Política, gestió i drets d'autor


Molts gestors culturals tenen una relació ambigua amb el món de les societats de gestió col·lectiva i les formes de remuneració dels drets d'autor. D'una banda, comparteixen la idea que és just retribuir dignament als creadors, autors i intèrprets. D'altra banda, la relació amb els ens de gestió, i molt en particular amb la SGAE, s'ha viscut tradicionalment de forma negativa, amb frases com: ja arriba el recaptador a emportar-se el 10% amb el que ens costa fer viable el projecte i poder donar a conèixer una obra davant la ciutadania.

La situació de crisi que viu la SGAE exigeix una reflexió crítica i ponderada sobre el model de gestió col·lectiva i de remuneració d'autors i editors, així com sobre l'actuació del govern durant aquests últims anys. En tot procés judicial s'ha de deixar treballar a la investigació i mantenir la presumpció d'innocència dels encausats. Però, ¿estem només davant un presumpte desviament de fons realitzats per certs dirigents de la SGAE, el que afecta en particular al patrimoni dels socis i a la imatge de l'entitat? O, ¿el fet que l'actuació ordenada per l'Audiència Nacional sigui fruit de les denúncies interposades inicialment per diverses associacions d'internautes inverteix la relació de forces entre defensors i contraris del model de remuneració proposat pel govern i la indústria cultural?

El govern, més enllà de les lamentables excuses esgrimides per la ministra de cultura al Congrés el passat dia 13 de juliol, té una alta responsabilitat en tot aquest assumpte. En particular donat el compromís ferm de suport a les estratègies de les entitats de gestió de defensa i ampliació dels supòsits de recaptació, amb casos tan flagrants com el cànon digital, taxa sentenciada recentment com a contrària al dret comunitari.

El fet que la denúncia als directius de la SGAE no provingui dels ens públics encarregats de la tutela sinó d'entitats externes posa en evidència les deficiències de l'actual model administratiu espanyol. Aquest ha demostrat reiteradament la seva incapacitat per controlar els malbarataments (recordeu el cas Millet) pagant justos per pecadors amb una burocràcia creixent que comporta un gran diferencial d'ineficiència respecte a altres països desenvolupats. Si a aquest fet se li suma la total coincidència de discurs entre el Ministeri i les entitats de gestió és lògic que l'opinió pública tingui la sensació de connivència institucional. L'actual govern ha apostat clarament per la tesi defensada per bona part de la indústria i les societats de gestió, en contra dels internautes i l'opinió pública majoritària. Val a dir que aquest és el camí seguit per gairebé tots els governs dels països desenvolupats, encapçalats pels Estats Units i França, donat el paper clau de la propietat intel·lectual en l'actual model econòmic post industrial i l'enorme capacitat de persuasió del lobby de la indústria cultural convencional.

Ningú amb dos dits de seny hauria de qüestionar la necessitat de trobar models de negoci i de remuneració més justos per als creadors i per a les empreses culturals que arrisquen amb ells, ja que el vell model ha quedat totalment desfasat amb la revolució digital. Cal tenir en compte que la majoria de creadors no poden viure de la seva obra ja que els seus llibres, discos, produccions escèniques o pel·lícules no aconsegueixen ser rendibles. Aquest és un sector amb un elevadíssim risc professional i empresarial per a artistes i emprenedors. No és just que quan ocasionalment s'aconsegueix l'èxit, els seus autors i editors no rebin una compensació econòmica equitativa al valor econòmic generat. En especial quan altres es beneficien de manera directa o indirecta d'aquest. Com es financen les webs de descàrrega de sèries, pel·lícules i música sinó a través de la publicitat associada als grans èxits? Per què les telefòniques han desenvolupat i facturen enormes quantitats amb la banda ampla? Per què la gent compra al top manta sense pensar en la doble explotació als creadors i als immigrants irregulars generada per la pirateria?

Cap país ha aconseguit trobar de moment un model legislatiu adequat al repte d'una remuneració justa, que garanteixi el màxim accés de la població a la cultura, i que alhora sigui fàcil d'implementar. L'eclosió d'alguns models de negoci adaptats a la realitat digital i al comportament social de les noves generacions (com ara la combinació de free amb premium) permet entreveure alguna sortida. De tota manera hi ha un gran conflicte d'interessos entre els diferents agents involucrats en la qüestió. El legislador ha de trobar un compromís entre ells i col·lectivament hem d'exigir transparència per acabar amb la hipocresia d'aquells agents beneficiats per un model pervers. D'una banda la SGAE ha actuat de forma prepotent i poc transparent, cosa que l'ha portat (més enllà de l'actual causa judicial) a ser l'entitat més impopular del país. La seva voracitat aconseguint canvis legislatius draconians, així com el model intern de gestió i la remuneració dels seus executius han indignat encara més a l'opinió pública. Però tampoc els beneficiaris del procés de digitalització de continguts (operadors de telefonia o internet, internautes i compradors del top manta) fan el mínim esforç per acordar un sistema just de remuneració a la creació i a la producció cultural.

La responsabilitat principal recau en el govern i al parlament, però tota la societat és corresponsable d'un estat de coses que debilita la nostra indústria cultural i la seva competitivitat interna i externa. Cal buscar un model més eficient que permeti als seus protagonistes i al conjunt de la societat beneficiar-se d'unes tecnologies digitals responsables del fantàstic procés de democratització de l'accés a la cultura. És important avançar cap a un model just i més transparent de remuneració dels autors i de salvaguarda dels drets morals associats, compatible amb un accés el més econòmic i universal possible de tots a les obres de la creativitat humana.


* Aquest article és una versió actualitzada i ampliada de “La SGAE i els drets d’autor” publicat al Diari Ara el 5 de juliol de 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada