Reflexions sobre l'impacte del COVID-19 en la cultura (2): les pràctiques culturals

Quins efectes a curt, mig i llarg termini pot tenir la crisi associada al coronavirus en les pràctiques culturals ciutadanes? Evidentment, caldrà esperar un cert temps i disposar d’estudis aprofundits per poder avaluar correctament tots els seus efectes. De ben segur l’impacte diferirà en funció del grau de reclusió, la situació laboral, l’edat o l’accessibilitat a recursos tecnològics i culturals de cada persona i col·lectivitat, entre altres factors. Un àmbit d’anàlisi particularment interessant, per la durada de la reclusió, serà l’impacte en els infants i adolescents que han passat d’una educació i una socialització presencial a conviure reclosos en les llars familiars, però mantenint la connexió virtual amb els amics i seguint sistemes d’aprenentatge on-line (en la major part de casos, sota el guiatge de mestres voluntariosos però inexperts). Està clar que caldrà creuar aquestes variables entre si, ja que no és el mateix viure en un espai diminut amb tota la família al voltat i amb adults obligats a fer teletreball amb un únic ordinador o tauleta familiar, a vegades només amb telèfon mòbil*, que fer-ho amb bones condicions espacials i tecnològiques; i no parlem dels que han de passar la quarantena malalts o aïllats en espais infrahumans.

En tot cas i a l’espera dels resultats dels estudis empírics és possible avançar diferents hipòtesis. Cal, tanmateix, diferenciar entre els efectes durant el període de confinament dels possibles impactes a mig i llarg termini com a conseqüència de la crisi socioeconòmica i de les alteraciones d’hàbits culturals i socials que tot plegat haurà generat.

Pel que fa als canvis immediats, estem sent testimonis d’un experiment social inèdit, amb efectes notables en les pràctiques culturals i en les relacions socials. El confinament ha estat un gran propulsor de vida familiar, reclosa però en la majoria de casos més intensa, de relació veïnal sense precedents (per primer cop hem mantingut converses des del celobert o les terrasses amb veïns que no sabíem ni el nom), i d’una gran creativitat personal, descobrint, gaudint i compartint experiències culturals inèdites. També d’aprenentatge i d’impuls de les eines digitals. Per a molts de nosaltres ha estat l’oportunitat per recuperar o conèixer llibres, sèries audiovisuals, cançons i artistes increïbles. També per aprendre, desenvolupar i compartir habilitats artístiques, tecnològiques i culinàries (segur que sortirem amb uns quants quilos més!).

Durant el confinament molta gent està consumint grans quantitats de productes culturals (gratuïts i digitals en la majoria de casos, però no només) ja que molts productors han obert les seves plataformes de continguts i es disposa de més temps per llegir, escoltar, veure i compartir tot tipus de manifestacions culturals. Veure, com exemple, el gràfic adjunt amb els resultats d'una enquesta realitzada als EEUU i al Regne Unit sobre modificació del consum cultural durant aquests dies de confinament. En totes les generacions es dóna un increment del consum cultural, en particular de música, però és entre els més joves (la generació Z d'entre 16 i 23 anys) on és més intens. 

https://www.visualcapitalist.com/media-consumption-covid-19/

Més enllà del consum, s’estan desenvolupant també les capacitats creatives, d'aprenentatge i de comunicació d'una manera diferent a l'habitual però també a quan un està de vacances. És a dir, està sent un esperó per al desenvolupament de tot tipus de pràctiques artístiques i de redescobriment d'un patrimoni cultural que un valorava però que no tenia temps o predisposició anímica per gaudir (visites a museus virtuals, veure i escoltar enregistraments oferts per grans sales de concerts, teatres o grups musicals ...). Molts han tastat serveis habitualment de pagament i alguns han acabat abonant-se a la subscripció dels que més els ha agradat. La cultura ha demostrat la seva gran capacitat per entretenir, formar, qüestionar-nos i fer-nos feliços. La cultura ens fa humans!

Tindrà aquesta experiència efectes a mig i llarg termini? No ho sabem del cert, però malgrat que els éssers humans tendim a ensopegar de nou en la mateixa pedra, també aprenem de l’experiència vital. Addicionalment, cal tenir en compte que a curt i mig termini no hi haurà un retorn immediat a les rutines diàries, ja que malgrat afluixi el confinament i calgui anar a treballar, fins que la vacuna no arribi caldrà seguir processos de distanciament social. No sabem l’evolució de la pandèmia ni els rebrots que pugui tenir, però és evident que els esdeveniments de mitjana i gran dimensió no es recuperaran aviat, que la crisi econòmica que s’inicia reduirà dràsticament la capacitat de despesa familiar, en particular en tot allò que no és consideri essencial, que reduirem dràsticament els viatges i les vacances seran més curtes i diferents ...  En aquest context incert, quins canvis d’hàbits culturals es donaran? Una petita part d’ells dependran de l’oferta cultural, de com s’adapti per no desaparèixer, així com de les iniciatives governamentals de suport a la mateixa. Altres estaran associats als descobriments experimentats durant els periodes de confinament.

I a llarg termini, quines pràctiques socials i culturals tendiran a desaparèixer i quines altres creixeran? S’acceleraran encara més les pràctiques digitals enfront de les del món analògic? Creixerà el rol prosumer, difuminant la línia divisòria entre productors i consumidors? Seran molt diferents els efectes entre les diverses tipologies d’individus i col·lectivitats? En aquest sentit, una de les derivades preocupants és el desigual impacte entre els diferents grups poblacionals en funció de les seves condicions vitals, socials, econòmiques i culturals. L’estudi recent sobre les pràctiques culturals en 21 barris barcelonins, classificats en tres categories socioeconòmiques diferents, mostra com la desigualtat econòmica té efectes profunds en les pràctiques culturals. A partir d’aquí ens podem preguntar si l’experiència del confinament familiar ampliarà la bretxa social com a conseqüència de les asimetries preexistents, tant d’aquelles originades en el capital cultural i educatiu de base, com les associades a l'accés als recursos tecnològics (qualitat de la connexió a internet, disponibilitat d’ordinador o tauletes per a tota la família ...) o a l’espai residencial on s’ha viscut el confinament. Tots ells recursos que condicionen el poder desenvolupar una vida cultural autònoma i enriquidora (diferències socials que, malauradament, també tenen el seu efecte pervers en la densitat de contagis i de mortalitat).

Per concloure aquesta primera reflexió, una pregunta final: ens farà aquesta crisi més lliures? Aparentment, no. Està clar que acceptar el confinament és un acte de solidaritat cabdal i que cal una certa coerció per evitar comportaments egoistes. Però l’obligació coarta la llibertat i alimenta comportaments autoritaris o mesquins (d’autoritats, policies o veïns envejosos). Si la cultura ens fa lliures, fins a quin punt la necessitat de crear i de compartir expressions culturals ens fa més humans com a individus i com a societat? N’estic convençut. Ara bé, això no vol dir que l’ecosistema cultural no pagui una factura enorme com a conseqüència d’aquesta crisi. Però, dels efectes en els professionals i en les institucions culturals en parlarem en els propers escrits!

___________
*Els primers resultats del qüestionari sobre Condicions d'aprenentatge i confinament a Catalunya de @xavierbonal i @SheilaGonzlez6 #InfanciaConfinada mostren una bretxa econòmica i digital de la infància a Catalunya que fa faredat. La presencialitat ajuda a anivellar, però amb el confinament les diferències socioeconòmiques condicionen les possibilitats d'aprenentatge escolar i, afegeixo jo, d'accés i interacció amb les experiències culturals.

El tatuatge i la recerca en estratègies d’intervenció cultural

http://milanotattooconvention.it/artisti

Fora prejudicis!!  El tatuatge és l'expressió artística dominant de les classes populars. Per què és quasi invisible en el debat acadèmic actual d’anàlisi social o artística, i especialment en el camp de les estratègies d’intervenció cultural? Probablement per la càrrega negativa que encara comporta en les nostres societats occidentals. Durant segles ha estat una expressió assimilada a presidiaris, soldats i mariners, gent d’entorns tancats, amb poc futur i escasses perspectives d’ascensió social. Fixar esperances o conviccions en la pròpia pell, sense possibilitat de despendre’ns,  implicava un risc que només aquells que no tenien res a guanyar es podien permetre. Aquest fet s’ha capgirat en els darrers anys. Avui el tatuatge és la mostra més massiva d’expressió de la identitat i els gustos de les classes populars. Recomano una visita d’observació aquest estiu a les platges mediterrànies. Com més popular més nombrosa serà la presència d’aquesta imatgeria en la pell d’homes i dones (i no només en els més joves!).

En pocs anys hem passat d’una simbologia formada majoritàriament per cors, àncores, imatgeria religiosa o frases d’amor i fidelitat extrema, totes elles en aquell característic color blau venós, a una paleta de temes, colors i referents enormement àmplia. El mimetisme propi del comportament humà ha propiciat l’expansió per modes de referents successius, des dels signes de l’alfabet xinès a tot tipus d’iconografies populars. Avui, els aparadors d’alguns establiments especialitzats exhibeixen exposicions de fotografia, com glamouroses galeries d’art, algunes d’elles de gran interès no només sociològic sinó també artístic. Com qualsevol altra manifestació humana, aquestes imatges són l’expressió identitària, estètica, sentimental o somniada d’individus i grups socials.

Tanmateix, perquè a diferència d’altres expressions de la cultural urbana contemporània, com puguin ser els grafitti, existeix més resistència per part de l’establishment acadèmic a ser considerada una manifestació artística genuïna, digna de consideració i estudi? Més enllà d’alguns sociòlegs, antropòlegs o crítics d’art precursors, ens costa acceptar-ho (jo inclòs pel mateix prejudici que els joves adults de classe mitjana o alta acostumen a amagar certes relliscades juvenils).

La raó per la qual abunden menys en les platges de les elits, ocupen menys espai o es localitzen en parts menys visibles del cos està en la percepció del seu potencial impacte negatiu per a la progressió social o professional, fruit del fort prejudici social que el tatuatge encara incorpora (en particular entre els sectors econòmics i socials més convencionals). La de moment dolorosa, costosa i no perfecta reversibilitat retreu a la major part dels fills de la burgesia a tatuar-se de forma visible, malgrat que altres models d’èxit social, encapçalats per futbolistes o cantants de rock, mostren sense pudor els seus valors, gustos  i identitats a través del tatuatge. Les classes popular, menys permeables al convencionalisme o amb escasses possibilitats d’ascens social en unes societats cada cop més dualitzades, s’ha llençat a decorar el seu cos amb tota mena d’imatges i simbols. També entre la comunitat artística més jove es dóna un us creixent d’aquest format d’expressió visual, amb propostes especialment interessants.

Fins a quin punt l’experimentació estètica d’avantguarda s’infiltra per aquesta via en els gustos i referents de les classes populars? Quin paper juga el tatuatge en la construcció de la identitat individual o grupal? Quins són els temes preferits i com evolucionen en les diverses societats occidentals? Com canvien els formats i referents estètics en funció del gènere, edat, capital cultural o àmbit social dels individus i col·lectius? On s’inspiren i perquè trien determinades imatges o conceptes del receptari que admiren dels seus ídols esportius o musicals, col·legues i amics, o en  els mostraris dels establiments especialitzats? Quin volum de negoci mou aquesta industria cultural? Quines estratègies de màrqueting segueix? Com s’estructura la competència i s’estableix la política de preus? Quines conseqüències jurídiques poden tenir els drets d’imatge o els conflictes d’interessos en els negocis mercantils associats?

Benvinguts, doncs, a un camp interdisciplinari emergent de recerca cultural!!

Nota: Post fruit d’una interessant conversa amb Annalisa Cicerchia (ISTAT i Università di Roma Tor Vergata)

Causes i efectes de la pujada de l'IVA a la cultura: una anàlisi comparada

(Versión catalana ampliada con gráficos. Leer versión original en español publicada en el Dossier sobre "Crisis económica y cultura" en The Economy Journal, febrero 2014)

Fins a la recent eliminació del tipus reduït de l'IVA per als espectacles i els serveis artístics (amb el conseqüent increment del 8 % al 21 % de setembre de 2012) poca gent, inclosos els operadors culturals, era conscient de la importància dels beneficis fiscals per als sectors de la cultura a casa nostra. Un tipus reduït en l’IVA té per objectiu reduir el cost que el consumidor ha de pagar per un producte. Així, un llibre o una revista amb un preu de cost de 20€, al gaudir d’un tipus de només el 4% té un preu de venda al públic de 20,8€ enlloc dels 24,2€ que valdria si estigués gravat pel tipus normal del 21€. Així, doncs, és un instrument que pretén afavorir el consum de productes considerats beneficiosos socialment a costa d’un menor ingrés fiscal. Ara bé, costa entendre la desigualtat de tracte fiscal entre diferents tipus de productes culturals. Quines raons expliquen perquè a Espanya la compra d’una revista del cor o un diari esportiu només contribueix en un 4% i en canvi un instrument de música ha pagat sempre el tipus màxim?

Tanmateix, a diferència de la despesa pública o de la desgravació en els impostos directes (IRPF o societats), l'avantatge fiscal al consum –essència d’un tipus reduït en l'IVA– és una mesura amb una baixa percepció social. De fet, el consumidor cultural espanyol no ha estat conscient de l'avantatge fiscal de què gaudia fins a la recent pujada en 13 punts del tipus de l'IVA (i per tant de l'increment de cost a pagar). En tot cas, un tipus reduït de l'IVA permet disminuir el cost d'adquisició d'un bé o servei amb la conseqüent dinamització de la demanda, en particular quan aquesta és molt sensible als augments de preu. No obstant això, per al polític que busca rendibilitat electoral, la baixa percepció social d'aquest benefici és un desincentiu enfront d'altres instruments més efectistes des d’una perspectiva clientelar (distribuir subvencions o donar beneficis fiscals a la inversió). En el cas espanyol, on l’IVA representa el 88% dels beneficis fiscals a la cultura, aquesta qüestió no serà menor. En canvi, en aquells països on la desgravació fiscal a activitats filantròpiques gaudeix d'una gran i continuada protecció (no només als Estats Units o al Regne Unit, sinó també en països més propers cultural i administrativament com França) hi ha una major consciència tant del benefici obtingut com de l'esforç col·lectiu que aquesta menor recaptació pressupostària implica (són ingressos que l'administració deixa de recaptar per a altres menesters així mateix necessaris).

A Espanya, l'IVA s'implanta l'any 1986 en el moment de l'entrada a la Unió Europea, però no serà fins el 1992 que s'aplica la directiva europea d'harmonització i s'estableixen els tres tipus vigents: el tipus general (fixat inicialment en el 15% i que el 2012 s'eleva al 21% des del 18 % a en què el govern Zapatero l’havia pujat al juliol de 2010), el reduït (que d'un inicial 6% se situa ara en el 10%, després de pujar dos punts el 2012) i el superreduït (que només ha pujat del 3% al 4 % al llarg de les últimes dues dècades). Així mateix un conjunt de productes de primera necessitat, com els serveis educatius o sanitaris, estan exempts d'IVA i no tributa el seu consum. La gran majoria de productes s'han mantingut en el mateix grup de tributació durant aquests vint anys. Un dels pocs àmbits que ha vist empitjorar la seva adscripció tradicional ha estat, justament, el consum de productes culturals.

