IVA reduït a la cultura

Tots sabem –i l'estat encara més– que recaptar l'IVA és molt eficient.  Per això el govern va pujar-lo l'u de juliol de 2010 aprofitant la crisi econòmica i pressupostària, tal com estan fent alguns governs del nostre entorn. És un impost amb un clar efecte antiredistributiu¹, i amb uns tipus força estables (no havien canviat des del 1995), ja que el seu augment acostuma a tenir o bé un impacte inflacionari o bé de retracció del consum. Només els àmbits informals, per desgràcia molt amplis al nostre país, aconsegueixen escapolir-se'n. Aquest fet genera un greuge  fiscal respecte a la majoria d'empreses i treballadors que paguen religiosament els seus impostos (es sorprenent que malgrat ens afecti a tots, en lloc de denunciar-ho callem o alabem al llest).  Però el  més greu  és que té greus conseqüències negatives pels treballadors de l'economia submergida, ja que tampoc es paguen les cotitzacions socials que els donarien dret a la futura jubilació. Sense pagar impostos i cotitzacions socials no podem després reclamar uns serveis públics de qualitat.

L'IVA és un impost harmonitzat a escala europea, però on cada estat pot decidir no només els tipus impositius sinó també quins productes paguen el tipus normal (18% a Espanya), el reduït (8%), el superreduït (4%) que només existeix en uns pocs països, o aquells que n'estan totalment exempts (0%).  Els serveis sanitaris o educatius estan exempts d'IVA a la majoria de països europeus, però el grau d'exempció en altres productes canvia molt d'un estat a l'altre.²

Si ens fixem en el cas dels bens i serveis culturals, ens trobem amb diferències a priori difícils d'explicar.  Per exemple, l'IVA del llibre (atenció, el llibre electrònic paga en la majoria de països europeus el tipus normal) és del 4% a Espanya o Itàlia, el 0% al Regne Unit o Irlanda, el 5,5% a França, el 7% a Alemanya, el 12% a Hongria o el 25% a Dinamarca.  Quelcom semblant passa amb el preu de les entrades dels espectacles.  Així a Espanya és del 8%, a França oscil·la entre el 2,1 i el 5,5%, a Itàlia és del 10% i al Regne Unit del 20%.  En canvi, molts altres productes culturals no gaudeixen de cap deducció; o en les arts plàstiques, la venda d'obres per part dels artistes n'està exempta mentre que la part corresponent als galeristes és del 18%.

Una de les reclamacions del Pacte per la cultura aprovat per més d'una quarantena d'organitzacions representatives de tots els sectors culturals a Madrid aquest desembre passat era l'harmonització (òbviament a la baixa) de l'IVA de tots els productes culturals. La raó sembla òbvia, ja que és difícil explicar perquè la pràctica musical o pictòrica (el preus dels instruments, o de les teles i pintures) o la compra de discs paguin el 18% d'IVA, i en canvi les publicacions esportives o de moda només el 4%.  L'explicació és la diferent capacitat de pressió del sector editorial respecte altres àmbits de la cultura menys influents.

L'objectiu de les taxes reduïdes és abaratir els preus que els consumidors han de pagar de productes bàsics o que es consideren de gran utilitat social.  Des d'un punt de vista fiscal, això té sentit si es confirma que els consumidors són sensibles als canvis de preus.  És a dir, que el fet que un llibre valgui 10,4 Euros enlloc d'11,8 Euros (aquest és el diferencial de l'IVA) genera un increment del consum significatiu.  Aquesta exempció és una forma de subvenció (menor ingrés per l'estat) que beneficia directament als consumidors (que paguen més barats aquests productes) i indirectament als productors (que veuen incrementada la demanda, i a vegades poden lucrar-se amb el diferencial entre l'IVA suportat i l'IVA repercutit).³

