius.  La crisi ens hauria de fer més conscients d'aquest repte, enlloc d'empetitir la nostra mirada i centrar la nostra atenció quasi exclusivament en les respectives clienteles.  Cal assumir la incomoditat d'arriscar i d'omplir de sentit la responsabilitat de l'acció cultural pública.