Impressions de Kunming, Xina

Viatjo a Kunming per participar com a professor convidat a l’Escola d’estiu de doctorat U40 sobre indústries culturals. Aquesta escola reuneix doctorands i professors de les universitats més prestigioses de Xina en l’àmbit dels estudis culturals. Per a mi representa una experiència única per conèixer el país a partir de converses amb acadèmics i professionals culturals.

Paisatge humà i patrimoni

Kunming és la capital de Yúnnán. Aquesta regió sud-occidental de Xina, d’uns 400.000 Km², és la més diversa del país tant des d’un punt de vista cultural com ecològic (la muntanya més alta té 6.740 metres i el punt mes baix 76 m.), amb alta muntanya, boscos tropicals, terrasses d’arròs o plantacions de te i cafè. El lloc més famós és la mítica, avui recreada, Shangri-la; però compta amb 5 llocs únics declarats patrimoni de la humanitat per la UNESCO.

Yúnnán ha estat històricament el nus de comunicació entre el Tibet, la Xina, la península Indoxinesa i l’Índia. Compta actualment amb uns 50 milions d’habitants, d’una gran pluralitat d’ètnies diferents, algunes d’elles transfrontereres amb Myanmar, Vietnam o Laos. L’ètnia Han representa quasi el 70% dels habitants i hi ha 25 nacionalitats reconegudes, cada una d’elles amb la seva llengua i costums (alguna d’elles, com la manxú, formada per les famílies dels antics soldats imperials). Des de l’inici de la conquesta xinesa (s. II aC), es varen donar petites onades immigratòries Han; però no serà fins a la dinastia Ming, a finals del segle XIV, que no començarà un flux migratori significatiu, amb l’objectiu de controlar amb personal de confiança les províncies frontereres. Fins aquell moment, durant els períodes d’ocupació xinesa, es pacta el control del territori i el pagament d’impostos amb les diverses oligarquies o regnes locals. Ja al segle XX, la presència Han s’accentua durant l’ocupació japonesa i la guerra civil posterior (moltes elits xineses es refugien aquí), la revolució cultural (era un destí per a dissidents) o recentment donada la bona qualitat de vida de la regió.

Costa trobar informació sobre l’evolució històrica i les tensions entre comunitats per dominar les millors terres de conreu, controlar el comerç, l’accés als recursos hídrics o a altres fonts de riquesa, ja que el discurs oficial relata una història de convivència idíl·lica entre les diverses ètnies. Les autoritats xineses presenten Yúnnán com un model de respecte a la diversitat cultural, en contraposició a la violència existent al nord-oest del país. Es dóna una exaltació de la diversitat cultural –reconeixement públic, explotació turística i possibilitats de desenvolupament econòmic i cultural – però per un altre cantó hi ha una folklorització que acaba banalitzant la diferència.

Un esteticisme que juga un paper molt important en el moment d’atreure població i turistes cap una idealització de la vida rural, les tradicions ètniques o de la cultura clàssica xinesa, o fins i tot del paisatge. Els paisatges naturals i els jardins ben cuidats tenen molta importància en tota l’Àsia oriental. Una tradició, present ja en la pintura clàssica xinesa o japonesa, ben visible en les combinacions florals o en els parcs públics (val la pena gaudir de les flors de lotus, la combinació d’arbres i els reflexes en l’aigua per exemple en el cèntric llac Verd de Kunming). Un atractiu molt apreciat pel turisme domèstic consisteix en les recreacions paisatgístiques, no només les famoses terrasses d’arròs que formen part de la llista del patrimoni mundial de la UNESCO, sinó els espectacles paisatgístics que recreen una vida natural idealitzada.

Patrimoni intangible i tangible compleixen un paper polític i econòmic. Cal tenir en compte la importància que la revolució donà a les consignes escrites, als murals educatius o a les fotos gegants dels líders i les escultures en l’espai públic. La preservació de certs monuments també juga un paper important. Tanmateix, aquests han de competir amb un model urbanístic especulatiu desbordat. Es restauren o reprodueixen els monuments més importants, però no el seu entorn. El resultat és la descontextualització d’edificis i monuments en un espai públic en rapidíssima transformació i pèrdua d’identitat.

Pitjor és la situació del patrimoni políticament incòmode, com ara els vestigis de la importantíssima influència francesa de la primera meitat del segle XX, quan es posa en marxa el ferrocarril Hanoi-Kunming, al ser considerat durant dècades com un llegat colonial, contrarevolucionari. No obstant, una part molt important de la modernitat entra a Xina per aquesta via, i és una llàstima que s’estigui esborrant de la memòria col·lectiva.

L’idioma també juga el seu paper. La imposició del mandarí (el xinès de Beijing) en l’àmbit institucional, educatiu i comunicatiu té per objectiu homogeneïtzar el país, fent irrellevants a la pràctica no només els idiomes de cada ètnia, sinó també els dialectes locals (quasi llengües independents) de la pròpia població Han.

Per entendre l’estratègia governamental val la pena visitar a Kunming els veïns museu i parc de les nacionalitats ètniques. El museu conté una bona col·lecció etnològica centrada en vestits i ornaments tradicionals, instruments de música, artefactes de la vida quotidiana i del camp, o sistemes d’escriptura i comunicació, entre altres. La revolució cultural destruí quantitats ingents de monuments, objectes i documents (la gran majoria de textos existents eren de temàtica religiosa i es guardaven en els monestirs); també reprimí moltes expressions del patrimoni intangible del país. La col·lecció té, com arxiu d’aquests pobles, una gran importància patrimonial. No obstant, el seu discurs museològic és esteticista, poc crític i desarrelat de les comunitats que pretén mostrar. Res a veure amb les propostes de la nova museologia etnogràfica establerta a Occident fa ja quasi cinquanta anys. Més enllà d’un mapa inicial amb les localitzacions geogràfiques d’on estan establertes les 25 nacionalitats ètniques, falta context històric, polític, antropològic i sociològic. En els panells i cartel·les no es dóna la cronologia dels objectes exposats ni explicacions sobre l’evolució històrica, o del context ecològic, ideològic-religiós i socioeconòmic respectiu. Les col·leccions es presenten ordenades per temes però barrejant objectes dels diferents grups ètnics, amb el que no s’entenen les diferències entre comunitats, com si fos el mateix viure a l’alta muntanya, en les ribes baixes dels grans rius, o en els boscos tropicals. Tampoc es presenta el patrimoni immaterial (no es poden escoltar ni visualitzar les músiques, danses o tradicions gastronòmiques), ja que en teoria això es presenta en el veí Parc de les nacionalitats, ni s’expliquen les influències d’altres cultures, o les vivències dels grups ètnics transfronterers amb el Vietnam o Myanmar.

El museu no es planteja estratègies conjuntes amb les comunitats ètniques que presenta, més enllà de les visites a grups de nens o d’avis. Tampoc la botiga (en mans privades) disposa d’una estratègia de suport a la comercialització o millora de la producció artesanal de les comunitats, com passa en museus etnològics d’altres països. Simplement, ofereix allò que pot tenir interès pels visitants a preus força alts, ja que segons explica la gerent volen donar qualitat i diferenciar-se del record turístic. L’antropòloga que ens acompanya durant la visita, a mesura que plantejo preguntes de fons es mostra més receptiva, aportant interpretació contextual d’enorme utilitat. Tanmateix, alguns experts amb els que parlo no creuen que el museu canviï d’orientació.

Molt a prop del museu, al llindar amb el llac Dianchi, es troba el gran parc de les nacionalitats ètniques. Rèpliques de construccions, envoltades de llacunes, representatives de les 25 nacionalitats reconegudes, són animades amb activitats i espectacles per membres de cada ètnia vestits amb la respectiva roba típica. El parc, de gestió governamental i amb un preu d’entrada relativament alt (però gratuït pels jubilats i molt barat per determinats grups locals), atreu molts turistes i dóna feina a molts membres de les comunitats. També ajuda a preservar la identitat dels diversos grups. Tanmateix, com en qualsevol parc d’entreteniment, les expressions que es presenten tendeixen a edulcorar i simplificar la realitat, i l’espectacularitat guanya la partida al rigor i a l’autenticitat. Es a dir, la venda de records i menjar, els elefants engalanats o els espectacles exòtics acaben guanyant la partida.

Vida quotidiana

Kunming és una ciutat meridional, un lloc on la vida es pren amb més calma que en les grans metròpolis del país. Al capvespre, al centre, la gent passeja, seu i menja al carrer o juga a cartes. Als voltants del llac Verd, la gent s’ajunta desinhibida per ballar o fer música, tant ètnica com occidental. Un dels balls s’assembla a la sardana, ja que es dansa en rotllana. Aquesta activitat permet que els membres de les comunitats ètniques es retrobin, i que molt altres socialitzin i s’ho passin bé.

Ara bé, la ciutat està experimentant un enorme creixement (l’any 1980 tenia només 561 mil habitants, avui compta amb quasi 4 milions, i el districte supera els 7 milions), amb nous edificis d’habitatge altíssims, però malauradament amb pocs serveis i zones verdes al voltant. Com en moltes altres grans ciutats xineses els rètols publicitaris són constants, i els contrastos entre la màxima modernitat i luxe, i la precarietat i mal estat de moltes infraestructures és enorme. La majoria d’edificis d’habitatges de fa més de trenta anys mostren un aspecte exterior deixat, amb les finestres i balcons enreixats fins el darrer pis (sembla que degut a la inseguretat dels anys noranta). Els aularis de les facultats antigues no només estan força degradats sinó que no tenen lavabos; has d’anar en un edifici específic, probablement antigues latrines. Els banys de les residències universitàries o de molts restaurant fan força angunia. La neteja no és, sens dubte, el fort d’aquest país.

La carrera cap el benestar basada en el mercat i el creixement econòmic genera grans expectatives però també molts desequilibris estructurals. L'emigració dels joves del camp a la ciutat és galopant donada la precarietat econòmica dels agricultors i la prosperitat aparent de la vida urbana. Els rics es poden permetre cotxes cars, viatjar a l’estranger, intercanviar favors per fer negocis i pagar productes costosos. Però en un país on cal pagar per l’educació i la sanitat, i l’habitatge és cada cop més car, la lluita per guanyar diners esdevé la prioritat número u. L’estalvi de tota una família s’inverteix en la compra de l’habitatge per tal que els nois puguin obtenir el vistiplau de la família de la núvia per casar-se. La pressió sobre els fills és alta. La política del fill únic (ara ampliada a dos) pressiona a ambdues generacions. Per un cantó, els pares volen casar el fill per ser avis, però aquest sovint ha de marxar a la ciutat a treballa, o perdre molt temps cada dia des dels barris perifèrics més barats per anar a treballar, deixant els nets sota la custodia dels avis. Per altre cantó, el fill únic quasi no pot comptar amb els serveis socials quan li toca cuidar uns pares malalts o envellits. En els pobles existeix la solidaritat veïnal, però en la ciutat és més difícil.

De dia el sol pica fort, fet que fa pujar els núvols de tempesta propis de la temporada estiuenca de pluges. És època monzònica i si t'agafa un ruxat qudes ben moll. Molta gent, en particular les dones, van en paraigües per protegir-se tant del sol com de la pluja, i és comú veure gent amb un morrió per protegir-se de la contaminació o el sol. Al mateix temps, la bona climatologia –Kunming està situada a 1.900 metres sobre el mar però a l’alçada del tròpic de càncer (per això és coneguda com la ciutat de l’eterna primavera)– fa que hi hagi un gran nombre de ciclomotors i bicicletes, competint amb vianants i cotxes. En les grans avingudes tenen un carril lateral per ells que és un perill intentar creuar-lo. El codi de circulació se segueix de forma sui generis, ja que motos i bicicletes creuen semàfors en vermell o usen els passos de vianants quan els convé. No només no usen casc, sinó que en una motocicleta poden viatjar 2 adults i un nen, a més dels paquets. La majoria són elèctriques i no fan soroll, amb el que cal anar molt en compte. Els cotxes són els únics que respecten els semàfors i els límits de velocitat, i en relació a visites anteriors a Xina, molt més els passos de vianants. El servei d’autobús urbà és molt barat (25 cèntims d’Euro el trajecte), així com els taxis (malgrat que la benzina està a un Euro el litre) i estan construint 6 línies de metro a velocitat vertiginosa.

El comerç continua sent una part central de la vida de la ciutat, amb un pes rellevant de la comunitat islàmica. Tanmateix, els preus i el mercat està fortament dualitzat. Alguns productes costen el mateix que a Europa amb el que ja no es tan atractiu comprar com fa una dècada. Cal vigilar especialment en determinats bars o botigues de moda, ja que poden ser molt cars. Ara bé, el cost dels productes corrents, comprats en mercats públics, s’ajusta força al poder adquisitiu de la gent.

Un dels llocs que val la pena visitar són els mercats de productes frescos, per la vitalitat humana i la diversitat de productes en oferta; una veritable orgia de verdures i bolets exòtics, carns marinades, peixos i marisc viu ... Això si, cal estar preparat per algunes imatges i olors fortes, no contradictori amb la presència omnipresent dels mòbils i del món digital. Alguna carnisseria mostra en vídeo la vida dels seus porcs a les granges com a reclam de qualitat. Algunes venedores van vestides amb els vestits típics de la seva ètnia, fent el conjunt molt atractiu pel fotògrafs que busquin imatges d’impacte.  La diversitat i situació geogràfica de la regió no només impulsa un mercat de productes naturals molt variat sinó també d’artesanies molt boniques i acolorides.

L’experiència gastronòmica

Visito Kunming durant el mes de juliol, en plena estació de bolets a la regió de Yúnnán. Com en qualsevol punt de la Xina, oferir un bon banquet amb molt més menjar del que es pugui acabar és un senyal d’hospitalitat fonamental. Durant la setmana que estic a la ciutat tinc l’oportunitat de conèixer un gran repertori de la gastronomia local. Si els esmorzars són ja un compendi de menges diverses (fideus, ous, arròs, verdures i sopa, acompanyat de llet de soja) els banquets del migdia i el vespre excel·leixen per la quantitat, varietat i qualitat. Com en tota aquesta part del país, el menjar es força picant (molt all, bitxo i pebre), amb una gran barreja de plats que pots anar picant repetidament de la taula giratòria: verdures diverses (majoritàriament cuites), pollastre, vedella, mandonguilles, peix, llagostins, fideus d’arròs, soja en diverses textures, sopa, arròs blanc o amb verduretes, etc. 

Evidentment, el resultat és que impulsat per la curiositat acabes menjant molt més del necessari en tots tres àpats diaris. No s’entén que els xinesos estiguin en general força magres. En aquesta temporada la sopa de bolets i diverses plates amb bolets fregits amb força bitxo són un requisit molt apreciat. 

Els tres bolets bàsics són els rovellons, els rossinyols i els ceps. A la sopa hi posen també altres bolets que no sóc capaç d’identificar. I al mercat comptabilitzo una quinzena d’espècies diferents. El menjar s’acompanya de te verd, a vegades sucs de fruita i, si el festí és de molta categoria, de báijiǔ, un licor d’alta graduació. En un dels sopars, el parell d’ampolles que ens bevem, i amb el que brindem repetidament, resulta ser més car que la resta del sopar (uns 400€ l’ampolla). Si be el menjar quotidià a casa o al carrer és molt més simple (un bol de menges diverses acompanyades d’arròs i sovint també de sopa, o la venda ambulant de pinxos de carn o soja fregida) en el self-service del centre de les indústries culturals, la diversitat d'ingredients a barrejar en la safata metàl·lica supera de llarg els menús del dia del nostre país. L’únic aspecte negatiu de l’experiència gastronòmica és la brutor que es percep arreu, des dels terres i taules enganxifosos dels restaurants a uns lavabos i unes cuines que no passarien els estàndards de neteja occidentals.

Com en la major part de cultures, menjar és un acte social important, on s’intercanvien bromes i s’estrenyen relacions. En la meva experiència, no s’aprofita per parlar de negocis. En canvi, la cerimònia del te si que compleix un paper protocol·lari i de presentació d’intencions. Cal tenir en compte que som en la regió amb el millor te de la Xina. El de més qualitat prové d’arbres centenaris, alguns de més de cinc-cents anys. Les fulles es cullen i es preserven, ja que com el vi, quan més anys té més bo és. El primer cop que les fulles s’infusionen, es llença el te ja que serveix només per netejar-les. Es comença a servir i a beure, afegint aigua calenta sense canviar les fulles. Es considera que a partir de la quarta infusió el te agafa el color i el sabor correctes.

Digitalització i poder

El govern xinès ha imposat grans restriccions a bona part de les xarxes socials o serveis d’internet globals (facebook, twitter, google ...), substituint-los per rèpliques nacionals, algunes d’elles molt eficients. Aquesta estratègia de control i desconnexió te efectes particularment negatius per un àmbit particularment necessitat d’interconnexió amb la comunitat internacional com és l’acadèmic. En general es nota la diferència entre els investigadors que han viscut a l’estranger, van a congressos i estan al dia de què passa al món, d’aquells que viuen reclosos en el sistema endogàmic xinès. Pel visitant estranger, no poder accedir als servidors i xarxes socials habituals és francament incòmode. Quan intentes utilitzar les aplicacions xineses no només estan controlades o tenen reduïts els enllaços, sinó que moltes no estan en anglès. Has d’espavilar-te sense el buscador, el mapa o altres serveis de google, a més de tenir bloquejada l’adreça de gmail.

Ara bé, el nivell de digitalització de la societat és brutal. Una de les aplicacions amb més èxit és WeChat, una espècie de WhatsApp però més dinàmic. El primer que fa qualsevol que et coneix consisteix en demanar-te compartir el QR de la teva targeta de visita digital. Al mateix temps, la major part de petits pagaments es fan amb la targeta moneder del mòbil, factor que ha reduït l’ús d’altres mitjans, molt en particular les targetes de crèdit convencionals. Una altra xarxa social d’èxit consisteix en compartir vídeos breus o interpretacions de cançons en karaoke.

El partit comunista xinès compta amb 89 milions d’afiliats, una xifra espectacular, la major part cooptats pel sistema entre els joves amb dots de lideratge i capacitat professional.

Ser membre del partit és quasi l’única manera de progressar professionalment (el 2014, de les 22 milions de sol·licituds presentades per esdevenir membre del partit, només 2 milions foren acceptades). Però també implica certes contrapartides, com l’obligació de realitzar tasques de supervisió de veïns, col·legues o alumnes; tot té un cost. He parlat amb diversos estudiants i professors que en són membre i que en privat poder ser crítics amb molts aspectes del sistema. Han nascut i saben moure’s dins d’un sistema autoritari que tanmateix té els seus marges. Han après a preveure els perills, a protegir-se i a saber-se escapolir quan convé d’exigències excessives. En una societat amb uns valors tan contradictoris –el país més capitalista del món conduit per un partit comunista – el relativisme ideològic i els comportaments ambigus són molt freqüents.

En la vida quotidiana no es nota la repressió o el control polític. El país es condueix en base a consignes i a les decisions dels líders. Des de la cúspide del poder s’emeten els objectius i lemes que en cascada els diversos funcionaris han d’aplicar. Discursos, presentacions de projectes o fins i tot algunes intervencions acadèmiques els utilitzen per legitimar-se. En el món acadèmic o en el sector de la cultura et pots trobar amb dos grans tipus d’actitud. Per un cantó, aquells que segueixen acríticament les consignes dins l’ortodòxia del sistema, amb discursos buits i escàs pensament i acció crítica. Per altre cantó, aquells que, sense posar en perill la seva carrera o posició, mostren postures més innovadores o crítiques, actitud que fins a cert punt són ben vistes en determinades posicions o cercles.

Les jerarquies són importants. Els actes d’inauguració i clausura són avorridíssims, amb discursos llargs i molta retòrica reiterativa. Cadascú coneix i respecte el seu lloc. La relació dels estudiants amb els professors és de gran respecte. Quan t’apropes a un d’ells de forma propera queden enormement agraïts. En un país tan jeràrquic sorprèn l’escàs formalisme en la vestimenta. Només els professors més grans van en camisa formal, però fins i tot els càrrecs públics van sense americana i corbata. Quasi tothom vesteix a l’occidental, i les samarretes porten missatges en anglès (no en veig cap amb caràcters xinesos). Només les dones grans utilitzen vestits tradicionals. Entre els joves hi ha molts menys tatuatges, pantalons estripats, arracades o talls de cabells exagerats que a Europa. Potser hi ha menys tribus urbanes o simplement no es vol destacar exageradament.

Tinc l’oportunitat de visitar una antiga fàbrica metal·lúrgica i d’armament que ocupa unes 30 hectàrees. Un espai enorme de titularitat i gestió governamental que vol acabar sent un parc d’entreteniment i cultura. El coordina Lin Xioayan, un artista present també al famós districte 798 d'art de Beijing. D’aquí a tres anys tindrà accés directe al centre en metro, i està previst que hi hagi un hotel, diversos llocs per festes de casament, a més de galeries d’art, botigues i centres culturals. De moment, el lloguer d'espais és gratuït amb l’objectiu d’atreure públic i productores. Una enorme inversió pública (cal pagar 200 salaris al mes, a part de la inversió de rehabilitació d’estructures i edificis). Una magnitud de recursos públics inimaginable a Occident!

I tot això passa en una ciutat del Sud-Oest xinès el nom del qual desconeix la immensa part de la població mundial.

El tatuatge i la recerca en estratègies d’intervenció cultural

http://milanotattooconvention.it/artisti

Fora prejudicis!!  El tatuatge és l'expressió artística dominant de les classes populars. Per què és quasi invisible en el debat acadèmic actual d’anàlisi social o artística, i especialment en el camp de les estratègies d’intervenció cultural? Probablement per la càrrega negativa que encara comporta en les nostres societats occidentals. Durant segles ha estat una expressió assimilada a presidiaris, soldats i mariners, gent d’entorns tancats, amb poc futur i escasses perspectives d’ascensió social. Fixar esperances o conviccions en la pròpia pell, sense possibilitat de despendre’ns,  implicava un risc que només aquells que no tenien res a guanyar es podien permetre. Aquest fet s’ha capgirat en els darrers anys. Avui el tatuatge és la mostra més massiva d’expressió de la identitat i els gustos de les classes populars. Recomano una visita d’observació aquest estiu a les platges mediterrànies. Com més popular més nombrosa serà la presència d’aquesta imatgeria en la pell d’homes i dones (i no només en els més joves!).

