Causes i efectes de la pujada de l'IVA a la cultura: una anàlisi comparada

(Versión catalana ampliada con gráficos. Leer versión original en español publicada en el Dossier sobre "Crisis económica y cultura" en The Economy Journal, febrero 2014)

Fins a la recent eliminació del tipus reduït de l'IVA per als espectacles i els serveis artístics (amb el conseqüent increment del 8 % al 21 % de setembre de 2012) poca gent, inclosos els operadors culturals, era conscient de la importància dels beneficis fiscals per als sectors de la cultura a casa nostra. Un tipus reduït en l’IVA té per objectiu reduir el cost que el consumidor ha de pagar per un producte. Així, un llibre o una revista amb un preu de cost de 20€, al gaudir d’un tipus de només el 4% té un preu de venda al públic de 20,8€ enlloc dels 24,2€ que valdria si estigués gravat pel tipus normal del 21€. Així, doncs, és un instrument que pretén afavorir el consum de productes considerats beneficiosos socialment a costa d’un menor ingrés fiscal. Ara bé, costa entendre la desigualtat de tracte fiscal entre diferents tipus de productes culturals. Quines raons expliquen perquè a Espanya la compra d’una revista del cor o un diari esportiu només contribueix en un 4% i en canvi un instrument de música ha pagat sempre el tipus màxim?

Tanmateix, a diferència de la despesa pública o de la desgravació en els impostos directes (IRPF o societats), l'avantatge fiscal al consum –essència d’un tipus reduït en l'IVA– és una mesura amb una baixa percepció social. De fet, el consumidor cultural espanyol no ha estat conscient de l'avantatge fiscal de què gaudia fins a la recent pujada en 13 punts del tipus de l'IVA (i per tant de l'increment de cost a pagar). En tot cas, un tipus reduït de l'IVA permet disminuir el cost d'adquisició d'un bé o servei amb la conseqüent dinamització de la demanda, en particular quan aquesta és molt sensible als augments de preu. No obstant això, per al polític que busca rendibilitat electoral, la baixa percepció social d'aquest benefici és un desincentiu enfront d'altres instruments més efectistes des d’una perspectiva clientelar (distribuir subvencions o donar beneficis fiscals a la inversió). En el cas espanyol, on l’IVA representa el 88% dels beneficis fiscals a la cultura, aquesta qüestió no serà menor. En canvi, en aquells països on la desgravació fiscal a activitats filantròpiques gaudeix d'una gran i continuada protecció (no només als Estats Units o al Regne Unit, sinó també en països més propers cultural i administrativament com França) hi ha una major consciència tant del benefici obtingut com de l'esforç col·lectiu que aquesta menor recaptació pressupostària implica (són ingressos que l'administració deixa de recaptar per a altres menesters així mateix necessaris).

A Espanya, l'IVA s'implanta l'any 1986 en el moment de l'entrada a la Unió Europea, però no serà fins el 1992 que s'aplica la directiva europea d'harmonització i s'estableixen els tres tipus vigents: el tipus general (fixat inicialment en el 15% i que el 2012 s'eleva al 21% des del 18 % a en què el govern Zapatero l’havia pujat al juliol de 2010), el reduït (que d'un inicial 6% se situa ara en el 10%, després de pujar dos punts el 2012) i el superreduït (que només ha pujat del 3% al 4 % al llarg de les últimes dues dècades). Així mateix un conjunt de productes de primera necessitat, com els serveis educatius o sanitaris, estan exempts d'IVA i no tributa el seu consum. La gran majoria de productes s'han mantingut en el mateix grup de tributació durant aquests vint anys. Un dels pocs àmbits que ha vist empitjorar la seva adscripció tradicional ha estat, justament, el consum de productes culturals.

A diferència de l'impost sobre la renda on el tipus impositiu s'incrementa a mesura que augmenten els ingressos, un impost indirecte com l'IVA comporta que rics i pobres paguin el mateix per un consum equivalent. La seva pujada té efectes regressius socialment llevat que els productes de primera necessitat estiguin exempts o paguin un tipus molt reduït.