A diferència de l'impost sobre la renda on el tipus impositiu s'incrementa a mesura que augmenten els ingressos, un impost indirecte com l'IVA comporta que rics i pobres paguin el mateix per un consum equivalent. La seva pujada té efectes regressius socialment llevat que els productes de primera necessitat estiguin exempts o paguin un tipus molt reduït.

El sector cultural està format per un ampli ventall d'activitats, amb característiques econòmiques, tractament fiscal i efectes socials diferents. A Espanya, les biblioteques, museus i arxius mantenen el tipus reduït al 10%, els llibres i revistes en paper el tipus superreduït del 4% (mentre que les publicacions digitals paguen el 21%). En canvi, l'adquisició de serveis artístics i les entrades en els espectacles (cinema, teatre, música) des de 2012 estan gravades pel tipus general del 21%. Un cas particular és el del mercat de l'art, ja que la modificació de gener de 2014 ha suposat un retorn al tipus reduït per a la venda d'objectes d'art per part dels creadors (així com pels artistes fallers) però es manté el règim general en la part corresponent a les galeries d'art. Així, en relació a la situació d'agost de 2012 quan els artistes tributaven al 8 % i les galeries al 18%, la situació no millora, ja que els primers ho faran al 10% i els segons al 21 %.

Aquestes diferències han de ser analitzades en termes d'ingrés tributari i en funció del seu impacte social i polític. En termes quantitatius, la hisenda espanyola (i catalana) deixa d'ingressar molt poc per la rebaixa a la compra d'obres d'art, donat l'escàs valor total de les transaccions que són fiscalment transparents (aquest és un mercat no només molt petit sinó on abunda l'economia submergida). En canvi, la pujada de setembre de 2012 ha representat un augment dels ingressos tributaris directes per IVA (13 punts percentuals és molt) encara que a costa d'una gran recessió en el mercat cultural: no només ha baixat el consum sinó també l'ocupació i el volum d'activitat econòmica, amb efectes probablement negatius sobre la capacitat fiscal global del sector (i per tant per la hisenda central i autonòmica).

Des d'un punt de vista polític, el govern buscava augmentar la recaptació en activitats considerades no prioritàries o en sectors poc afins ideològicament. Davant la reacció mediàtica, ha preferit prometre un increment de la despesa pública (cas del teatre) o ampliar els beneficis fiscals a la inversió (cas del cinema) enlloc de corregir el desmesurat increment de l'any anterior. La baixada acordada en el consell de ministres del 24 de gener es pot considerar una acció propagandística, donada la proximitat de la Fira d’art Arco i les Falles. De tota manera, la imatge benestant del col·leccionista d'art més aviat genera aversió en una ciutadania que ho percep com una mesura més favorable als més rics, mentre les càrregues fiscals afecten sobretot a les classes mitjanes, i les retallades a la gent més necessitada.

En tot cas, és interessant contrastar els tipus d’IVA dels diferents productes culturals aplicats en els diferents estats membres de la Unió Europea.¹ Així, només Espanya, Itàlia i Luxemburg utilitzen el tipus superreduït per a llibres i revistes en paper (la majoria de països apliquen el reduït). Aquest últim país també l'ofereix per a publicacions electròniques (cosa que explica la ubicació d'Amazon en aquest petit paradís fiscal), avantatge que així mateix dóna França, encara que aplicant-los el tipus reduït. Les entrades als espectacles i els serveis artístics presenten un consens molt més ampli (ara amb l'excepció espanyola), ja que la majoria de països comunitaris (Alemanya, Bèlgica, Finlàndia, França, Itàlia, els Països Baixos, Polònia o Suècia) apliquen el tipus reduït.

Quines són les raons que expliquen aquestes diferències entre països i entre tipologies de producte? La capacitat de pressió d'alguns grups d'interès, per exemple els editors en el cas espanyol, pot explicar per què els llibres han gaudit tradicionalment d'un millor tracte fiscal que la compra d'instruments de música (la majoria d'importació), amb independència del valor cultural intrínsec de la lectura o la interpretació musical. És a dir, s’afavoreix el proteccionisme a la indústria domèstica sobre la base d’arguments culturals. Per altre cantó, l’enorme desajust entre l’IVA de les publicacions electròniques i en paper potser s’explica per un interès del propi sector editorial d’endarrerir al màxim el desenvolupament del llibre electrònic davant la inseguretat que generen els models de negocis alternatius a l’edició en paper.

D'altra banda, cal tenir en compte que els tipus reduïts en un impost com l'IVA incentiven més el consum com més elàstic (o sensible al preu) són els seus consumidors potencials. Els béns culturals en no ser productes de primera necessitat són més sensibles als canvis de preu que, per exemple, l'alimentació o el transport, amb comportaments molt més rígids. Només els apassionats a una forma d'expressió artística o les persones amb rendes molt altes modifiquen proporcionalment menys els seus hàbits de consum quan varia el preu o cost d'accés; en canvi, la majoria d'usuaris redueixen en termes relatius el seu consum per sobre de l'increment de cost. Aquesta conducta, descrita àmpliament per la literatura acadèmica, ha de ser estudiat amb més profunditat en l'actual conjuntura econòmica, atesa la diversitat de comportaments culturals i la coincidència del canvi de tributació amb un període de greu recessió econòmica.

Dissortadament, no disposem de cap estudi rigorós que hagi quantificat l'efecte de la modificació del tipus de gravamen de l'IVA en els espectacles i en els serveis artístics. L'Agència Tributària (AEAT) disposa de les dades però més enllà de les declaracions del ministre Montoro al Congrés,² afirmant que la recaptació per IVA (tots els productes barrejats) ha augmentat un 12,2% des de l'entrada en vigor de la reforma, no sabem quina porció és atribuïble al canvi de tipus en determinats serveis culturals. La previsió de beneficis fiscals inclosa en els pressupostos generals de l'Estat per al 2014 sembla indicar un cert augment dels que afecten a la cultura en relació a l'any 2013, però l'informe no en detalla les causes. Sense una anàlisi en profunditat de les microdades de que disposa l'AEAT només és possible realitzar aproximacions a partir de les dades de facturació disponibles per a alguns sectors.

Per exemple, els ingressos per taquilla del cinema a Espanya han decrescut significativament des de l'any 2011, però és difícil quantificar quina porció correspon a la pujada de l'IVA i al seu efecte sobre el consum, quina proporció és conseqüència de la qualitat percebuda de l'oferta (els ingressos totals per taquilla varien molt d'any en any en funció de l'èxit d'unes poques pel·lícules) i quina és resultat dels efectes de la crisi en la renda disponible dels consumidors. Els ingressos per taquilla corresponents a 2013 s'estimen en uns 508 milions, 112 milions (un 16%) menys que l'any anterior; en aquest cas, el sostre potencial a ingressar per les hisendes central i autonòmiques (sense descomptar l'IVA meritat) seria de 87 milions al 21%, enlloc dels 38 milions que hauria recaptat amb el 8%, però no sabem si ha estat així i quant hauria significat sense la baixada de la facturació.³ En el moment que disposem de les dades mensuals desagregades per comunitats autònomes dels espectadors de cinema es podrà estimar l'efecte diferencial a Canàries (que al costat de Ceuta i Melilla no apliquen l'IVA sinó un impost indirecte amb un tipus molt més reduït que no ha variat) amb el de la resta del territori espanyol afectat per la pujada (sota la hipòtesi d'un comportament en el consum de cinema homogeni per a tot el país, qüestió poc probables donat el caràcter turístic de les illes i la seva major taxa d'atur).

Per la seva banda, el sector escènic no va trigar a fer els seus números per demostrar el gran deteriorament sofert amb el gran increment de l'IVA i així poder pressionar al govern perquè derogués la mesura. Així, el març de 2013 dóna a conèixer el dictamen “Impacte de l'augment de l'IVA en el sector de les arts escèniques a Espanya”.⁴ Responent exclusivament a l'efecte de l'IVA, el descens d'espectadors en el tercer quadrimestre del 2012 s'estima en el 17,5% en volum de públic i del 20,2% en recaptació neta. La resta del descens produït fins arribar a la variació interanual del tercer quadrimestre de 2012 (31,43% en públic i 32,98% en facturació) s'explica motivat per les pròpies tendències sectorials, factors contextuals i l'efecte alarma que genera la percepció d’augment de cost associada a l'anunci de la pujada de l'IVA. En resum, l'augment de l'IVA explicaria el 55,6 % del descens del públic i un 61,4% de la reducció de la recaptació neta produïts en les arts escèniques durant el tercer quadrimestre del 2012.

La majoria de països occidentals disposen de mecanismes indirectes (exempcions, deduccions o desgravacions fiscals) per afavorir aquelles activitats, béns o serveis no només culturals, sinó també educatius, sanitaris, socials o científics considerats d'interès general per al conjunt de la societat. Encara que poca gent ho sàpiga, en el cas espanyol, l'administració central havia aportat tradicionalment més recursos a aquest sector via beneficis fiscals que a través de la despesa pública directe realitzat des de la Secretaria d'Estat de Cultura (i altres organismes menors). El conjunt de l’aportació governamental a cultura a Espanya l’any 2011 (últim exercici de que disposem de dades liquidades de despesa) s’estima en 8.177 milions d’Euros.⁵ Desgraciadament, el recentment caiguda de la despesa pública i dels beneficis fiscals ha deixat la situació sota mínims : entre 2009 i 2013 els beneficis fiscals a la cultura s'han reduït a un terç i la despesa pública cultural a la meitat.

La reforma aplicada el setembre de 2012 es va carregar el principal benefici fiscal a la cultura, retallada que no només afecta a l'IVA (per ser la més important també ha estat la més mediàtica) sinó que també cauen els beneficis corresponents a l’impost de societats i a l’IRPF, malgrat que en aquest darrer cas com a conseqüència de la recessió.⁶ El resultat és demolidor: les activitats culturals passen de representar el 3,38% del conjunt de beneficis fiscals atorgats pel fisc espanyol el 2011 a només el 1,55% l'any 2013. Mentre que el 2009 els beneficis fiscals atorgats per l’administració central ascendien a 1.817 milions d'Euros, en el pressupost de 2014 s'estimen en només un terç d'aquell import, 647 milions,⁷ reducció que evidentment només de forma molt parcial s’explica com a conseqüència de la caiguda del consum provocada per la crisi econòmica.

Tot i la comprensible necessitat de reduir el dèficit pressupostari, la rebaixa en l'àmbit cultural és molt superior a la mitjana. Si a això se suma l'accentuat descens de la despesa pública en cultura (de l'ordre del 50 %) queda clar quines són les prioritats del govern central en aquest àmbit. Altres sectors, com el turisme o l'automoció (per no citar l'extraordinària ajuda a la banca) mantenen el tracte de favor, mentre que el pretès augment d'ingrés fiscal obtingut amb l'increment de tipus queda gairebé en res a causa de la incapacitat de les famílies per augmentar el seu pressupost cultural. Tot això implica enormes costos per a un usuari ja prou castigat per la crisi, i per a uns operadors culturals que veuen reduir encara més la seva facturació (quan no assumeixen bona part de l'increment de cost provocat per la mesura tributària en no repercutir-lo en el preu final).

Aquesta situació ha afilat la imaginació d'alguns promotors d'espectacles amb anècdotes (poc més que això) que van des del donatiu encobert a la venda de pastanagues en lloc de la comercialització formal de l'entrada a un espectacle. No obstant això, no és fàcil escapar-se de la normativa fiscal donat el zel de la inspecció tributària i l'important paper de l'administració pública com a agent significatiu del sector (com a contractista, adquirent de serveis culturals o subvencionador que exigeix ​​estar al dia de les obligacions tributàries i amb la seguretat social). D'altra banda, mentre que alguns operadors han fet una activa campanya mediàtica contra l'augment de l'IVA, altres han preferit una major discreció amb l'objectiu de no alarmar més a un consumidor amb escassa renda disponible (la denúncia reiterada de l'increment tributari no afavoreix justament més demanda). De tota manera, la normativa deixa alguna escletxa a tenir en compte. Segons resolució de la Diputació Foral Biscaia a la consulta tributària d'un particular els espectacles dirigits a públics infantils i juvenils (fins a l'edat de 25 anys) cotitzen a un tipus del 10% en lloc del 21 % de l'IVA, resolució que al seu entendre és aplicable en tot el territori espanyol.⁸

Un dels problemes estadístics amb què ens enfrontem és que la informació disponible sobre beneficis fiscals és només una estimació. La hisenda pública espanyola publica la previsió en el moment de redactar els pressupostos però després no dóna a conèixer el valor liquidat real dels mateixos. Per aquesta raó només es pot estimar la contrastació entre dades liquidades de despesa pública i els beneficis fiscals pressupostats, tal com es presenta en el gràfic adjunt corresponent a 2011 (últim any amb dades liquidades). En tot cas, el benefici fiscal corresponent a l'IVA de productes culturals duplicava abans del canvi normatiu la despesa directa de l'administració central. Per últim, cal recelar de les dades corresponents a exercicis amb canvis normatius importants a meitat d'any (cas de 2012) ja que la distància entre el que es va pressupostar i els que finalment s'ha recaptat va ser, probablement, molt gran.

Despesa púbica liquidada i beneficis fiscals pressupostats en cultura a Espanya 2011 (Milions €)

En síntesi, l'anàlisi d'una política pública s'ha de fer tenint en compte el conjunt de mecanismes d'intervenció governamental. Els beneficis fiscals, pel seu caràcter una mica opac, han estat tradicionalment poc coneguts del gran públic encara que puguin arribar a representar sumes tan importants com les consignades en els pressupostos de despeses. La modificació dels tipus de l'IVA aplicats als diferents sectors culturals ha tingut un enorme efecte sobre un sector especialment maltractat per les reduccions de la despesa pública i la seva major elasticitat-renda de la demanda. I tot això en un sector fonamental per al desenvolupament humà de qualsevol societat i per estar, gràcies a la seva aportació en creativitat i singularitat, en l'arrel de la cadena de valor d'una economia competitiva. El govern espanyol ha prioritzat els efectes recaptadors i el rèdit electoral a curt terme sobre un programa econòmic que prioritzés els sectors que empenyen el país envers un canvi de model productiu i ajudin a sortir de la recessió. Tampoc s'ha tingut prou en compte el retorn fiscal d'una estratègia de foment de l'activitat interna (la cultura és un sector amb escassa fugida de fluxos tributaris cap a l'exterior donat la petita dimensió de les seves empreses i la tipologia de l'ocupació cultural).

La reforma tributària anunciada pel ministre Montoro, a l’espera de conèixer-ne els detalls, sembla que recuperarà alguns beneficis fiscals per a la cultura, donat el seu reduït efecte sobre els ingressos públics i la seva transcendència simbòlica i política. Posats a emprendre una reforma important, seria convenient avaluar des d’un punt de vista econòmic, social i d’impacte cultural l’efecte real d’una política d’aquest tipus. Més enllà dels límits imposats per les directives europees, el ciutadà té dret a conèixer perquè es dóna suport a uns determinats consums sobre uns altres, o per quina raó i a quines mans van a parar els beneficis fiscals a la inversió. Malauradament no coneixem l’elasticitat-preu del consum, ni l’efecte multiplicador d’uns beneficis fiscals sobre els altres o respecte de la despesa pública directa. Sense aquesta informació és difícil aconsellar la bondat d’unes mesures més enllà de celebrar qualsevol rebaixa fiscal per a la cultura. Tanmateix, és una llàstima la poca transparència existent ja que enlloc de parlar d’interès general acabem escoltant tan sols els arguments legítims però parcials del diferents sectors afectats. Així, difícilment es fa política en majúscules al servei d’un objectivable interès general.

_________________________ 

¹ Veure VAT Rates Applied in the Member States of the European Union

² Compareixença de 9 d’octubre de 2013

³ Carlos Prieto (9/12/2013) Hacienda se forra con el desplome del cine español. El Confidencial.

⁴ Realitzat per la Consultora ICC, per encàrrec de FAETEDA (Federación Estatal de Asociaciones de Empresas de Teatro y Danza).

⁵ Si es els beneficis fiscals pressupostat per aquell any s’haguessin liquidat efectivament. Per una anàlisi més detallat de la despesa liquidada en cultura per nivells de govern fins el 2011 pot trobar-se en el post “Presupuestos públicos en caída libre” o en la base dades estadística de la Secretaria d’Estat de Cultura Estadística de Financiación y Gasto Público en Cultura.

⁶ Una anàlisi més detallada pot llegir-se en el post “Beneficis fiscals a la cultura a Espanya: IVA, IRPF i IS”.

⁷ Beneficis fiscals computables a l’administració central després de descomptar les parts atribuïbles a les Comunitats Autònomes i a les entitats locals per cessions parcials de IRPF i IVA. Veure Memoria de Beneficios fiscales. Presupuestos generales del Estado, anys 2009 a 2014.

⁸ Veure https://docs.google.com/file/d/0BzSFRzLtG4h4bElka0kxMVhOYVRGb29zQXN4S3FOX1FoRHBR/edit

Diagnosi de la cultura a Barcelona 2012: Participació i consum cultural (4)*

CESC (RMC160 Feb'98)

L’allargament i l’accentuació de la crisi en les butxaques dels ciutadans s’ha notat especialment en les dades de consum cultural. A diferència dels anys precedents, en què les classes mitjanes —que formen el gruix dels assistents a l’oferta cultural de pagament— havien trampejat la situació, durant el 2012 s’ha donat una disminució generalitzada del nombre d’usuaris i, en conseqüència, dels ingressos procedents d’ells. L’augment desproporcionat de l’IVA ha tingut dues conseqüències greus: la primera, encarir i fer més dificultós l’accés a una part important de l’oferta cultural, molt en particular al món de l’espectacle; la segona, transmetre un missatge negatiu que ha comportat un retraïment més accentuat del consum, tocat, d’altra banda, per la difícil situació econòmica d’un nombre cada cop més gran de famílies.

Les dades d’usuaris proporcionades pels operadors culturals de la ciutat i les d’opinió disponibles en l’enquesta Òmnibus Municipal així ho indiquen. El consum del darrer trimestre cau en picat, en alguns casos vora el 30 %, i les manifestacions d’assistència a activitats culturals de setembre de 2011 a setembre de 2012 disminueix en 4,3 punts. El nombre mitjà d’activitats culturals a les quals els ciutadans afirmen haver assistit perd dues dècimes en sis mesos: passa de 3,7 activitats en l’enquesta de març de 2012 a 3,5 en la de setembre del mateix any. La davallada més forta s’observarà, probablement, en la de març de 2013.

Durant els primers anys de la crisi, la fortalesa de la demanda compensava la reducció de les altres fonts d’ingressos (aportació pública, publicitat o patrocini, entre d’altres). Durant l’any 2012, el consum domèstic s’ha desinflat i ha deixat de ser el flotador d’un model econòmic que avançava cap a quotes més altes d’autofinançament. En aquests moments només aguanta el consum dels no residents, en particular en aquells àmbits on el turisme cultural i patrimonial és potent. Aquest fet és constatable si es creuen les dades de participació dels residents amb la venda total d’entrades, que inclou també els no residents. Segons l’enquesta Òmnibus Municipal ja citada, els principals museus o espais d’exposició visitats pels barcelonins són el CaixaForum (amb una espectacular celebració del desè aniversari), seguit del MNAC (al qual li costa aguantar la retallada en exposicions temporals) i el CosmoCaixa. En canvi, el nombre comptabilitzat de visitants ve encapçalat pel Museu del Barça, seguit a molta distància pel CaixaForum, La Pedrera i el Museu Picasso (que perd públic perquè no pot oferir exposicions temporals de relleu), això sense comptar els 3,2 milions de visitants del Temple de la Sagrada Família. Una part molt notable dels 18,9 visitants comptabilitzats durant el 2012 a museus i col·leccions, centres d’exposicions, espais d’interès arquitectònic i arxius són turistes.

Un dels sectors que millor havia aguantat fins ara els efectes de la crisi era el de l’espectacle en viu, que havia assolit esplèndides fites fins l’any passat. Durant el 2012, el nombre total d’espectadors al teatre ha caigut un 7,7 %, i ha assolit la xifra de 2,37 milions d’entrades venudes i 2,6 milions d’espectadors.[1] Tanmateix, les xifres disponibles corresponents al darrer quadrimestre de l’any mostren una davallada molt més significativa. A Barcelona el volum d’espectadors i de facturació respecte al darrer quadrimestre de 2011 ha caigut, respectivament, un 25 % i un 28 %; i el total de l’aforament o butaques ofertes, un 21 %. I això, en un moment de gran esforç per fer augmentar l’oferta d’espectacles i funcions (molts de petit format) i per posar en marxa propostes innovadores en la programació i en els mecanismes per animar i atreure el públic. Per comparació a la mitjana espanyola, en què els espectadors han caigut el 31 %, i la recaptació, el 34 %,[2] la situació a la ciutat és lleugerament millor gràcies a la major concentració de públic i diversificació de l’oferta, i a la menor proporció de teatres públics. Nogensmenys, davant l’asfixiant necessitat de vendre entrades, molts agents culturals han entrat de manera exagerada en els webs de venda col·lectiva que condicionen la promoció d’un espectacle a la venda amb descomptes molt elevats. Aquest context ha permès contenir els ingressos per taquilla, però rebaixant excessivament el preu mitjà de l’entrada per tal que aquest fos rendible per a l’exhibidor. També ha portat els productors a deixar de banda les produccions de més cost o reposar vells èxits amb l’objectiu de reduir al màxim el risc.

En un dels camps on s’ha produït una caiguda del consum més accentuada, arrossegada en bona mesura per la reducció dels recursos pressupostaris i, en conseqüència, de l’oferta disponible, és en els tres grans auditoris de la ciutat. El nombre d’espectadors de L’Auditori i del Palau de la Música ha caigut un 16,9 % entre el 2011 i el 2012, i amb això s’ha assolit una xifra conjunta de 700.000 espectadors, fet que representa una pèrdua agregada de 144.000 persones. En canvi, el Liceu ha pogut aguantar una mica millor (amb una reducció del 7 % dels espectadors), gràcies a la fidelització del seus abonat i malgrat que la seva crisi ha tingut molta més repercussió mediàtica. La majoria d’equipaments públics —en l’espectacle en viu, les arts visuals o el patrimoni— han encarat la reducció dels pressupostos amb reposicions, l’allargament de les exposicions temporals i la reducció de noves produccions, fet que acaba passant factura en termes d’audiència.

La participació en les activitats gratuïtes no ha experimentat els increments significatius que hom podria esperar com a desplaçament del consum cultural per part d’aquells ciutadans que ara no poden assumir-ne el pagament. Cal dir que el volum de participació depèn, fonamentalment, de la quantitat i qualitat de les activitats i els serveis oferts, la capacitat dels equipaments, així com dels mitjans per fer-ne publicitat, més enllà dels públics fidels. La reducció dels pressupostos de comunicació no ha facilitat la difusió de gaires iniciatives interessants.

En aquest context, el bon comportament de la xarxa de biblioteques públiques és remarcable. El nombre d’usuaris ha assolit els 6,4 milions de visites i un volum de préstec de 4,6 milions de documents, amb increments respecte de l’any 2011 del 4,2 % i el 3,8 %, respectivament. L’any 1998 només el 13 % dels barcelonins tenien el carnet de biblioteques i avui dia el té més del 50 % de la població. És evident que la posada en funcionament de noves biblioteques ha ajudat a aconseguir unes xifres més elevades, però les biblioteques són, juntament amb els centres cívics, els grans equipaments interclassistes i de proximitat amb què compta la ciutat.

No es pot tancar la mirada sobre el consum cultural sense parlar del club de cultura TR3SC. Aquesta plataforma reuneix més de 30.000 socis, el 53 % dels quals estan domiciliats a Barcelona ciutat, amb una mitjana de 10 entrades comprades amb el carnet durant l’any, a les quals caldria afegir les adquisicions fetes fora del sistema. El volum de negoci estimat que genera a les empreses culturals del país supera els 2,5 milions d’euros. Es tracta d’un col·lectiu que consumeix de forma molt intensa una gran varietat de propostes culturals. El club no només canalitza aquests consumidors intensius cap a propostes de qualitat a un preu atractiu, sinó que durant el darrer any ha posat en marxa un gran nombre de propostes exclusives per als socis, que sovint faciliten una proximitat més gran entre artistes i audiències.

Un aspecte diferent el configura la participació directa dels ciutadans en la pràctica artística o com a membres d’entitats culturals. Les pràctiques amateurs s’han transformat amb la democratització de l’accés als mitjans digitals de producció cultural. Aquest fet explica que més enllà de les pràctiques tradicionals —escriure, pintar, tocar instruments, cantar o fotografiar, entre d’altres— no només s’hagi ampliat el repertori d’experiències sinó també, i molt particularment, els mecanismes de compartir-ho en comunitat.

D’altra banda, Barcelona té una gran tradició associativa que configura un ric teixit d’entitats culturals de tota mena, des de la cultura tradicional fins a la música, passant per les arts escèniques o l’artesania, molt assentada en els barris. El nombre de persones que mobilitza és impressionant, i genera una economia informal de voluntariat i activitats important.

Finalitzarà amb  (i 5). La dimensió internacional i Epíleg

*El text complet ha estat publicat a Barcelona Cultura. Balanç 2012, Barcelona: ICUB, 2013. p. 8-33.

---

[1]. ADETCA. Estadístiques. Estadística 2011/2012. Dades provisionals. També disponible en línia a: <http://www.adetca.cat/c/stats.aspx>.

[2]. CatalunyaPress [en línia] (21/03/2013). <http://www.catalunyapress.cat/es/notices/2013/03/

faeteda-presenta-un-informe-sobre-el-impacto-de-la-subida-del-iva-en-las-artes-escenicas-76823.php>

Por unas políticas culturales transversales, no sólo de oferta

La mayor parte de estrategias de política cultural, así como los instrumentos que de ellas dependen (subvenciones, premios, desgravaciones fiscales a la inversión o la protección de los derechos de autor, para citar solo algunos), están orientadas a la oferta. Su principal objetivo consiste en fortalecer la producción y la difusión artística y patrimonial, siendo sus principales receptores/beneficiarios los creadores, las productoras culturales y los equipamientos de difusión. Es decir, existe un acentuado sesgo en beneficio de la oferta –de la creación a la conservación, pasando por la producción y la distribución– en lugar de orientarse hacia la demanda, en base a reforzar las decisiones libres de los ciudadanos respecto de sus expectativas, prácticas y consumo cultural.

Este hecho, común en prácticamente todos los países occidentales, no se puede desligar de las razones históricas que permitieron el desarrollo de las políticas culturales: salvaguardar un legado artístico y humanístico valioso por su vínculo con el mundo clásico o con una determinada concepción de la identidad nacional (a menudo, la que interesaba a las clases dominantes), y al mismo tiempo permitir la eclosión de nuevas expresiones de vanguardia que renovaran este legado y ayudaran a prestigiar una cultura y el país a nivel internacional. A estos dos grandes objetivos iniciales, se suma hacia los años sesenta la idea de la democratización cultural, con la finalidad de ampliar la base social y mejorar la legitimación política de la acción cultural gubernamental. Con ello, la tradicional relación de dependencia (no exenta de desconfianza mutua) entre el poder político, religioso o económico y el mundo de la creación se amplía, con derivas clientelares pero también de retroalimentación mutua. Este conjunto de factores –en su mayoría centrados en una acepción restringida de la intervención gubernamental a la alta cultura– explican el predominio de las políticas culturales de oferta sobre las de demanda. Esto es así con independencia del color político del gobernante de turno y del nivel de gobierno de que se trate.

Sin embargo, existe un buen abanico potencial de instrumentos de política cultural orientados a la demanda, la mayoría de ellos poco o desigualmente usados. Entre ellos merece la pena destacar los vales de descuento o las entradas gratuitas para auspiciar el consumo cultural, los créditos para la compra de arte, la desgravación fiscal a las donaciones o el IVA reducido para libros y espectáculos, entre muchos otros. Aquello que caracteriza a estos instrumentos es no estar mediatizados por los operadores culturales, sino que los ciudadanos, usuarios o consumidores finales eligen libremente (o menos inducidos) lo que quieren adquirir, ayudar, experimentar o consumir. Se trata, pues, de potenciar el consumo o la experiencia en base a reducir las barreras de acceso económicas o sociales dotando de la mayor capacidad de decisión posible al destinatario final. Es decir, en lugar de subvencionar una institución para que rebaje el precio de las entradas, es el consumidor potencial quien dispone de la libertad para elegir qué quiere comprar.

Evidentemente, cada gobierno decide la tipología de productos o prácticas que quiere favorecer a través de estos instrumentos y los ciudadanos interactúan sobre esta base. Sin embargo, aunque se pretenda devolver la soberanía al ciudadano (lo que explica que sean tildadas de liberales) no es fácil escapar a la connivencia entre los intereses políticos y los gremiales, o que objetivos económicos que en principio nada tienen que ver con la lógica cultural terminen imponiéndose. O al menos, ¿qué justifica que cualquier tipo de libro o revista, por banal que sea, disfrute del tipo súper reducido del IVA y en cambio la adquisición de instrumentos musicales pague el tipo general?* Probablemente la existencia de un lobby poderoso en el ámbito editorial y la debilidad de la industria nacional de instrumentos musicales tienen más que ver con el resultado de esta política que la consideración objetiva sobre cuál práctica cultural es más importante favorecer. Así pues, y en contra de lo que una determinada mirada conservadora defensa, estas medidas no están exentas de una instrumentación interesada.

Muchos de los mecanismos de demanda pretenden incidir en públicos específicos, como la suscripción gratuita a publicaciones o los vales de descuento dirigidos a gente joven o a colectivos con escasos hábitos de consumo cultural. En cambio, otros instrumentos como el IVA reducido benefician a priori a cualquier consumidor potencial. Sin embargo, el gran reto de este tipo de política (compartido también con las de oferta) es que acaban favoreciendo aquellos segmentos de población con un capital cultural elevado. Por ejemplo, el hecho de que las publicaciones o el espectáculo en vivo disfruten de un tipo de IVA reducido no potencia la extensión del hábito cultural mucho más allá de sus consumidores habituales. Incluso a menudo me pregunto si no habría una manera más eficiente de promover el consumo cultural, pues los beneficios fiscales por el diferencial del IVA a los bienes y servicios culturales previsto en el Presupuesto General del Estado de 2011 asciende a la considerable cantidad de 391 millones de Euros (recomiendo leer el post IVA reducido a la cultura)

Un caso encomiable pero que nos obliga a reflexionar es el programa de suscripción gratuita a una publicación periódica a escoger dirigido a los jóvenes que cumplen 18 años (por cierto, es una lástima que una iniciativa de fomento directo de la demanda –que supone un apoyo indirecto a la industria– no tenga continuidad con el nuevo gobierno catalán). Necesitamos, sin duda, evaluar sus resultados a largo plazo: saber cuántos jóvenes han mantenido la suscripción pasado el año de carencia o que ha significado que veintiún una mil familias catalanas recibieran una publicación periódica en casa (muchas de ellas por primera vez en la vida). Pero hay otra cuestión que nos debería hacer pensar. A pesar de haber enviado cartas personalizadas a todos los jóvenes censados en Cataluña, sólo el 31,4% solicitaron la suscripción, un incremento significativo respecto al 19% de dos años antes, el primero de implementación del programa, pero por debajo de lo que sería deseable. Si lo comparamos con la mayoría de programas culturales orientados a la oferta, llegar a un tercio de la población es un gran éxito. Sin embargo, ¿cómo interpretar el hecho que dos tercios de los potenciales beneficiarios, todos ellos alfabetizados y muchos de ellos terminando la secundaria, no muestren ningún interés en recibir gratuitamente ninguno de los periódicos o revistas publicados en Cataluña (ni los diarios deportivos!)? ¿Cuáles son las necesidades, expectativas y deseos de la joven generación digital? Políticos, investigadores y gestores culturales estamos obligados a repensar los paradigmas que sostienen la acción cultural dominante (por ello os invito a participar en las Jornadas dedicadas a este tema que organizamos el 15 y 16 de septiembre próximo).

Así, pues, una de las ventajas de las políticas de demanda es que permiten aproximarnos a los destinatarios de las políticas públicas sin depender de la versión a menudo interesada de la oferta ni de la retórica buenista que asume de forma excesivamente simplista la correlación entre educación y consumo cultural. Para entender el comportamiento cultural, y por tanto poder interactuar inteligentemente, con una población tan heterogénea y compleja como la de hoy se necesita un amplio abanico de indicadores sociológicos y una gran apertura de miras. Otra de las limitaciones de estas medidas es su impacto a medio y largo plazo, lo que dificulta su evaluación en los plazos mucho más cortos de la lógica política y administrativa que las financia.

A diferencia de Christopher Madden, cuyo artículo (centrado en el caso australiano) me ha impulsado a escribir la presente reflexión, no creo que la reorientación de la política cultural hacia la demanda sea "la respuesta" que aportará flexibilidad a unas políticas culturales desorientadas. Es evidente que la acción gubernamental está excesivamente sometida a la lógica y a los intereses de la oferta, con una sobredimensión de la misma que repercute negativamente en los ingresos de los propios artistas y cuestiona la eficiencia de los recursos públicos destinados al sector. Es necesario complementar con políticas de demanda los mecanismos dominantes de apoyo directo a la creación y a la producción. Sin embargo, es necesario integrar estas dos políticas con estrategias más ambiciosas de desarrollo de audiencias y con programas orientados al crecimiento personal de jóvenes y mayores. Las administraciones públicas tienen que ser mucho más exigentes a la hora de condicionar los recursos que aportan, en especial a los centros de difusión, para que desarrollen estrategias no sólo de democratización cultural sino también generadoras de dinámicas de democracia cultural, donde los ciudadanos participen de las propuestas. En este proceso es importante implicar a artistas, programadores y gestores culturales, así como a maestros, dinamizadores sociales, investigadores y, evidentemente, políticos y ciudadanos.

La reivindicación en favor de las políticas de demanda pretende, pues, favorecer el rediseño de estrategias integrales de oferta y demanda, que den margen a los creadores pero no descuiden la imprescindible ampliación de los públicos. Asimismo, deben permitir conocer mejor la dieta cultural y potenciar la libertad de expresión y de interacción de los ciudadanos. Unas estrategias que tengan en cuenta tanto la formación y el reciclaje de los profesionales (con numerus clausus para no inflacionar exageradamente la oferta futura) como la formación de las audiencias y el desarrollo crítico y creativo de todos.

Vivimos en un mundo cada vez más digital, donde la cadena de valor ya no depende únicamente de la producción y los mecanismos de distribución profesional, sino que la interacción entre oferta y demanda es cada vez más líquida. Las políticas culturales deben adaptarse a este cambio de paradigma, pero al mismo tiempo hay que cuidar el delicado ecosistema cultural. Por ello, es importante encontrar el equilibrio entre el apoyo a la creación de vanguardia y a la producción para el gran público (necesitamos, asimismo, una industria cultural potente), y a la vez trabajar en cómo dar respuesta, pasarelas ad hoc incluidas, a unas demandas latentes de expresión y de consumo extremadamente diversas. Todo ello debe hacerse con prudencia pero sin pausa, ya que una época de crisis obliga a repensar pero también a cuidar de aquellas iniciativas formidables que con los recortes y la precariedad de medios pueden desaparecer.

* 4% respecto al 18% general.

Per unes polítiques culturals transversals, no només d'oferta

La major part d’estratègies de política cultural, així com els instruments que hi estan associats (subvencions, premis, desgravacions a la inversió o la protecció dels drets d’autor) estan clarament orientades en enfortir la producció i la difusió artística i patrimonial, sent els seus principals receptors els creadors, les productores culturals i els equipaments de difusió. És a dir, existeix un accentuat biaix en benefici de l’oferta –de la creació a la conservació, passant per la producció i la distribució– enlloc de reforçar les decisions lliures del ciutadans respecte de les seves expectatives, pràctiques i consum cultural.

Aquest fet, comú a pràcticament tots els països occidentals, no es pot deslligar de les raons històriques que permeteren el desenvolupament de les polítiques culturals: salvaguardar un llegat artístic i humanístic valuós pel seu lligam amb el món clàssic o amb una determinada concepció de la identitat nacional (sovint, aquella que interessava a les classes dominants), i al mateix temps permetre l’eclosió de noves expressions d’avantguarda que renovin aquest llegat i ajudin a prestigiar una cultura i el seu país a escala internacional.  A aquests dos grans objectius inicials, s’hi suma cap els anys seixanta la idea de la democratització cultural, amb la finalitat d’ampliar la base social i millorar la legitimació política de l’acció cultural governamental. La tradicional relació de dependència, no absenta de malfiança mútua, entre el poder polític, religiós o econòmic i el món de la creació s’amplia, amb derives clientelars però també de retroalimentació mútua. Aquest conjunt de factors –majoritàriament centrats en una accepció restringida de la intervenció governamental a l’alta cultura– expliquen el predomini de polítiques culturals d’oferta sobre les de demanda en tots els nivells de govern i amb independència del color polític.

No obstant això, existeix un bon ventall potencial d’instruments de política cultural orientats a la demanda. És cert que la majoria d’ells són poc o desigualment usats: vals de descompte, crèdits per a la compra d’art, tasts de cultura gratuïts, desgravació a les donacions o IVA reduït per a certs productes, entre altres. Allò que els caracteritza és no estar mediatitzats pels operadors culturals, sinó que els ciutadans, usuaris o consumidors finals, trien lliurement (o més o menys induïts) allò que volen adquirir, ajudar, experimentar o consumir. Es tracta, doncs, de potenciar el consum o l’experiència en base a reduir les barreres d’accés econòmiques o socials dotant de la major capacitat de decisió possible al destinatari final.

Evidentment, cada govern decideix la tipologia de productes o pràctiques que vol afavorir a través d’aquests instruments i els ciutadans interactuen sobre aquesta base. Ara bé, malgrat que es pretengui retornar la sobirania al ciutadà (raó per la qual moltes d’aquestes estratègies són titllades de liberals) no és fàcil escapar de la connivència entre interessos polítics i gremials, o d’objectius econòmics que en principi res tenen a veure amb la lògica cultural. O si més no, ¿què justifica que qualsevol tipus de llibre o publicació periòdica, per banal que sigui, gaudeixi del tipus super reduït de l’IVA i en canvi l’adquisició d’instruments musicals pagui el tipus més alt? Probablement l’existència d’un lobby poderós en l’àmbit editorial i la feblesa de la indústria nacional d’instruments musicals té més a veure amb el resultat d’aquesta política que la consideració objectiva sobre quina pràctica cultural és més important afavorir.  Així doncs, i en contra d’allò que una determinada mirada conservadora defensa, aquestes mesures no estan exemptes d’una instrumentació interessada.

Molts dels mecanismes de demanda pretenen incidir en públics específics, com la subscripció gratuïta a publicacions o els vals de descompte dirigits a gent jove o a col·lectius amb escassos hàbits de consum cultural. En canvi, altres instruments com l’IVA reduït beneficien a priori a qualsevol consumidor potencial. Tanmateix, el gran repte d’aquest tipus de política (compartit també amb les d’oferta) és que acaben afavorint aquells segments de població amb un capital cultural elevat. Per exemple, el fet que les publicacions o l’espectacle en viu gaudeixin d’un tipus d’IVA reduït* no potencia l’extensió de l’hàbit cultural gaire més enllà que als seus consumidors habituals. Fins i tot sovint em pregunto si no hi hauria una manera més eficient de promoure el consum cultural (els beneficis fiscals pel diferencial de l’IVA als béns i serveis culturals previst al Pressupost de l’Estat del 2011 puja a la considerable quantitat de 391 milions d’Euros).**

Un cas que fa reflexionar és l’encomiable programa de subscripció gratuïta a una publicació periòdica a escollir dirigit als joves que compleixen 18 anys (per cert, és una llàstima que una iniciativa de foment directe de la demanda -que suposa un suport indirecte a la indústria- no tingui continuïtat amb el nou govern). Necessitem, sens dubte, avaluar-ne els resultats: saber quants joves han mantingut la subscripció passat l’any de carència o què ha significat que vint-i-una mil famílies catalanes rebessin una publicació periòdica a casa (moltes d'elles per primer cop a la vida). Però hi ha una altra qüestió que ens hauria de fer pensar. Malgrat haver enviat cartes personalitzades a tots els joves censats a Catalunya només el 31,4% van sol·licitar la subscripció, un increment significatiu respecte el 19% de dos anys abans, el primer d'implementació del programa, però per sota del que seria desitjable. Si ho comparem amb la majoria de programes culturals arribar a un terç de la població és un gran èxit. Tanmateix, per què dos terços dels potencials beneficiaris, tots ells alfabetitzats i molts encara a l’escola, no mostren cap interès en rebre gratuïtament cap dels diaris o revistes publicats a Catalunya (ni els diaris esportius!)? Quines són les necessitats, expectatives i desitjos de la jove generació digital? Els gestors culturals estem obligats a repensar els paradigmes que sostenen l'acció cultural dominant (us convido a participar en les Jornades dedicades a aquest tema que organitzem el 15 i 16 de setembre vinent).

Així, doncs, una de les avantatges de les polítiques de demanda és que permeten aproximar-nos als destinataris de les polítiques públiques, sense dependre de la versió sovint interessada de l’oferta ni en la retòrica bonista que assumeix de forma excessivament simplista la correlació entre educació i consum cultural. Per entendre el comportament cultural, i per tant poder interactuar intel·ligentment, amb una població tan heterogènia i complexa com la de la Catalunya d’avui es necessita un ampli ventall d’indicadors sociològics i una gran obertura de mires. Una altra de les limitacions d’aquestes mesures és el seu impacte a mig i llarg terme, cosa que dificulta la seva avaluació en els terminis molt més curts de la lògica política i administrativa que les finança.

A diferència de Christopher Madden, l’article del qual (centrat en el cas australià) m’ha impulsat a escriure la present reflexió, no crec que la reorientació de la política cultural envers la demanda sigui “la resposta” que aportarà flexibilitat a unes polítiques culturals desorientades. És evident que l’acció governamental està excessivament sotmesa a la lògica i als interessos de l’oferta, amb una sobredimensió de la mateixa que repercuteix negativament en els ingressos dels propis artistes i qüestiona l’eficiència dels recursos públics destinats al sector. És necessari complementar amb polítiques de demanda els mecanismes dominants de suport directe a la creació i a la producció. Tanmateix, cal integrar aquestes dues polítiques amb estratègies més ambicioses de desenvolupament d’audiències i amb programes orientats al creixement personal de joves i grans. Les administracions han de ser molt més exigents a l’hora de condicionar els recursos que aporten, en especials als centres de difusió, per tal de que desenvolupin estratègies no tan sols de democratització cultural sinó també generadores de dinàmiques de democràcia cultural, on els ciutadans participin de les propostes. En aquest procés és important implicar-hi artistes, programadors i gestors culturals, així com mestres, dinamitzadors socials, investigadors i, evidentment, polítics i ciutadans.

La reivindicació en favor de les polítiques de demanda pretén, doncs, afavorir el redisseny d’unes estratègies integrals d’oferta i demanda, que donin marge als creadors però no descuidin la imprescindible ampliació dels públics. Així mateix, han de permetre conèixer millor la dieta cultural i potenciar la llibertat d’expressió i d’interacció dels ciutadans. Unes estratègies que tinguin en compte tant la formació i el reciclatge dels professionals (amb numerus clausus per no inflacionar exageradament l’oferta futura) com la formació de les audiències i el desenvolupament artístic de tothom. Vivim en un món cada cop més digital on la cadena de valor ja no depèn únicament de la producció i els mecanismes de distribució professional, sinó on la interacció entre oferta i demanda és cada cop més líquida. Les polítiques culturals han d’adaptar-se a aquest canvi de paradigma, però al mateix temps cal cuidar el delicat ecosistema cultural. Per això, és important trobar l’equilibri entre el suport a la creació d’avantguarda i a la producció pel gran públic (necessitem una indústria cultural potent), i alhora treballar en com donar resposta, passarel·les ad hoc incloses, a unes demandes latents d’expressió i de consum extremadament diverses. Tot plegat cal fer-ho amb prudència però sense pausa, ja que una època de crisis obliga a repensar però també a tenir cura d’aquelles iniciatives formidables que amb les retallades i la precarietat de mitjans poden desaparèixer.

*4% i 8% respectivament respecte el 18% general.

** Recomano llegir el post IVA reduït a la cultura.