En pocs anys hem passat d’una simbologia formada majoritàriament per cors, àncores, imatgeria religiosa o frases d’amor i fidelitat extrema, totes elles en aquell característic color blau venós, a una paleta de temes, colors i referents enormement àmplia. El mimetisme propi del comportament humà ha propiciat l’expansió per modes de referents successius, des dels signes de l’alfabet xinès a tot tipus d’iconografies populars. Avui, els aparadors d’alguns establiments especialitzats exhibeixen exposicions de fotografia, com glamouroses galeries d’art, algunes d’elles de gran interès no només sociològic sinó també artístic. Com qualsevol altra manifestació humana, aquestes imatges són l’expressió identitària, estètica, sentimental o somniada d’individus i grups socials.

Tanmateix, perquè a diferència d’altres expressions de la cultural urbana contemporània, com puguin ser els grafitti, existeix més resistència per part de l’establishment acadèmic a ser considerada una manifestació artística genuïna, digna de consideració i estudi? Més enllà d’alguns sociòlegs, antropòlegs o crítics d’art precursors, ens costa acceptar-ho (jo inclòs pel mateix prejudici que els joves adults de classe mitjana o alta acostumen a amagar certes relliscades juvenils).

La raó per la qual abunden menys en les platges de les elits, ocupen menys espai o es localitzen en parts menys visibles del cos està en la percepció del seu potencial impacte negatiu per a la progressió social o professional, fruit del fort prejudici social que el tatuatge encara incorpora (en particular entre els sectors econòmics i socials més convencionals). La de moment dolorosa, costosa i no perfecta reversibilitat retreu a la major part dels fills de la burgesia a tatuar-se de forma visible, malgrat que altres models d’èxit social, encapçalats per futbolistes o cantants de rock, mostren sense pudor els seus valors, gustos  i identitats a través del tatuatge. Les classes popular, menys permeables al convencionalisme o amb escasses possibilitats d’ascens social en unes societats cada cop més dualitzades, s’ha llençat a decorar el seu cos amb tota mena d’imatges i simbols. També entre la comunitat artística més jove es dóna un us creixent d’aquest format d’expressió visual, amb propostes especialment interessants.

Fins a quin punt l’experimentació estètica d’avantguarda s’infiltra per aquesta via en els gustos i referents de les classes populars? Quin paper juga el tatuatge en la construcció de la identitat individual o grupal? Quins són els temes preferits i com evolucionen en les diverses societats occidentals? Com canvien els formats i referents estètics en funció del gènere, edat, capital cultural o àmbit social dels individus i col·lectius? On s’inspiren i perquè trien determinades imatges o conceptes del receptari que admiren dels seus ídols esportius o musicals, col·legues i amics, o en  els mostraris dels establiments especialitzats? Quin volum de negoci mou aquesta industria cultural? Quines estratègies de màrqueting segueix? Com s’estructura la competència i s’estableix la política de preus? Quines conseqüències jurídiques poden tenir els drets d’imatge o els conflictes d’interessos en els negocis mercantils associats?

Benvinguts, doncs, a un camp interdisciplinari emergent de recerca cultural!!

Nota: Post fruit d’una interessant conversa amb Annalisa Cicerchia (ISTAT i Università di Roma Tor Vergata)

Per una acció i unes polítiques (inter)culturals a Barcelona

Llibre de l'autor sobre el tema, publicat el 2006

(Notes de la intervenció al Cicle de conferències "Interculturalisme i política cultural" organitzat per l'espai Avinyó i el GRITIM de la UPF a Barcelona, l'11 de desembre de 2014)

Existeixen moltes diversitats a tenir en compte des d'una perspectiva intercultural (de gènere, intergeneracional, ideològica, de classe, tribus urbanes ...). Aquí em centraré en la relació entre identitat-migracions-interculturalitat des de la perspectiva de l’acció i les polítiques culturals de proximitat. Començaré per una diagnosi de la situació a Barcelona, per plantejar 3 qüestions clau, i acabar amb algunes recomanacions pels propers 4 anys.

Diagnosi

1.    Catalunya és una nació d’immigrants i Barcelona el seu estendard. La ciutat és el resultat d’onades successives d’immigració que s’han integrat conformant una cultura pròpia no homogènia. Aquest fenomen, de cicles bruscos lligat a èpoques de bonança, s’ha expandit, diversificat i complexitat des dels anys noranta com a conseqüència del procés de globalització.

2.    Si es vol continuar creixent, ser competitiu (i pagar les pensions) quan es recuperi l’economia caldrà acceptar més immigració (tenim un sistema complex de reproducció, segons Anna Cabré)

3.    A Europa, un continent envellit, existeixen moltes resistències per acceptar els efectes colaterals de la immigració de força de treball: unes identitats, expressions culturals i usos de l’espai públic diferents, a vegades xocants, que qüestionen els models idealitzats d’identitat nacional (sovint basats en valors socials inexistents). Vivim en societats postmigrants on la diversitat és la norma, no l'excepció.

4.    En moments de crisi i desorientació social, l’argumentari xenòfob (“primer els de casa”) és utilitzat políticament i social per catalitzar les pors entre les capes de la població autòctona menys competitives i més perjudicades pel model neoliberal; paradoxalment sovint segona i tercera generació d’immigrants. Aquest argumentari s’expandeix per l’esfera pública contaminant el conjunt del debat polític (fins i tot quan el fenomen s’ha aturat).

