Impressions de Singapur

Marina Bay Sands: la imatge ensucrada que ven Singapur

La primera impressió que obtinc d’aquesta singular ciutat-estat és la sorprenent visió aèria de moltes desenes, potser alguns centenars, de vaixells fondejats vora la costa. Tots ells paral·lelament orientats seguint el vent i el corrent, amb els seus colors i formes flotant sobre un mar verd-terrós. ¿Quantes històries podrien explicar-nos de tempestes tropicals, rovell i salnitre, en el seu vagarejar transportant espècies, contenidors, vehicles, grans, persones o carburant?

Des de la riba, de nit, les ombres i els llums dels vaixells tentinegen en la distància, formant una barrera que empresona la mirada cap a mar obert. Asseguts vora la platja al East Coast Lagoon sentim les mil olors que emanen de la varietat de xiringuitos de menjar: peix fregit, marisc, curris picants, tempura, gingebre, arròs, porc agredolç, pinxos a la barbacoa, salses i crema de soja ... Aquesta és, segurament, l’experiència més autèntica d’aquesta ciutat multiètnica, a voltes tan artificiosament modelada, però que fins a l’aeroport hi ha una zona de parades amb una gran varietat de menjar popular.

Més enllà de la seva gran diversitat ètnica, religiosa i cultural, Singapur és un experiment polític homogeneïtzador i ensucrat, que com altres règims autoritaris postmoderns usa el consumisme per a seduir a la població. Un obsessiu esperit ordenador, civilitzador en el sentit més trist del terme, contamina els comportaments socials. Bona part de la població se sent orgullosa de la identitat singapuresa, una identitat que pretén superar les profundes arrels xineses, malàisies, indonèsies, hindús o filipines d’una ciutat que quan arribaren els anglesos no era més que un petit poble de pescadors malaisis. Avui, la comunitat xinesa és la predominant, però l'aparent clima de convivència i calma social se sostè en el manteniment de l’ordre simbòlic, herència colonial victoriana, lubricat pel diner. Només de tant en tant, una explosió racial de ràbia, fruit de la discriminació i la desigualtat, fa saltar pels aires l’aparent cohesió social. Cal dir, tanmateix, que el règim ha aconseguit oferir uns nivells de benestar i seguretat poc comuns al Sud-Est asiàtic, fet que atreu grans fluxos immigratoris i el converteix en un paradís de les finances i el consum benestant internacional.

L’esperit ordenador se serveix de la cultura i l’urbanisme, pero arriba a domesticar l’exuberant natura tropical. El centre històric ha estat totalment transformat. La desembocadura del riu Singapur, antigament farcida de tongkangs (barcasses tradicionals), ha estat integralment regenerada perdent el seu antic encant popular. La vivesa tradicional ha estat substituïda per un urbanisme estandarditzat, farcit de centres comercials i rambles edulcorades. Al costat dels antics edificis governamentals i vells hotels colonials, avui museus o establiments de luxe, emergeix un barri de negocis coronat de gratacels. Un enorme edifici singular, el Marina Bay Hotel, presideix la badia envoltat de diversos parcs on la natura encapsulada s’ofereix als turistes de pas. Aquests, barreja d’homes de negocis, jubilats d’alt standing o representants de la rica burgesia oriental, gaudeixen d’uns jardins i d’uns espectacles de llums i sons sense ànima, com si estiguessin en un Disney park qualsevol. Singapur segueix l’onada dels emirats àrabs en la cursa per atreure diners i turisme en base a una oferta espectacular, però en el fons anodina de tan comercial i main-stream com intenta ser: grans teatres amb una oferta internacional eclèctica, casinos, passeigs enjardinats, centres comercials amb productes de marca ...

Tot es capgira, tanmateix, quan un diumenge al capvespre entres a Little India. Aquest és un barri que a plena llum del dia contrasta per la seva autenticitat i vivesa. Les velles cases colonials, amb detalls d’art deco, estan ocupades per comerços regentats per hindús: olors, colors i espècies, al costat de botigues d’electrònica o de moda oriental. Aquest brogit habitual, en mig d’esglésies cristianes, temples budistes o hinduistes i mesquites, explota els festius al vespre. Milers d’homes envaeixen el carrer per comentar la jornada, sense deixar quasi espai per caminar. De cop, et sents terriblement foraster, envaint un espai que és d’ells, d’aquesta immensa massa d’homes de pell bruna, que discuteixen o prenen alguna cosa de preu dret o ajupits en els carrers en penombra.

Sembla mentida que estiguis a poca distància dels grans centres comercials, dels rètols que comminen a parlar un anglès gramaticalment correcte, dels antics barracons de l’exercit convertits en galeries d’art caríssimes, o de la magnífica biblioteca nacional atapeïda de lectors i de llibres en una gran diversitat d’idiomes. Al LaSalle College of Arts, una escola artística d’alt nivell en un edifici d’estètica d’avantguarda donat pel govern singapurès, noies (pocs nois, com en la majoria d’escoles d’art d’arreu del món) assagen les seves obres. Alguns dels seus màxims responsables docents són expatriats occidentals que, al costat de professorat local ben connectat, lideren un magnífic projecte d'educació artística i de gestió cultural amb voluntat d'obertura i d'influir a nivell local i regional. No és un cas únic a la regió, ja que es repeteix a Hong Kong o a Taiwan, però venint dels cada cop més pobres centres de formació del Sud d'Europa dóna enveja la seva riquesa i energia. 

Singapur és un encreuament de camins en aquest Sud-Est asiàtic de contrastos enormes (socials, econòmics, ètnics, religiosos, etc.). El dinamisme i l’orientació al negoci de les elits orientals és molt gran, probablement ancestral, però no dubten en occidentalitzar la façana per conquerir-se a si mateixos i al món sencer. En aquest context, Europa encara encarna una certa aura de legitimitat –sent l’art i el patrimoni un dels seus espectres clau–, però aquesta influència es dilueix com el dolç aroma de tabac si un no manté la pipa encesa. Oblidem l'anacrònic eurocentrisme, ja que la nostra influència no tornarà encara que l'empelt postcolonial persisteixi. Només amb grans dosis d'intel·ligència, respecte i ganes d’aprendre és possible pujar a l'atrafegat tren empès per la imparable locomotora asiàtica.