Reflexions sobre l'impacte de l'COVID-19 en la cultura (1): Preguntes inicials

L'impacte social i econòmic de la crisi del coronavirus en les pràctiques culturals ciutadanes i en el sector cultural professional seran molt profundes, i a el mateix temps difícils de predir en la seva globalitat i complexitat per la manca de referents previs. Per això, compartir una mirada prospectiva quan no ha passat ni un mes de l'inici del confinament (en el nostre cas, el 14 de març de 2020) és altament arriscat; però al mateix temps crec que útil per a tots aquells preocupats per l'esdevenir del sector cultural i de la vida cultural en general. Amb aquests ànims, però també amb certa cautela, em proposo escriure un conjunt de reflexions centrades en els efectes del COVID-19 en els diferents actors claus de la cultura: la ciutadania amb les seves canviants pràctiques culturals, els creadors i la resta de professionals de la cultura preocupats pel seu futur professional, les organitzacions culturals –moltes d'elles a la vora del col·lapse – , i les institucions governamentals responsables de donar suport a la vida cultural. Aquestes reflexions resseguiran el fil d’un conjunt de preguntes, la majoria d'elles de difícil, imprecisa o fins i tot impossible resposta. Però el fet de formular-les i de reflexionar sobre escenaris futurs potser ajudi a diagnosticar el futur i a prendre decisions raonables. Som-hi!

Quins canvis està provocant el confinament de la població en les pràctiques culturals i en les relacions socials? Què passarà quan el confinament acabi, però la situació econòmica de les famílies empitjori? És possible que bona part de les pràctiques d'apoderament creatiu, de vida familiar reclosa però més plena i de relació veïnal sense precedents, o de troballa d'altres formes de descobrir, gaudir i compartir les manifestacions culturals comporti un canvi significatiu d'hàbits culturals? Quins efectes pot tenir a llarg termini en les pràctiques culturals d’individus i col·lectivitats heterogènies? O, des d'una altra perspectiva, s'ampliarà la bretxa social a causa del creixement de les asimetries en l'acumulació de capital cultural i en l'accés als recursos mínims (tecnològics, espacials, educatius ...) per poder desenvolupar una vida cultural autònoma i enriquidora?

Pel que fa als professionals, amb quin desassossec viuen la situació actual i quin futur els espera en el post confinament pel COVID-19? Aquesta pregunta pot tenir respostes molt diverses ja que parlem d’un sector heterogeni. Per una banda, format per un amplíssim col·lectiu de creadors i professionals independents, gent amb talent però depenent d'un mercat professional impredictible, sovint molt precari. I, d'altra banda, professionals contractats laboralment per institucions i empreses - no només culturals - de característiques i capacitat per resistir la crisi molt desigual. Com els afectarà el confinament i el tancament temporal (i per desgràcia en molts casos també definitiu) de molts projectes i organitzacions culturals? Quines conseqüències diferents tindrà pels professionals independents, pels contractats (directament o indirectament) per l'administració pública, pels empleats de el sector no lucratiu, pels emprenedors i empresaris, o pels assalariats de les empreses culturals? Quins sectors, àmbits o formats d'oferta cultural resistiran millor?

I en paral·lel, quines estratègies estan seguint els professionals independents i les organitzacions culturals amb l'aturada durant el confinament? ¿Tindran aquestes estratègies, quan n'hi ha, conseqüències a mitjà termini en termes de major rellevància artística, patrimonial i social, i per tant també econòmica? ¿Fins a quin punt l'actual mercat de l'art i les exposicions, cada vegada més competitiu a escala global, pot canviar empès per la necessitat d’apostar pels petits formats i els públics locals, per l'encariment del transport aeri o, fins i tot, la crisi climàtica? És possible que els programadors de proximitat apostin per la creació km. 0, o això només serà un miratge de bona voluntat del segon semestre del 2020? Quin paper ha de continuar tenint el mercat i el circuit internacional (tan important per a moltes companyies i productores que no poden sobreviure en mercats nacionals massa reduïts com el nostre), o la cooperació cultural amb agents, artistes i projectes d'altres parts de món?

I, si apuntem a una distància una mica més llarga, ¿quins efectes a mig termini poden tenir les dinàmiques socials i les pràctiques culturals fruit de les experiències associades a la crisi de l'COVID-19? Es frenarà el lent declivi del valor intrínsec de la cultura experimentat en els darrers lustres i una legitimació associada fonamentalment al seu impacte econòmic i social? I, en les noves circumstàncies, en lloc de revalorar la seva insubstituïble contribució a allò que ens fa humans, tal com el confinament ha posat en relleu, ¿hauran els professionals i les organitzacions culturals de legitimar de nou la seva existència associats als efectes positius que la seva activitat té per a la salut i el benestar per poder subsistir (els àmbits que al costat de la investigació s’han guanyat una merescuda legitimitat social i, esperem, més recursos públics)?

Pel que fa a l'acció governamental, cal esperar transformacions rellevants en les polítiques de suport públic a la cultura? Hi haurà un canvi de prioritats o, com en la crisi financera anterior, es prioritzarà allò més institucional o més majoritari, amb independència de la seva aportació en termes de creativitat o sinergies multiplicadores? ¿S'intentarà compensar la caiguda de la demanda amb recursos públics ben planificats o la necessitat d'augmentar la recaptació d'un estat en fallida portarà a apujar els impostos sense tenir en compte l'elasticitat renda de la despesa cultural, així com la de l'ingrés fiscal associat? Quina distribució de recursos entre nivells de govern, entre sectors creatius o entre tipologies d'acció cultural es donarà? D'altra banda, viurem canvis radicals dels paradigmes de política cultural? Hi haurà un retrocés dels drets culturals davant d'una creixent deriva autoritària i l'enfortiment de forces polítiques impulsores de democràcies il·liberals?

I, finalment, ¿haurem viscut un avançament o petit laboratori del que ens espera d'aquí a 10 o 20 anys quan la plena implementació de la intel·ligència artificial tindrà conseqüències culturals, socials i econòmiques radicals contradictòries (increment del temps d'oci, desaparició de les feines automatitzables, més precarietat econòmica pels exclosos del sistema, la generalització (potser) d'una renda mínima vital ...)? És a dir, viurem una progressiva difuminació dels límits entre mons reals i realitat virtual, entre amateurisme i professionalitat ...? Fins a quin punt desapareixeran les categories sobre les que s'ha construït al llarg de l'últim segle l'acció cultural i les polítiques culturals (el concepte d'aura lligat a l'objecte físic, qui i què defineix la qualitat artística, el valor de l'experiència cultural ...)?

Com s'ha pogut observar el nombre de preguntes rellevants és voluminós i la capacitat per respondre-molt limitat. En els propers escrits intentarem reflexionar escalonadament a el fil de les mateixes.