5.    Catalunya té una mida, un teixit social i cultural prou obert, una experiència de la diversitat,  i el repte de construir-se com a país que s’identifiqui internament i sigui reconegut externament, que l'hauria d'impulsar a assolir un model intercultural fructífer. Renunciar a la pròpia diversitat cultural pot ser suïcida. La gestió de la interculturalitat és clau per construir un projecte compartit i alhora enriquir-se amb la diferència.

6.    Voler ser un referent cultural mundial, implica addicionalment, gestionar bé la interculturalitat. “Les ciutat que floreixeran seran les que converteixin la diversitat en el seu capital” (Intercultural Cities Network, Consell d’Europa 2008).

7.    Existeix prou experiències puntuals i suficient capacitat de conceptualització per emprendre una política cultural explícita molt més proactiva en aquest camp.

Qüestions clau de política i acció cultural que requereixen resposta

• ¿L'acció i la política cultural és utilitzada pel seu rol instrumental com a factor d’acomodació de la diversitat o pot jugar un rol efectiu per convertir la interculturalitat en un actiu de la ciutat?
• ¿Com encarar la inseguretat, ignorància o indiferència regnant en una societat cada cop més individualista des d’unes polítiques culturals al servei de la producció i l’oferta?
• ¿Com construir polítiques culturals transversals, no presoneres dels vells paradigmes o lobis tradicionals, que incorporin la complexitat (la plena acceptació de la diversitat)?

Recomanacions d’acció i política cultural pels propers 4 anys

1.    Als professionals i a les institucions culturals: observar, escoltar i intercanviar, tant a escala local com internacional.

2.    Als governs: donar suport (recursos, llibertat d’acció, coordinació i aprenentatge col·lectiu) a l’experimentació dels professionals i de les institucions culturals en les estratègies de proximitat que valorin la dimensió intercultural.

3.    Davant la ignorància, inseguretat o indiferència social bastir ponts de coneixement, de reconeixement i d’intercanvi compartit. Cal personalitzar i fer tasques d’empatia social ja que la xenofòbia creix de l’anonimat i el desconeixement. Enlloc d’afavorir els nínxols i les festes tribals, cal utilitzar tot tipus d’espais (bars, gimnasos, casals, festes populars ...) amb activitats que siguin veritables trobades interculturals.

4.    Reinterpretar la pròpia història i redefinir la identitat nacional en base a la juxtaposició de diversos relats migratoris (lloc de pas; camp-ciutat; indians; intrapeninsular; global; fuga de cervells). Convertir les migracions en mite fundacional de país (Andreu Domingo, Ara 7/12/14)?

5.    Utilitzar tot tipus d’expressions artístiques (populars, d’avantguarda, mediàtiques) i les col·leccions patrimonials (molt en particular les etnològiques) com a excusa de revalorització de la cultura de l’altra, i com a possibilitat per reinventar i híbriditzar les expressions.

6.    Fomentar l’asil polític i cultural d’intel·lectuals i artistes (malgrat les dificultats de la llei d'estrangeria), amb estratègies d’interacció tant amb artistes i intel·lectuals d’aquí com amb tot tipus de comunitats locals (compartir l’experiència de la immigració i l’exili, i la riquesa de l’intercanvi cultural).
7.  Donar valor al català com a peça clau en el procés d’integració social de nouvinguts i autòctons, sense menystenir l’enorme riquesa i capacitat de connexió amb el món continguda en el castellà i el resta d’idiomes de les immigracions. Una cultura i un idioma d’us reduït no han d’implicar ni provincianisme ni tancament, sinó capacitat de diàleg igualitari per sobre dels codis culturals globals dominants.

Patrimonio nacional - patrimonio universal: la instrumentalización de la construcción simbólica*

¿Qué tipo de patrimonio conservan y ponen en valor los museos nacionales? Buena parte de los documentos, artefactos y obras de arte depositados en ellos responden al proceso histórico que acompaña la construcción de la identidad nacional.  Este proceso, no lineal ni necesariamente coherente, es el resultado de decisiones tomadas por sus responsables a lo largo de los siglos XIX y XX, cuando la mayoría de estos museos emergen y se consolidan.  Sus colecciones describen los gustos e intereses –es decir, la ideología– de las clases dominantes de diversos periodos históricos, siendo el reflejo de la voluntad coleccionista y de pervivencia de colectivos influyentes: monarcas, militares, eclesiásticos, científicos, filántropos, viajeros o académicos. El legado resultante no es casual, pues la modestia o superabundancia de obras de determinados estilos o épocas no solo explica los gustos, escala de valores, riqueza e intereses simbólicos de cada generación o grupo social, sino también las relaciones políticas, artísticas y comerciales de cada país con el exterior.