El sector cultural està format per un ampli ventall d'activitats, amb característiques econòmiques, tractament fiscal i efectes socials diferents. A Espanya, les biblioteques, museus i arxius mantenen el tipus reduït al 10%, els llibres i revistes en paper el tipus superreduït del 4% (mentre que les publicacions digitals paguen el 21%). En canvi, l'adquisició de serveis artístics i les entrades en els espectacles (cinema, teatre, música) des de 2012 estan gravades pel tipus general del 21%. Un cas particular és el del mercat de l'art, ja que la modificació de gener de 2014 ha suposat un retorn al tipus reduït per a la venda d'objectes d'art per part dels creadors (així com pels artistes fallers) però es manté el règim general en la part corresponent a les galeries d'art. Així, en relació a la situació d'agost de 2012 quan els artistes tributaven al 8 % i les galeries al 18%, la situació no millora, ja que els primers ho faran al 10% i els segons al 21 %.

Aquestes diferències han de ser analitzades en termes d'ingrés tributari i en funció del seu impacte social i polític. En termes quantitatius, la hisenda espanyola (i catalana) deixa d'ingressar molt poc per la rebaixa a la compra d'obres d'art, donat l'escàs valor total de les transaccions que són fiscalment transparents (aquest és un mercat no només molt petit sinó on abunda l'economia submergida). En canvi, la pujada de setembre de 2012 ha representat un augment dels ingressos tributaris directes per IVA (13 punts percentuals és molt) encara que a costa d'una gran recessió en el mercat cultural: no només ha baixat el consum sinó també l'ocupació i el volum d'activitat econòmica, amb efectes probablement negatius sobre la capacitat fiscal global del sector (i per tant per la hisenda central i autonòmica).

Des d'un punt de vista polític, el govern buscava augmentar la recaptació en activitats considerades no prioritàries o en sectors poc afins ideològicament. Davant la reacció mediàtica, ha preferit prometre un increment de la despesa pública (cas del teatre) o ampliar els beneficis fiscals a la inversió (cas del cinema) enlloc de corregir el desmesurat increment de l'any anterior. La baixada acordada en el consell de ministres del 24 de gener es pot considerar una acció propagandística, donada la proximitat de la Fira d’art Arco i les Falles. De tota manera, la imatge benestant del col·leccionista d'art més aviat genera aversió en una ciutadania que ho percep com una mesura més favorable als més rics, mentre les càrregues fiscals afecten sobretot a les classes mitjanes, i les retallades a la gent més necessitada.

En tot cas, és interessant contrastar els tipus d’IVA dels diferents productes culturals aplicats en els diferents estats membres de la Unió Europea.¹ Així, només Espanya, Itàlia i Luxemburg utilitzen el tipus superreduït per a llibres i revistes en paper (la majoria de països apliquen el reduït). Aquest últim país també l'ofereix per a publicacions electròniques (cosa que explica la ubicació d'Amazon en aquest petit paradís fiscal), avantatge que així mateix dóna França, encara que aplicant-los el tipus reduït. Les entrades als espectacles i els serveis artístics presenten un consens molt més ampli (ara amb l'excepció espanyola), ja que la majoria de països comunitaris (Alemanya, Bèlgica, Finlàndia, França, Itàlia, els Països Baixos, Polònia o Suècia) apliquen el tipus reduït.

Quines són les raons que expliquen aquestes diferències entre països i entre tipologies de producte? La capacitat de pressió d'alguns grups d'interès, per exemple els editors en el cas espanyol, pot explicar per què els llibres han gaudit tradicionalment d'un millor tracte fiscal que la compra d'instruments de música (la majoria d'importació), amb independència del valor cultural intrínsec de la lectura o la interpretació musical. És a dir, s’afavoreix el proteccionisme a la indústria domèstica sobre la base d’arguments culturals. Per altre cantó, l’enorme desajust entre l’IVA de les publicacions electròniques i en paper potser s’explica per un interès del propi sector editorial d’endarrerir al màxim el desenvolupament del llibre electrònic davant la inseguretat que generen els models de negocis alternatius a l’edició en paper.

D'altra banda, cal tenir en compte que els tipus reduïts en un impost com l'IVA incentiven més el consum com més elàstic (o sensible al preu) són els seus consumidors potencials. Els béns culturals en no ser productes de primera necessitat són més sensibles als canvis de preu que, per exemple, l'alimentació o el transport, amb comportaments molt més rígids. Només els apassionats a una forma d'expressió artística o les persones amb rendes molt altes modifiquen proporcionalment menys els seus hàbits de consum quan varia el preu o cost d'accés; en canvi, la majoria d'usuaris redueixen en termes relatius el seu consum per sobre de l'increment de cost. Aquesta conducta, descrita àmpliament per la literatura acadèmica, ha de ser estudiat amb més profunditat en l'actual conjuntura econòmica, atesa la diversitat de comportaments culturals i la coincidència del canvi de tributació amb un període de greu recessió econòmica.

Dissortadament, no disposem de cap estudi rigorós que hagi quantificat l'efecte de la modificació del tipus de gravamen de l'IVA en els espectacles i en els serveis artístics. L'Agència Tributària (AEAT) disposa de les dades però més enllà de les declaracions del ministre Montoro al Congrés,² afirmant que la recaptació per IVA (tots els productes barrejats) ha augmentat un 12,2% des de l'entrada en vigor de la reforma, no sabem quina porció és atribuïble al canvi de tipus en determinats serveis culturals. La previsió de beneficis fiscals inclosa en els pressupostos generals de l'Estat per al 2014 sembla indicar un cert augment dels que afecten a la cultura en relació a l'any 2013, però l'informe no en detalla les causes. Sense una anàlisi en profunditat de les microdades de que disposa l'AEAT només és possible realitzar aproximacions a partir de les dades de facturació disponibles per a alguns sectors.

Per exemple, els ingressos per taquilla del cinema a Espanya han decrescut significativament des de l'any 2011, però és difícil quantificar quina porció correspon a la pujada de l'IVA i al seu efecte sobre el consum, quina proporció és conseqüència de la qualitat percebuda de l'oferta (els ingressos totals per taquilla varien molt d'any en any en funció de l'èxit d'unes poques pel·lícules) i quina és resultat dels efectes de la crisi en la renda disponible dels consumidors. Els ingressos per taquilla corresponents a 2013 s'estimen en uns 508 milions, 112 milions (un 16%) menys que l'any anterior; en aquest cas, el sostre potencial a ingressar per les hisendes central i autonòmiques (sense descomptar l'IVA meritat) seria de 87 milions al 21%, enlloc dels 38 milions que hauria recaptat amb el 8%, però no sabem si ha estat així i quant hauria significat sense la baixada de la facturació.³ En el moment que disposem de les dades mensuals desagregades per comunitats autònomes dels espectadors de cinema es podrà estimar l'efecte diferencial a Canàries (que al costat de Ceuta i Melilla no apliquen l'IVA sinó un impost indirecte amb un tipus molt més reduït que no ha variat) amb el de la resta del territori espanyol afectat per la pujada (sota la hipòtesi d'un comportament en el consum de cinema homogeni per a tot el país, qüestió poc probables donat el caràcter turístic de les illes i la seva major taxa d'atur).

Per la seva banda, el sector escènic no va trigar a fer els seus números per demostrar el gran deteriorament sofert amb el gran increment de l'IVA i així poder pressionar al govern perquè derogués la mesura. Així, el març de 2013 dóna a conèixer el dictamen “Impacte de l'augment de l'IVA en el sector de les arts escèniques a Espanya”.⁴ Responent exclusivament a l'efecte de l'IVA, el descens d'espectadors en el tercer quadrimestre del 2012 s'estima en el 17,5% en volum de públic i del 20,2% en recaptació neta. La resta del descens produït fins arribar a la variació interanual del tercer quadrimestre de 2012 (31,43% en públic i 32,98% en facturació) s'explica motivat per les pròpies tendències sectorials, factors contextuals i l'efecte alarma que genera la percepció d’augment de cost associada a l'anunci de la pujada de l'IVA. En resum, l'augment de l'IVA explicaria el 55,6 % del descens del públic i un 61,4% de la reducció de la recaptació neta produïts en les arts escèniques durant el tercer quadrimestre del 2012.

La majoria de països occidentals disposen de mecanismes indirectes (exempcions, deduccions o desgravacions fiscals) per afavorir aquelles activitats, béns o serveis no només culturals, sinó també educatius, sanitaris, socials o científics considerats d'interès general per al conjunt de la societat. Encara que poca gent ho sàpiga, en el cas espanyol, l'administració central havia aportat tradicionalment més recursos a aquest sector via beneficis fiscals que a través de la despesa pública directe realitzat des de la Secretaria d'Estat de Cultura (i altres organismes menors). El conjunt de l’aportació governamental a cultura a Espanya l’any 2011 (últim exercici de que disposem de dades liquidades de despesa) s’estima en 8.177 milions d’Euros.⁵ Desgraciadament, el recentment caiguda de la despesa pública i dels beneficis fiscals ha deixat la situació sota mínims : entre 2009 i 2013 els beneficis fiscals a la cultura s'han reduït a un terç i la despesa pública cultural a la meitat.

La reforma aplicada el setembre de 2012 es va carregar el principal benefici fiscal a la cultura, retallada que no només afecta a l'IVA (per ser la més important també ha estat la més mediàtica) sinó que també cauen els beneficis corresponents a l’impost de societats i a l’IRPF, malgrat que en aquest darrer cas com a conseqüència de la recessió.⁶ El resultat és demolidor: les activitats culturals passen de representar el 3,38% del conjunt de beneficis fiscals atorgats pel fisc espanyol el 2011 a només el 1,55% l'any 2013. Mentre que el 2009 els beneficis fiscals atorgats per l’administració central ascendien a 1.817 milions d'Euros, en el pressupost de 2014 s'estimen en només un terç d'aquell import, 647 milions,⁷ reducció que evidentment només de forma molt parcial s’explica com a conseqüència de la caiguda del consum provocada per la crisi econòmica.

Tot i la comprensible necessitat de reduir el dèficit pressupostari, la rebaixa en l'àmbit cultural és molt superior a la mitjana. Si a això se suma l'accentuat descens de la despesa pública en cultura (de l'ordre del 50 %) queda clar quines són les prioritats del govern central en aquest àmbit. Altres sectors, com el turisme o l'automoció (per no citar l'extraordinària ajuda a la banca) mantenen el tracte de favor, mentre que el pretès augment d'ingrés fiscal obtingut amb l'increment de tipus queda gairebé en res a causa de la incapacitat de les famílies per augmentar el seu pressupost cultural. Tot això implica enormes costos per a un usuari ja prou castigat per la crisi, i per a uns operadors culturals que veuen reduir encara més la seva facturació (quan no assumeixen bona part de l'increment de cost provocat per la mesura tributària en no repercutir-lo en el preu final).

Aquesta situació ha afilat la imaginació d'alguns promotors d'espectacles amb anècdotes (poc més que això) que van des del donatiu encobert a la venda de pastanagues en lloc de la comercialització formal de l'entrada a un espectacle. No obstant això, no és fàcil escapar-se de la normativa fiscal donat el zel de la inspecció tributària i l'important paper de l'administració pública com a agent significatiu del sector (com a contractista, adquirent de serveis culturals o subvencionador que exigeix ​​estar al dia de les obligacions tributàries i amb la seguretat social). D'altra banda, mentre que alguns operadors han fet una activa campanya mediàtica contra l'augment de l'IVA, altres han preferit una major discreció amb l'objectiu de no alarmar més a un consumidor amb escassa renda disponible (la denúncia reiterada de l'increment tributari no afavoreix justament més demanda). De tota manera, la normativa deixa alguna escletxa a tenir en compte. Segons resolució de la Diputació Foral Biscaia a la consulta tributària d'un particular els espectacles dirigits a públics infantils i juvenils (fins a l'edat de 25 anys) cotitzen a un tipus del 10% en lloc del 21 % de l'IVA, resolució que al seu entendre és aplicable en tot el territori espanyol.⁸

Un dels problemes estadístics amb què ens enfrontem és que la informació disponible sobre beneficis fiscals és només una estimació. La hisenda pública espanyola publica la previsió en el moment de redactar els pressupostos però després no dóna a conèixer el valor liquidat real dels mateixos. Per aquesta raó només es pot estimar la contrastació entre dades liquidades de despesa pública i els beneficis fiscals pressupostats, tal com es presenta en el gràfic adjunt corresponent a 2011 (últim any amb dades liquidades). En tot cas, el benefici fiscal corresponent a l'IVA de productes culturals duplicava abans del canvi normatiu la despesa directa de l'administració central. Per últim, cal recelar de les dades corresponents a exercicis amb canvis normatius importants a meitat d'any (cas de 2012) ja que la distància entre el que es va pressupostar i els que finalment s'ha recaptat va ser, probablement, molt gran.

Despesa púbica liquidada i beneficis fiscals pressupostats en cultura a Espanya 2011 (Milions €)

En síntesi, l'anàlisi d'una política pública s'ha de fer tenint en compte el conjunt de mecanismes d'intervenció governamental. Els beneficis fiscals, pel seu caràcter una mica opac, han estat tradicionalment poc coneguts del gran públic encara que puguin arribar a representar sumes tan importants com les consignades en els pressupostos de despeses. La modificació dels tipus de l'IVA aplicats als diferents sectors culturals ha tingut un enorme efecte sobre un sector especialment maltractat per les reduccions de la despesa pública i la seva major elasticitat-renda de la demanda. I tot això en un sector fonamental per al desenvolupament humà de qualsevol societat i per estar, gràcies a la seva aportació en creativitat i singularitat, en l'arrel de la cadena de valor d'una economia competitiva. El govern espanyol ha prioritzat els efectes recaptadors i el rèdit electoral a curt terme sobre un programa econòmic que prioritzés els sectors que empenyen el país envers un canvi de model productiu i ajudin a sortir de la recessió. Tampoc s'ha tingut prou en compte el retorn fiscal d'una estratègia de foment de l'activitat interna (la cultura és un sector amb escassa fugida de fluxos tributaris cap a l'exterior donat la petita dimensió de les seves empreses i la tipologia de l'ocupació cultural).

La reforma tributària anunciada pel ministre Montoro, a l’espera de conèixer-ne els detalls, sembla que recuperarà alguns beneficis fiscals per a la cultura, donat el seu reduït efecte sobre els ingressos públics i la seva transcendència simbòlica i política. Posats a emprendre una reforma important, seria convenient avaluar des d’un punt de vista econòmic, social i d’impacte cultural l’efecte real d’una política d’aquest tipus. Més enllà dels límits imposats per les directives europees, el ciutadà té dret a conèixer perquè es dóna suport a uns determinats consums sobre uns altres, o per quina raó i a quines mans van a parar els beneficis fiscals a la inversió. Malauradament no coneixem l’elasticitat-preu del consum, ni l’efecte multiplicador d’uns beneficis fiscals sobre els altres o respecte de la despesa pública directa. Sense aquesta informació és difícil aconsellar la bondat d’unes mesures més enllà de celebrar qualsevol rebaixa fiscal per a la cultura. Tanmateix, és una llàstima la poca transparència existent ja que enlloc de parlar d’interès general acabem escoltant tan sols els arguments legítims però parcials del diferents sectors afectats. Així, difícilment es fa política en majúscules al servei d’un objectivable interès general.

_________________________ 

¹ Veure VAT Rates Applied in the Member States of the European Union

² Compareixença de 9 d’octubre de 2013

³ Carlos Prieto (9/12/2013) Hacienda se forra con el desplome del cine español. El Confidencial.

⁴ Realitzat per la Consultora ICC, per encàrrec de FAETEDA (Federación Estatal de Asociaciones de Empresas de Teatro y Danza).

⁵ Si es els beneficis fiscals pressupostat per aquell any s’haguessin liquidat efectivament. Per una anàlisi més detallat de la despesa liquidada en cultura per nivells de govern fins el 2011 pot trobar-se en el post “Presupuestos públicos en caída libre” o en la base dades estadística de la Secretaria d’Estat de Cultura Estadística de Financiación y Gasto Público en Cultura.

⁶ Una anàlisi més detallada pot llegir-se en el post “Beneficis fiscals a la cultura a Espanya: IVA, IRPF i IS”.

⁷ Beneficis fiscals computables a l’administració central després de descomptar les parts atribuïbles a les Comunitats Autònomes i a les entitats locals per cessions parcials de IRPF i IVA. Veure Memoria de Beneficios fiscales. Presupuestos generales del Estado, anys 2009 a 2014.

⁸ Veure https://docs.google.com/file/d/0BzSFRzLtG4h4bElka0kxMVhOYVRGb29zQXN4S3FOX1FoRHBR/edit

Beneficis fiscals a la cultura a Espanya: IVA, IRPF i IS

Pressupost de despesa i beneficis fiscals de l'administració central espanyola (milers € deflactats, base 2008)

La majoria d'operadors culturals segueixen atentament l'evolució de les partides de despesa dels pressupostos de cultura de les diverses administracions públiques, però ignoren el complex món dels beneficis fiscals. Els principals impostos –IRPF, IVA, impost de societats (IS) i impost de la renda de no residents (IRNR) – atorguen diverses exempcions, deduccions o desgravacions fiscals amb l’objectiu d’afavorir aquelles activitats, béns o serveis considerats beneficiosos pel conjunt de la societat.

