Beneficis fiscals a la cultura a Espanya: IVA, IRPF i IS

Pressupost de despesa i beneficis fiscals de l'administració central espanyola (milers € deflactats, base 2008)

La majoria d'operadors culturals segueixen atentament l'evolució de les partides de despesa dels pressupostos de cultura de les diverses administracions públiques, però ignoren el complex món dels beneficis fiscals. Els principals impostos –IRPF, IVA, impost de societats (IS) i impost de la renda de no residents (IRNR) – atorguen diverses exempcions, deduccions o desgravacions fiscals amb l’objectiu d’afavorir aquelles activitats, béns o serveis considerats beneficiosos pel conjunt de la societat.

El volum i estructura dels pressupostos de despesa i d’ingressos –en aquest segon cas, nivell impositiu i beneficis fiscals – depèn del model d'estat de benestar de cada país. En termes generals, quan més baix és el nivell impositiu, més desigual acostuma a ser una societat ja que els ciutadans més rics poden permetre’s serveis privats (culturals, educatius, sanitaris o de seguretat, tal com passa als Estats Units o en molts països en vies de desenvolupament), mentre que els més pobres no. Una altra qüestió és qui paga els impostos (principalment aquells consums, patrimonis o rendes més fàcils de controlar, com és el cas dels ingressos dels assalariats o les vendes de mitjanes i grans empreses) i qui es beneficia de la despesa pública o dels beneficis fiscals (fruit de les prioritats polítiques que cada govern estableix en la llei de pressupostos). Finalment, el pes relatiu de cada figura tributària té efectes socials clars. Així, els impostos directes (renda, societats o patrimoni) tenen un efecte més redistributiu; en canvi, l'impost sobre el valor afegit té un efecte antiredistributiu en gravar per igual un mateix consum amb independència de la renda de cada consumidor.

En aquest sentit, el sector cultural és ambivalent. D'una banda pot ser etiquetat de no redistributiu ja que els serveis que més suport públic reben són consumits preferentment per les classes mitjanes o altes, gràcies a disposar d’un major capital cultural. D'altra banda, preus més assequibles permeten a grups socials amb nivells més baixos d'ingressos accedir a una oferta fora del seu abast sense ajudes públiques. De tota manera, més enllà d’aquest principi, tenint en compte l’asimètric tractament fiscal de les diverses pràctiques culturals (tipus d'IVA que oscil·len entre el 4% i 21%) seria necessari realitzar una anàlisi més acurada dels efectes socials de la fiscalitat.

 Fins l'any 2012, l'administració central espanyola havia proporcionat més recursos a la cultura mitjançant beneficis fiscals que a través de la despesa pública directa (que depèn, principalment, de la generositat dels governs locals i en menor mesura de les comunitats autònomes). No obstant això, així com es coneix amb detall la liquidació per partides de la despesa pública, el valor i distribució dels beneficis fiscals només són coneguts per uns  pocs experts (amb la limitació addicional que la Hisenda pública espanyola només dóna a conèixer la seva previsió en l'elaboració dels pressupostos però no publica el valor liquidat que finalment ha deixat de recaptar). Per aquest motiu, les dades corresponents a anys amb canvis normatius a mig exercici (cas del 2012) cal avaluar-les amb extrema precaució.

 El benefici fiscal més conegut per la seva recent desaparició (setembre 2012) és el tipus reduït d'IVA pels espectacles i els serveis artístics, ja que l'augment del 8% al 21% ha suposat un enorme cost addicional per a l'usuari (o per l’exhibidor en aquells casos en que no s’ha repercutit en el preu final). En aquesta data no només s’incrementen el tipus reduït i normal del 8% al 10% i del 18% al 21% respectivament, sinó que es decideix que algunes activitats (les que el govern no vol continuar donant suport) canvien de grup, desapareixent el principal benefici fiscal que tenia la cultura (cal tenir en compte que els beneficis associats a l’IVA previstes en el pressupost de 2012, abans de decidir la seva desaparició, representaven el 74% del total dels avantatges fiscals a la cultura).

Com a conseqüència, principalment, del citat augment de l'IVA, les activitats culturals passen de representar el 3.38% del conjunt de beneficis fiscals atorgats pel Tresor espanyol el 2011 a només l’1,55% l’any 2013.¹ Mentre que el 2009 els beneficis fiscals ascendien a 1.817 milions d’Euros, en el pressupost del 2014 es calcula que serà només un terç d'aquesta quantitat, 647 milions (reducció considerable que, òbviament, no es poden explicar només com a conseqüència de la crisi econòmica). No obstant la comprensible necessitat de disminuir el dèficit pressupostari, la reducció en l'àmbit cultural és molt superior a la mitjana. Si a aquest fet s’hi suma la menor despesa pública en cultura (de l'ordre de 50%, vegeu l’article sobre el tema) queden clares les prioritats del govern central en aquest àmbit. Altres sectors, com el turisme o l’automoció (per no citar l'ajut extraordinari a la banca) mantenen un tractament de favor, mentre que el pretès augment dels ingressos fiscals obtinguts amb l'augment de tipus és queda en no res degut a la incapacitat de les famílies per augmentar el seu pressupost en activitats culturals.

