Davant l’emergència i greu situació del sector cultural, avui
més que mai, és imprescindible disposar d’unes polítiques governamentals
valentes, amb coneixement de la realitat local, visió estratègica a curt, mig i
llarg terme, i empatia envers el conjunt d’agents implicats. La seva missió ha
de consistir, fonamentalment, en:
- acompanyar uns professionals i unes organitzacions al llindar de la fallida;
- salvaguardar aquelles experiències més fràgils i al mateix temps més rellevants pel paisatge cultural post-crisi;
- donar suport aquells projectes o institucions amb major capacitat multiplicadora i sinèrgica envers el sistema cultural;
- enfortir els processos de resiliència de ciutadania, entitats i profession.
Per què han de ser també valentes? Per que és imprescindible
prioritzar, també arriscar, i això no agradarà als agents de sectors, formats o
activitats més convencionals o no prioritàries. Tradicionalment, la majoria de
governs tendeixen a concentrar els recursos en els equipaments i projectes de
titularitat governamental
1 (aquells que històricament han acabat
formant part de la seva responsabilitat directa, sense que això respongui
necessàriament a necessitats o demandes actuals). I, pel que fa al suport a
iniciatives de tercers, s’opta preferentment per la repartidora: petites ajudes
a un gran nombre d’organitzacions. Distribuir uns recursos escassos a un nombre
elevat de projectes no sempre té sentit. El tindria si calgués ampliar el
teixit d’agents culturals i esperonar noves iniciatives, però aquest no és cas
en una crisi com l’actual, i en general quan:
- l’ajuda és tan petita que quasi no compensa els
costos d’administració de la mateixa (costos de gestió tant per part de la pròpia
administració com per als receptors);
- és reprodueix un ecosistema desequilibrat (reben
més els territoris i els subsectors amb més iniciativa i més capacitat de
presentar propostes alineades amb els paràmetres de les convocatòries) enlloc
d’ajudar preferentment allí on hi ha més dèficits;
- l’activitat es farà de totes maneres i no depèn
del suport governamental; és a dir, quan el diner públic no incentiva sinó que
tan sols comporta uns ingressos addicionals.
Pel que fa al gruix del pressupost cultural públic, aquest
se centra en el personal i les activitats dels museus, mitjans de comunicació,
biblioteques, teatres o centres culturals de titularitat governamental. Molts
d’ells, però malauradament massa pocs, compleixen una missió redistribuïdora
fonamental a escala territorial o sectorial, ja que la iniciativa privada lucrativa
se centra en les grans metròpolis o en la producció cultural de masses,
abandonant les expressions més locals (de mercat petit, no competitiu, però que
ens permeten ser qui som i reinventar les arrels) o que requereixen esforços
cognitius més grans (fruit de processos creatius o patrimonials complexos o
innovadors). Ara bé, sovint aquest paper supletori no es fa amb suficient
eficiència, be perquè el perfil i dimensió dels equipaments no és adequat per
maximitzar les sinergies o per treure profit d’uns actius immobilitzats
desaprofitats (museus sense quasi personal i una museografia antiquada, teatres
amb un nombre de funcions baixíssim, biblioteques que no poden competir amb
l’oferta digital disponible ...). Sovint perquè primen altres objectius, com uns
mitjans de comunicació públics o unes polítiques de programació i preus dels
equipaments al servei d’estratègies partidistes, clientelars.
Finalment, perquè
no ha existit una política d’incentius, reciclatge i mobilitat del personal a
càrrec; un recurs humà molt desaprofitat, dedicat massa sovint a tasques
administratives i no de disseny i esperonament de l’activitat del teixit social.
Quan una política es deixa en mans, únicament, del compromís voluntariós d’uns
pocs, aquesta no arriba massa lluny. I és una llàstima perquè malgrat les
retallades disposem d’infraestructures i professionals potencialment prou bons.
I, addicionalment, donada la seva estabilitat institucional seran els que
podran aguantar millor l’embat d’aquesta nova crisi. Nogensmenys, cal superar
rigideses normatives en la tramitació administrativa ja que frenen una resposta
eficient, qüestió sagnant en un moment particularment greu com l’actual.
Ara bé, si mirem el gruix de les estratègies de política
cultural, aquelles que es poden llegir en el detall dels pressupostos públics
(oblideu-vos dels grans discursos retòrics o dels focs d’artifici de promeses evanescents),
no hi ha hagut canvis substancials entre la primera i la segona dècada del
segle XXI. Com pot ser això si tantes coses han canviat en aquest lapse de
temps? La crisi de 2008 va implicar una reducció brutal dels recursos
disponibles, recursos que no s’han recuperat deu anys després (a Espanya la
despesa cultural pública del conjunt d’administracions públiques de 2017 estava
encara a un 72% de la de 2008). Però les retallades no varen respondre a una
estratègia reflexionada sinó que es varen salvar les activitats que tenien
menys costos polítics o comptables, els projectes més institucionalitzats, amb
personal funcionari, o com a molt aquelles activitats amb més capacitat de
mobilització social. En paral·lel varen créixer moltes iniciatives i projectes,
particularment flexibles, fràgils o intensius en el temps –com per exemple els
festivals –, activitats que ara patiran particularment.
Per això és necessari que la política cultural que es
dissenyi tingui una mirada estratègica. En aquest sentit, qui, què i com cal
prioritzar davant d’una crisi inesperada, profunda i que ens ha agafat sense
estar preparats? No és fàcil respondre a aquesta pregunta ja que no disposem de
prou informació –malgrat el gran nombre d’enquestes d’urgència realitzades
durant el darrer mes i mig (malauradament no totes metodològicament correctes)–
per fer una diagnosi acurada de la situació per territoris, sectors, formats i
tipologies d’agents. El que està clar és que no s’haurien de tornar a repetir els
errors de la gestió de la crisi de 2008, ja que hauríem d’haver après de l’experiència
i perquè el sector cultural arribar més afeblit que en aquell moment.
Anàlisi crítica de
les mesures governamentals implementades fins ara
Les mesures que s'han pres fins ara per pal·liar els efectes
de la crisi, com ara els préstecs avalats pel govern, l'exempció o
endarreriment en els terminis de pagament d'alguns impostos, els ERTO (expedients
de regulació temporal d’ocupació), així com algunes ajudes a fons perdut o
subvencions extraordinàries, no només són insuficients sinó que sovint estan
mal adaptats a la realitat del sector cultural. De tots ells, el que està sent més
efectiu (especialment per a les organitzacions de menys de 50 treballadors) són
els ERTO, però caldria allargar-los passat l’estat d’alarma perquè en molts
casos no se’ls permetrà obrir fins molt més endavant i per facilitar la
reincorporació gradual dels treballadors, ja que l’activitat econòmica i el
consum es recuperaran lentament. En canvi, els ajuts directes són en la majoria
de casos d’imports massa reduïts pels tràmits burocràtics que impliquen2.
Ara bé, en tots dos casos, són mesures per aturar el cop inicial, no per encarar
el retorn a l’activitat ni per preparar-se per un futur incert.
En aquest sentit és interessant escoltar les demandes dels
membres del Consell de cultura de Barcelona: "necessitem un gran pla per
al sector cultural, un pla que assenti unes bases noves i sòlides per a la vida
cultural de la propera dècada i que eviti els errors del passat" 3.
I, al costat d’això, demanen mesures concretes: “incrementar les ajudes
proposades per les institucions públiques, aportar liquiditat a les empreses –més
que préstecs, calen fons no reintegrables–, habilitar un mecanisme de suport a
les empreses privades i entitats semipúbliques, així com a professionals
autònoms –un fons de suport ad hoc disponible durant un període més o menys
llarg–, i finalment agilitzar els processos administratius per fer front a la
urgència de la situació”. Aquest darrer requeriment és molt important ja que
l’administració sovint està més centrada en evitar algun trampós sense tenir en
compte l’enorme malbaratament de recursos propis i aliens que implica complir
amb procediments administratius poc eficients, que malauradament tampoc eviten
la trampa.