El volum i estructura dels pressupostos de despesa i d’ingressos –en aquest segon cas, nivell impositiu i beneficis fiscals – depèn del model d'estat de benestar de cada país. En termes generals, quan més baix és el nivell impositiu, més desigual acostuma a ser una societat ja que els ciutadans més rics poden permetre’s serveis privats (culturals, educatius, sanitaris o de seguretat, tal com passa als Estats Units o en molts països en vies de desenvolupament), mentre que els més pobres no. Una altra qüestió és qui paga els impostos (principalment aquells consums, patrimonis o rendes més fàcils de controlar, com és el cas dels ingressos dels assalariats o les vendes de mitjanes i grans empreses) i qui es beneficia de la despesa pública o dels beneficis fiscals (fruit de les prioritats polítiques que cada govern estableix en la llei de pressupostos). Finalment, el pes relatiu de cada figura tributària té efectes socials clars. Així, els impostos directes (renda, societats o patrimoni) tenen un efecte més redistributiu; en canvi, l'impost sobre el valor afegit té un efecte antiredistributiu en gravar per igual un mateix consum amb independència de la renda de cada consumidor.

En aquest sentit, el sector cultural és ambivalent. D'una banda pot ser etiquetat de no redistributiu ja que els serveis que més suport públic reben són consumits preferentment per les classes mitjanes o altes, gràcies a disposar d’un major capital cultural. D'altra banda, preus més assequibles permeten a grups socials amb nivells més baixos d'ingressos accedir a una oferta fora del seu abast sense ajudes públiques. De tota manera, més enllà d’aquest principi, tenint en compte l’asimètric tractament fiscal de les diverses pràctiques culturals (tipus d'IVA que oscil·len entre el 4% i 21%) seria necessari realitzar una anàlisi més acurada dels efectes socials de la fiscalitat.

 Fins l'any 2012, l'administració central espanyola havia proporcionat més recursos a la cultura mitjançant beneficis fiscals que a través de la despesa pública directa (que depèn, principalment, de la generositat dels governs locals i en menor mesura de les comunitats autònomes). No obstant això, així com es coneix amb detall la liquidació per partides de la despesa pública, el valor i distribució dels beneficis fiscals només són coneguts per uns  pocs experts (amb la limitació addicional que la Hisenda pública espanyola només dóna a conèixer la seva previsió en l'elaboració dels pressupostos però no publica el valor liquidat que finalment ha deixat de recaptar). Per aquest motiu, les dades corresponents a anys amb canvis normatius a mig exercici (cas del 2012) cal avaluar-les amb extrema precaució.

 El benefici fiscal més conegut per la seva recent desaparició (setembre 2012) és el tipus reduït d'IVA pels espectacles i els serveis artístics, ja que l'augment del 8% al 21% ha suposat un enorme cost addicional per a l'usuari (o per l’exhibidor en aquells casos en que no s’ha repercutit en el preu final). En aquesta data no només s’incrementen el tipus reduït i normal del 8% al 10% i del 18% al 21% respectivament, sinó que es decideix que algunes activitats (les que el govern no vol continuar donant suport) canvien de grup, desapareixent el principal benefici fiscal que tenia la cultura (cal tenir en compte que els beneficis associats a l’IVA previstes en el pressupost de 2012, abans de decidir la seva desaparició, representaven el 74% del total dels avantatges fiscals a la cultura).

Com a conseqüència, principalment, del citat augment de l'IVA, les activitats culturals passen de representar el 3.38% del conjunt de beneficis fiscals atorgats pel Tresor espanyol el 2011 a només l’1,55% l’any 2013.¹ Mentre que el 2009 els beneficis fiscals ascendien a 1.817 milions d’Euros, en el pressupost del 2014 es calcula que serà només un terç d'aquesta quantitat, 647 milions (reducció considerable que, òbviament, no es poden explicar només com a conseqüència de la crisi econòmica). No obstant la comprensible necessitat de disminuir el dèficit pressupostari, la reducció en l'àmbit cultural és molt superior a la mitjana. Si a aquest fet s’hi suma la menor despesa pública en cultura (de l'ordre de 50%, vegeu l’article sobre el tema) queden clares les prioritats del govern central en aquest àmbit. Altres sectors, com el turisme o l’automoció (per no citar l'ajut extraordinari a la banca) mantenen un tractament de favor, mentre que el pretès augment dels ingressos fiscals obtinguts amb l'augment de tipus és queda en no res degut a la incapacitat de les famílies per augmentar el seu pressupost en activitats culturals.