Així, doncs, des de l'estricta lògica fiscal cal analitzar quan tenen sentit, i quan no, unes reduccions d'aquest estil, ja que tot diferencial representa un greuge respecte altres sectors econòmics o  tipologies de consumidor (no tothom consumeix el mateix).  Donat que els impostos serveixen per pagar el conjunt de despeses de l'estat (sanitat, educació, obres públiques ...) és important que les exempcions estiguin socialment ben argumentades, o tinguin l'efecte fiscal més petit possible.  Es a dir, que l'increment del consum que genera la baixa del preu del producte generi un cert retorn fiscal que compensi en part la reducció dels ingressos públics. Una aproximació correcta al tema de l'harmonització de l'IVA a tots els productes culturals hauria d'implicar, doncs, una anàlisi seriosa sobre quins són els consums que més necessiten l'ajuda de l'estat, i al mateix temps, quins veurien augmentar més el volum de les vendes gràcies a la reducció del seu preu. El fet que els consumidors culturals –en especial els més entusiastes– siguin poc susceptibles als canvis de preu fa poc eficient aquesta mesura, però pel consumidor novell més sensible al cost té molt sentit. Tanmateix, caldria valorar si des d'una perspectiva cost-benefici aquesta és la manera més eficient d'incitar la creació de nous públics.  Per altre cantó, exigir subvencions o beneficis fiscals quan el que cal és una profunda reconversió industrial, com ha fet la indústria de l'automòbil o va intentar el món del disc recollint signatures per sol·licitar la reducció de l'IVA, és pa per avui i fam per a demà, això si, a càrrec de l'erari públic.

Ara bé, des de l'estricta lògica dels interessos culturals qualsevol increment de l'exempció fiscal és positiva malgrat no sigui la més eficient fiscalment, o tingui un cert component antiredistributiu (donat el perfil sociològic benestant de la majoria de consumidors culturals).  En última instància, en el marc del conjunt de sectors econòmics protegits (la cultura només obté el 3,4% del conjunt de beneficis fiscals previstos en els pressupostos generals de l'estat de 2011), les raons que porten a una societat a valorar més unes activitats que altres són subjectives i històriques. Jo crec francament en l'aportació de la cultura al benestar i al desenvolupament general del país. Posats a comparar-nos amb sectors que reben molt més suport públic, per què hem de ser més papistes que el Papa? Una altra qüestió seria preguntar-se si és més eficient pel desenvolupament cultural, incentivar el consum o la producció.

Tanmateix, estaria disposat el Ministeri d'Hisenda a traspassar al Ministeri de Cultura i sobretot a les administracions territorials els recursos estalviats per una hipotètica abolició de les exempcions per IVA? Jo crec que no. Per això, i malgrat les dificultats per convèncer les autoritats econòmiques de Madrid i Brussel·les, cal reivindicar la reducció general del tipus impositiu de l'IVA a tots els bens i serveis culturals.

______________________________

Notes: 

¹ Al pagar tothom –rics i pobres– el mateix tipus impositiu, segons ha calculat l'Institut d'Estudis fiscals (IFS) l'increment del tipus normal de l'IVA en 2,5 punts (del 17,5 al 20% al Regne Unit) significarà una pèrdua del 2,25% dels ingressos nets pel 10% de la població més pobre, mentre que la reducció no arribarà a afectar l'1 % dels ingressos en el 10% o decil més ric.

² Veure evolució per països de la Unió Europea i productes a http://ec.europa.eu/taxation_customs/resources/documents/taxation/vat/how_vat_works/rates/vat_rates_en.pdf

³ Quan el valor total de l'IVA generat (aquell que grava els productes culturals acabats) és inferior al del total d'IVA suportat (aquell que s'ha pagat per la compra de subministraments) donat que el primer té un tipus inferior al segon, es pot demanar a l'Agència tributària que retorni la diferència.
* Agraeixo els comentaris de Marta Ardiaca, Marisol Lopez i Rafa Milan.

Languagesen>ca GoogleCE

l'