A Espanya, la major part dels beneficis fiscals es concentren en el diferencial del tipus de l’IVA (entre un 70% i un 80% del total, segons l’any): les biblioteques, museus, arxius i la venda d’obres d’art per part dels artistes al tipus reduït del 10%, i els llibres i revistes en paper al tipus superreduït del 4%.  En canvi, els beneficis fiscals atorgats en l’IRPF són irrisoris (veure taula adjunta) i un pel més alts en l’impost de societats. La irrellevància en els impostos directes i la invisibilitat en el cas dels impostos indirectes (fins a la pujada de l’IVA als espectacles només els experts n’eren coneixedors) explica el seu escàs valor polític-electoral. Altrament, en els països on la desgravació fiscal per activitats filantròpiques gaudeix d'una protecció contínua i gran (no només als Estats Units o al Regne Unit, sinó també en països de tradició cultural i administrativa més propera com França) hi ha una major consciència tant del benefici com de l'esforç col·lectiu que impliquen (són ingressos que l'estat deixa de recaptar per a altres finalitats també necessàries). 

Estimació dels beneficis fiscals a la cultura en els Pressupostos generals de l'Estat (milions d’€ corrents i % sobre els BF totals de cada impostda

Una hisenda pública avariciosa (incapaç d'entendre els efectes econòmics i socials multiplicadors i el propi retorn fiscal d'un mecenatge fort) i l'escassa consciència i tradició filantròpica de la població (per falta d'incentius i educació pública) expliquen que el conjunt de beneficis fiscals per donació a fins socials, educatius, científics, de cooperació al desenvolupament o a la cultura s'elevi només a 85 milions d'Euros. O el que és el mateix, només representen el 0,07% dels beneficis fiscals previstos per IRPF el 2014. Cal tenir en compte que el 2008 (últim exercici amb informació de detall) només l’11% de les donacions anaven destinades a entitats declarades d'interès públic i el 3% a activitats considerades prioritàries (i per tant mereixedores d'una desgravació major al 10% general, del 25% i el 30% respectivament).² Tot això explica que el conjunt de beneficis fiscals de l'IRPF a la cultura, sumant a les donacions la deducció per béns del patrimoni històric espanyol i les exempcions per premis literaris i artístics, ascendeix en el pressupost de 2014 a la irrisòria quantitat de 11,6 milions d'Euros.

Aquest valor no inclou la major part del micromecenatge participatiu a través d'internet (més conegut com crowdfunding). Malgrat el seu gran creixement i que ajuda a finançar un gran nombre de petits projectes culturals, no només no disposa d'un tractament fiscal específic sinó que en la gran majoria de casos no computa com a donació (bé per incorporar premis, bé perquè els destinataris –majoritàriament promotors culturals autònom –no són entitats considerades d'utilitat pública i per tant susceptibles de generar desgravació fiscal). En els esbossos coneguts de l'esborrany de la nova llei de mecenatge (en sintonia amb la proposta 122/000264 del Grup Parlamentari Popular presentada al Congrés dels diputats en l'anterior legislatura) es contempla la possibilitat d'una deducció del 100% en els primers 150€ donats i del 70% per a la resta. Veurem si a l'hora de la veritat, quan el govern aprovi el projecte de llei, Hisenda autoritza beneficis fiscals de tal magnitud. Seria una magnífica contribució per al foment d'una nova cultura filantròpica a Espanya!

L'altre tribut amb deduccions i exempcions significatives amb efectes en l'àmbit cultural és l'impost de societats. Les deduccions a la cultura representen el 3,4% de les existents en la previsió d'ingressos d'aquest impost per al 2014, proporció molt inferior al 10,4% previst per a l'any 2011. Cal diferenciar les ajudes fiscals específiques a la producció i acció cultural de la desgravació més general a donacions i al patrocini empresarial a activitats d'interès general (esportives , socials , educatives , sanitàries o cultuals). En el primer cas, el pressupost de 2014 ha previst atorgar 5,89 milions a 31 empreses de producció cinematogràfica (deducció del 18% per a les inversions cinematogràfiques i 5% per al coproductor financer), 590 mil Euros a l'edició de llibres i 20 mil a despeses i inversions per a la protecció del patrimoni històric. Es tracta de quantitats irrisòries, que encara que beneficiïn a un nombre molt reduït d'empreses, han patit una ràpida reducció com a conseqüència de la progressiva desaparició dels supòsits de desgravació. Per exemple, el 2014 desapareix la bonificació per activitats exportadores de producció cinematogràfica, audiovisual i editorial. Comparat amb el pressupost de l'any 2011, els beneficis previstos per a inversió cinematogràfica ascendien a 31 milions.

D'altra banda, dels 156 milions d'euros previstos com desgravació al patrocini empresarial , només 11,4 milions corresponen incentius fiscals al mecenatge, una quantitat insignificant ja que la majoria d'empreses prefereixen descomptar l'aportació com a despesa deduïble a la base de l'impost en lloc del benefici del 35% en la quota (i amb un límit del 10% de la resta de la base imposable) que atorga la Llei 49/2002 d'incentius fiscals al mecenatge.

Altres 67 dels 156 milions corresponen a donacions genèriques i 77 milions més per compensar el suport a aquells pocs grans esdeveniments o commemoracions que cada any fixa el Consell de Ministres. Aquests esdeveniments esportius o commemoratius declarats d'excepcional interès públic gaudeixen de la més alta desgravació fiscal: una deducció del 15% sobre el total de despeses de publicitat i propaganda (el 100% si el suport publicitari divulga específicament l'esdeveniment i el 25 % en el resta de despeses en publicitat de l'empresa), amb un límit màxim del 90% de la donació. El gran diferencial de tractament fiscal (el patrocini a la resta d'activitats d'interès general només gaudeixen d'un 35% de desgravació del valor de la donació) concentra el suport de les empreses amb gran capacitat de despesa publicitària en allò que fixa el govern . A tall d'exemple, els nou grans esdeveniments que desgraven a partir del primer de gener de 2014 són : "Donostia / Sant Sebastián, Capital Europea de la Cultura 2016", "Expo Milà 2015", "Campionat del Món d'Escalada 2014, Gijón", "Campionat del Món de Patinatge Artístic Reus 2014", "Madrid Horse Week", "III Centenari de la Reial Acadèmia Espanyola", "120 anys de la Primera Exposició de Picasso a La Corunya", "IV Centenari de la segona part del Quixot" i "World Challenge LFP / 85 Aniversari de la Lliga". Al costat d'esdeveniments realment rellevants, l'arbitrarietat de criteri de la resta és evident (especialment si es compara amb el tracte de favor fiscal diferencial amb la multitud d'altres esdeveniments meritoris possibles).

En resum, els beneficis fiscals atorgats pel govern espanyol al consum ia la inversió cultural, així com als donatius per a entitats i activitats sense ànim de lucre no només han estat tradicionalment garrepes en comparació amb altres països occidentals sinó que han decrescut fortament en els últims anys. Això ha estat així per efecte de la crisi econòmica (baixada dels ingressos, el consum, la inversió) i la seva translació en menors ingressos fiscals i pagament del deute, però de forma especial com a conseqüència d'una política governamental discriminatòria respecte a la cultura. A diferència de la despesa cultural públic, qui decideix la quantitat i la destinació dels recursos són la ciutadania i les empreses donants o consumidors. Els incentius fiscals no només fomenten una societat més culta i filantròpica, que complementen el necessari suport públic directe a la cultura, sinó que en incrementar el volum d'activitat econòmica acaben generant un important retorn fiscal: compra-vendes que generen majors ingressos per IVA, salaris que meriten en augments de la recaptació per IRPF o beneficis empresarials que alimenten l'impost de societats. Amb l'excepció de les hisendes basques i navarresa que disposen d'un major grau d'independència fiscal, la resta d'administracions públiques espanyoles té un escassíssim marge de llibertat per afavorir fiscalment l'activitat cultural. Esperem que la promesa nova llei de mecenatge obri les portes a un canvi real de mentalitat.

______________________

¹ Beneficis fiscals computables a l'administració central, després de deduir les parts atribuïbles a les comunitats autònomes i entitats locals per a transferències parcials d'IRPF i IVA. Veure memòria de beneficis fiscals. Pressupostos de l'estat General, anys 2009 a 2014.

² Segons un estudi citat en Asociación española de fundaciones: Propuestas para la reforma de la Ley 49/2002, de 23 de diciembre, de régimen fiscal de las entidades sin fines lucrativos y de los incentivos fiscales al mecenazgo. Julio de 2013.