Per una acció i unes polítiques (inter)culturals a Barcelona

Llibre de l'autor sobre el tema, publicat el 2006

(Notes de la intervenció al Cicle de conferències "Interculturalisme i política cultural" organitzat per l'espai Avinyó i el GRITIM de la UPF a Barcelona, l'11 de desembre de 2014)

Existeixen moltes diversitats a tenir en compte des d'una perspectiva intercultural (de gènere, intergeneracional, ideològica, de classe, tribus urbanes ...). Aquí em centraré en la relació entre identitat-migracions-interculturalitat des de la perspectiva de l’acció i les polítiques culturals de proximitat. Començaré per una diagnosi de la situació a Barcelona, per plantejar 3 qüestions clau, i acabar amb algunes recomanacions pels propers 4 anys.

Diagnosi

1.    Catalunya és una nació d’immigrants i Barcelona el seu estendard. La ciutat és el resultat d’onades successives d’immigració que s’han integrat conformant una cultura pròpia no homogènia. Aquest fenomen, de cicles bruscos lligat a èpoques de bonança, s’ha expandit, diversificat i complexitat des dels anys noranta com a conseqüència del procés de globalització.

2.    Si es vol continuar creixent, ser competitiu (i pagar les pensions) quan es recuperi l’economia caldrà acceptar més immigració (tenim un sistema complex de reproducció, segons Anna Cabré)

3.    A Europa, un continent envellit, existeixen moltes resistències per acceptar els efectes colaterals de la immigració de força de treball: unes identitats, expressions culturals i usos de l’espai públic diferents, a vegades xocants, que qüestionen els models idealitzats d’identitat nacional (sovint basats en valors socials inexistents). Vivim en societats postmigrants on la diversitat és la norma, no l'excepció.

4.    En moments de crisi i desorientació social, l’argumentari xenòfob (“primer els de casa”) és utilitzat políticament i social per catalitzar les pors entre les capes de la població autòctona menys competitives i més perjudicades pel model neoliberal; paradoxalment sovint segona i tercera generació d’immigrants. Aquest argumentari s’expandeix per l’esfera pública contaminant el conjunt del debat polític (fins i tot quan el fenomen s’ha aturat).

5.    Catalunya té una mida, un teixit social i cultural prou obert, una experiència de la diversitat,  i el repte de construir-se com a país que s’identifiqui internament i sigui reconegut externament, que l'hauria d'impulsar a assolir un model intercultural fructífer. Renunciar a la pròpia diversitat cultural pot ser suïcida. La gestió de la interculturalitat és clau per construir un projecte compartit i alhora enriquir-se amb la diferència.

6.    Voler ser un referent cultural mundial, implica addicionalment, gestionar bé la interculturalitat. “Les ciutat que floreixeran seran les que converteixin la diversitat en el seu capital” (Intercultural Cities Network, Consell d’Europa 2008).

7.    Existeix prou experiències puntuals i suficient capacitat de conceptualització per emprendre una política cultural explícita molt més proactiva en aquest camp.

Qüestions clau de política i acció cultural que requereixen resposta

• ¿L'acció i la política cultural és utilitzada pel seu rol instrumental com a factor d’acomodació de la diversitat o pot jugar un rol efectiu per convertir la interculturalitat en un actiu de la ciutat?
• ¿Com encarar la inseguretat, ignorància o indiferència regnant en una societat cada cop més individualista des d’unes polítiques culturals al servei de la producció i l’oferta?
• ¿Com construir polítiques culturals transversals, no presoneres dels vells paradigmes o lobis tradicionals, que incorporin la complexitat (la plena acceptació de la diversitat)?

Recomanacions d’acció i política cultural pels propers 4 anys

1.    Als professionals i a les institucions culturals: observar, escoltar i intercanviar, tant a escala local com internacional.

2.    Als governs: donar suport (recursos, llibertat d’acció, coordinació i aprenentatge col·lectiu) a l’experimentació dels professionals i de les institucions culturals en les estratègies de proximitat que valorin la dimensió intercultural.

3.    Davant la ignorància, inseguretat o indiferència social bastir ponts de coneixement, de reconeixement i d’intercanvi compartit. Cal personalitzar i fer tasques d’empatia social ja que la xenofòbia creix de l’anonimat i el desconeixement. Enlloc d’afavorir els nínxols i les festes tribals, cal utilitzar tot tipus d’espais (bars, gimnasos, casals, festes populars ...) amb activitats que siguin veritables trobades interculturals.

4.    Reinterpretar la pròpia història i redefinir la identitat nacional en base a la juxtaposició de diversos relats migratoris (lloc de pas; camp-ciutat; indians; intrapeninsular; global; fuga de cervells). Convertir les migracions en mite fundacional de país (Andreu Domingo, Ara 7/12/14)?

5.    Utilitzar tot tipus d’expressions artístiques (populars, d’avantguarda, mediàtiques) i les col·leccions patrimonials (molt en particular les etnològiques) com a excusa de revalorització de la cultura de l’altra, i com a possibilitat per reinventar i híbriditzar les expressions.

6.    Fomentar l’asil polític i cultural d’intel·lectuals i artistes (malgrat les dificultats de la llei d'estrangeria), amb estratègies d’interacció tant amb artistes i intel·lectuals d’aquí com amb tot tipus de comunitats locals (compartir l’experiència de la immigració i l’exili, i la riquesa de l’intercanvi cultural).
7.  Donar valor al català com a peça clau en el procés d’integració social de nouvinguts i autòctons, sense menystenir l’enorme riquesa i capacitat de connexió amb el món continguda en el castellà i el resta d’idiomes de les immigracions. Una cultura i un idioma d’us reduït no han d’implicar ni provincianisme ni tancament, sinó capacitat de diàleg igualitari per sobre dels codis culturals globals dominants.

Diagnosi de la cultura a Barcelona 2012: Bipolaritat: Efervecència i crisi (1)*

1. Primeres impressions d’un any bipolar

La cultura d’una ciutat és el reflex viu de la pulsió d’una comunitat. L’any 2012 ha representat per a molts un sentiment estrany, quasi bipolar. D’una banda, ha estat un any d’eufòria col·lectiva davant la capacitat de mobilització ciutadana pel repte de l’emancipació nacional. De l’altra, la crisi ha arribat a totes les capes de la societat, amb efectes duríssims, inimaginables fa ben poc temps. El sector cultural, mobilitzat ja des de l’any anterior en l’intent d’aturar les retallades dels pressupostos públics destinats als equipaments i als projectes artístics i patrimonials, s’ha vist engolit per un cúmul de situacions molt complexes. A l’accentuació de la reducció dràstica dels recursos públics, tant per als projectes institucionals com per als subvencionats, s’hi han sumat el brutal increment de la pressió fiscal decidit pel Govern espanyol i l’afebliment de la demanda.

En aquest context de crisi, l’anàlisi i la reflexió —components etimològicament lligats a l’arrel grega del terme— prenen una importància crucial. Els agents culturals més dinàmics s’han llançat a replantejar de forma radical els seus projectes, trencant amb hàbits o processos que semblaven inalterables. L’esforç per internacionalitzar, amb exemples emblemàtics per part d’un nombre creixent d’empreses, productores o festivals capdavanters, s’ha sumat a les iniciatives per generar nous formats de producció o per trobar nous models de negoci, gestió i finançament. Les formes imaginatives s’han multiplicat: polítiques de preus alternatives, redimensionament de les ofertes, estratègies de coworking, generalització del micromecenatge participatiu, proliferació d’espais i formats no convencionals, etc. Evidentment, no sempre els resultats han estat els esperats ja que les circumstàncies són particularment difícils i heterogènies.

Cal tenir en compte que la crisi no agafa a tothom en les mateixes circumstàncies i amb idèntiques possibilitats de reacció. No tots els professionals ni totes les institucions tenen l’energia, els contactes i els recursos acumulats ni, per tant, la capacitat per intuir cap a on s’ha d’anar ni per modificar o tirar endavant projectes alternatius. Molts ho intenten però no aconsegueixen superar les enormes dificultats i les situacions extremadament crítiques en un moment en què les coses van mal dades i les crosses són quasi inexistents: empreses que han plegat en no poder aguantar els impagaments, que no disposen d’accés al crèdit o que han perdut bona part dels seus clients i dels canals de finançament. Una altra situació és la que mantenen persones o col·lectius apàtics, desmotivats, incapaços orgànicament o emocional de trobar sortides a la situació personal o al propi projecte. L’angoixa o el desànim és més freqüent entre els col·lectius amb poca amplitud de reacció, bé perquè la capacitat d’iniciativa ha estat tradicionalment avortada —fenomen comú en grans estructures burocràtiques—, bé perquè han crescut en entorns protegits, on qüestionar poc garantia tranquil·litat, anar fent la viu-viu i, per tant, una certa supervivència personal. Aquestes actituds poden desembocar, en certs casos, tant en desídia cap al projecte per al qual un treballa, com en menyspreu envers posicions optimistes o prepositives, o en actituds defensives que degeneren a imposar procediments administratius absurds a la resta d’iniciatives.

Aquest desànim, paradoxalment, ha afectat menys els artistes i el conjunt de professionals independents. Ells han estat, tradicionalment, la peça més fràgil del panorama cultural, però també la més preparada psicològicament i professional per trobar vies de supervivència. La creativitat d’una ciutat està particularment centrada en ells, però també en la capacitat dels equipaments i de les empreses de comptar amb aquest teixit ric i interconnectat com a proveïdors i revulsius dels seus projectes. Si les institucions dediquen els seus minvants recursos a mantenir les seves estructures i personal fix en lloc d’interactuar amb els operadors vius de la cultura de la ciutat, difícilment l’ecosistema cultural sobreviurà o serà capaç de treure algun benefici de la crisi.

Evidentment, el context no ajuda a ser valent. En l’àmbit públic s’ha optat per reduir linealment els salaris dels funcionaris i dels treballadors públics en lloc de plantejar una transformació profunda de l’Administració. D’altra banda, no hem sabut actuar ni explicar-nos per tal que la cultura fos entesa com un dels pilars del desenvolupament de la comunitat, fet especialment greu en una nació que pretén emancipar-se políticament. La capital d’un país que no generi recursos simbòlics forts, amb capacitat de cohesió interna i de projecció externa, difícilment pot aspirar a ser, a competir i a interactuar de forma eficient en un entorn tan complex com l’actual: globalitzat per un cantó, però altament arrelat a les velles estructures dels estats nació.

Caminar per la ciutat, connectar amb tot tipus de creatius i propostes, és una font inesgotable de sorpreses positives que contrasten amb el desànim de moltes persones i col·lectius, situació que la crisi amplifica. És cert que molts professionals avui estan buscant alternatives en altres regions del món, però quasi cap deixa de mantenir un lligam estret amb Barcelona. Molts dels joves professionals estrangers que han passat una etapa de la seva vida a la ciutat continuen sent antenes sinèrgiques de xarxes de cooperació en l’àmbit emprenedor o creatiu. És important que l’anhel personal envers un projecte propi, o la il·lusió col·lectiva que molts vàrem viure al voltant de la manifestació de l’11 de setembre, la més important de la història del país, ens ajudin a superar les moltes dificultats polítiques, econòmiques i socials existents. L’expressió d’uns sentiments d’emancipació nacional majoritaris han de ser compatibles amb una gran obertura de mires, voluntat d’integració i el desenvolupament d’una gran capacitat analítica crítica. El descrèdit de determinades formes de fer política, d’usurpar la voluntat democràtica de la ciutadania, o d’aplacar les possibilitats per tirar endavant una vida digna no poden deixar indiferent els actors culturals i els responsables de programar una oferta àmplia, dinàmica, accessible i plural.

Barcelona és una ciutat polièdrica, molt cosmopolita i alhora molt local, en especial en la vida dels barris i en les propostes de col·lectius molt diversos. Les iniciatives nascudes durant l’any 2012 mostren que malgrat les dificultats hi ha il·lusió per tirar endavant projectes, per fer emergir noves veus i per interactuar a través de tot tipus de xarxes amb projectes d’arreu.

Continuarà amb  2. La crisis de finançament.

*El text complet ha estat publicat a Barcelona Cultura. Balanç 2012, Barcelona: ICUB, 2013. p. 8-33.

Collserola: un privilegi barceloní

Dissabte assolellat, quasi calorós per ser el desembre. Sortim de casa amb la intenció d'estirar les cames tot passejant per Collserola.  A mesura que deixem la ciutat enrere es comença a sentir el brogit dels ocells i la d'alguns gossos ensopits que ens borden al passar vora la reixa de les cases que s'enfilen. Una casa en venda amb una vista i un preu que treu l'alè ens fa somniar una mica fins que pensem en la penitent pujada diària des del metro.

Al primer revolt de la muntanya, una ginesta florida fora de temporada (quan temps falta per la primavera?) deixa anar el seu flaire envoltada de pebrers i mata.  Les mimoses de l'altre cantó del camí semblen que vulguin ja despuntar. Destorbats per tota aquesta florida prematura, enfilem carena amunt per enllaçar amb el camí dels vivers de Can Borni.  Uns arboços plens d'unes cireres dolces ens recorden que encara som a la tardor, però ens preguntem si trobarem algun ametller florit per festejar el Nadal abans d'hora.

Grups de ciclistes passen amunt i avall delerosos de salut o d'una bona esmorzada. Parelles grans, pares amb criatures petites, amos de gossos ensumadors i caminants solitaris gaudeixen de la passejada.  El bosc està esplèndid coronat per pins de tota mida i unes alzines farcides d'aglans. En el sotabosc mediterrani, entre lianes i fulles per terra, destaca en aquesta època de l'any el galzeran fruitat.  Els solcs llaurats pels senglars ens recorden que vivim rodejats de salvatgines de tota casta i mena.  Una humitat amarga, mig polsosa, puja als nostres narius deshabituats de natura.

La vista cap a la ciutat és magnífica. Al fons, el mar és pigallat de petits velers.  Els carrers de l'Eixample s'obren a mesura que avancem en perpendicular a la ciutat. Més enllà de Montjuic, la nova escullera del port impressiona. La mirada s'entreté en tota mena de detalls, des dels turons del Montseny al Massís del Garraf.  Només manca veure avui Mallorca!

Quin privilegi pels barcelonins disposar d'una serra com la de Collserola per venir a esplaiar-se.  No sembla, però, que la gran majoria de ciutadans en siguin conscients. Tindran por de les pendents o falta informació i aparcaments que ho facilitin?  Des de la talaia del Tibidabo miro nostàlgic el pas del temps i m'adono de la sort que representa viure en un país de relleu esquerp, climatologia benigna i paisatges canviants.