A Espanya, la major part dels beneficis fiscals es concentren en el diferencial del tipus de l’IVA (entre un 70% i un 80% del total, segons l’any): les biblioteques, museus, arxius i la venda d’obres d’art per part dels artistes al tipus reduït del 10%, i els llibres i revistes en paper al tipus superreduït del 4%.  En canvi, els beneficis fiscals atorgats en l’IRPF són irrisoris (veure taula adjunta) i un pel més alts en l’impost de societats. La irrellevància en els impostos directes i la invisibilitat en el cas dels impostos indirectes (fins a la pujada de l’IVA als espectacles només els experts n’eren coneixedors) explica el seu escàs valor polític-electoral. Altrament, en els països on la desgravació fiscal per activitats filantròpiques gaudeix d'una protecció contínua i gran (no només als Estats Units o al Regne Unit, sinó també en països de tradició cultural i administrativa més propera com França) hi ha una major consciència tant del benefici com de l'esforç col·lectiu que impliquen (són ingressos que l'estat deixa de recaptar per a altres finalitats també necessàries). 

Estimació dels beneficis fiscals a la cultura en els Pressupostos generals de l'Estat (milions d’€ corrents i % sobre els BF totals de cada impostda

Una hisenda pública avariciosa (incapaç d'entendre els efectes econòmics i socials multiplicadors i el propi retorn fiscal d'un mecenatge fort) i l'escassa consciència i tradició filantròpica de la població (per falta d'incentius i educació pública) expliquen que el conjunt de beneficis fiscals per donació a fins socials, educatius, científics, de cooperació al desenvolupament o a la cultura s'elevi només a 85 milions d'Euros. O el que és el mateix, només representen el 0,07% dels beneficis fiscals previstos per IRPF el 2014. Cal tenir en compte que el 2008 (últim exercici amb informació de detall) només l’11% de les donacions anaven destinades a entitats declarades d'interès públic i el 3% a activitats considerades prioritàries (i per tant mereixedores d'una desgravació major al 10% general, del 25% i el 30% respectivament).² Tot això explica que el conjunt de beneficis fiscals de l'IRPF a la cultura, sumant a les donacions la deducció per béns del patrimoni històric espanyol i les exempcions per premis literaris i artístics, ascendeix en el pressupost de 2014 a la irrisòria quantitat de 11,6 milions d'Euros.

Aquest valor no inclou la major part del micromecenatge participatiu a través d'internet (més conegut com crowdfunding). Malgrat el seu gran creixement i que ajuda a finançar un gran nombre de petits projectes culturals, no només no disposa d'un tractament fiscal específic sinó que en la gran majoria de casos no computa com a donació (bé per incorporar premis, bé perquè els destinataris –majoritàriament promotors culturals autònom –no són entitats considerades d'utilitat pública i per tant susceptibles de generar desgravació fiscal). En els esbossos coneguts de l'esborrany de la nova llei de mecenatge (en sintonia amb la proposta 122/000264 del Grup Parlamentari Popular presentada al Congrés dels diputats en l'anterior legislatura) es contempla la possibilitat d'una deducció del 100% en els primers 150€ donats i del 70% per a la resta. Veurem si a l'hora de la veritat, quan el govern aprovi el projecte de llei, Hisenda autoritza beneficis fiscals de tal magnitud. Seria una magnífica contribució per al foment d'una nova cultura filantròpica a Espanya!

L'altre tribut amb deduccions i exempcions significatives amb efectes en l'àmbit cultural és l'impost de societats. Les deduccions a la cultura representen el 3,4% de les existents en la previsió d'ingressos d'aquest impost per al 2014, proporció molt inferior al 10,4% previst per a l'any 2011. Cal diferenciar les ajudes fiscals específiques a la producció i acció cultural de la desgravació més general a donacions i al patrocini empresarial a activitats d'interès general (esportives , socials , educatives , sanitàries o cultuals). En el primer cas, el pressupost de 2014 ha previst atorgar 5,89 milions a 31 empreses de producció cinematogràfica (deducció del 18% per a les inversions cinematogràfiques i 5% per al coproductor financer), 590 mil Euros a l'edició de llibres i 20 mil a despeses i inversions per a la protecció del patrimoni històric. Es tracta de quantitats irrisòries, que encara que beneficiïn a un nombre molt reduït d'empreses, han patit una ràpida reducció com a conseqüència de la progressiva desaparició dels supòsits de desgravació. Per exemple, el 2014 desapareix la bonificació per activitats exportadores de producció cinematogràfica, audiovisual i editorial. Comparat amb el pressupost de l'any 2011, els beneficis previstos per a inversió cinematogràfica ascendien a 31 milions.

D'altra banda, dels 156 milions d'euros previstos com desgravació al patrocini empresarial , només 11,4 milions corresponen incentius fiscals al mecenatge, una quantitat insignificant ja que la majoria d'empreses prefereixen descomptar l'aportació com a despesa deduïble a la base de l'impost en lloc del benefici del 35% en la quota (i amb un límit del 10% de la resta de la base imposable) que atorga la Llei 49/2002 d'incentius fiscals al mecenatge.

Altres 67 dels 156 milions corresponen a donacions genèriques i 77 milions més per compensar el suport a aquells pocs grans esdeveniments o commemoracions que cada any fixa el Consell de Ministres. Aquests esdeveniments esportius o commemoratius declarats d'excepcional interès públic gaudeixen de la més alta desgravació fiscal: una deducció del 15% sobre el total de despeses de publicitat i propaganda (el 100% si el suport publicitari divulga específicament l'esdeveniment i el 25 % en el resta de despeses en publicitat de l'empresa), amb un límit màxim del 90% de la donació. El gran diferencial de tractament fiscal (el patrocini a la resta d'activitats d'interès general només gaudeixen d'un 35% de desgravació del valor de la donació) concentra el suport de les empreses amb gran capacitat de despesa publicitària en allò que fixa el govern . A tall d'exemple, els nou grans esdeveniments que desgraven a partir del primer de gener de 2014 són : "Donostia / Sant Sebastián, Capital Europea de la Cultura 2016", "Expo Milà 2015", "Campionat del Món d'Escalada 2014, Gijón", "Campionat del Món de Patinatge Artístic Reus 2014", "Madrid Horse Week", "III Centenari de la Reial Acadèmia Espanyola", "120 anys de la Primera Exposició de Picasso a La Corunya", "IV Centenari de la segona part del Quixot" i "World Challenge LFP / 85 Aniversari de la Lliga". Al costat d'esdeveniments realment rellevants, l'arbitrarietat de criteri de la resta és evident (especialment si es compara amb el tracte de favor fiscal diferencial amb la multitud d'altres esdeveniments meritoris possibles).

En resum, els beneficis fiscals atorgats pel govern espanyol al consum ia la inversió cultural, així com als donatius per a entitats i activitats sense ànim de lucre no només han estat tradicionalment garrepes en comparació amb altres països occidentals sinó que han decrescut fortament en els últims anys. Això ha estat així per efecte de la crisi econòmica (baixada dels ingressos, el consum, la inversió) i la seva translació en menors ingressos fiscals i pagament del deute, però de forma especial com a conseqüència d'una política governamental discriminatòria respecte a la cultura. A diferència de la despesa cultural públic, qui decideix la quantitat i la destinació dels recursos són la ciutadania i les empreses donants o consumidors. Els incentius fiscals no només fomenten una societat més culta i filantròpica, que complementen el necessari suport públic directe a la cultura, sinó que en incrementar el volum d'activitat econòmica acaben generant un important retorn fiscal: compra-vendes que generen majors ingressos per IVA, salaris que meriten en augments de la recaptació per IRPF o beneficis empresarials que alimenten l'impost de societats. Amb l'excepció de les hisendes basques i navarresa que disposen d'un major grau d'independència fiscal, la resta d'administracions públiques espanyoles té un escassíssim marge de llibertat per afavorir fiscalment l'activitat cultural. Esperem que la promesa nova llei de mecenatge obri les portes a un canvi real de mentalitat.

______________________

¹ Beneficis fiscals computables a l'administració central, després de deduir les parts atribuïbles a les comunitats autònomes i entitats locals per a transferències parcials d'IRPF i IVA. Veure memòria de beneficis fiscals. Pressupostos de l'estat General, anys 2009 a 2014.

² Segons un estudi citat en Asociación española de fundaciones: Propuestas para la reforma de la Ley 49/2002, de 23 de diciembre, de régimen fiscal de las entidades sin fines lucrativos y de los incentivos fiscales al mecenazgo. Julio de 2013.