La major part d’estratègies de política cultural, així com els instruments que hi estan associats (subvencions, premis, desgravacions a la inversió o la protecció dels drets d’autor) estan clarament orientades en enfortir la producció i la difusió artística i patrimonial, sent els seus principals receptors els creadors, les productores culturals i els equipaments de difusió. És a dir, existeix un accentuat biaix en benefici de l’oferta –de la creació a la conservació, passant per la producció i la distribució– enlloc de reforçar les decisions lliures del ciutadans respecte de les seves expectatives, pràctiques i consum cultural.
Aquest fet, comú a pràcticament tots els països occidentals, no es pot deslligar de les raons històriques que permeteren el desenvolupament de les polítiques culturals: salvaguardar un llegat artístic i humanístic valuós pel seu lligam amb el món clàssic o amb una determinada concepció de la identitat nacional (sovint, aquella que interessava a les classes dominants), i al mateix temps permetre l’eclosió de noves expressions d’avantguarda que renovin aquest llegat i ajudin a prestigiar una cultura i el seu país a escala internacional. A aquests dos grans objectius inicials, s’hi suma cap els anys seixanta la idea de la democratització cultural, amb la finalitat d’ampliar la base social i millorar la legitimació política de l’acció cultural governamental. La tradicional relació de dependència, no absenta de malfiança mútua, entre el poder polític, religiós o econòmic i el món de la creació s’amplia, amb derives clientelars però també de retroalimentació mútua. Aquest conjunt de factors –majoritàriament centrats en una accepció restringida de la intervenció governamental a l’alta cultura– expliquen el predomini de polítiques culturals d’oferta sobre les de demanda en tots els nivells de govern i amb independència del color polític.
No obstant això, existeix un bon ventall potencial d’instruments de política cultural orientats a la demanda. És cert que la majoria d’ells són poc o desigualment usats: vals de descompte, crèdits per a la compra d’art, tasts de cultura gratuïts, desgravació a les donacions o IVA reduït per a certs productes, entre altres. Allò que els caracteritza és no estar mediatitzats pels operadors culturals, sinó que els ciutadans, usuaris o consumidors finals, trien lliurement (o més o menys induïts) allò que volen adquirir, ajudar, experimentar o consumir. Es tracta, doncs, de potenciar el consum o l’experiència en base a reduir les barreres d’accés econòmiques o socials dotant de la major capacitat de decisió possible al destinatari final.
Evidentment, cada govern decideix la tipologia de productes o pràctiques que vol afavorir a través d’aquests instruments i els ciutadans interactuen sobre aquesta base. Ara bé, malgrat que es pretengui retornar la sobirania al ciutadà (raó per la qual moltes d’aquestes estratègies són titllades de liberals) no és fàcil escapar de la connivència entre interessos polítics i gremials, o d’objectius econòmics que en principi res tenen a veure amb la lògica cultural. O si més no, ¿què justifica que qualsevol tipus de llibre o publicació periòdica, per banal que sigui, gaudeixi del tipus super reduït de l’IVA i en canvi l’adquisició d’instruments musicals pagui el tipus més alt? Probablement l’existència d’un lobby poderós en l’àmbit editorial i la feblesa de la indústria nacional d’instruments musicals té més a veure amb el resultat d’aquesta política que la consideració objectiva sobre quina pràctica cultural és més important afavorir. Així doncs, i en contra d’allò que una determinada mirada conservadora defensa, aquestes mesures no estan exemptes d’una instrumentació interessada.
Molts dels mecanismes de demanda pretenen incidir en públics específics, com la subscripció gratuïta a publicacions o els vals de descompte dirigits a gent jove o a col·lectius amb escassos hàbits de consum cultural. En canvi, altres instruments com l’IVA reduït beneficien a priori a qualsevol consumidor potencial. Tanmateix, el gran repte d’aquest tipus de política (compartit també amb les d’oferta) és que acaben afavorint aquells segments de població amb un capital cultural elevat. Per exemple, el fet que les publicacions o l’espectacle en viu gaudeixin d’un tipus d’IVA reduït* no potencia l’extensió de l’hàbit cultural gaire més enllà que als seus consumidors habituals. Fins i tot sovint em pregunto si no hi hauria una manera més eficient de promoure el consum cultural (els beneficis fiscals pel diferencial de l’IVA als béns i serveis culturals previst al Pressupost de l’Estat del 2011 puja a la considerable quantitat de 391 milions d’Euros).**
Un cas que fa reflexionar és l’encomiable programa de subscripció gratuïta a una publicació periòdica a escollir dirigit als joves que compleixen 18 anys (per cert, és una llàstima que una iniciativa de foment directe de la demanda -que suposa un suport indirecte a la indústria- no tingui continuïtat amb el nou govern). Necessitem, sens dubte, avaluar-ne els resultats: saber quants joves han mantingut la subscripció passat l’any de carència o què ha significat que vint-i-una mil famílies catalanes rebessin una publicació periòdica a casa (moltes d'elles per primer cop a la vida). Però hi ha una altra qüestió que ens hauria de fer pensar. Malgrat haver enviat cartes personalitzades a tots els joves censats a Catalunya només el 31,4% van sol·licitar la subscripció, un increment significatiu respecte el 19% de dos anys abans, el primer d'implementació del programa, però per sota del que seria desitjable. Si ho comparem amb la majoria de programes culturals arribar a un terç de la població és un gran èxit. Tanmateix, per què dos terços dels potencials beneficiaris, tots ells alfabetitzats i molts encara a l’escola, no mostren cap interès en rebre gratuïtament cap dels diaris o revistes publicats a Catalunya (ni els diaris esportius!)? Quines són les necessitats, expectatives i desitjos de la jove generació digital? Els gestors culturals estem obligats a repensar els paradigmes que sostenen l'acció cultural dominant (us convido a participar en les Jornades dedicades a aquest tema que organitzem el 15 i 16 de setembre vinent).
Així, doncs, una de les avantatges de les polítiques de demanda és que permeten aproximar-nos als destinataris de les polítiques públiques, sense dependre de la versió sovint interessada de l’oferta ni en la retòrica bonista que assumeix de forma excessivament simplista la correlació entre educació i consum cultural. Per entendre el comportament cultural, i per tant poder interactuar intel·ligentment, amb una població tan heterogènia i complexa com la de la Catalunya d’avui es necessita un ampli ventall d’indicadors sociològics i una gran obertura de mires. Una altra de les limitacions d’aquestes mesures és el seu impacte a mig i llarg terme, cosa que dificulta la seva avaluació en els terminis molt més curts de la lògica política i administrativa que les finança.
A diferència de Christopher Madden, l’article del qual (centrat en el cas australià) m’ha impulsat a escriure la present reflexió, no crec que la reorientació de la política cultural envers la demanda sigui “la resposta” que aportarà flexibilitat a unes polítiques culturals desorientades. És evident que l’acció governamental està excessivament sotmesa a la lògica i als interessos de l’oferta, amb una sobredimensió de la mateixa que repercuteix negativament en els ingressos dels propis artistes i qüestiona l’eficiència dels recursos públics destinats al sector. És necessari complementar amb polítiques de demanda els mecanismes dominants de suport directe a la creació i a la producció. Tanmateix, cal integrar aquestes dues polítiques amb estratègies més ambicioses de desenvolupament d’audiències i amb programes orientats al creixement personal de joves i grans. Les administracions han de ser molt més exigents a l’hora de condicionar els recursos que aporten, en especials als centres de difusió, per tal de que desenvolupin estratègies no tan sols de democratització cultural sinó també generadores de dinàmiques de democràcia cultural, on els ciutadans participin de les propostes. En aquest procés és important implicar-hi artistes, programadors i gestors culturals, així com mestres, dinamitzadors socials, investigadors i, evidentment, polítics i ciutadans.
La reivindicació en favor de les polítiques de demanda pretén, doncs, afavorir el redisseny d’unes estratègies integrals d’oferta i demanda, que donin marge als creadors però no descuidin la imprescindible ampliació dels públics. Així mateix, han de permetre conèixer millor la dieta cultural i potenciar la llibertat d’expressió i d’interacció dels ciutadans. Unes estratègies que tinguin en compte tant la formació i el reciclatge dels professionals (amb numerus clausus per no inflacionar exageradament l’oferta futura) com la formació de les audiències i el desenvolupament artístic de tothom. Vivim en un món cada cop més digital on la cadena de valor ja no depèn únicament de la producció i els mecanismes de distribució professional, sinó on la interacció entre oferta i demanda és cada cop més líquida. Les polítiques culturals han d’adaptar-se a aquest canvi de paradigma, però al mateix temps cal cuidar el delicat ecosistema cultural. Per això, és important trobar l’equilibri entre el suport a la creació d’avantguarda i a la producció pel gran públic (necessitem una indústria cultural potent), i alhora treballar en com donar resposta, passarel·les ad hoc incloses, a unes demandes latents d’expressió i de consum extremadament diverses. Tot plegat cal fer-ho amb prudència però sense pausa, ja que una època de crisis obliga a repensar però també a tenir cura d’aquelles iniciatives formidables que amb les retallades i la precarietat de mitjans poden desaparèixer.
*4% i 8% respectivament respecte el 18% general.
** Recomano llegir el post IVA reduït a la cultura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada