Reflexions sobre l'impacte del COVID-19 en la cultura (5): per una nova agenda de política cultural

Davant l’emergència i greu situació del sector cultural, avui més que mai, és imprescindible disposar d’unes polítiques governamentals valentes, amb coneixement de la realitat local, visió estratègica a curt, mig i llarg terme, i empatia envers el conjunt d’agents implicats. La seva missió ha de consistir, fonamentalment, en:

• acompanyar uns professionals i unes organitzacions al llindar de la fallida;
• salvaguardar aquelles experiències més fràgils i al mateix temps més rellevants pel paisatge cultural post-crisi;
• donar suport aquells projectes o institucions amb major capacitat multiplicadora i sinèrgica envers el sistema cultural;
• enfortir els processos de resiliència de ciutadania, entitats i profession.

Per què han de ser també valentes? Per que és imprescindible prioritzar, també arriscar, i això no agradarà als agents de sectors, formats o activitats més convencionals o no prioritàries. Tradicionalment, la majoria de governs tendeixen a concentrar els recursos en els equipaments i projectes de titularitat governamental¹ (aquells que històricament han acabat formant part de la seva responsabilitat directa, sense que això respongui necessàriament a necessitats o demandes actuals). I, pel que fa al suport a iniciatives de tercers, s’opta preferentment per la repartidora: petites ajudes a un gran nombre d’organitzacions. Distribuir uns recursos escassos a un nombre elevat de projectes no sempre té sentit. El tindria si calgués ampliar el teixit d’agents culturals i esperonar noves iniciatives, però aquest no és cas en una crisi com l’actual, i en general quan: 

• l’ajuda és tan petita que quasi no compensa els costos d’administració de la mateixa (costos de gestió tant per part de la pròpia administració com per als receptors);
• és reprodueix un ecosistema desequilibrat (reben més els territoris i els subsectors amb més iniciativa i més capacitat de presentar propostes alineades amb els paràmetres de les convocatòries) enlloc d’ajudar preferentment allí on hi ha més dèficits;
• l’activitat es farà de totes maneres i no depèn del suport governamental; és a dir, quan el diner públic no incentiva sinó que tan sols comporta uns ingressos addicionals.

Pel que fa al gruix del pressupost cultural públic, aquest se centra en el personal i les activitats dels museus, mitjans de comunicació, biblioteques, teatres o centres culturals de titularitat governamental. Molts d’ells, però malauradament massa pocs, compleixen una missió redistribuïdora fonamental a escala territorial o sectorial, ja que la iniciativa privada lucrativa se centra en les grans metròpolis o en la producció cultural de masses, abandonant les expressions més locals (de mercat petit, no competitiu, però que ens permeten ser qui som i reinventar les arrels) o que requereixen esforços cognitius més grans (fruit de processos creatius o patrimonials complexos o innovadors). Ara bé, sovint aquest paper supletori no es fa amb suficient eficiència, be perquè el perfil i dimensió dels equipaments no és adequat per maximitzar les sinergies o per treure profit d’uns actius immobilitzats desaprofitats (museus sense quasi personal i una museografia antiquada, teatres amb un nombre de funcions baixíssim, biblioteques que no poden competir amb l’oferta digital disponible ...). Sovint perquè primen altres objectius, com uns mitjans de comunicació públics o unes polítiques de programació i preus dels equipaments al servei d’estratègies partidistes, clientelars. 

Finalment, perquè no ha existit una política d’incentius, reciclatge i mobilitat del personal a càrrec; un recurs humà molt desaprofitat, dedicat massa sovint a tasques administratives i no de disseny i esperonament de l’activitat del teixit social. Quan una política es deixa en mans, únicament, del compromís voluntariós d’uns pocs, aquesta no arriba massa lluny. I és una llàstima perquè malgrat les retallades disposem d’infraestructures i professionals potencialment prou bons. I, addicionalment, donada la seva estabilitat institucional seran els que podran aguantar millor l’embat d’aquesta nova crisi. Nogensmenys, cal superar rigideses normatives en la tramitació administrativa ja que frenen una resposta eficient, qüestió sagnant en un moment particularment greu com l’actual.

Ara bé, si mirem el gruix de les estratègies de política cultural, aquelles que es poden llegir en el detall dels pressupostos públics (oblideu-vos dels grans discursos retòrics o dels focs d’artifici de promeses evanescents), no hi ha hagut canvis substancials entre la primera i la segona dècada del segle XXI. Com pot ser això si tantes coses han canviat en aquest lapse de temps? La crisi de 2008 va implicar una reducció brutal dels recursos disponibles, recursos que no s’han recuperat deu anys després (a Espanya la despesa cultural pública del conjunt d’administracions públiques de 2017 estava encara a un 72% de la de 2008). Però les retallades no varen respondre a una estratègia reflexionada sinó que es varen salvar les activitats que tenien menys costos polítics o comptables, els projectes més institucionalitzats, amb personal funcionari, o com a molt aquelles activitats amb més capacitat de mobilització social. En paral·lel varen créixer moltes iniciatives i projectes, particularment flexibles, fràgils o intensius en el temps –com per exemple els festivals –, activitats que ara patiran particularment.

Per això és necessari que la política cultural que es dissenyi tingui una mirada estratègica. En aquest sentit, qui, què i com cal prioritzar davant d’una crisi inesperada, profunda i que ens ha agafat sense estar preparats? No és fàcil respondre a aquesta pregunta ja que no disposem de prou informació –malgrat el gran nombre d’enquestes d’urgència realitzades durant el darrer mes i mig (malauradament no totes metodològicament correctes)– per fer una diagnosi acurada de la situació per territoris, sectors, formats i tipologies d’agents. El que està clar és que no s’haurien de tornar a repetir els errors de la gestió de la crisi de 2008, ja que hauríem d’haver après de l’experiència i perquè el sector cultural arribar més afeblit que en aquell moment.

Anàlisi crítica de les mesures governamentals implementades fins ara

Les mesures que s'han pres fins ara per pal·liar els efectes de la crisi, com ara els préstecs avalats pel govern, l'exempció o endarreriment en els terminis de pagament d'alguns impostos, els ERTO (expedients de regulació temporal d’ocupació), així com algunes ajudes a fons perdut o subvencions extraordinàries, no només són insuficients sinó que sovint estan mal adaptats a la realitat del sector cultural. De tots ells, el que està sent més efectiu (especialment per a les organitzacions de menys de 50 treballadors) són els ERTO, però caldria allargar-los passat l’estat d’alarma perquè en molts casos no se’ls permetrà obrir fins molt més endavant i per facilitar la reincorporació gradual dels treballadors, ja que l’activitat econòmica i el consum es recuperaran lentament. En canvi, els ajuts directes són en la majoria de casos d’imports massa reduïts pels tràmits burocràtics que impliquen². Ara bé, en tots dos casos, són mesures per aturar el cop inicial, no per encarar el retorn a l’activitat ni per preparar-se per un futur incert.

En aquest sentit és interessant escoltar les demandes dels membres del Consell de cultura de Barcelona: "necessitem un gran pla per al sector cultural, un pla que assenti unes bases noves i sòlides per a la vida cultural de la propera dècada i que eviti els errors del passat" ³. I, al costat d’això, demanen mesures concretes: “incrementar les ajudes proposades per les institucions públiques, aportar liquiditat a les empreses –més que préstecs, calen fons no reintegrables–, habilitar un mecanisme de suport a les empreses privades i entitats semipúbliques, així com a professionals autònoms –un fons de suport ad hoc disponible durant un període més o menys llarg–, i finalment agilitzar els processos administratius per fer front a la urgència de la situació”. Aquest darrer requeriment és molt important ja que l’administració sovint està més centrada en evitar algun trampós sense tenir en compte l’enorme malbaratament de recursos propis i aliens que implica complir amb procediments administratius poc eficients, que malauradament tampoc eviten la trampa.

Una altra qüestió que cal analitzar és el volum i l’eficàcia de l’ajuda financera governamental, a curt, mig i llarg termini. En relació al volum de l’ajuda, aquest depèn de la capacitat financera de cada govern, lligat al seu nivell d’endeutament previ, la capacitat per poder-se endeutar més (que depèn de la confiança dels potencials creditors) i de les prioritats governamentals sobre quins sectors i agents mereixen rebre aquestes ajudes. A la majoria de països llatinoamericans, la capacitat d’endeutament és limitada i la cultura no es considerada una prioritat pels dirigents polítics i econòmics centrats en altres sectors. Tot i això, s’observen diferències enormes de sensibilitat i d’estratègies entre els diferents països (veure, per exemple, el recull realitzat per l’OEI amb les iniciatives dels governs iberoamericans, el del Compendium de polítiques culturals o de KEA a escala europea, o a nivell mundial posant el focus en la mobilitat d’artistes realitzat per On the move i CircoStrada, entre molts d’altres).

A Europa tindrem una gran injecció de liquiditat per part del Banc Central Europeu, però no sabem encara com es distribuirà per sectors, tipologies d’agents i en última instància, nivells de govern. El com es faci marcarà l’eficiència i l’eficàcia del paquet de mesures de suport a la cultura. A Espanya la cultura no és una prioritat governamental, tal com la primera reacció del ministre del ram va deixar clar. A més, l’anàlisi de la gestió de la crisi de 2008 no genera gaires esperances. L’administració central va acaparar la major part dels recursos disponibles, ofegant les comunitats autònomes que havien de fer front al cost de les despeses en sanitat i educació, i limitant la capacitat de despesa dels ens locals endeutats en les competències essencials (que no incloïen cultura). Tanmateix, són aquests darrers els que han liderat la despesa en cultura, incrementant en quasi 10 punts percentuals el seu pes en la despesa cultural total de les administracions públiques espanyoles (del 54,8% el 2008 al 64,2% el 2017). Així, doncs, si la liquiditat arriba als ajuntaments hi ha una certa esperança de comptar amb recursos reals per reactivar el sector, tal com molt bé expliquen Àngel Mestres i Oriol Martí en un escrit recent al blog de Trànsit projectes. Ja que si els recursos excepcionals posats a disposició acaben fonamentalment en mans de l’administració central, el seu impacte en el teixit cultural serà molt més baix i centrat en les grans empreses del sector⁴ (a no ser, vana esperança, que es crees un projecte descentralitzat d’art públic, com el New Deal del president Roosevelt durant la Gran Depressió, tal com el Cultura/s de la Vanguardia deixa suggerir!). Pel que respecta a les comunitats autònomes, amb l’excepció basca i navarresa pel seu estatus fiscal especial, estaran tan endeutades cobrint la despesa sanitària i en serveis socials que serà difícil que incrementin els seus pressupostos culturals (malgrat que la Generalitat aporta el 24% del pressupost cultural del conjunt de CCAA).

Pel que fa al suport indirecte al teixit empresarial (avals, préstecs, rebaixes fiscals ...), si els diners es queden en les grans empreses i no arriben als petits operadors, aquest darrers amb menys recursos per aguantar la crisi acabaran desapareixent, i amb ells la riquesa, diversitat i flaire local de les expressions culturals. Pel que fa a les famílies, caldrà veure en quina proporció els recursos arriben a les classes populars (molt necessitades i que per tant els destinaran fonamentalment a subsistència), a les classes mitjanes (els principals consumidors culturals) o només nodreixen les butxaques dels més rics (que potser aprofitaran l’abundor da liquiditat per invertir en propietats immobles i bens culturals a preu de saldo).

Vers un canvi de valors

Més enllà dels recursos econòmics, saber escoltar, acompanyar i assessorar assertivament són valors claus, especialment importants en moments d’incertesa com els actuals. Cal fer-ho, no obstant, amb el màxim respecte, coratge i empatia possibles. El fet d’acompanyar no ha de ser incompatible amb prendre decisions difícils, valentes, com per exemple prioritzar els recursos cap aquelles activitats més necessàries per assegurar una vida cultural plena un cop passada la pandèmia, o amb més probabilitat de supervivència. Ara bé, malgrat saber que moltes organitzacions i projectes hauran de tancar, amb efectes greus per a la supervivència econòmica de molts professionals, no es pot condemnar d’entrada sense estudiar el diferent grau de resiliència de cada organització. I això passa per la proximitat; és a dir, pel tan repetit i no sempre ben aplicat principi de subsidiarietat. Quan més a prop d’un projecte, dels seus professionals i de la comunitat de referència, més fàcil és estimar els potencials i les necessitats, i així adaptar localment el ventall d’instruments polítics, financers i de suport disponibles. Compartir informació sobre estratègies i instruments a escala nacional i internacional és extremadament útil, però la seva adaptació ha de ser regional i local. Un dels grans errors de la mentalitat tecnocràtica és pensar que una teràpia homogènia, tractar a tothom per igual, comporta eficàcia i equitat.

