Kiev


En només quatre mesos de diferència (desembre 2016 i abril 2017) he participat en jornades amb professionals culturals a Sant Petersburg i a Kiev. Aquest fet m’ha permès parlar amb persones amb visions crítiques i reflexionar sobre el dinamisme i situació política i econòmica de dos països enfrontats. La històrica porta de Rússia a Occident és una destinació turística molt coneguda gràcies a la seus palaus, teatres i al gran museu de l’Hermitage. En contraposició, la capital d’Ucraïna quasi no rep turisme i és una desconeguda per a l’europeu mitjà.  Les úniques notícies que publiquen els mitjans són sobre la guerra amb Rússia i els seus aliats a l’Est i a Crimea, la tensió política durant les revolucions taronja i per la dignitat (també coneguda com EuroMaidan), o ara amb Eurovisió. No és estrany que fins i tot jo arribés amb escassa informació sobre el que m’anava a trobar.

Sóc a la capital d’un país amb un conflicte armat obert, però la guerra quasi no es nota. Esporàdicament, un grup de soldats creua el carrer, però això és tot. La vida continua i la gent passa sense mirar els anuncis que al metro busquen reclutes per un exèrcit fonamentalment professional. Els salaris varien notablement entre els soldats que estan a primera línia o els que asseguren la intendència a la rereguarda. A l’aeroport, una interessant exposició de fotografies sobre la vida de la milícia al front, d’un hiperrealisme adulador però que deixa entreveure una certa mirada mordaç sobre aquest món, no atreu la mirada de ningú. Quasi em fa vergonya observar-la atentament. Els professionals i les persones privilegiades que poden agafar avions no volen veure aquesta realitat. No obstant, la gran majoria de famílies sense recursos tenen algú guanyant-se la vida, bé participant a la guerra, bé com a treballador temporal a Occident. Però d’això se’n parla poc. Els fills viuen amb els avis en un món rural o en petites ciutats sense futur i semblen no entendre el sacrifici que uns pares absents fan per assegurar-los una vida millor. Aquest és un país fortament dualitzat, geogràficament  i socioeconòmicament.

Quan li explico a un taxista que Kiev, en comparació a Sant Petersburg, es veu força més dinàmica, amb molts edificis nous, múltiples grues i bons cotxes pel carrer, dubta si creure’m. Pessimista congènit sobre la realitat local i malfiat davant la tergiversació propagandista del govern i els mitjans s’alegra que marxi amb una mirada positiva de la ciutat. La informació que li arriba del país veí, a través d’alguns canals de la televisió russa –els oficials estan prohibits– o de veïns amb familiars a Crimea o a Moscou no coincideix amb el que li explico. Li costa acceptar que Rússia, l’imperi pel qual Ucraïna és un peó en el tauler geoestratègic global, sigui un gegant en peus de fang (tancament, desigualtat, regressió demogràfica, dependència del mercat de matèries primeres ...). La majoria de cançons tradicionals ucraïneses tenen totalitat menor, com les catalanes. Transmeten una nostàlgia i una tristesa existencial pròpia de països sotmesos, que malgrat la seva identitat híbrida resisteixen a l’embat extern. Cal no oblidar que la població d’aquesta ciutat és bilingüe, sent paradoxalment el rus l’idioma dominant en la majoria de llars.
Kiev està dividida pel Dnièper, el gran riu que provinent de Bielorússia creua tot el país fins a desembocar a la mar Negra. Durant segles dividí Rússia del regne de Lituània i Polònia. A l’Oest, encimbellada en diversos turons, hi ha la ciutat històrica amb les seves catedrals de cúpules daurades i teulats verds, els edificis governamentals, alguns palaus aristocràtics i l’eixample burgès. A l’Est, al límit d’una interminable planúria, els barris dormitori d’alts edificis. Els d’època soviètica són impersonals; els més recents, molts d’ells encara a mig construir gràcies al blanqueig de capitals procedents de la corrupció, d’un gust pretensiós. La ciutat ha rebut un enorme flux de persones procedents de les zones en conflicte i de l’imparable èxode rural. L’economia nacional es concentra en quatre o cinc grans ciutats, mentre que l’atur i la depressió dominen bona part de la resta del país. El metre quadrat d’un apartament nou a la riba esquerra està en uns 1.000 dòlars; al centre pot arribar als 5.000.  Malgrat la proximitat a la UE, la moneda de referència és el dòlar, probablement un signe de la importància i la inversió dels Estats Units en el patí de darrera de Rússia.

Aquest és un país sense ideologies aparent. Els grans partits polítics tenen el nom dels seus líders o d’eslògan patriòtic. Són grups de poder que usen retòriques més o menys nacionalistes o populistes. La majoria de la gent està decebuda davant la impunitat de la corrupció i les clienteles, però no hi ha protestes massives. En bona part de la població, la por a la manipulació per part de l’enemic exterior ho justifica tot; a l’altre cantó, pels més russòfils i nostàlgics de l’època soviètica, l’ambient és ambivalent: hi ha por a la dependència però alhora seducció envers el lideratge fort de Putin. La defensa dels interessos dels més desvalguts queda en mans d’accions esporàdiques d’activistes pro drets humans. Els sindicats, molt dèbils, pràcticament no compten.

¿Què en queda de la revolució de la dignitat en aquesta societat on la corrupció és estructural (tant val per alleugerir una llista d’espera mèdica, aconseguir un bon veredicte judicial o assolir un millor tracte administratiu) i en mans d’un capitalisme oligàrquic? Alguns activistes intenten preservar-ne la memòria, com el museu on dono la conferència, però sembla que la major part de la població accepta resignada el fat del país. Els nous rics, molts d’ells antics gestors d’empreses soviètiques afavorits pel procés de privatització i relacions privilegiades amb el poder, viuen i es mostren arrogantment. Davant dels restaurants cotxes luxosos amb xofers al volant ocupen descaradament les voreres. En aquests aspectes Ucraïna s’assembla malauradament molt a la resta de veïns regionals!
La ciutat es prepara per festejar Eurovisió, espectacle ideal per evadir-se i per promoure el país a l’exterior. La principal avinguda del centre estarà tallada durant un mes i la gent oblidarà les penes. Probablement uns quants oligarques i alts funcionaris s’ompliran la butxaca. Moltes de les intervencions monumentals presenten des d’un punt de vista estètic un cert orientalisme kitch: des de l’escut del govern, el monument a la gran mortaldat per la fam provocada per Stalin als anys trenta o la columna commemorativa de la plaça Maidan, als edificis de nova construcció o el propi festival d’Eurovisió. Aquesta orientació estètica, no tant allunyada del realisme arquitectònic soviètic, tan pompós i barroc, contrasta amb la imatge dels joves que et creues pel carrer o per algunes intervencions d’artistes contemporanis. Joves amb pantalons estripats, cueta o cabells rapats al lateral o que deixen entreveure tatuatges variats que no difereixen dels seus col·legues occidentals. En canvi, a la universitat els alumnes i sobretot el professorat vesteixen de manera sorprenentment clàssica. Potser va en consonància amb la monumentalitat dels edificis, els passadissos encatifats, els retrats i bustos de científics i la prosopopeia dels actes acadèmics. La gran majoria de professors vesteixen americana i corbata, i les senyores faldilles, mitges i sabates de tacó. Sembla que acabo de retrocedir unes dècades!

Les assistents al seminari que dono al Museu de la Revolució de la dignitat (resultat de la donació de la col·lecció etnològica d’una activista prominent) són, com és habitual en l’àmbit de la cultura, majoritàriament dones. Entenen a mitges, però no gosen parlar en anglès. Un professorat d’idiomes estrangers deficient, una història reclosa en l’àmbit d’influència russa i les dificultats per viatjar no han esperonat el coneixement d’idiomes ni la internacionalització de la major part d’operadors culturals (i això, malgrat la notable existència de fons de cooperació internacional a disposició). Coneixedor del fenomen, he fet traduir la meva presentació de power point a l’ucraïnès (fet que em distingeix de la gran majoria de conferenciants estrangers) i comptem amb una noia que fa traducció consecutiva. No és una gran professional i desconeix la temàtica tractada, però en acomiadar-se em diu que li ha interessat molt l’exposició. Quan davant una pregunta sobre com tractar els espais patrimonials de significació política recent o controvertida, els explico el cas del Born; la traductora no entén res. Per ella, com per a tanta altra gent sense coneixement d’altres contextos històrics internacionals, la complexa integració de Catalunya a Espanya és incomprensible. Barcelona és, tan sols, un meravellós destí turístic. Tanmateix, el repte de gestionar el patrimoni simbòlic en sistemes culturals heterogenis té una gran rellevància. El respecte a les mirades diferents no ha d’impedir explicar els patrimonis per alguns plens de significat, per a altres incomodes, tot afavorint un diàleg construït sobre el coneixement i no sobre la reiteració d’estereotips falsos o interessats. La post veritat, o la manca de contextualització seriosa, s’ha utilitzat des de temps immemorials per instrumentalitzar el patrimoni i la història al servei dels vencedors.

Aquest cop he pogut fer quelcom que considero imprescindible: visitar abans de la sessió projectes i equipaments culturals de la ciutat i mantenir converses amb professionals del sector. D’aquesta manera puc apropar-me als participants amb exemples locals, il·lustratius dels conceptes abstractes de la presentació. Altrament, sense un mínim referent local no queda més remei que utilitzar casos famosos –fet que reforça l’star system internacional dominant–, o fer proselitisme de la meva realitat d’origen, cosa que tampoc m’agrada. En canvi, quan utilitzes exemples locals, no només mostres un respecte envers els assistents i la realitat que visites, sinó que les reflexions penetren més fàcilment. Existeix, tanmateix, el perill que una errada interpretativa o simplement un coneixement superficial de la realitat et porti a conclusions errònies o a ferir susceptibilitats. Per això és important emfatitzar el propi desconeixement i la subjectivitat de la mirada, en particular quan vols transmetre un cert compromís ètic en qüestions compromeses.

En el cas de Kiev he tingut la sort de passar un bon grapat de les hores prèvies amb l’Ihor Savchak, un activista cultural de primer ordre, col·laborador de la Fundació Europea de la cultura per enfortir la societat civil a escala regional.  Ja de ben jovenet sortí al carrer en les protestes del final de la Unió Soviètica i ara fa tres anys, amb quatre fills a sobre, participà en la Revolució de la dignitat. Amb ell no només hem parlat llargament de la situació del país, dels seus problemes i esperances, sinó també hem recorregut els espais de la massacre durant la revolta EuroMaidan de l’hivern de 2013-14, a més de visitar la magnífica Catedral de Santa Sofia o el Centre d’exposicions de l’Arsenal, entre altres espais.  Aquest darrer és un bon exemple de programació. Les dues exposicions actuals són molt interessants, una dedicada a presentar l’art naïf produït al país fora dels circuits oficials al llarg del convuls segle XX, en diàleg amb propostes d’artistes contemporanis; la segona amb una proposta educativa participativa sobre diferents processos evolutius. La visita conclou amb un magnífic pastís de pastanaga al cafè del centre. Aquesta experiència contrasta amb la resta d’equipaments visitats gestionats pel Ministeri de Cultura, amb museografies antiquades, sobreabundància de personal no incentivat i mal pagat i gran desaprofitament dels recursos. A la Catedral o al Museu Nacional d’Història d’Ucraïna les botigues fan pena. En aquest darrer la noia a càrrec se sorprèn de les preguntes sobre el model de gestió que li plantejo fins que l’hi explico el meu interès professional en la matèria.

No es pot acabar el reportatge de la visita a Kiev sense comentar la qualitat gastronòmica dels seus restaurants i l’excel·lència de l’oferta de pastissos dolços i salats presents en moltes cafeteries. Embolcallats d’una pasta fina, estan abundosament farcits de melmelades de fruites o de suculentes barreges de carn i verdures: ànec, pera i espinacs, samfaina o pollastre amb xampinyons. Al restaurant típic ucraïnès on hem sopat, ens han servit amanida de bolets marinats, verdures macerades, pilota de carn picada de porc farcida de mantega i herbes, i per postres uns raviolis farcits de melmelada de cireres i mores, acompanyat de bon vi local. Al migdia, baixant del museu d’història, en una caseta escalfada per una estufa-forn de ceràmica que desprenia una fantàstica olor de fusta, el menú del dia ha costat poc més de 2€ per cap. Constava d’una sopa de verdures, una amanida de remolatxa amb crema agra i una pilota de carn picada amb puré de patates acompanyats d’una beguda tèbia feta de la maceració de diverses fruites assecades. Nutritiu i deliciós!
Al carrer diverses parades venen tot tipus de records a molt baix preu, des de tèxtils i peces de fusta tradicionals als productes clàssics de la nostàlgia soviètica: gorres, màscares antigàs, barrets folrats i medalles. Com deia un enviat de Moscou a Geòrgia, aquest poble indomable és compra amb medalles. A manca de Déu, la ideologia comunista es reforçava amb una barreja de repressió, retòrica grandiloqüent i moltes medalles.


Dic adéu a aquesta ciutat particularment neta, amb molts arbres i parcs, en que en aquest mes d’abril tan inconstant (fa dos dies que nevava) els cirerers i les pereres mostren tota l’alegria plens de flors i amb les fulles d’un verd ben tendre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada