Impressions de Kunming, Xina


Viatjo a Kunming per participar com a professor convidat a l’Escola d’estiu de doctorat U40 sobre indústries culturals. Aquesta escola reuneix doctorands i professors de les universitats més prestigioses de Xina en l’àmbit dels estudis culturals. Per a mi representa una experiència única per conèixer el país a partir de converses amb acadèmics i professionals culturals.

Paisatge humà i patrimoni

Kunming és la capital de Yúnnán. Aquesta regió sud-occidental de Xina, d’uns 400.000 Km2, és la més diversa del país tant des d’un punt de vista cultural com ecològic (la muntanya més alta té 6.740 metres i el punt mes baix 76 m.), amb alta muntanya, boscos tropicals, terrasses d’arròs o plantacions de te i cafè. El lloc més famós és la mítica, avui recreada, Shangri-la; però compta amb 5 llocs únics declarats patrimoni de la humanitat per la UNESCO.

Yúnnán ha estat històricament el nus de comunicació entre el Tibet, la Xina, la península Indoxinesa i l’Índia. Compta actualment amb uns 50 milions d’habitants, d’una gran pluralitat d’ètnies diferents, algunes d’elles transfrontereres amb Myanmar, Vietnam o Laos. L’ètnia Han representa quasi el 70% dels habitants i hi ha 25 nacionalitats reconegudes, cada una d’elles amb la seva llengua i costums (alguna d’elles, com la manxú, formada per les famílies dels antics soldats imperials). Des de l’inici de la conquesta xinesa (s. II aC), es varen donar petites onades immigratòries Han; però no serà fins a la dinastia Ming, a finals del segle XIV, que no començarà un flux migratori significatiu, amb l’objectiu de controlar amb personal de confiança les províncies frontereres. Fins aquell moment, durant els períodes d’ocupació xinesa, es pacta el control del territori i el pagament d’impostos amb les diverses oligarquies o regnes locals. Ja al segle XX, la presència Han s’accentua durant l’ocupació japonesa i la guerra civil posterior (moltes elits xineses es refugien aquí), la revolució cultural (era un destí per a dissidents) o recentment donada la bona qualitat de vida de la regió.

Costa trobar informació sobre l’evolució històrica i les tensions entre comunitats per dominar les millors terres de conreu, controlar el comerç, l’accés als recursos hídrics o a altres fonts de riquesa, ja que el discurs oficial relata una història de convivència idíl·lica entre les diverses ètnies. Les autoritats xineses presenten Yúnnán com un model de respecte a la diversitat cultural, en contraposició a la violència existent al nord-oest del país. Es dóna una exaltació de la diversitat cultural –reconeixement públic, explotació turística i possibilitats de desenvolupament econòmic i cultural – però per un altre cantó hi ha una folklorització que acaba banalitzant la diferència.

Un esteticisme que juga un paper molt important en el moment d’atreure població i turistes cap una idealització de la vida rural, les tradicions ètniques o de la cultura clàssica xinesa, o fins i tot del paisatge. Els paisatges naturals i els jardins ben cuidats tenen molta importància en tota l’Àsia oriental. Una tradició, present ja en la pintura clàssica xinesa o japonesa, ben visible en les combinacions florals o en els parcs públics (val la pena gaudir de les flors de lotus, la combinació d’arbres i els reflexes en l’aigua per exemple en el cèntric llac Verd de Kunming). Un atractiu molt apreciat pel turisme domèstic consisteix en les recreacions paisatgístiques, no només les famoses terrasses d’arròs que formen part de la llista del patrimoni mundial de la UNESCO, sinó els espectacles paisatgístics que recreen una vida natural idealitzada.

Patrimoni intangible i tangible compleixen un paper polític i econòmic. Cal tenir en compte la importància que la revolució donà a les consignes escrites, als murals educatius o a les fotos gegants dels líders i les escultures en l’espai públic. La preservació de certs monuments també juga un paper important. Tanmateix, aquests han de competir amb un model urbanístic especulatiu desbordat. Es restauren o reprodueixen els monuments més importants, però no el seu entorn. El resultat és la descontextualització d’edificis i monuments en un espai públic en rapidíssima transformació i pèrdua d’identitat.

Pitjor és la situació del patrimoni políticament incòmode, com ara els vestigis de la importantíssima influència francesa de la primera meitat del segle XX, quan es posa en marxa el ferrocarril Hanoi-Kunming, al ser considerat durant dècades com un llegat colonial, contrarevolucionari. No obstant, una part molt important de la modernitat entra a Xina per aquesta via, i és una llàstima que s’estigui esborrant de la memòria col·lectiva.

L’idioma també juga el seu paper. La imposició del mandarí (el xinès de Beijing) en l’àmbit institucional, educatiu i comunicatiu té per objectiu homogeneïtzar el país, fent irrellevants a la pràctica no només els idiomes de cada ètnia, sinó també els dialectes locals (quasi llengües independents) de la pròpia població Han.

Per entendre l’estratègia governamental val la pena visitar a Kunming els veïns museu i parc de les nacionalitats ètniques. El museu conté una bona col·lecció etnològica centrada en vestits i ornaments tradicionals, instruments de música, artefactes de la vida quotidiana i del camp, o sistemes d’escriptura i comunicació, entre altres. La revolució cultural destruí quantitats ingents de monuments, objectes i documents (la gran majoria de textos existents eren de temàtica religiosa i es guardaven en els monestirs); també reprimí moltes expressions del patrimoni intangible del país. La col·lecció té, com arxiu d’aquests pobles, una gran importància patrimonial. No obstant, el seu discurs museològic és esteticista, poc crític i desarrelat de les comunitats que pretén mostrar. Res a veure amb les propostes de la nova museologia etnogràfica establerta a Occident fa ja quasi cinquanta anys. Més enllà d’un mapa inicial amb les localitzacions geogràfiques d’on estan establertes les 25 nacionalitats ètniques, falta context històric, polític, antropològic i sociològic. En els panells i cartel·les no es dóna la cronologia dels objectes exposats ni explicacions sobre l’evolució històrica, o del context ecològic, ideològic-religiós i socioeconòmic respectiu. Les col·leccions es presenten ordenades per temes però barrejant objectes dels diferents grups ètnics, amb el que no s’entenen les diferències entre comunitats, com si fos el mateix viure a l’alta muntanya, en les ribes baixes dels grans rius, o en els boscos tropicals. Tampoc es presenta el patrimoni immaterial (no es poden escoltar ni visualitzar les músiques, danses o tradicions gastronòmiques), ja que en teoria això es presenta en el veí Parc de les nacionalitats, ni s’expliquen les influències d’altres cultures, o les vivències dels grups ètnics transfronterers amb el Vietnam o Myanmar.

El museu no es planteja estratègies conjuntes amb les comunitats ètniques que presenta, més enllà de les visites a grups de nens o d’avis. Tampoc la botiga (en mans privades) disposa d’una estratègia de suport a la comercialització o millora de la producció artesanal de les comunitats, com passa en museus etnològics d’altres països. Simplement, ofereix allò que pot tenir interès pels visitants a preus força alts, ja que segons explica la gerent volen donar qualitat i diferenciar-se del record turístic. L’antropòloga que ens acompanya durant la visita, a mesura que plantejo preguntes de fons es mostra més receptiva, aportant interpretació contextual d’enorme utilitat. Tanmateix, alguns experts amb els que parlo no creuen que el museu canviï d’orientació.

Molt a prop del museu, al llindar amb el llac Dianchi, es troba el gran parc de les nacionalitats ètniques. Rèpliques de construccions, envoltades de llacunes, representatives de les 25 nacionalitats reconegudes, són animades amb activitats i espectacles per membres de cada ètnia vestits amb la respectiva roba típica. El parc, de gestió governamental i amb un preu d’entrada relativament alt (però gratuït pels jubilats i molt barat per determinats grups locals), atreu molts turistes i dóna feina a molts membres de les comunitats. També ajuda a preservar la identitat dels diversos grups. Tanmateix, com en qualsevol parc d’entreteniment, les expressions que es presenten tendeixen a edulcorar i simplificar la realitat, i l’espectacularitat guanya la partida al rigor i a l’autenticitat. Es a dir, la venda de records i menjar, els elefants engalanats o els espectacles exòtics acaben guanyant la partida.

Vida quotidiana

Kunming és una ciutat meridional, un lloc on la vida es pren amb més calma que en les grans metròpolis del país. Al capvespre, al centre, la gent passeja, seu i menja al carrer o juga a cartes. Als voltants del llac Verd, la gent s’ajunta desinhibida per ballar o fer música, tant ètnica com occidental. Un dels balls s’assembla a la sardana, ja que es dansa en rotllana. Aquesta activitat permet que els membres de les comunitats ètniques es retrobin, i que molt altres socialitzin i s’ho passin bé.

Ara bé, la ciutat està experimentant un enorme creixement (l’any 1980 tenia només 561 mil habitants, avui compta amb quasi 4 milions, i el districte supera els 7 milions), amb nous edificis d’habitatge altíssims, però malauradament amb pocs serveis i zones verdes al voltant. Com en moltes altres grans ciutats xineses els rètols publicitaris són constants, i els contrastos entre la màxima modernitat i luxe, i la precarietat i mal estat de moltes infraestructures és enorme. La majoria d’edificis d’habitatges de fa més de trenta anys mostren un aspecte exterior deixat, amb les finestres i balcons enreixats fins el darrer pis (sembla que degut a la inseguretat dels anys noranta). Els aularis de les facultats antigues no només estan força degradats sinó que no tenen lavabos; has d’anar en un edifici específic, probablement antigues latrines. Els banys de les residències universitàries o de molts restaurant fan força angunia. La neteja no és, sens dubte, el fort d’aquest país.

La carrera cap el benestar basada en el mercat i el creixement econòmic genera grans expectatives però també molts desequilibris estructurals. L'emigració dels joves del camp a la ciutat és galopant donada la precarietat econòmica dels agricultors i la prosperitat aparent de la vida urbana. Els rics es poden permetre cotxes cars, viatjar a l’estranger, intercanviar favors per fer negocis i pagar productes costosos. Però en un país on cal pagar per l’educació i la sanitat, i l’habitatge és cada cop més car, la lluita per guanyar diners esdevé la prioritat número u. L’estalvi de tota una família s’inverteix en la compra de l’habitatge per tal que els nois puguin obtenir el vistiplau de la família de la núvia per casar-se. La pressió sobre els fills és alta. La política del fill únic (ara ampliada a dos) pressiona a ambdues generacions. Per un cantó, els pares volen casar el fill per ser avis, però aquest sovint ha de marxar a la ciutat a treballa, o perdre molt temps cada dia des dels barris perifèrics més barats per anar a treballar, deixant els nets sota la custodia dels avis. Per altre cantó, el fill únic quasi no pot comptar amb els serveis socials quan li toca cuidar uns pares malalts o envellits. En els pobles existeix la solidaritat veïnal, però en la ciutat és més difícil.

De dia el sol pica fort, fet que fa pujar els núvols de tempesta propis de la temporada estiuenca de pluges. És època monzònica i si t'agafa un ruxat qudes ben moll. Molta gent, en particular les dones, van en paraigües per protegir-se tant del sol com de la pluja, i és comú veure gent amb un morrió per protegir-se de la contaminació o el sol. Al mateix temps, la bona climatologia –Kunming està situada a 1.900 metres sobre el mar però a l’alçada del tròpic de càncer (per això és coneguda com la ciutat de l’eterna primavera)– fa que hi hagi un gran nombre de ciclomotors i bicicletes, competint amb vianants i cotxes. En les grans avingudes tenen un carril lateral per ells que és un perill intentar creuar-lo. El codi de circulació se segueix de forma sui generis, ja que motos i bicicletes creuen semàfors en vermell o usen els passos de vianants quan els convé. No només no usen casc, sinó que en una motocicleta poden viatjar 2 adults i un nen, a més dels paquets. La majoria són elèctriques i no fan soroll, amb el que cal anar molt en compte. Els cotxes són els únics que respecten els semàfors i els límits de velocitat, i en relació a visites anteriors a Xina, molt més els passos de vianants. El servei d’autobús urbà és molt barat (25 cèntims d’Euro el trajecte), així com els taxis (malgrat que la benzina està a un Euro el litre) i estan construint 6 línies de metro a velocitat vertiginosa.

El comerç continua sent una part central de la vida de la ciutat, amb un pes rellevant de la comunitat islàmica. Tanmateix, els preus i el mercat està fortament dualitzat. Alguns productes costen el mateix que a Europa amb el que ja no es tan atractiu comprar com fa una dècada. Cal vigilar especialment en determinats bars o botigues de moda, ja que poden ser molt cars. Ara bé, el cost dels productes corrents, comprats en mercats públics, s’ajusta força al poder adquisitiu de la gent.

Un dels llocs que val la pena visitar són els mercats de productes frescos, per la vitalitat humana i la diversitat de productes en oferta; una veritable orgia de verdures i bolets exòtics, carns marinades, peixos i marisc viu ... Això si, cal estar preparat per algunes imatges i olors fortes, no contradictori amb la presència omnipresent dels mòbils i del món digital. Alguna carnisseria mostra en vídeo la vida dels seus porcs a les granges com a reclam de qualitat. Algunes venedores van vestides amb els vestits típics de la seva ètnia, fent el conjunt molt atractiu pel fotògrafs que busquin imatges d’impacte.  La diversitat i situació geogràfica de la regió no només impulsa un mercat de productes naturals molt variat sinó també d’artesanies molt boniques i acolorides.

L’experiència gastronòmica

Visito Kunming durant el mes de juliol, en plena estació de bolets a la regió de Yúnnán. Com en qualsevol punt de la Xina, oferir un bon banquet amb molt més menjar del que es pugui acabar és un senyal d’hospitalitat fonamental. Durant la setmana que estic a la ciutat tinc l’oportunitat de conèixer un gran repertori de la gastronomia local. Si els esmorzars són ja un compendi de menges diverses (fideus, ous, arròs, verdures i sopa, acompanyat de llet de soja) els banquets del migdia i el vespre excel·leixen per la quantitat, varietat i qualitat. Com en tota aquesta part del país, el menjar es força picant (molt all, bitxo i pebre), amb una gran barreja de plats que pots anar picant repetidament de la taula giratòria: verdures diverses (majoritàriament cuites), pollastre, vedella, mandonguilles, peix, llagostins, fideus d’arròs, soja en diverses textures, sopa, arròs blanc o amb verduretes, etc. 

Evidentment, el resultat és que impulsat per la curiositat acabes menjant molt més del necessari en tots tres àpats diaris. No s’entén que els xinesos estiguin en general força magres. En aquesta temporada la sopa de bolets i diverses plates amb bolets fregits amb força bitxo són un requisit molt apreciat. 
Els tres bolets bàsics són els rovellons, els rossinyols i els ceps. A la sopa hi posen també altres bolets que no sóc capaç d’identificar. I al mercat comptabilitzo una quinzena d’espècies diferents. El menjar s’acompanya de te verd, a vegades sucs de fruita i, si el festí és de molta categoria, de báijiǔ, un licor d’alta graduació. En un dels sopars, el parell d’ampolles que ens bevem, i amb el que brindem repetidament, resulta ser més car que la resta del sopar (uns 400€ l’ampolla). Si be el menjar quotidià a casa o al carrer és molt més simple (un bol de menges diverses acompanyades d’arròs i sovint també de sopa, o la venda ambulant de pinxos de carn o soja fregida) en el self-service del centre de les indústries culturals, la diversitat d'ingredients a barrejar en la safata metàl·lica supera de llarg els menús del dia del nostre país. L’únic aspecte negatiu de l’experiència gastronòmica és la brutor que es percep arreu, des dels terres i taules enganxifosos dels restaurants a uns lavabos i unes cuines que no passarien els estàndards de neteja occidentals.

Com en la major part de cultures, menjar és un acte social important, on s’intercanvien bromes i s’estrenyen relacions. En la meva experiència, no s’aprofita per parlar de negocis. En canvi, la cerimònia del te si que compleix un paper protocol·lari i de presentació d’intencions. Cal tenir en compte que som en la regió amb el millor te de la Xina. El de més qualitat prové d’arbres centenaris, alguns de més de cinc-cents anys. Les fulles es cullen i es preserven, ja que com el vi, quan més anys té més bo és. El primer cop que les fulles s’infusionen, es llença el te ja que serveix només per netejar-les. Es comença a servir i a beure, afegint aigua calenta sense canviar les fulles. Es considera que a partir de la quarta infusió el te agafa el color i el sabor correctes.

Digitalització i poder

El govern xinès ha imposat grans restriccions a bona part de les xarxes socials o serveis d’internet globals (facebook, twitter, google ...), substituint-los per rèpliques nacionals, algunes d’elles molt eficients. Aquesta estratègia de control i desconnexió te efectes particularment negatius per un àmbit particularment necessitat d’interconnexió amb la comunitat internacional com és l’acadèmic. En general es nota la diferència entre els investigadors que han viscut a l’estranger, van a congressos i estan al dia de què passa al món, d’aquells que viuen reclosos en el sistema endogàmic xinès. Pel visitant estranger, no poder accedir als servidors i xarxes socials habituals és francament incòmode. Quan intentes utilitzar les aplicacions xineses no només estan controlades o tenen reduïts els enllaços, sinó que moltes no estan en anglès. Has d’espavilar-te sense el buscador, el mapa o altres serveis de google, a més de tenir bloquejada l’adreça de gmail.

Ara bé, el nivell de digitalització de la societat és brutal. Una de les aplicacions amb més èxit és WeChat, una espècie de WhatsApp però més dinàmic. El primer que fa qualsevol que et coneix consisteix en demanar-te compartir el QR de la teva targeta de visita digital. Al mateix temps, la major part de petits pagaments es fan amb la targeta moneder del mòbil, factor que ha reduït l’ús d’altres mitjans, molt en particular les targetes de crèdit convencionals. Una altra xarxa social d’èxit consisteix en compartir vídeos breus o interpretacions de cançons en karaoke.

El partit comunista xinès compta amb 89 milions d’afiliats, una xifra espectacular, la major part cooptats pel sistema entre els joves amb dots de lideratge i capacitat professional.
Ser membre del partit és quasi l’única manera de progressar professionalment (el 2014, de les 22 milions de sol·licituds presentades per esdevenir membre del partit, només 2 milions foren acceptades). Però també implica certes contrapartides, com l’obligació de realitzar tasques de supervisió de veïns, col·legues o alumnes; tot té un cost. He parlat amb diversos estudiants i professors que en són membre i que en privat poder ser crítics amb molts aspectes del sistema. Han nascut i saben moure’s dins d’un sistema autoritari que tanmateix té els seus marges. Han après a preveure els perills, a protegir-se i a saber-se escapolir quan convé d’exigències excessives. En una societat amb uns valors tan contradictoris –el país més capitalista del món conduit per un partit comunista – el relativisme ideològic i els comportaments ambigus són molt freqüents.

En la vida quotidiana no es nota la repressió o el control polític. El país es condueix en base a consignes i a les decisions dels líders. Des de la cúspide del poder s’emeten els objectius i lemes que en cascada els diversos funcionaris han d’aplicar. Discursos, presentacions de projectes o fins i tot algunes intervencions acadèmiques els utilitzen per legitimar-se. En el món acadèmic o en el sector de la cultura et pots trobar amb dos grans tipus d’actitud. Per un cantó, aquells que segueixen acríticament les consignes dins l’ortodòxia del sistema, amb discursos buits i escàs pensament i acció crítica. Per altre cantó, aquells que, sense posar en perill la seva carrera o posició, mostren postures més innovadores o crítiques, actitud que fins a cert punt són ben vistes en determinades posicions o cercles.

Les jerarquies són importants. Els actes d’inauguració i clausura són avorridíssims, amb discursos llargs i molta retòrica reiterativa. Cadascú coneix i respecte el seu lloc. La relació dels estudiants amb els professors és de gran respecte. Quan t’apropes a un d’ells de forma propera queden enormement agraïts. En un país tan jeràrquic sorprèn l’escàs formalisme en la vestimenta. Només els professors més grans van en camisa formal, però fins i tot els càrrecs públics van sense americana i corbata. Quasi tothom vesteix a l’occidental, i les samarretes porten missatges en anglès (no en veig cap amb caràcters xinesos). Només les dones grans utilitzen vestits tradicionals. Entre els joves hi ha molts menys tatuatges, pantalons estripats, arracades o talls de cabells exagerats que a Europa. Potser hi ha menys tribus urbanes o simplement no es vol destacar exageradament.

Tinc l’oportunitat de visitar una antiga fàbrica metal·lúrgica i d’armament que ocupa unes 30 hectàrees. Un espai enorme de titularitat i gestió governamental que vol acabar sent un parc d’entreteniment i cultura. El coordina Lin Xioayan, un artista present també al famós districte 798 d'art de Beijing. D’aquí a tres anys tindrà accés directe al centre en metro, i està previst que hi hagi un hotel, diversos llocs per festes de casament, a més de galeries d’art, botigues i centres culturals. De moment, el lloguer d'espais és gratuït amb l’objectiu d’atreure públic i productores. Una enorme inversió pública (cal pagar 200 salaris al mes, a part de la inversió de rehabilitació d’estructures i edificis). Una magnitud de recursos públics inimaginable a Occident!

I tot això passa en una ciutat del Sud-Oest xinès el nom del qual desconeix la immensa part de la població mundial.

3 comentaris:

  1. Hola Lluís, llegeixo el teu excel.lent reportatge al tren, al costat d’una parella de turistes xinesos. Casualitats. Si vols podem publicar una guia turística de Kunming. Bon retorn.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que hi ha gent que ho pot fer millor que jo. Una setmana, encara que sigui amb interlocutors de primera línia, no donen per tant. Tampoc la meva ambició es servir de guia turístic. Estic escrivint les impressions dels viatges mes pels que no viatgen que per fer de guia als que hi aniran. Si arribo a tenir-ne de prou ciutats en faré un recull.

      Elimina
  2. Excel.lent relat i dona ganes d'aprofundir encara més.

    Una abraçada.

    Manel

    ResponElimina