Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Programació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Programació. Mostrar tots els missatges

Music Festivals, a Changing World. An International Comparison

We have just presented our last research on Music festivals last week, November 20-21 2013, in a very animated conference in Lille.
This joint research was coordinated by Emmanuel Négrier, Michel Guerin and myserlf (Lluís Bonet), and rely on a team of collaborators from the different participant countries: Kai Amberla (Finland), Claudine Audet (Canada), Luisella Carnelli (Italy), Tino Carreño (Spain), Luca Dal Pozzolo (Italy), Aurélien Djakouane (France), Marie Jourda (France), Christopher Maughan (United Kingdom), Isabelle Paindavoine (Belgium), Béatrice Reynaerts (Belgium), Diane Saint-Pierre (Canada), Sara Tannå (Sweden), Ulrich Suter (Switzerland), Heidi Taskinen (Finland), Jorid Vaagland (Norway), and János Zoltán Szabó (Hungary). This work is a result of a commission by many federations of festival associations coordinated by France Festivals.
The result is a book published in both English and French by Michel de Maule (Paris 2013). This work presents the first study undertaken using a single, unique method on a sample of 390 music festival (from 15 different countries). They represent a wide variety of genres, musical styles, scope and seasonal programmes. All major aspects are explored, from the purpose of the festivals to human resources and business models adopted.
The first part reviews this analytical journey through the world of festivals. The second part contains several chapters on different countries festival landscapes, enabling the impact of the cultural, economic and political setting in which these events are created and developed to be measured. Whereas artists themselves have long since gone beyond national borders, this twofold international comparison allows the differences between country-specific models to be transcended.

Table of Contents
List of participants                                             7
Aknowledgemen                                              21
Preface                                                            23
GENERAL INTRODUCTION                            27

Part 1
FESTIVALS: RESOURCES, DYNAMICS AND STRATEGIES
Introduction                                                                                          41
Chapter 1. Festivals in Seven Variables                                              47
Chapter 2. Festival Finances                                                               56
Chapter 3. Cultural Project and Artistic Programming                         72
Chapter 4. Festival Activities                                                               84
Chapter 5. Festival Audiences: Issues, Priorities and Accessibility     95
Chapter 6. Artistic Cooperation and Territorial Partnership                113
Chapter 7. Communication Strategies                                               121
Chapter 8. Human Resources and Festivals                                     134
Chapter 9. The Six Clusters of Festivals                                            146

Part 2
FESTIVALS AND TERRITORIES
Introduction                                           165
Belgium                                                 168
Spain                                                     182
Finland                                                  193
France                                                   199
Hungary                                                 211
Italy                                                        224
Norway                                                  237
Quebec                                                 251
United Kingdom                                    262
Sweden                                                 278

General Conclusion                              291
Bibliography                                         309
Appendix                                              321

See the powerpoint presentation of the research done in Lille (France) on November 20th 2013. More information about the research project in www.festudy.com, with links to some press articles.

Bibl. reference:  NÉGRIER, E.; BONET, L.; GUERIN, M. [eds.]
(2013) Music Festivals, a Changing World. An International Comparison, Paris: Michel de Maule. You can buy the book here.

Els festivals de música i arts escèniques a Espanya (1)


Presentació
El Programa de gestió cultural de la Universitat de Barcelona desenvolupa des de l'any 2009 una línia de recerca centrada en els models de gestió dels festivals culturals* a càrrec de Tino Carreño i Lluís Bonet. En l'actualitat estem realitzant dos estudis simultanis.
D'una banda, participem en una investigació a escala europea, anomenada FESTUDY, centrada en l'estudi dels festivals de música del vell continent que té previst presentar-se en una gran trobada de responsables de festivals que tindrà lloc al novembre de 2013 a Lille (França). En aquest estudi han participat 97 festivals de música espanyols gràcies al finançament i participació activa de l'Associació FESTCLÁSICA. La investigació completa inclou més de 390 festivals d'un gran nombre de països diferents: Bèlgica, Bulgària, Dinamarca, Espanya, Finlàndia, França, Irlanda, Islàndia, Lituània, Luxemburg, Polònia, Portugal, Quebec, Noruega, Suècia i Suïssa.

El segon estudi tracta la situació dels festivals espanyols d'arts escèniques i música davant la crisi econòmica. Pretén conèixer els models de gestió de les diverses tipologies de festival, analitzar l'impacte de la crisi econòmica i pressupostària en els mateixos i avaluar les estratègies d'adaptació a la nova conjuntura econòmica i política, amb especial èmfasi en l'anàlisi de les estratègies de finançament i de gestió dels recursos humans.

En els propers post compartirem algunes de les dades més interessants obtingudes en aquest segon estudi (seguiu a Twitter el hashtag #gestionfestivales si esteu interessats a rebre notícies i voleu participar amb comentaris sobre el tema).

Gènere artístic dels festivals

Comencem amb l’anàlisi del gènere artístic principal i la diversitat d’estils escènics i musicals presents en la programació. El 53% del conjunt de festivals d’arts escèniques i música celebrats a Espanya durant l’any 2011 tenen la música com a gènere principal, però la realitat de la programació és molt més rica.
Sota els grans cinc gèneres descrits els responsables artístics dels festivals programen una gran varietat d’estils. En síntesi, observem que:
  • En els festivals de música erudita, els estils clàssic i barroc constitueix el nucli central de la programació. De totes maneres, la música contemporània no només és una de les 3 especialitats principals del 44% d’aquests festivals, sinó que es present com a estil secundari en un terç addicional.
  • Els festivals de música moderna estan totalment dominats pel pop-rock. Al seu costat destaca la presència de música Tecno - Electro, Reggae - Ska, Rap - Hip hop y la cançó d’autor. Així mateix, és interessant remarcar la importància de la programació de grups de música tradicional i del món al costat de l’omnipresent pop-rock.
  • En el grup format pels festivals de “Jazz, world, música tradicional…”  la varietat d’estils és molt alta, malgrat que la meitat dels mateixos assenyalen el Jazz com un dels seus estils principals.
  • En síntesis, el món de la música erudita està molt menys obert a altres tradicions sonores que el del jazz i les músiques del món i tradicional, així com en el de la música moderna.
3 principals estils musicals (i 3 secundaris) segons el gènere dominant del festival:

3 principals estils escènics (i 3 secundaris) segons el gènere dominant del festival:
  • En els festivals de teatre es programa, així mateix dansa, circ i altres disciplines escèniques.
  • En el grup format per la resta de gèneres escènics, las marionetes és la disciplina artística més nombrosa, seguida de la dansa, el circ i un variat panorama d’espectacles multidisciplinars.

En definitiva, els festivals d’espectacle en viu presenten una gran diversitat d’estils i gèneres, que enriqueixen el panorama artístic del país, més enllà de la programació dels equipaments estables.


Lluís Bonet i Tino Carreño. Universitat de Barcelona
________________________________
*Com a resultat d’aquesta línia de recerca s’han organitzat diversos seminaris, presentat comunicacions en congressos acadèmics i publicat el llibre: BONET, L.; SCHARGORODSKY, H. [eds.] (2011) La gestión de festivales escénicos. Conceptos, miradas, debates. Barcelona: Gescènic.

Més enllà de les temporals: una proposta d'intercanvis internacionals a mig termini als nostres museus



La major part de col·leccions dels nostres museus són el resultat de la sensibilitat i l'esforç d'unes poques persones –intel·lectuals, col·leccionistes o filantrops– que varen reunir prou voluntats i energies per crear uns museus privats, eclesiàstics o públics, dotant-los ells mateixos de les obres que havien preservat i col·leccionat. En termes generals es pot dir que són un excel·lent exponent del dinamisme social, científic i cultural del país, però també de les febleses històriques que l'han marcat durant els darrers tres segles. A Catalunya no comptem amb una col·lecció reial que ens permeti contemplar el gran art pictòric europeu de cort, ni pràcticament tampoc de fons artístics, arqueològics o etnogràfics d'altres civilitzacions aconseguits a través de l'intercanvi mercantil o la rapinya colonial. La major part de les col·leccions tenen l'origen en l'art religiós procedent d'esglésies, convents o oratoris (sovint i paradoxalment com a conseqüència de desamortitzacions i revolucions populars molt destructives), en el treball arqueològic o el recull meticulós d'alguns grans científics, en les col·leccions de famílies preeminents, en la recuperació de la memòria de comunitats locals, o en les donacions d'artistes en vida. Malgrat el gran llegat resultant, des d'un punt de vista de comprensió global de la història de l'art, la societat o la ciència, o simplement com a gaudi estètic, les col·leccions són força desequilibrades.  Mentre que l'art, la història, la vida quotidiana o del treball i el pensament català està força ben representat, l'art i les expressions culturals europees, i en especial les procedent del resta del món són molt, molt escasses.

Per comprendre i gaudir d'un ampli repertori del millor art europeu modern i del llegat que ha marcat la cultura occidental –de Mesopotàmia a Egipte o Grècia –  cal desplaçar-se a les grans capitals del vell continent.  París, Londres, Berlin, Madrid o Roma, pel fet de ser seus de grans imperis o centres de devoció religiosa, acumulen en els seus museus grans meravelles de la creativitat humana; sovint i tristament, molt més que en els respectius països d'origen.  També pel que fa a la cultura no occidental –encara que en molta menor mesura donat l'elevat etnocentrisme occidental– cal desplaçar-se a alguns museus europeus o nord-americans: del Museu del Quai Branly a París o el Tropenmuseum d'Amsterdam a l'Art Institute de Chicago, per citar només tres casos molt diferents que m'impressionen cada vegada que els visito.  Malgrat el pecat d'origen –colonialisme, compra a preu de saldo o espoli– de bona part d'aquestes col·leccions, el que compta és la curiositat envers el patrimoni aliè que els va fer néixer i la capacitat per fer-ne avui una lectura crítica. O si més no, aquesta és l'enveja que hom sent quan compara la migradesa i miopia de l'aproximació hispànica al tema amb la d'altres imperis europeus (el Museu d'Amèrica de Madrid, buc insígnia del patrimoni colonial, no es comparable per història, col·lecció i ambició d'anàlisi crítica amb la d'altres homònims europeus). Pel que fa a Catalunya, disposem d'escassíssimes col·leccions precolombines, magrebines, filipines o guineanes, i encara menys d'altres cultures amb menor contacte històric, fet que ens deixa orfes d'una millor comprensió de la diversitat cultural universal.

Davant d'aquesta situació em pregunto: És possible avui enriquir les col·leccions dels nostres museus amb obres procedents d'altres cultures i civilitzacions? Sembla difícil en un moment en que, finalment, hi ha una molt més gran consciència sobre el valor i la necessitat de salvaguarda del propi patrimoni. A mesura que l'estat de dret s'imposa –no només amb la promulgació de normatives proteccionistes sinó i de forma molt especial gràcies a mecanismes policíacs eficients contra el contraban d'obres d'art– les formes de compartir el patrimoni de la humanitat han de passar per altres dispositius.

L'exposició temporal és el sistema més utilitzat per ampliar les oportunitats d'aprenentatge i gaudi d'obres procedents d'altres museus o països.  Gràcies a elles hem pogut conèixer des dels grans mestres de la pintura europea o nord-americana als llegats de les grans civilitzacions històriques –dels Etruscs als Perses, la Xina de la dinastia Qin o en aquests moments els tresors de les rutes d'Aràbia–.  La reunió temporal de bona part de l'obra d'un autor o d'un període històric, com a resultat d'una coproducció amb altres museus o aprofitant un circuit internacional, és una ocasió que cal no desaprofitar ja que darrera de l'operació de màrqueting que se'n deriva, es genera un import flux de visitants, propis i aliens.  Tanmateix, l'elevat cost d'aquestes operacions (assegurances, viatges i estades dels correus que acompanyen les obres, etc.), sobretot si es compara amb la brevetat dels períodes expositius, fa que les grans exposicions siguin cada cop més una opció únicament en mans d'institucions amb molts recursos o amb interlocució directa amb els grans patrocinadors, en especial en períodes de vaques flaques com l'actual.  Tot plegat obliga a imaginar estratègies complementàries.

La proposta que aquí s'esbossa no és en absolut nova, però si relativament poc freqüent a Europa. Es tracta d'intercanviar per períodes de durada diversa, però més àmplia que un exposició temporal, obres que complementin la mirada sobre l'art i la cultura de la humanitat. Durada que pot oscil·lar entre 3 i 6 anys per obres pictòriques o de petit format, a 10 o 15 anys per estructures més complexes o costoses de transport. En alguns casos, la cessió podria ser fins i tot a més llarg terme, com la casa tradicional xinesa, amb el seu parament i anàlisi social incloses, exposats al Peabody Essex Museum de Salem, Massachusetts. Què passaria si amb totes les garanties necessàries deixéssim alguns Picasso de jovenesa, retaules romànics o gòtics, pintures, mobiliari o vitralls modernistes a altres museus del món?  Sóc conscient de l'enorme dificultat de l'empresa, en especial perquè no sempre el prestador i el receptor serien el mateix museu.  Però, més enllà del millor coneixement i valoració del nostre art en altres països i continents, nosaltres podríem gaudir d'obres d'art inaccessibles per altres mitjans.  La pèrdua temporal d'obres que poden ser substituïdes per altres del mateix període o estil, es veuria amplament compensada pel guany en estils no presents a casa nostra.  No es tracta de crear una franquícia a l'estil del Guggenheim a Bilbao o el Museu del Louvre a Abu Dhabi, ni tampoc una forma de retorn de la col·lecció als orígens com la del Museu de Belles Arts de Boston a Nagora, sinó d'un mecanisme obert d'enriquiment cultural mutu.

Pot semblar estrany que després de tants esforços per protegir el patrimoni nacional, evitar l'espoliació o intentar recuperar obres per completar col·leccions cada cop que en surt una a subhasta, proposi cedir a un termini relativament llarg algunes obres d'un patrimoni que ha costat tant resguardar.  D'entrada, es tracta de préstecs temporals, no de vendes o cessions que impossibilitin que cada generació pugui gaudir de les mateixes. A canvi, es tracta de poder contemplar unes altres manifestacions de la creativitat humana, grans aportacions procedents del món persa, hindú, africà, incaic, xinès, maia o japonès, només per citar algunes de les grans civilitzacions, totes elles molt mal representades a casa nostra.  Però també poder assaborir joies de la cultura europea avui inaccessibles als nostres museus.

Si volem que una aposta com aquesta arribi a bon port, cal analitzar detalladament les col·leccions existents, el seu status legal, l'impacte que pot suposar a cada museu renunciar per uns anys de determinades peces, i quina campanya de difusió es fa per tal de que museus d'altres parts del món estiguin disposats a intercanviar temporalment les seves obres per les nostres. No és una tasca fàcil, ja que cal evitar interessos privats, sectarismes professionals, ideològics o subjectivismes elitistes.  Cal explicar molt bé que no es tracta de desmembrar col·leccions. Per això és necessari un acord transversal sobre què pot ampliar millor el nostre panorama cultural, i al mateix temps, la màxima transparència en els criteris a aplicar.  Tot això cal fer-ho amb prudència, bon assessorament jurídic, un bon grau de consens entre museòlegs i experts, i la confiança entre les institucions que hi participin.

Com ho veieu?

Una reflexió sobre el procés de programació cultural (i 3)


(continua)

És necessari distingir entre aquells programadors amb un perfil més artístic dels que combinen la dimensió artística amb la de gestió.  Els primers es caracteritzen per la seva forta personalitat i per la capacitat de generar marca, però necessiten recolzar-se més en el productor que, amb el pressupost i el conjunt de condicionants tècnics a la mà, li marca els límits del què és possible fer.  En canvi, el programador amb un perfil més híbrid és més autosuficient, sap què és possible fer amb els recursos de que disposa, i té molt clar a quin públic vol arribar. En les grans institucions és més fàcil trobar el primer model, mentre que en les més petites o en les de titularitat privada s'imposa més el segon model. Com diu en Salvador Sunyer, ha caducat el temps d'aquells directors artístics que es vanagloriaven dient "no m'entén ningú, que bé que estic programant, que bo que sóc".  Però també és preocupant observar programacions de molt baixa volada artística. No és una qüestió d'adaptació a una realitat local o a una necessitat comercial, sinó d'insuficient coneixement de l'oferta i dels públics. Manquen «botiguers» professionals que coneguin bé el gènere. En particular i tal com encertadament comenta en Jaume Colomer, en els petits equipaments culturals públics de proximitat, on la programació requereix d'un bon coneixement de les necessitats i expectatives dels diversos segments de públics potencials, capaç d'identificar els productes del mercat que puguin satisfer-les i ajudar al creixement cultural de la comunitat.

Des d'una perspectiva analítica, hi ha un enorme camp de recerca a fer per intentar interpretar les claus del comportament de comissaris i directors artístics en els diversos sectors de la cultura.  Una anàlisi aprofundida sobre els factors determinants del procés de programació hauria d'anar, però, més enllà d'apriorismes com titularitat pública o privada de la institució, o avantguardisme o conservadorisme del projecte, ja que tal com l'exemple de la programació televisiva mostra –amb condicionants tan poderosos com la publicitat o la recerca de notorietat pública– cal una gran subtilesa per discernir sobre el joc complex d'interelacions. No es poden menystenir tampoc les potencialitat de les tecnologies digitals ja que amb la seva gran capacitat d'interacció entre públics i continguts culturals estan transformant les formes i el contingut mateix del que ofereix una programació.

Malgrat totes aquestes circumstàncies, l'objectiu últim de tot programador compromès és deixar traça; canviar d'alguna manera els referents, valors i hàbits culturals de la comunitat on s'insereix el seu projecte o institució.  Com diu en Salvador Sunyer, una de les feines bàsiques d'un director artístic consisteix en crear necessitats en el públic, aconseguir no només arribar a una audiència el més àmplia possible, sinó que tot ella se “sofistiqui” gradualment.  Si fa anys quasi ningú considerava la prevenció, l’ortodòncia, la dieta o els controls com a part intrínseca de la sanitat, cal aconseguir que el gust per la cultura passi a ser una necessitat bàsica de la col·lectivitat.

Aquesta voluntat de transcendència, combinada amb la necessitat de continuar actiu com a programador valorat, explica bona part de les opcions estratègiques dels que podem considerar els millors.  L'impacte a mig i llarg termini sobre el conjunt de factors que han influenciat la línia triada n'és el principal indicador d'avaluació.  Així doncs, com en qualsevol altre ofici, els bons professionals no abunden, però quan la suma d'ingredients proposats permet crear un bon brou de cultiu, la qualitat de la vida cultural en surt a la llarga amplament beneficiada.

Lluís Bonet
Barcelona, gener de 2010
________________________________
Notes:
Agraeixo els comentaris i suggerències de Tino Carreño, Jaume Colomer, Carlos Elia, Pep Salazar, Héctor Schargorodsky i Salvador Sunyer, així com les opinions de molts programadors que m'han ajudat en el procés de maduració del text. Gràcies a tots!
- Accés al text complet en PDF per a descarregar

Una reflexió sobre el procés de programació cultural (2)

(continuació)

Lògicament, entre el programador amb un criteri més independent i original, i aquell que copia descaradament la línia d'un altre, hi ha un gran ventall d'alternatives.  Un cert grau de mimetisme és força habitual, malgrat no se'n faci ostentació, ja que un pot formar part d'una determinada escola estilística o buscar nous referents per ampliar horitzons. En altres casos, el plagi respecte a una programació aliena d'èxit es dóna per manca de coneixements (comprensible i fins i tot recomanable), o per la necessitat d'estalvi de temps i esforç en la recerca de nous intèrprets, obres o autors (actitud força estesa i clarament reprovable).

Quan el director artístic, editor o comissari té criteri propi, la programació és el resultat de combinar tots els elements i factors estètics, institucionals i socials citats madurats en la particular «caixa negra» personal.  Alguns d'aquests criteris poden ser explícits i aparèixer citats en programes de ma, entrevistes, memòries de la institució o articles de fons.  Tanmateix, la majoria s'intueixen però rarament s'expliciten per pudor, dificultat per expressar la fràgil subtilitat dels aspectes combinats, o la necessitat de preservar un cert alo eteri o màgic lligat a la reputació professional.  Ara bé, una observació detallada de la programació –en especial a mig i llarg termini– dóna moltes pistes sobre els criteris i tarannà de cada programador. Com diu Michel Lethiec, director del Festival Pau Casals de Prada de Conflent "el director artístic teixeix un fil vermell que el públic no veu explícitament però entén i capta el seu interès".

Manuel Cuadrado i Carmen Pérez, en un dels escassos estudis empírics existents centrat en les pràctiques de la programació teatral a Espanya, senyalen el perfil de l'audiència i l'oferta d'una programació variada com els dos principals objectius dels programadors.  La recerca de rendibilitat econòmica té escassa rellevància, amb l'excepció dels teatres de titularitat privada o de gran dimensió, mentre que la trajectòria del productor de l'obra és important només en els teatres amb major nombre de localitats.  Molts altres criteris a priori rellevants tenen segons aquesta enquesta (amb una mostra de més de 200 programadors) escàs seguiment: èxit de l'obra, premis obtinguts, o programació en altres teatres o festivals. És sorprenent, ja que ho bé demostra l'existència d'una gran heterogeneïtat entre els consumidors teatrals espanyols, cosa improbable, o bé els programadors necessiten mostrar una gran singularitat.

Més enllà de les dades específiques d'aquest estudi, i com a resultat d'observar múltiples programacions i de conversar amb comissaris i directors artístics, és possible agrupar els arguments o criteris més freqüents en tres grans àmbits: cultural, econòmic i de desenvolupament territorial.

Criteris culturals, de tipus artístic o patrimonial:
        Donar a conèixer autors, obres o formats no habituals
        La qualitat i interès intrínsec de la proposta
        El caràcter marcadament innovador, fins i tot desafiant o provocador, que trenqui amb els cànons establerts i ajudi a pensar
        La bellesa estètica
        La recuperació i relectura dels clàssics
        Un equilibri eclèctic entre repertori clàssic, modern i d'avantguarda

Criteris amb una clara component econòmica i d'ampliació d'audiències:
        Programar amb l'objectiu de maximitzar els ingressos per venda d'entrades, patrocini o obtenció de subvencions
        Satisfer els gustos, preferències i expectatives de les diverses tipologies de públic objectiu escollides
                    Diferenciar-se de la competència

Criteris associats al desenvolupament social i territorial:
        Connectar amb qüestions crítiques, polítiques o socials, presents en el debat ciutadà contemporani
        Descobrir, incorporar i donar joc al millor talent local
        Incorporar creadors i activitats fruit de la cooperació amb altres agents (escoles, companyies, associacions, xarxes internacionals ...)
        Aportar una visió de futur al desenvolupament de la comunitat
        No competir de forma deslleial des del sector públic amb l'oferta comercial o independent

Aquests criteris, que a ben segur es podrien ampliar, es combinen entre si conformant el núvol de vectors que defineix una estratègia de programació.  Evidentment un mateix programador pot canviar l'èmfasi o les prioritats d'aquest núvol en funció de les circumstàncies locals o temporals del context sobre el que actua.  No és el mateix dirigir la línia artística d'un centre avantguardista de titularitat pública que d'un projecte comercial que hagi de donar beneficis, ni fer-ho al front d'un festival que pretén singularitzar-se, o des d'un equipament d'àmbit local que forçosament ha de ser més eclèctic. Així mateix, el primer any al front d'un projecte no serà igual que al cap d'algunes temporades.  Un pot començar amb un cop d'efecte, però en general serà més fàcil inserir una programació més compromesa una vegada s'ha introduït el públic cap a nous llenguatges.

(continuarà)

Una reflexió sobre el procés de programació cultural (1)


Què hi ha darrera d'un bon programador? Quins inputs utilitza per acabar destil·lant una proposta coherent i atractiva pel seu teatre, museu, galeria d'art, festival, canal audiovisual, casa de cultura, espai musical o grup editorial? Quines són les raons que el porten a programar un conjunt d'activitats –més o menys nuclears o paral·leles– en uns formats, horaris i espais determinats? A diferència del creador que decideix sobre la línia artística i els formats de la seva obra, un programador treballa, fonamentalment, a partir de propostes externes. Fa d'intermediari entre l'amplíssima oferta potencial d'obres, intèrprets o activitats disponibles en el mercat, i un programa final que posa a disposició del públic.  La decisió sobre què i com es presenta, interpretat per qui, en un espai i un temps determinats, i sota quin embolcall es presenta, està en mans d'aquest professional que anomenem en funció del sector director artístic, programador, comissari o editor.  Descloure els criteris que hi ha darrera la particular coctelera o «caixa negra» d'un programador no és una tasca fàcil ja que no hi ha manuals o escoles on s'aprengui aquest ofici artesanal i eteri.  Això explica que més enllà d'improperis o elogis, s'hagi escrit poc de forma analítica sobre el tema. Cal tenir en compte, així mateix, la gran heterogeneïtat de personalitats, processos i vivències existents. Segurament pocs programadors se sentin plenament identificats amb les meves reflexions, però malgrat tot, aquí va un intent de descriure el procés.

El responsable de programar un equipament o projecte cultural posa en joc la seva reputació utilitzant l'experiència, intuïció, percepció de necessitats socials, ideologia, opcions estètiques, així com la seva pròpia ambició. Els criteris dels que se serveix en decidir la programació es forgen en el gresol d'una «caixa negra» personal (alguns cops col·lectiva) difícil d'interpretar.  En la major part de casos els criteris de programació són el resultat d'elaboracions conceptuals i estètiques, sovint implícites, que tenen en compte un conjunt complex i interdependent de factors.  Els ingredients d'una programació cultural són una combinació entre el bagatge personal del responsable de la mateixa i tres tipus de condicionants externs fonamentals:

        les orientacions i recursos que emanen de la institució on treballa (en blau en el gràfic);
        els aspectes històrics, territorials i culturals (en taronja);
        la interacció amb agents externs amb capacitat d'incidència sobre el projecte (en vermell).

El mandat institucional –la missió i les finalitats últimes de l'equipament o projecte–, són el primer aspecte que ha de tenir en compte un programador, tant si ha d'elaborar una proposta per optar a una plaça específica, com si fa temps que es responsabilitza de la direcció artística o el comissariat d'una institució.  Aquest mandat ve condicionat, tanmateix, pels recursos disponibles: en primer lloc els econòmics (propis i aliens), però també els materials (dimensió, accessibilitat i qualitats de l'espai, equipament tècnic), així com les particularitats, experiència i formació dels recursos humans al servei del projecte.

L'altre aspecte clau és la disponibilitat d'obres, artistes o professionals adequats a l'orientació buscada. Malgrat pugui semblar que l'oferta existent és inesgotable, a la pràctica hi ha molts aspectes prosaics o simbòlics a tenir en compte que limiten el ventall.  Sovint, assolir un bon èxit d'audiència amb escassos recursos financers, males condicions d'espai i restriccions de programació (una alta proporció d'artistes locals o estricte equilibri de gènere, per exemple) és prou dificultós o delicat.

Els condicionants inclosos en el segon grup estan relacionats amb la trajectòria de la institució, els valors i demandes locals, les tendències artístiques i professionals dominants, i un conjunt d'aspectes conjunturals relacionats amb la disciplina o el territori d'intervenció. Tant si un programador vol seguir una línia continuista com si vol fer un canvi radical és fonamental conèixer la tradició i trajectòria del projecte; sovint el desconeixement del mateix –i dels professionals i les audiències que en ell s'han format– genera conflictes i dificulta l'evolució de col·laboradors i públics cap a nous paradigmes estètics o conceptuals.  No hi ha política de programació intel·ligent que no tingui en compte, encara que sigui per posar-los en qüestió, els valors de la població local (o visitant) i les demandes de les audiències habituals de la institució.  La relació entre els valors estètics i ideològics –i la demanda domèstica que n'emana–, i  les tendències de referència del comissari o director artístic (més o menys emergents o dominants) conformen la clau de volta de pràcticament totes les estratègies de programació.  Finalment, les efemèrides son un darrer aspecte que poden ajudar, encara que responguin a lògiques conjunturals, a conformar un programa.   La celebració del naixement o mort d'autors o intèrprets, de moviments artístics o la commemoració de moments històrics no només és una oportunitat per posar al dia o reelaborar creacions o períodes passats sinó també una manera fàcil de coproduir amb tercers i trobar finançament.

El tercer tipus de condicionants correspon a la interacció amb agents aliens a la institució, de l'entorn cultural i social local. Les programacions entenimentades acostumen a tenir en compte –encara que sigui per menystenir els seus efectes – l'opinió de la crítica i els mitjans de comunicació, de la comunitat artística o d'experts local, així com les estratègies de programació d'altres institucions i projectes de referència en el propi àmbit d'especialització.  Malgrat que les relacions amb aquest conjunt d'agents no siguin sempre plàcides (per necessitat de marcar distàncies, gelosia o simple competència) és fàcil detectar com s'hi interactua. Un altre factor determinant és l'opinió dels patrocinadors i les exigències dels programes de subvenció externs, ja que en determinats casos poden arribar a ser un condicionant important. 

Aquest conjunt de factors influeix en el desenvolupament de la definició de la línia artística, editorial o museística; però aquest procés no deixa de ser resultat d'una elaboració força personal, que per naturalesa quasi mai està subjecta a definicions normatives.  Habitualment es correspon a una percepció subjectiva del programador, forjada amb els anys, i influenciada per l'opinió o línia de programació de certes personalitats, col·legues o institucions de referència. 

(continuarà)

_____________________________
Agraïment:   
Agraeixo els comentaris i suggerències de Tino Carreño, Jaume Colomer, Carlos Elia, Pep Salazar, Héctor Schargorodsky i Salvador Sunyer, així com les opinions de molts programadors que m'han ajudat en el procés de maduració del text. Gràcies a tots!

Icones per les masses o només per les elits?


És possible substituir els milers de càmeres fotogràfiques enfocant la Giaconda per una contemplació reposada i sense empentes de l'obra mestre de Leonardo? Qui serien els privilegiats escollits i què caldria fer amb la massa de visitants decebuts que són atrets diàriament per la icona del Louvre?

Una de les paradoxes del món contemporani és l'elevat creixement de les audiències dels grans espais emblemàtics de la creació humana –i la degradació que aquest accés massiu comporta– al mateix temps que multitud de monuments i col·leccions no aconsegueixen atreure un flux suficient de persones per garantir la viabilitat social i econòmica que permeti mantenir-los oberts.  Els éssers humans correm darrera de les icones, marcant amb agulles de cap virtuals el nostre mapa mental de llocs on voldríem anar, que voldríem experimentar, i després poder explicar.  Tocar l'aura i a ser possible emportar-nos un record personal d'aquests llocs màgics, amb independència de la qualitat intrínseca de la visita efectuada, és important per aquells que hem rebut una determinada educació. La qualitat de la fotografia que puguem fer amb la nostra màquina és infinitament inferior a la d'una imatge comercialitzada pel propi museu, però volem poder mostrar que hem estat allí, encara que sigui per explicar l'anècdota de la fotografia feta per sobre els caps del resta de visitants.  Ara bé, quasi ningú se'n va satisfet després d'intentar entendre perquè aquesta pintura atreu tantes multituds, i perquè a mi m'ha tocat gaudir-la en tan males condicions. Molt pocs aconsegueixen desxifrar el somriure enigmàtic de la Mona Lisa. Ens quedem amb l'inexpressiva explicació de la guia turística, o el record d'aquella classe d'història de l'art on un enyorat mestre intentava transmetre'ns a partir d'una foto de llibre de text, o amb sort una diapositiva descolorida, els misteris de la pintura de Leonardo. I és aquest capital cultural el que ens ha empès a no deixar de banda aquesta atapeïda sala del Museu del Louvre.

Les alternatives a aquest despropòsit  no són fàcils.  Tots voldríem ser un dels pocs privilegiats en poder contemplar amb tranquil·litat la gran obra d'art.  En el fons, l'opció del museu parisenc és la mateixa que la d'altres establiments amb icones similars.  Mentre la gent no es queixi excessivament i l'obra d'art no es malmeti, prefereixen no prendre mesures impopulars que, a més, li reduirien els ingressos indirectes que genera. L'excés de flux humà desanima a alguns i es genera una certa autoregulació. Davant la previsió d'un augment de la demanda, existeixen tanmateix diverses alternatives: preus d'exclusió per a visitar obres d'art considerades excepcionals; torns de visita reservats anticipadament; disposició de sales didàctiques al costat amb rèpliques d'alta qualitat i bones explicacions.  Evidentment, totes aquestes alternatives generen un tipus o altre d'oposició o inconvenient, però probablement no tardarem a veure algunes d'aquestes opcions habilitades en aquesta o altres icones amb fluxos de visitants semblants.

Temps al temps.