Los grandes museos nacionales, así como muchos otros a escala urbana o regional, son los depositarios naturales de la construcción ideológica del patrimonio nacional, en diálogo más o menos autónomo o subalterno con los grandes centros museográficos occidentales. Sus diversos responsables, políticos y técnicos, establecieron los criterios que a lo largo del tiempo han diferenciado los elementos de prestigioso –aquellos que merecían ser estudiados, preservados y puestos en valor–, de aquellas otras expresiones subalternas o marginales que no merecían ser incluidas como parte del patrimonio nacional reputado. Asimismo, reseñaron los límites entre este patrimonio y el del resto del mundo de referencia, así como las influencias y pertenencias mutuas. Las tradiciones historiográficas o museísticas nacionales, que tal como se ha indicado responden a los valores culturales e ideológicos dominantes en cada sociedad, son un subsistema de las referencias y criterios de la comunidad científica internacional.  En particular, de la de aquellos países de referencia por su prestigio político y cultural (Francia, Reino Unido, Alemania o Estados Unidos). En el mundo occidental, la concepción dominante del patrimonio nacional, así como de aquella parte del patrimonio universal preservado en los respectivos museos, se ha construido sobre la base del diálogo entre las propias tradiciones (en particular los mitos autóctonos -indígenas o criollos en el caso latinoamericano- fundacionales de la identidad nacional) y la cultura clásica (aquella que la escuela establecía que nacía en Sumer, pasaba por Egipto, Tierra Santa, Grecia y Roma, y concluía en la civilización moderna y contemporánea de Europa y América). Paradigma que se completa con algunas muestras del patrimonio de los países con algún tipo de relación geográfica o histórica (vecindad, colonial, comercial o migratoria).

Por su lado y en contraste con los museos nacionales de arte o historia convencionales, los museos etnológicos son mucho más recientes. En ellos se recogen fundamentalmente las tradiciones pre-modernas, propias y ajenas, que no constituyeron históricamente el bagaje que merecía ser conservado y puesto en valor. Evidentemente, existen excepciones notables fruto de la abnegación de personalidades extraordinarias, pero por regla general ha sido necesario superar la concepción que reducía el patrimonio a las manifestaciones de la alta cultura para que las expresiones de la cultura popular traspasaran el umbral sagrado del museo. Solo en aquellos países donde dicha tradición constituía la base sobre la que construir una identidad nacional, en especial cuando ésta se sentía amenazada, una determinada expresión de la misma –aquella que coincidía con la ideología nacionalista en particular– formó parte de las colecciones a preservar.

Las sociedad humanas son por definición culturalmente diversas, pero la estrategia de dominio de unos grupos sociales sobre otros ha propiciado bien procesos de aniquilación o homogeneización forzosa, bien de diferenciación por estratos. Las sociedades democráticas modernas, en particular aquellas con una mayor diversidad cultural (territorial o étnica), optaron después de siglos de exterminio, por la integración impuesta más o menos sutilmente.  La escuela, los medios de comunicación y los museos han formado parte de dicha estrategia siendo tradicionalmente los encargados de explicar aquella interpretación de la historia –y de las obras de arte resultantes– que conviene a los grupos dominantes de la sociedad. El patrimonio –los procesos de apropiación, sus límites y concepción, las estrategias de puesta en valor y la propia museología– ha sido instrumentalizado (y en muchos casos continua haciéndose) en función de intereses de tipo ideológico, económico, cultural o social.

Aun hoy, nuestra propia formación como profesionales, aquellos valores de los que nos sentimos partícipes y que reproducimos en las propuestas museológicas y museográficas, no pueden escapar de una determinada visión y vivencia cultural. Es difícil despojarse de la subjetividad ideológica y de las tradiciones historiográficas y museológicas de las que procedemos, por más que intentemos desprendernos de ellas. En este sentido, merece la pena analizar críticamente el origen de las colecciones, los temas elegidos y los profesionales invitados en las exposiciones temporales, la política actual de adquisición de obras, o el contenido de los textos de difusión y del material que acompaña la labor educativa. O si más no, preguntarse sobre las formas de reaccionar frente a la creciente conciencia de diversidad cultural de nuestra sociedad, o ante el reto de la globalización económica y la homogeneización cultural.

Así pues, más allá del legado histórico acumulado en nuestras colecciones, es importante reflexionar sobre el papel de los museos en la reescritura del concepto de patrimonio nacional y su interacción con una visión más amplia del patrimonio universal que incorpore la diversidad cultural propia y ajena, así como los múltiples procesos de hibridación. Esto implica proteger y poner en valor aquellas expresiones tradicionalmente marginadas, explicar su relación con el patrimonio dominante, y dialogar con las culturas del resto del mundo (y no solo con la de los países más poderosos que acaparan, aun hoy, buena parte de nuestras referencias y espejos conceptuales). Evidentemente es más fácil incorporar hoy el legado de los grandes países emergentes (China, India o Japón) que la de territorios marginales o sin vínculos históricos, pero cualquier excusa debería ser buena para intentar ir más allá en el contraste entre los legados propios y ajenos, en especial en un mundo cada vez más globalizado.

Este lento proceso de apertura no puede realizarse, sin embargo, de espaldas a las demandas y necesidades de los diversos colectivos a los que un museo se debe (población autóctona, inmigrados o públicos turísticos). En la mayoría de casos, será necesario acompañarles en este proceso de apertura pues ellos también vienen condicionados por una escala de valores determinada (aquella que una escuela llena de prejuicios aun enseña). La mayoría de los iconos que los atraen a los museos corresponden a las influencias recibidas desde la infancia o inducidas por los medios de comunicación y las guías turísticas. Nuestra obligación debería consistir en crear las pasarelas para que, lentamente, el conjunto de la sociedad tomara consciencia de la riqueza cultural del mundo más allá de dichos iconos o de una determinada (e histórica) construcción artificiosa del patrimonio, tanto del aquel que convencionalmente apodamos nacional como del amplio patrimonio universal.

*Agradezco a Eduardo Nivón la sugerencia del título y los comentarios al texto.

Por un espacio cultural iberoamericano respetuoso con la diversidad lingüística y cultural

CESC (1985) No es broma. Barcelona: Planeta

Soy un claro defensor del espacio cultural iberoamericano por su gran riqueza y potencial de intercambio. Para algunos representa una forma de defenderse del dominio cultural anglo-sajón o de fortalecer los intereses de la industria de la cultura y la comunicación regional.  Para mi representa bastante más en lo personal y en lo profesional. Hace años, cuando era aun un joven investigador social formado en el uniforme mundo académico europeo y norteamericano, la lectura de la introducción del libro de Pierre Bourdieu, La Distinción, escrita por Néstor García Canclini, me ayudó a romper con mi mirada eurocéntrica.  Los múltiples viajes posteriores a América Latina, y el debate allí y aquí con maestros, alumnos y amigos de ambas orillas han moldeado mi pensamiento haciéndolo más sutil, profundo y abierto.

Iberoamérica es un espacio que reúne a millones de ciudadanos capaces de expresarse y comunicarse entre sí (como primera o segunda lengua) a través de unos idiomas derivados hace unos mil años del latín.  Pero para que sea un verdadero espacio de igualdad, en un mundo tan desigual social y económicamente, las expresiones culturales deben fluir libremente sin predominios de unos territorios o grupos sociales sobre otros.  Este no es un mundo homogéneo, como algunos (los que dominan) quieren hacernos creer, sino lleno de mestizajes y matices. Gracias a la hibridación de raíces africanas (resultado de la esclavitud), indígenas (precolombinas o ibéricas), o de inmigraciones económicas o políticas (del resto de continentes, pero fundamentalmente europeas), las expresiones y vivencias resultantes son de una gran riqueza y diversidad. 

Más allá de sus increibles maravillas, Iberoamérica no se caracteriza precisamente por ser un paraiso de la igualdad, pues en ella perviven la discriminación racial, de clase o lingüístico-cultural.  Voy a referirme a esta última. Las personas que proceden de mundos monolingües tienen grandes dificultades para entender la riqueza cultural asociada a la diversidad lingüística. ¿Cuantos hispano-hablantes hacen el esfuerzo de hablar más lento o de expresarse en portuñol para interactuar mejor con los luso-hablantes?¿Y viceversa? Aun es peor la relación con los idiomas precolombinos marginados históricamente. Esta es una mala herencia de los viejos imperios que crearon la región, pues utilizaron el idioma para dominar al mismo tiempo que destruían y despreciaban las vivencias y el patrimonio cultural colonizado. Tenemos hoy la oportunidad de construir puentes donde antiguamente se cortaban cabezas, con la ventaja de combinar pasión con sensatez, y con el enorme potencial de las tecnologías de la información y la comunicación.

Un buen ejemplo de ello son la nueva gramática y el diccionario esencial de la lengua española aprobados recientemente. En los mismos han trabajo académicos de todos los países con un gran esfuerzo de acercamiento y síntesis.  Como comentaba el director de la Academia Chilena de la Lengua, Alfredo Matus, la nueva Ortografía es una obra moderna, muy didáctica y panhispánica, que quiere responder a la mayor cantidad de dudas de los usuarios de hoy y tener muy en cuenta el uso dominante de la tecnología para la creación de textos.  Seguro que a muchos no nos gustan pequeños detalles de la misma, pues estábamos acostumbrados a nuestras fórmulas tradicionales, pero el empeño es magnífico. En él ha jugado un importante rol el apoyo económico del gobierno español.

Por desgracia, no siempre esfuerzos parecidos o en el mismo sentido se dan en nuestra vieja e históricamente ensangrentada piel de toro.*  El mismo estado que trabaja por la unidad del español en el mundo propicia la división del catalán, más allá de las denominaciones tradicionales en cada territorio. Es como si por el hecho de que unos lo llamen español y otros castellano, el idioma hablado en Castilla fuera distinto del hablado en Andalucía, México, Colombia o Chile.  En contra de la atinada opinión de la Real Academia y de la universidad, una parte de la administración española (con su lamentable traslación a escala de la Unión Europea) mantiene la ficción de que el catalán y el valenciano son idiomas distintos. Sus consecuencias en términos de mercado para los creadores y como espacio de intercambio y enriquecimiento mutuo son terribles.  Imaginémonos lo que supondría para Iberoamérica que una gran potencia (en su momento los ingleses o más adelante los gringos) hubiera convencido a administraciones y grandes empresas que utilizábamos lenguas distintas y no podíamos comunicarnos ni compartir nuestra literatura, filmografía o música. ¿Qué quedaría hoy de la comunidad cultural Iberoaméricana? La percepción que tenemos buena parte de los valencianos, baleáricos y catalanes es que hay una doble barra de medir. España une para dominar, divide para debilitar, utilizando como antaño a la cultura como herramienta que penetra pero aparentemente no duele.

A mayor diversidad de acentos en nuestros parlamentos, radios y televisiones, mejor aceptación del otro y mayor posibilidad de construir espacios culturales compartidos.  Por ello, al mismo tiempo que promuevo el espacio cultural iberoamericano, defiendo la necesidad de preservar sus múltiples variedades y acentos (no solo lingüísticos). Cantinflas o Almodóvar no necesitan ser descafeinados con un español estándar para traspasar fronteras. Los acentos pueden ser una barrera cuando hablan de mundos distintos, no cuando nos muestran las verdaderas emociones humanas con todos sus matices locales. De igual forma con las lenguas: defender a unas no de debería debilitar a las demás, sino que todas ganan. Si no vigilamos entre todos preservando lo que nos distingue y apostando por lo que nos une (que es la capacidad de interactuar y emocionarnos mutuamente), podría ser que el proyecto de la comunidad iberoamericana de naciones fuera una formalidad más, o lo que es peor, una forma sutil de manipular a unos (los débiles) en beneficio de otros (los poderosos).

_________________________

*Metáfora utilizada, entre otros,  por el poeta Salvador Espriu para referirse a España.

.