Collserola: un privilegi barceloní

Dissabte assolellat, quasi calorós per ser el desembre. Sortim de casa amb la intenció d'estirar les cames tot passejant per Collserola.  A mesura que deixem la ciutat enrere es comença a sentir el brogit dels ocells i la d'alguns gossos ensopits que ens borden al passar vora la reixa de les cases que s'enfilen. Una casa en venda amb una vista i un preu que treu l'alè ens fa somniar una mica fins que pensem en la penitent pujada diària des del metro.

Al primer revolt de la muntanya, una ginesta florida fora de temporada (quan temps falta per la primavera?) deixa anar el seu flaire envoltada de pebrers i mata.  Les mimoses de l'altre cantó del camí semblen que vulguin ja despuntar. Destorbats per tota aquesta florida prematura, enfilem carena amunt per enllaçar amb el camí dels vivers de Can Borni.  Uns arboços plens d'unes cireres dolces ens recorden que encara som a la tardor, però ens preguntem si trobarem algun ametller florit per festejar el Nadal abans d'hora.

Grups de ciclistes passen amunt i avall delerosos de salut o d'una bona esmorzada. Parelles grans, pares amb criatures petites, amos de gossos ensumadors i caminants solitaris gaudeixen de la passejada.  El bosc està esplèndid coronat per pins de tota mida i unes alzines farcides d'aglans. En el sotabosc mediterrani, entre lianes i fulles per terra, destaca en aquesta època de l'any el galzeran fruitat.  Els solcs llaurats pels senglars ens recorden que vivim rodejats de salvatgines de tota casta i mena.  Una humitat amarga, mig polsosa, puja als nostres narius deshabituats de natura.

La vista cap a la ciutat és magnífica. Al fons, el mar és pigallat de petits velers.  Els carrers de l'Eixample s'obren a mesura que avancem en perpendicular a la ciutat. Més enllà de Montjuic, la nova escullera del port impressiona. La mirada s'entreté en tota mena de detalls, des dels turons del Montseny al Massís del Garraf.  Només manca veure avui Mallorca!

Quin privilegi pels barcelonins disposar d'una serra com la de Collserola per venir a esplaiar-se.  No sembla, però, que la gran majoria de ciutadans en siguin conscients. Tindran por de les pendents o falta informació i aparcaments que ho facilitin?  Des de la talaia del Tibidabo miro nostàlgic el pas del temps i m'adono de la sort que representa viure en un país de relleu esquerp, climatologia benigna i paisatges canviants.

Esquís als peus mirant un cel sense esteles d'avió

Canvia el temps (meteorològic)? És evident que si, però segons les dades físiques disponibles (geològiques, climàtiques, biològiques) a velocitat força més lenta que la nostra subjectiva percepció humana. Malgrat que no sabem fins a quin punt som els responsables del canvi climàtic, sembla que els cicles històrics són molt més complexos.

Portem tres anys podent esquiar pel pont del 6-8 de desembre. En el meu record, esquiar en condicions abans de Nadal –sense rascar ni emportant-te pans de neu sota les soles–, tant al Pirineu com als Alps, era força rar.  Tanmateix, aquest darrer cap de setmana he gaudit de valent. Dissabte, després d'una nit glacial, la neu és perfecte, potser un xic massa dura en les obagues de màxima pendent. L'aire és net, i el cel sense cap estela d'avió (gràcies als controladors aeris) permet somniar en temps ben remots. Als cotxes i a les cases la ràdio repeteix sens parar el desgavell aeri, però a plena natura, amb els esquis als peus, el paisatge se'ns obre nítid i resplendent en l'escassa densitat del fred. Els pins conserven en les branques quasi tota la neu caiguda  durant els darrers dies, donant aquell aire màgic propi de latituds més septentrionals. Els flocs cristal·lins agrumollats màgicament sobre els branquillons més fins donen una sensació d'ingravidesa perfecte.