Una altra qüestió que cal analitzar és el volum i l’eficàcia
de l’ajuda financera governamental, a curt, mig i llarg termini. En relació al
volum de l’ajuda, aquest depèn de la capacitat financera de cada govern, lligat
al seu nivell d’endeutament previ, la capacitat per poder-se endeutar més (que
depèn de la confiança dels potencials creditors) i de les prioritats
governamentals sobre quins sectors i agents mereixen rebre aquestes ajudes. A
la majoria de països llatinoamericans, la capacitat d’endeutament és limitada i
la cultura no es considerada una prioritat pels dirigents polítics i econòmics
centrats en altres sectors. Tot i això, s’observen diferències enormes de
sensibilitat i d’estratègies entre els diferents països (veure, per exemple, el
recull realitzat per l’OEI amb les iniciatives dels
governs iberoamericans,
el del
Compendium de
polítiques culturals o de
KEA a
escala europea, o a nivell mundial posant el focus en la mobilitat d’artistes
realitzat per
On
the move i CircoStrada, entre molts d’altres).
A Europa tindrem una gran injecció de liquiditat per part
del Banc Central Europeu, però no sabem encara com es distribuirà per sectors,
tipologies d’agents i en última instància, nivells de govern. El com es faci
marcarà l’eficiència i l’eficàcia del paquet de mesures de suport a la cultura.
A Espanya la cultura no és una prioritat governamental, tal com la primera
reacció del ministre del ram va deixar clar. A més, l’anàlisi de la gestió de
la crisi de 2008 no genera gaires esperances. L’administració central va
acaparar la major part dels recursos disponibles, ofegant les comunitats
autònomes que havien de fer front al cost de les despeses en sanitat i
educació, i limitant la capacitat de despesa dels ens locals endeutats en les
competències essencials (que no incloïen cultura). Tanmateix, són aquests
darrers els que han liderat la despesa en cultura, incrementant en quasi 10
punts percentuals el seu pes en la despesa cultural total de les administracions
públiques espanyoles (del 54,8% el 2008 al 64,2% el 2017). Així, doncs, si la
liquiditat arriba als ajuntaments hi ha una certa esperança de comptar amb
recursos reals per reactivar el sector, tal com molt bé expliquen Àngel Mestres
i Oriol Martí en un escrit recent al
blog
de Trànsit projectes. Ja que si els recursos excepcionals posats a
disposició acaben fonamentalment en mans de l’administració central, el seu
impacte en el teixit cultural serà molt més baix i centrat en les grans
empreses del sector
4 (a no ser, vana esperança, que es crees un
projecte descentralitzat d’art públic, com el New Deal del president Roosevelt
durant la Gran Depressió, tal com el
Cultura/s
de la Vanguardia deixa suggerir!). Pel que respecta a les comunitats autònomes,
amb l’excepció basca i navarresa pel seu estatus fiscal especial, estaran tan
endeutades cobrint la despesa sanitària i en serveis socials que serà difícil
que incrementin els seus pressupostos culturals (malgrat que la Generalitat
aporta el 24% del pressupost cultural del conjunt de CCAA).
Pel que fa al suport indirecte al teixit empresarial (avals,
préstecs, rebaixes fiscals ...), si els diners es queden en les grans empreses
i no arriben als petits operadors, aquest darrers amb menys recursos per
aguantar la crisi acabaran desapareixent, i amb ells la riquesa, diversitat i
flaire local de les expressions culturals. Pel que fa a les famílies, caldrà
veure en quina proporció els recursos arriben a les classes populars (molt
necessitades i que per tant els destinaran fonamentalment a subsistència), a
les classes mitjanes (els principals consumidors culturals) o només nodreixen
les butxaques dels més rics (que potser aprofitaran l’abundor da liquiditat per
invertir en propietats immobles i bens culturals a preu de saldo).
Vers un canvi de
valors
Més enllà dels recursos econòmics, saber escoltar, acompanyar
i assessorar assertivament són valors claus, especialment importants en moments
d’incertesa com els actuals. Cal fer-ho, no obstant, amb el màxim respecte, coratge
i empatia possibles. El fet d’acompanyar no ha de ser incompatible amb prendre
decisions difícils, valentes, com per exemple prioritzar els recursos cap
aquelles activitats més necessàries per assegurar una vida cultural plena un
cop passada la pandèmia, o amb més probabilitat de supervivència. Ara bé,
malgrat saber que moltes organitzacions i projectes hauran de tancar, amb
efectes greus per a la supervivència econòmica de molts professionals, no es
pot condemnar d’entrada sense estudiar el diferent grau de resiliència de cada
organització. I això passa per la proximitat; és a dir, pel tan repetit i no
sempre ben aplicat principi de subsidiarietat. Quan més a prop d’un projecte,
dels seus professionals i de la comunitat de referència, més fàcil és estimar
els potencials i les necessitats, i així adaptar localment el ventall
d’instruments polítics, financers i de suport disponibles. Compartir informació
sobre estratègies i instruments a escala nacional i internacional és extremadament
útil, però la seva adaptació ha de ser regional i local. Un dels grans errors
de la mentalitat tecnocràtica és pensar que una teràpia homogènia, tractar a
tothom per igual, comporta eficàcia i equitat.
Una altra forma d’acompanyar és la informació i la formació.
Ambdós instruments són claus per ajudar als professionals a prendre les seves
pròpies decisions, compartint diagnosis i possibles estratègies. Ara bé, estem
aprofitant suficientment els moments actuals d’aturada de les activitats per
formar i generar tallers de reflexió i intercanvi per tal que els professionals
dissenyin les seves estratègies per a les diferents etapes que venen? Per
exemple, per dissenyar espais o activitats culturals COVID-Free que generin
confiança a les audiències i als treballadors, o per un retorn financerament i
humana responsable i viable? Estan apareixent força experiències independents,5
però falta un suport públic més explícit.
Un aspecte que pot ser rellevant és acompanyar amb
informació i assessorament sobre les oportunitats en el mercat internacional.
Malgrat que la recessió econòmica és global, els països del Nord d’Europa es
recuperaran abans que els del Sud, tant pel menor impacte inicial de la
pandèmia com per la major capacitat adquisitiva de les seves audiències i la
generositat dels seus pressupostos culturals. En canvi, les perspectives del
mercat llatinoamericà o africà no són optimistes, així com tampoc s’espera
gaire dinamisme en els programes de cooperació cultural internacional, ni en
l’ajuda al desenvolupament, donat el replegament domèstic i la priorització
envers la crisi sanitària i alimentària.
Val la pena subratllar la feina que, amb independència de
cap política explícita, estan realitzant molts projectes culturals, en
particular aquells que afavoreixen i coordinen les iniciatives dels seus
professionals, des d’espais patrimonials que estan recollint el nou patrimoni fruit
d’aquesta crisi, fins als artistes i gestors que amb una gran imaginació estan creant
nous productes i formats de compartir les expressions culturals. També cal
destacar la labor d’alguns equips tècnics de l’administració, que en sintonia
amb professionals del sector i cooperant amb xarxes de cooperació internacional,
estan elaborant o difonent guies pràctiques sobre com gestionar aquest moment
tan particular6. En el fons, les polítiques culturals són una
responsabilitat de tots, no només dels polítics que temporalment les
dirigeixen. Quan més participatives, transparents i valentes siguin, molt
millor per tal de projectar la vida cultural i els seus agents cap a un futur
difícil, complex però també ple d’oportunitats.
Una mirada cap al
futur
Per concloure, cal esperar transformacions rellevants a mig
terme en les polítiques de suport públic a la cultura? Hi haurà un canvi de
prioritats o fins i tot de paradigmes de política cultural? O, com en la crisi
financera anterior, es prioritzarà allò més institucional o més majoritari, amb
independència de la seva aportació en termes de creativitat o sinergies
multiplicadores? Seria una llàstima!
Caldria aprofitar aquesta crisi per replantejar-se els
objectius i els indicadors d’avaluació de les polítiques públiques de cultura.
Davant d’una caiguda dràstica de la demanda, que no només tardarà a
recuperar-se sinó que probablement ho farà amb una estructura de la despesa cultural
familiar diferent, cal plantejar-se una pregunta entrellaçada: quin tipus d’ajuda
és més eficaç per assolir quins objectius específics? I això, en un context
general de retrocés dels drets personals (en molts països creix la deriva
autoritària i augmenta el suport popular cap a partits amb una agenda populista,
contraris a les bases de la democràcia liberal) que fa que sigui encara més
crucial relegitimar una acció cultural pública centrada en defensar els drets
culturals.7
Si la crisi ha demostrat que les expressions culturals són
vitals per acompanyar i generar sentiment comunitari en moments d’angoixa, d’introspecció
i de distanciament social, potser cal reforçar aquesta visió. Professionals,
amateurs i audiències han de poder compartir des de las seva experiència i sensibilitat
formes d’expressió i de vivència culturals enriquidores. Això passa per
repensar els paràmetres habituals d’avaluar les polítiques culturals. Potser no
cal maximitzar audiències o prioritzar només l’excel·lència artística, sinó
deixar que professionals compromesos amb aquesta dimensió social desenvolupin
nous projectes amb el màxim d’interacció. Existeix alguna experiència incipient
(com les auditories del CoNCA) però cal millorar-les i generalitzar-les,
aprenent de l’experiència internacional,8 tot comptant amb un
observatori cultural independent. El sector cultural ha d’abandonar la mirada
endogàmica i l’actitud de greuge permanent per seure amb els responsables
públics i escoltar el que la societat els demana. En resum, per construir
conjuntament una política cultural menys centrada en garantir els propis
interessos o somnis, i més focalitzada a emancipar el ciutadà i a apoderar el
creador.
PD. Agraeixo la lectura crítica d’Àngel Mestres.
________________
1 La despesa en personal i en compres del conjunt
d’administracions públiques espanyoles es va endur l’any 2017 el 66% del
pressupost total, i això que moltes transferències a tercers (el 23% del total)
i les inversions són a organismes autònoms de titularitat pública, amb el que
es dediquen molt pocs recursos a incentivar les iniciatives del sector
empresarial i de la societat civil.
2 Per exemple, els ajuts únics de 300€ per part
de l’Ajuntament de Barcelona als autònoms que hagin tingut de tancar el negoci
o amb una caiguda d’un 75% dels ingressos. Tenint en compte que també l’administració
central i el govern català han aprovat mesures similars, però amb requisits i
canals de sol·licitud diferents, l’esforç de gestió per part de les
administracions i dels beneficiaris és desproporcionat en relació a les partides
que si destinen.
4 La indústria del llibre i de l’audiovisual són
els dos únics àmbits amb importants transferències al sector privat per part de
l’administració central, que compten també amb substanciosos beneficis fiscals.
6 Amb exemples que engloben tots els camps
culturals, des de webinars organitzats per la OCDE o altres organitzacions
internacionals, a la guia traduïda per Ibermuseos
sobre com gestionar museus i col·leccions de l’Australian Institute for the
Conservation of Cultural Material (AICCM) i Blue Shield Australia, el document
per les arts escèniques publicat per IETM,
o el ben documentat informe de On
the move i CircoStrada.
7 Els dos països de la UE que més han incrementat
el seu pressupost cultural són Hongria i Polònia, caracteritzat per ser governats
per aquest tipus de força política.
8 Per exemple, l’avaluació
qualitativa engegada per l’Arts Council d’Anglaterra, malgrat la
controvèrsia existent, o l’experiència francesa en biblioteques
públiques.