Una altra forma d’acompanyar és la informació i la formació. Ambdós instruments són claus per ajudar als professionals a prendre les seves pròpies decisions, compartint diagnosis i possibles estratègies. Ara bé, estem aprofitant suficientment els moments actuals d’aturada de les activitats per formar i generar tallers de reflexió i intercanvi per tal que els professionals dissenyin les seves estratègies per a les diferents etapes que venen? Per exemple, per dissenyar espais o activitats culturals COVID-Free que generin confiança a les audiències i als treballadors, o per un retorn financerament i humana responsable i viable? Estan apareixent força experiències independents,⁵ però falta un suport públic més explícit.

Un aspecte que pot ser rellevant és acompanyar amb informació i assessorament sobre les oportunitats en el mercat internacional. Malgrat que la recessió econòmica és global, els països del Nord d’Europa es recuperaran abans que els del Sud, tant pel menor impacte inicial de la pandèmia com per la major capacitat adquisitiva de les seves audiències i la generositat dels seus pressupostos culturals. En canvi, les perspectives del mercat llatinoamericà o africà no són optimistes, així com tampoc s’espera gaire dinamisme en els programes de cooperació cultural internacional, ni en l’ajuda al desenvolupament, donat el replegament domèstic i la priorització envers la crisi sanitària i alimentària.

Val la pena subratllar la feina que, amb independència de cap política explícita, estan realitzant molts projectes culturals, en particular aquells que afavoreixen i coordinen les iniciatives dels seus professionals, des d’espais patrimonials que estan recollint el nou patrimoni fruit d’aquesta crisi, fins als artistes i gestors que amb una gran imaginació estan creant nous productes i formats de compartir les expressions culturals. També cal destacar la labor d’alguns equips tècnics de l’administració, que en sintonia amb professionals del sector i cooperant amb xarxes de cooperació internacional, estan elaborant o difonent guies pràctiques sobre com gestionar aquest moment tan particular⁶. En el fons, les polítiques culturals són una responsabilitat de tots, no només dels polítics que temporalment les dirigeixen. Quan més participatives, transparents i valentes siguin, molt millor per tal de projectar la vida cultural i els seus agents cap a un futur difícil, complex però també ple d’oportunitats.

Una mirada cap al futur

Per concloure, cal esperar transformacions rellevants a mig terme en les polítiques de suport públic a la cultura? Hi haurà un canvi de prioritats o fins i tot de paradigmes de política cultural? O, com en la crisi financera anterior, es prioritzarà allò més institucional o més majoritari, amb independència de la seva aportació en termes de creativitat o sinergies multiplicadores? Seria una llàstima!

Caldria aprofitar aquesta crisi per replantejar-se els objectius i els indicadors d’avaluació de les polítiques públiques de cultura. Davant d’una caiguda dràstica de la demanda, que no només tardarà a recuperar-se sinó que probablement ho farà amb una estructura de la despesa cultural familiar diferent, cal plantejar-se una pregunta entrellaçada: quin tipus d’ajuda és més eficaç per assolir quins objectius específics? I això, en un context general de retrocés dels drets personals (en molts països creix la deriva autoritària i augmenta el suport popular cap a partits amb una agenda populista, contraris a les bases de la democràcia liberal) que fa que sigui encara més crucial relegitimar una acció cultural pública centrada en defensar els drets culturals.⁷

Si la crisi ha demostrat que les expressions culturals són vitals per acompanyar i generar sentiment comunitari en moments d’angoixa, d’introspecció i de distanciament social, potser cal reforçar aquesta visió. Professionals, amateurs i audiències han de poder compartir des de las seva experiència i sensibilitat formes d’expressió i de vivència culturals enriquidores. Això passa per repensar els paràmetres habituals d’avaluar les polítiques culturals. Potser no cal maximitzar audiències o prioritzar només l’excel·lència artística, sinó deixar que professionals compromesos amb aquesta dimensió social desenvolupin nous projectes amb el màxim d’interacció. Existeix alguna experiència incipient (com les auditories del CoNCA) però cal millorar-les i generalitzar-les, aprenent de l’experiència internacional,⁸ tot comptant amb un observatori cultural independent. El sector cultural ha d’abandonar la mirada endogàmica i l’actitud de greuge permanent per seure amb els responsables públics i escoltar el que la societat els demana. En resum, per construir conjuntament una política cultural menys centrada en garantir els propis interessos o somnis, i més focalitzada a emancipar el ciutadà i a apoderar el creador.

PD. Agraeixo la lectura crítica d’Àngel Mestres.

________________

¹ La despesa en personal i en compres del conjunt d’administracions públiques espanyoles es va endur l’any 2017 el 66% del pressupost total, i això que moltes transferències a tercers (el 23% del total) i les inversions són a organismes autònoms de titularitat pública, amb el que es dediquen molt pocs recursos a incentivar les iniciatives del sector empresarial i de la societat civil.

² Per exemple, els ajuts únics de 300€ per part de l’Ajuntament de Barcelona als autònoms que hagin tingut de tancar el negoci o amb una caiguda d’un 75% dels ingressos. Tenint en compte que també l’administració central i el govern català han aprovat mesures similars, però amb requisits i canals de sol·licitud diferents, l’esforç de gestió per part de les administracions i dels beneficiaris és desproporcionat en relació a les partides que si destinen.

³ https://www.ara.cat/cultura/Consell-Cultura-Barcelona-reclama-cultura-coronavirus-covid-19_0_2439956104.html

⁴ La indústria del llibre i de l’audiovisual són els dos únics àmbits amb importants transferències al sector privat per part de l’administració central, que compten també amb substanciosos beneficis fiscals.

⁵ Més enllà del que estem fent els programes universitaris en gestió cultural, han nascut propostes com https://plataformac.com/escena-pro/, www.lavanguardia.com/local/sevilla/20200427/48762315464/monkey-week-son-propone-charlas-abiertas-en-internet-para-analizar-la-situacion-del-sector-de-la-musica.html o EXIT de la Nau Ivanow, per només citar-ne algunes a Catalunya.

⁶ Amb exemples que engloben tots els camps culturals, des de webinars organitzats per la OCDE o altres organitzacions internacionals, a la guia traduïda per Ibermuseos sobre com gestionar museus i col·leccions de l’Australian Institute for the Conservation of Cultural Material (AICCM) i Blue Shield Australia, el document per les arts escèniques publicat per IETM, o el ben documentat informe de On the move i CircoStrada.

⁷ Els dos països de la UE que més han incrementat el seu pressupost cultural són Hongria i Polònia, caracteritzat per ser governats per aquest tipus de força política.

⁸ Per exemple, l’avaluació qualitativa engegada per l’Arts Council d’Anglaterra, malgrat la controvèrsia existent, o l’experiència francesa en biblioteques públiques.

Per un canvi del model de governança i de prioritats en la distribució dels pressupostos públics de cultura

En el darrer congrés d’ENCATC (la xarxa europea de centres de formació en gestió cultural) col·legues de la Universitat de Mälmo m’expliquen un exercici realitzat amb l’equip municipal de la seva ciutat. Es tractava de replantejar de zero el pressupost cultural, suposant que no tingués cap cost tancar programes i equipaments de llarga trajectòria, amb equips i audiències consolidades. El resultat després d’una llarga deliberació per part dels responsables municipals fou no modificar significativament les prioritats i el pressupost de cultura municipal. Quines raons poden explicar-ho tenint en compte la rapidesa amb la que canvien els comportaments i les necessitats culturals? Potser, la política cultural de Mälmo ha estat històricament tan flexible i dinàmica, ha sabut reinventar-se i deixar enrere les herències poc eficaces de manera que, avui, la distribució del seu pressupost i els seus programes donen una resposta adequada a les necessitats contemporànies. O, en sentit contrari, potser ens trobem davant d’uns professionals amb unes prioritats i valors conservadors, amb una relació endogàmica amb el sector, que no els permet qüestionar la proporció de recursos dedicats a biblioteques, museus, mitjans de comunicació, festivals, mediació intercultural o suport a la indústria cultural local.

Si portem el debat a casa nostra, probablement molts estaríem d’acord que la praxis de les polítiques públiques de suport a la cultura són particularment continuistes. Són el resultat d’un procés acumulatiu, amb escassa actualització envers un context i unes necessitats canviants. I, quan s’ha tancat un equipament o deixat de fer un programa, ha estat més fruit de la necessitat de retallar allò que tenia menys cost polític, que una resposta estratègica per assolir de forma eficaç, eficient i equitativa uns objectius definits després d’un reposat exercici de diagnòstic. I, aquesta escassa actualització, es dóna en un període de quasi quaranta anys (el que s’inicia als anys vuitanta, quan es posen el fonaments de l’actual política cultural) en el qual les formes d’expressió, consum i participació cultural han canviat radicalment empesos pel procés de digitalització, globalització i transformació demogràfica i política del nostre país.

La major part dels pressupostos públics es destinen a mantenir els equipaments culturals de titularitat pública (televisions, museus, teatres, auditoris, biblioteques o centres cívics de titularitat pública). Malgrat que una part d’aquests recursos s’utilitzen per contractar o adquirir obres i serveis produïts pel sector privat (sèries televisives, pel·lícules, producció d’exposicions, espectacles o llibres) la part del lleó es dedica a pagar salaris i a mantenir les infraestructures públiques (o fins a la crisi, a construir i equipar nous equipaments sense una planificació prou racional). El resultat observant els pressupostos de moltes administracions es que queden molt pocs recursos per ajudar o incentivar iniciatives independents. Unes engrunes miserables que es distribueixen amb escassa priorització i eficiència (el cost de gestió per a l’administració i pel donant supera en moltes ocasions l’import de la subvenció). Es aquesta la manera més eficient i eficaç d’assolir els objectius explícits, malauradament només retòrics, de les polítiques culturals? Perquè quan comentes aquests temes amb col·legues que han tingut càrrecs de responsabilitat política et confessen que assolir modificar tan sols un 10% de la distribució del pressupost és ja una gran victòria? Està clar que per assolir impactes a llarg termini cal deixar que les estratègies tinguin prou continuïtat. Ara bé, tanta?

En un text en vies de publicació, els sociòlegs nord-americans Tepper i Frenette[1] assenyalen 5 grans reptes en la política cultural contemporània: a) encoratjar que més ciutadans participin de les arts i la cultura; b) assegurar que els artistes professionals puguin desenvolupar carreres sostenibles; c) afermar l’autonomia i la llibertat dels artistes per expressar-se i desafiar l’statu quo; d) garantir que les institucions artístiques siguin representatives de la diversitat creativa del país; i e) recolzar mercats robusts i d'intercanvi d’innovació perquè els consumidors i la ciutadania tinguin accés a una cultura diversa i innovadora.

Si donem per bones aquestes cinc prioritats genèriques (caldria afegir referències al paper del patrimoni cultural, especificar-ho en el nostre context particular o tenir en compte els reptes de l'esquema adjunt), em pregunto si les actuals polítiques culturals del nostre país, amb uns recursos migrats que caldria administrar de forma molt curosa, són les més adequades per assolir aquests reptes en una situació de canvi accelerat. 

Després d’anys d’observar l’escassa eficiència de la gestió pública (degut a mals models de governança, a processos burocràtics garantistes i a la dificultat per incentivar adequadament els recursos humans disponibles) hom acaba decantant-se per dotar de molt més recursos aquelles iniciatives gestionades privadament però amb vocació d’interès públic. Això englobaria tant els projectes de titularitat governamental administrats privadament a través de processos competitius d’externalització o de coproducció publico-privada, com les iniciatives de la societat civil i de les empreses culturals que es presenten a subvenció. La comparació entre recursos públics destinats i resultats obtinguts entre un teatre, festival o museu de titularitat i gestió pública i els seus equivalents administrats privadament és, en la major part de casos, sagnant. Molt en particular quan la iniciativa neix del món independent, molt més plural i creatiu, expressió de la diversitat i el dinamisme social, sovint obert a cooperar de forma voluntària o a autoexplotar-se.

No voldria ser mal interpretat. No sóc partidari de traspassar la política cultural a mans privades, sinó d’avançar envers un model de governança més participatiu i de distribució més equitativa dels pressupostos, mantenint en molts casos la titularitat en mans públiques. La crisi ha demostrat tristament que les organitzacions culturals més ben travades institucionalment, malgrat ser sovint menys eficients, aguanten millor els embats de les retallades que les iniciatives independents, tot i ser moltes vegades més innovadores. La reducció a la meitat dels recursos públics destinats a la cultura s’ha saldat amb el manteniment de la major part d’institucions de titularitat pública (això si, amb una important retallada del seu pressupost d’activitats), i amb la desaparició per inanició d’un gran nombre d’iniciatives independents o poc travades institucionalment. Vista l’experiència i per evitar futurs riscos és preferible dipositar els ous en diversos paners. És a dir, afavorir l’existència d’un sistema mix, el més entrellaçat possible, que comprometi als diversos agents presents. Quants més actors diferents, amb aspiracions i de contextos ben variats, molt millor.

Per desgràcia aquesta no és la dinàmica dominant. Per evitar que la lògica político-electoral o la lògica de mercat no ho engoleixi tot en base a indicadors com el volum de l’audiència, el prestigi mediàtic o l’impacte econòmic i social, cal instaurar un sistema interdependent. Cal evitar que la vida cultural es concentri tan sols en els nuclis dels grans espais metropolitans o s’afavoreixi la programació de més audiència. Per arribar a aquest resultat no calen polítiques públiques! Ara bé, necessitem institucions, equipaments i projectes ambiciosos, grans i forts? La resposta és si, però amb contractes-programes que els obliguin a treballar en xarxa amb els projectes del territori i en les iniciatives situades en les respectives fronteres estètiques i socials. Han d’estat tots a Barcelona? La resposta és no, sinó que cal continuar en tots els àmbits possibles amb l’exitosa aposta històrica per situar les grans fires a ciutats com Tàrrega, Olot, Vic o Manresa (i avaluar críticament perquè alguna d’aquests apostes no acaba de funcionar). Tenim un país enormement desequilibrat territorialment, al que cal sumar que arreu del món la cultura tendeix a concentrar-se en les grans ciutats. Sense menystenir la sort de comptar amb una capital de referència internacional com Barcelona, i amb artistes i projectes d’una enorme projecció, cal apoderar tot tipus de col·lectius, projectes i territoris per tal que assumeixin la innovació i la internacionalització con a reptes essencials. I cal fer-ho reduint la desigualtat d’accés a la cultura i de ple exercici dels drets culturals entre grups i col·lectius socials.[2]

El desafiament és fer-ho sobre la base de pressupostos molt limitats (i amb un model de governança i administració pública enormement ineficient), en un moment en que la cultura no és percebuda socialment (i pels que prenen les decisions) com la columna vertebral del desenvolupament. No podem esperar grans augments dels recursos públics com abans de la crisi. En aquest context, cal saber prioritzar, impulsar canvis en els models institucionals (contractes-programes, models de governança, sistemes d’avaluació, etc.) i pensar estratègicament a mig terme. Per exemple, enlloc de donar suport a projectes solts de durada anual, amb resultats a curt termini i en general sense continuïtat, són preferibles fórmules que combinin responsabilitat governamental amb iniciativa privada independent. Tenim la sort de comptar amb bons exemples (domèstics i en l’entorn europeu o llatinoamericà) i el que cal és anar corregint errors, millorar resultats i disposar d’una certa flexibilitat per poder-los adaptar a realitats territorials i socials molt diverses (de l’Alt Pirineu als barris on es concentra la immigració extracomunitària). No es tracta, tan sols, de seleccionar bé (amb bons plecs de condicions) els directors o els projectes per dirigir per períodes limitats els equipaments culturals, sinó incorporar consell d’administració independents, formats per persones compromeses, que sumin sensibilitats heterogènies, que marquin prioritats i sàpiguen donar suport i controlar adequadament. Per exemple, la Central del Circ és un espai de titularitat municipal, amb finançament petit però estable per part de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, gestionat autònomament per l’associació de companyies de circ. Estic convençut que si fos de titularitat i gestió pública seria molt més ineficient!

Pel que fa a les subvencions, caldria modificar profundament el sistema (malgrat que el marc homogeneïtzador europeu no ajuda), reduint les subvencions de convocatòria anual (sense temps d’obtenir resultats i molt menys impacte) i ampliant les de període plurianual. Els portuguesos tenen sistemes d’assessorament i seguiment en les ajudes a tres anys molt més efectius que el model hispànic centrat només en la suspicàcia i no en els resultats. Cal trobar mecanismes amb menys costos administratius (compartint o externalitzant funcions o responsabilitats) o capaços d’incorporar recursos alternatius (per exemple, via subvencions condicionades a microfinançament participatiu).

Idees i experiències per anar provant i implementant n’hi ha moltes. Només falta valentia, i molt diàleg amb juristes i interventors poc propicis a la innovació, per tal de canviar un model clarament millorable de gestió pública de la cultura.

---

[1] Tepper, S. & Frenette, A. (in press). Cultural policy. In Grindstaff, Hall & Lo (Eds.) Handbook of cultural sociology. New York: Routledge.

[2] Barbieri, N. (2018) Es la desigualdad, también en cultura. Cultura y Ciudadanía. Pensamiento.

Per una acció i unes polítiques (inter)culturals a Barcelona

Llibre de l'autor sobre el tema, publicat el 2006

(Notes de la intervenció al Cicle de conferències "Interculturalisme i política cultural" organitzat per l'espai Avinyó i el GRITIM de la UPF a Barcelona, l'11 de desembre de 2014)

Existeixen moltes diversitats a tenir en compte des d'una perspectiva intercultural (de gènere, intergeneracional, ideològica, de classe, tribus urbanes ...). Aquí em centraré en la relació entre identitat-migracions-interculturalitat des de la perspectiva de l’acció i les polítiques culturals de proximitat. Començaré per una diagnosi de la situació a Barcelona, per plantejar 3 qüestions clau, i acabar amb algunes recomanacions pels propers 4 anys.

Diagnosi

1.    Catalunya és una nació d’immigrants i Barcelona el seu estendard. La ciutat és el resultat d’onades successives d’immigració que s’han integrat conformant una cultura pròpia no homogènia. Aquest fenomen, de cicles bruscos lligat a èpoques de bonança, s’ha expandit, diversificat i complexitat des dels anys noranta com a conseqüència del procés de globalització.

2.    Si es vol continuar creixent, ser competitiu (i pagar les pensions) quan es recuperi l’economia caldrà acceptar més immigració (tenim un sistema complex de reproducció, segons Anna Cabré)

3.    A Europa, un continent envellit, existeixen moltes resistències per acceptar els efectes colaterals de la immigració de força de treball: unes identitats, expressions culturals i usos de l’espai públic diferents, a vegades xocants, que qüestionen els models idealitzats d’identitat nacional (sovint basats en valors socials inexistents). Vivim en societats postmigrants on la diversitat és la norma, no l'excepció.

4.    En moments de crisi i desorientació social, l’argumentari xenòfob (“primer els de casa”) és utilitzat políticament i social per catalitzar les pors entre les capes de la població autòctona menys competitives i més perjudicades pel model neoliberal; paradoxalment sovint segona i tercera generació d’immigrants. Aquest argumentari s’expandeix per l’esfera pública contaminant el conjunt del debat polític (fins i tot quan el fenomen s’ha aturat).

5.    Catalunya té una mida, un teixit social i cultural prou obert, una experiència de la diversitat,  i el repte de construir-se com a país que s’identifiqui internament i sigui reconegut externament, que l'hauria d'impulsar a assolir un model intercultural fructífer. Renunciar a la pròpia diversitat cultural pot ser suïcida. La gestió de la interculturalitat és clau per construir un projecte compartit i alhora enriquir-se amb la diferència.

6.    Voler ser un referent cultural mundial, implica addicionalment, gestionar bé la interculturalitat. “Les ciutat que floreixeran seran les que converteixin la diversitat en el seu capital” (Intercultural Cities Network, Consell d’Europa 2008).

7.    Existeix prou experiències puntuals i suficient capacitat de conceptualització per emprendre una política cultural explícita molt més proactiva en aquest camp.

Qüestions clau de política i acció cultural que requereixen resposta

• ¿L'acció i la política cultural és utilitzada pel seu rol instrumental com a factor d’acomodació de la diversitat o pot jugar un rol efectiu per convertir la interculturalitat en un actiu de la ciutat?
• ¿Com encarar la inseguretat, ignorància o indiferència regnant en una societat cada cop més individualista des d’unes polítiques culturals al servei de la producció i l’oferta?
• ¿Com construir polítiques culturals transversals, no presoneres dels vells paradigmes o lobis tradicionals, que incorporin la complexitat (la plena acceptació de la diversitat)?

Recomanacions d’acció i política cultural pels propers 4 anys

1.    Als professionals i a les institucions culturals: observar, escoltar i intercanviar, tant a escala local com internacional.

2.    Als governs: donar suport (recursos, llibertat d’acció, coordinació i aprenentatge col·lectiu) a l’experimentació dels professionals i de les institucions culturals en les estratègies de proximitat que valorin la dimensió intercultural.

3.    Davant la ignorància, inseguretat o indiferència social bastir ponts de coneixement, de reconeixement i d’intercanvi compartit. Cal personalitzar i fer tasques d’empatia social ja que la xenofòbia creix de l’anonimat i el desconeixement. Enlloc d’afavorir els nínxols i les festes tribals, cal utilitzar tot tipus d’espais (bars, gimnasos, casals, festes populars ...) amb activitats que siguin veritables trobades interculturals.

4.    Reinterpretar la pròpia història i redefinir la identitat nacional en base a la juxtaposició de diversos relats migratoris (lloc de pas; camp-ciutat; indians; intrapeninsular; global; fuga de cervells). Convertir les migracions en mite fundacional de país (Andreu Domingo, Ara 7/12/14)?

5.    Utilitzar tot tipus d’expressions artístiques (populars, d’avantguarda, mediàtiques) i les col·leccions patrimonials (molt en particular les etnològiques) com a excusa de revalorització de la cultura de l’altra, i com a possibilitat per reinventar i híbriditzar les expressions.

6.    Fomentar l’asil polític i cultural d’intel·lectuals i artistes (malgrat les dificultats de la llei d'estrangeria), amb estratègies d’interacció tant amb artistes i intel·lectuals d’aquí com amb tot tipus de comunitats locals (compartir l’experiència de la immigració i l’exili, i la riquesa de l’intercanvi cultural).
7.  Donar valor al català com a peça clau en el procés d’integració social de nouvinguts i autòctons, sense menystenir l’enorme riquesa i capacitat de connexió amb el món continguda en el castellà i el resta d’idiomes de les immigracions. Una cultura i un idioma d’us reduït no han d’implicar ni provincianisme ni tancament, sinó capacitat de diàleg igualitari per sobre dels codis culturals globals dominants.

Beneficis fiscals a la cultura a Espanya: IVA, IRPF i IS

Pressupost de despesa i beneficis fiscals de l'administració central espanyola (milers € deflactats, base 2008)

La majoria d'operadors culturals segueixen atentament l'evolució de les partides de despesa dels pressupostos de cultura de les diverses administracions públiques, però ignoren el complex món dels beneficis fiscals. Els principals impostos –IRPF, IVA, impost de societats (IS) i impost de la renda de no residents (IRNR) – atorguen diverses exempcions, deduccions o desgravacions fiscals amb l’objectiu d’afavorir aquelles activitats, béns o serveis considerats beneficiosos pel conjunt de la societat.

El volum i estructura dels pressupostos de despesa i d’ingressos –en aquest segon cas, nivell impositiu i beneficis fiscals – depèn del model d'estat de benestar de cada país. En termes generals, quan més baix és el nivell impositiu, més desigual acostuma a ser una societat ja que els ciutadans més rics poden permetre’s serveis privats (culturals, educatius, sanitaris o de seguretat, tal com passa als Estats Units o en molts països en vies de desenvolupament), mentre que els més pobres no. Una altra qüestió és qui paga els impostos (principalment aquells consums, patrimonis o rendes més fàcils de controlar, com és el cas dels ingressos dels assalariats o les vendes de mitjanes i grans empreses) i qui es beneficia de la despesa pública o dels beneficis fiscals (fruit de les prioritats polítiques que cada govern estableix en la llei de pressupostos). Finalment, el pes relatiu de cada figura tributària té efectes socials clars. Així, els impostos directes (renda, societats o patrimoni) tenen un efecte més redistributiu; en canvi, l'impost sobre el valor afegit té un efecte antiredistributiu en gravar per igual un mateix consum amb independència de la renda de cada consumidor.

En aquest sentit, el sector cultural és ambivalent. D'una banda pot ser etiquetat de no redistributiu ja que els serveis que més suport públic reben són consumits preferentment per les classes mitjanes o altes, gràcies a disposar d’un major capital cultural. D'altra banda, preus més assequibles permeten a grups socials amb nivells més baixos d'ingressos accedir a una oferta fora del seu abast sense ajudes públiques. De tota manera, més enllà d’aquest principi, tenint en compte l’asimètric tractament fiscal de les diverses pràctiques culturals (tipus d'IVA que oscil·len entre el 4% i 21%) seria necessari realitzar una anàlisi més acurada dels efectes socials de la fiscalitat.

 Fins l'any 2012, l'administració central espanyola havia proporcionat més recursos a la cultura mitjançant beneficis fiscals que a través de la despesa pública directa (que depèn, principalment, de la generositat dels governs locals i en menor mesura de les comunitats autònomes). No obstant això, així com es coneix amb detall la liquidació per partides de la despesa pública, el valor i distribució dels beneficis fiscals només són coneguts per uns  pocs experts (amb la limitació addicional que la Hisenda pública espanyola només dóna a conèixer la seva previsió en l'elaboració dels pressupostos però no publica el valor liquidat que finalment ha deixat de recaptar). Per aquest motiu, les dades corresponents a anys amb canvis normatius a mig exercici (cas del 2012) cal avaluar-les amb extrema precaució.

 El benefici fiscal més conegut per la seva recent desaparició (setembre 2012) és el tipus reduït d'IVA pels espectacles i els serveis artístics, ja que l'augment del 8% al 21% ha suposat un enorme cost addicional per a l'usuari (o per l’exhibidor en aquells casos en que no s’ha repercutit en el preu final). En aquesta data no només s’incrementen el tipus reduït i normal del 8% al 10% i del 18% al 21% respectivament, sinó que es decideix que algunes activitats (les que el govern no vol continuar donant suport) canvien de grup, desapareixent el principal benefici fiscal que tenia la cultura (cal tenir en compte que els beneficis associats a l’IVA previstes en el pressupost de 2012, abans de decidir la seva desaparició, representaven el 74% del total dels avantatges fiscals a la cultura).

Com a conseqüència, principalment, del citat augment de l'IVA, les activitats culturals passen de representar el 3.38% del conjunt de beneficis fiscals atorgats pel Tresor espanyol el 2011 a només l’1,55% l’any 2013.¹ Mentre que el 2009 els beneficis fiscals ascendien a 1.817 milions d’Euros, en el pressupost del 2014 es calcula que serà només un terç d'aquesta quantitat, 647 milions (reducció considerable que, òbviament, no es poden explicar només com a conseqüència de la crisi econòmica). No obstant la comprensible necessitat de disminuir el dèficit pressupostari, la reducció en l'àmbit cultural és molt superior a la mitjana. Si a aquest fet s’hi suma la menor despesa pública en cultura (de l'ordre de 50%, vegeu l’article sobre el tema) queden clares les prioritats del govern central en aquest àmbit. Altres sectors, com el turisme o l’automoció (per no citar l'ajut extraordinari a la banca) mantenen un tractament de favor, mentre que el pretès augment dels ingressos fiscals obtinguts amb l'augment de tipus és queda en no res degut a la incapacitat de les famílies per augmentar el seu pressupost en activitats culturals.

A Espanya, la major part dels beneficis fiscals es concentren en el diferencial del tipus de l’IVA (entre un 70% i un 80% del total, segons l’any): les biblioteques, museus, arxius i la venda d’obres d’art per part dels artistes al tipus reduït del 10%, i els llibres i revistes en paper al tipus superreduït del 4%.  En canvi, els beneficis fiscals atorgats en l’IRPF són irrisoris (veure taula adjunta) i un pel més alts en l’impost de societats. La irrellevància en els impostos directes i la invisibilitat en el cas dels impostos indirectes (fins a la pujada de l’IVA als espectacles només els experts n’eren coneixedors) explica el seu escàs valor polític-electoral. Altrament, en els països on la desgravació fiscal per activitats filantròpiques gaudeix d'una protecció contínua i gran (no només als Estats Units o al Regne Unit, sinó també en països de tradició cultural i administrativa més propera com França) hi ha una major consciència tant del benefici com de l'esforç col·lectiu que impliquen (són ingressos que l'estat deixa de recaptar per a altres finalitats també necessàries). 

Estimació dels beneficis fiscals a la cultura en els Pressupostos generals de l'Estat (milions d’€ corrents i % sobre els BF totals de cada impostda

Una hisenda pública avariciosa (incapaç d'entendre els efectes econòmics i socials multiplicadors i el propi retorn fiscal d'un mecenatge fort) i l'escassa consciència i tradició filantròpica de la població (per falta d'incentius i educació pública) expliquen que el conjunt de beneficis fiscals per donació a fins socials, educatius, científics, de cooperació al desenvolupament o a la cultura s'elevi només a 85 milions d'Euros. O el que és el mateix, només representen el 0,07% dels beneficis fiscals previstos per IRPF el 2014. Cal tenir en compte que el 2008 (últim exercici amb informació de detall) només l’11% de les donacions anaven destinades a entitats declarades d'interès públic i el 3% a activitats considerades prioritàries (i per tant mereixedores d'una desgravació major al 10% general, del 25% i el 30% respectivament).² Tot això explica que el conjunt de beneficis fiscals de l'IRPF a la cultura, sumant a les donacions la deducció per béns del patrimoni històric espanyol i les exempcions per premis literaris i artístics, ascendeix en el pressupost de 2014 a la irrisòria quantitat de 11,6 milions d'Euros.

Aquest valor no inclou la major part del micromecenatge participatiu a través d'internet (més conegut com crowdfunding). Malgrat el seu gran creixement i que ajuda a finançar un gran nombre de petits projectes culturals, no només no disposa d'un tractament fiscal específic sinó que en la gran majoria de casos no computa com a donació (bé per incorporar premis, bé perquè els destinataris –majoritàriament promotors culturals autònom –no són entitats considerades d'utilitat pública i per tant susceptibles de generar desgravació fiscal). En els esbossos coneguts de l'esborrany de la nova llei de mecenatge (en sintonia amb la proposta 122/000264 del Grup Parlamentari Popular presentada al Congrés dels diputats en l'anterior legislatura) es contempla la possibilitat d'una deducció del 100% en els primers 150€ donats i del 70% per a la resta. Veurem si a l'hora de la veritat, quan el govern aprovi el projecte de llei, Hisenda autoritza beneficis fiscals de tal magnitud. Seria una magnífica contribució per al foment d'una nova cultura filantròpica a Espanya!

L'altre tribut amb deduccions i exempcions significatives amb efectes en l'àmbit cultural és l'impost de societats. Les deduccions a la cultura representen el 3,4% de les existents en la previsió d'ingressos d'aquest impost per al 2014, proporció molt inferior al 10,4% previst per a l'any 2011. Cal diferenciar les ajudes fiscals específiques a la producció i acció cultural de la desgravació més general a donacions i al patrocini empresarial a activitats d'interès general (esportives , socials , educatives , sanitàries o cultuals). En el primer cas, el pressupost de 2014 ha previst atorgar 5,89 milions a 31 empreses de producció cinematogràfica (deducció del 18% per a les inversions cinematogràfiques i 5% per al coproductor financer), 590 mil Euros a l'edició de llibres i 20 mil a despeses i inversions per a la protecció del patrimoni històric. Es tracta de quantitats irrisòries, que encara que beneficiïn a un nombre molt reduït d'empreses, han patit una ràpida reducció com a conseqüència de la progressiva desaparició dels supòsits de desgravació. Per exemple, el 2014 desapareix la bonificació per activitats exportadores de producció cinematogràfica, audiovisual i editorial. Comparat amb el pressupost de l'any 2011, els beneficis previstos per a inversió cinematogràfica ascendien a 31 milions.

D'altra banda, dels 156 milions d'euros previstos com desgravació al patrocini empresarial , només 11,4 milions corresponen incentius fiscals al mecenatge, una quantitat insignificant ja que la majoria d'empreses prefereixen descomptar l'aportació com a despesa deduïble a la base de l'impost en lloc del benefici del 35% en la quota (i amb un límit del 10% de la resta de la base imposable) que atorga la Llei 49/2002 d'incentius fiscals al mecenatge.

Altres 67 dels 156 milions corresponen a donacions genèriques i 77 milions més per compensar el suport a aquells pocs grans esdeveniments o commemoracions que cada any fixa el Consell de Ministres. Aquests esdeveniments esportius o commemoratius declarats d'excepcional interès públic gaudeixen de la més alta desgravació fiscal: una deducció del 15% sobre el total de despeses de publicitat i propaganda (el 100% si el suport publicitari divulga específicament l'esdeveniment i el 25 % en el resta de despeses en publicitat de l'empresa), amb un límit màxim del 90% de la donació. El gran diferencial de tractament fiscal (el patrocini a la resta d'activitats d'interès general només gaudeixen d'un 35% de desgravació del valor de la donació) concentra el suport de les empreses amb gran capacitat de despesa publicitària en allò que fixa el govern . A tall d'exemple, els nou grans esdeveniments que desgraven a partir del primer de gener de 2014 són : "Donostia / Sant Sebastián, Capital Europea de la Cultura 2016", "Expo Milà 2015", "Campionat del Món d'Escalada 2014, Gijón", "Campionat del Món de Patinatge Artístic Reus 2014", "Madrid Horse Week", "III Centenari de la Reial Acadèmia Espanyola", "120 anys de la Primera Exposició de Picasso a La Corunya", "IV Centenari de la segona part del Quixot" i "World Challenge LFP / 85 Aniversari de la Lliga". Al costat d'esdeveniments realment rellevants, l'arbitrarietat de criteri de la resta és evident (especialment si es compara amb el tracte de favor fiscal diferencial amb la multitud d'altres esdeveniments meritoris possibles).

En resum, els beneficis fiscals atorgats pel govern espanyol al consum ia la inversió cultural, així com als donatius per a entitats i activitats sense ànim de lucre no només han estat tradicionalment garrepes en comparació amb altres països occidentals sinó que han decrescut fortament en els últims anys. Això ha estat així per efecte de la crisi econòmica (baixada dels ingressos, el consum, la inversió) i la seva translació en menors ingressos fiscals i pagament del deute, però de forma especial com a conseqüència d'una política governamental discriminatòria respecte a la cultura. A diferència de la despesa cultural públic, qui decideix la quantitat i la destinació dels recursos són la ciutadania i les empreses donants o consumidors. Els incentius fiscals no només fomenten una societat més culta i filantròpica, que complementen el necessari suport públic directe a la cultura, sinó que en incrementar el volum d'activitat econòmica acaben generant un important retorn fiscal: compra-vendes que generen majors ingressos per IVA, salaris que meriten en augments de la recaptació per IRPF o beneficis empresarials que alimenten l'impost de societats. Amb l'excepció de les hisendes basques i navarresa que disposen d'un major grau d'independència fiscal, la resta d'administracions públiques espanyoles té un escassíssim marge de llibertat per afavorir fiscalment l'activitat cultural. Esperem que la promesa nova llei de mecenatge obri les portes a un canvi real de mentalitat.

______________________

¹ Beneficis fiscals computables a l'administració central, després de deduir les parts atribuïbles a les comunitats autònomes i entitats locals per a transferències parcials d'IRPF i IVA. Veure memòria de beneficis fiscals. Pressupostos de l'estat General, anys 2009 a 2014.

² Segons un estudi citat en Asociación española de fundaciones: Propuestas para la reforma de la Ley 49/2002, de 23 de diciembre, de régimen fiscal de las entidades sin fines lucrativos y de los incentivos fiscales al mecenazgo. Julio de 2013.