Es nota que fins ara no ha ventat. El tou de neu blanca, profunda, enfunda el Puigpedrós, el Carlit i el Puigmal.  Fins i tot la Serra Cavallera i el Taga fan goig. Collsacabra i el Montseny mostren per sobre de la boira osonenca un cert enfarinament. Més enllà, Sant Llorenç i Montserrat que hem anat a buscar per baixar cap el Pla d'Anyella tenen el cap ben descobert. Cel lluminós arreu i neu cruixent sota els esquís. Em llenço pista avall sense ningú al voltant. Quin goig de velocitat i fred a la cara, sols com ens sentim amb tota la muntanya per a nosaltres.

Diumenge s'aixeca amb un temps ben canviat. De bon matí, enllà de la finestra, un esquirol negre com el carbó però amb un ampli pit blanc salta de branca en branca jugant amb nosaltres. Ja quasi no fa fred, i un vent de llebeig llença bafarades càlides sobre les comes gèlides.  Un blau de plom, pesant, marca l'espai que uneix les carenes amb capes de núvols alienígenes: lenticulars, bassetes, estratificats.  La neu és encara més perfecte i t'ho deixa fer tot. Baixem i pugem sens parar, fins que el vent cada cop més fort arriba a tallar-nos l'alè i quasi ens deixa penjats d'un fil. Diumenge esplèndid. Quina millor forma d'iniciar la temporada!!

A propòsit dels paisatges erms entre Castella i Aragó

Una de les avantatges del trajecte del tren d'alta velocitat entre Madrid i Barcelona consisteix en redescobrir la duresa del bell paisatge que enllaça l'altiplà castellà amb la vall de l'Ebre. Cels clars i amples, sense límits propers ni quasi rastres d'activitat humana.  Sota la capa endurida pel vent i el fred, com en la tundra gebrada, la vida devia ser dura fins a l'arribada de l'electricitat, la calefacció o els vehicles a motor.  El paisatge varia poc malgrat les múltiples tonalitats d'ocre.  De tant en tant, l'altiplà s'esquerda i s'obre una torrentera que deixa entreveure la presència humana.  Camps en guaret al costat de petits boscos esquifits d'alzines i roures. Més enllà, quatre cases encrostades al voltant d'un campanar, alguns camps llaurats, i una carretera apedaçada seguida de lluny pel que endevinem que és un petit rierol envoltat de pollancres. No es veu bestiar com en els vells temps de la Mesta, potser perquè només hi viu gent gran, i encara no massa.  Com devia ser la vida fa només cinquanta anys en aquestes terres feréstegues durant el llarg hivern? Probablement no molt diferent que a l'època romana.

A velocitat d'AVE el paisatge no canvia molt quan es comença a entrar a l'Aragó, malgrat que el relleu es complica.  Terres de frontera, de ramaders, de gent orgullosa i dominadora, ben diferent de la del litoral mediterrani. D'una duresa pròpia del paisatge que llauraven o pasturaven.  Potser per això Aragó s'entén més bé avui amb Castella i s'aixequen nous murs d'incomprensió amb Catalunya.  Sabíeu que Saragossa, aquesta gran urbs que concentra més de la meitat dels habitants d'un desèrtic Aragó, és la ciutat escollida per fer estudis de mercat ja que és el retrat sociològic mitjà d'Espanya?

La gent que viu en aquests petits pobles, reclosos de nit en les seves cases cada cop més ben equipades, malgrat la seva edat progressivament tenen menys a veure amb el trist món de la postguerra (una de tantes en la incivil Espanya). El sobri sentit de l'hospitalitat es va perdent a mesura que es guanya comoditat, i la cultura de la por a la diferència s'accentua. Què afecta més a aquesta gent, el dur paisatge i l'antiga església omnipresent –avui esporàdicament oberta per capellans transhumants –, o les notícies i els comentaris dels mitjans de comunicació de la capital?

Actualment, de nit i vist des del cel, el centre de la península ibèrica és un gran focus lluminós rodejat de negror. Alguns filaments, quasi tots ells radials, assenyalen els vasos sanguinis de la comunicació moderna. Jo viatjo a tota velocitat i consumint quantitats ingents d'energia per una d'aquestes intermitències.  Quants dies tardava un correu reial o un carreter en fer aquesta ruta que jo faig en menys de tres hores?  El paisatge entre aquests erms no ha canviat amb el temps, però en les ciutats i en el litoral hem destruït la vella/bella geografia que va marcar durant generacions el tarannà dels nostres pobles.

On cal anar a cercar-la?