 |
L’escassetat de recursos
financers pot fer disminuir les possibilitats d’endegar projectes i de generar
incentius materials a la creació, però no necessàriament resta força a altres
components que motiven i impulsen la creativitat. L’ambivalent situació
socioeconòmica i política que viu el país —de la qual els professionals de la
cultura formen part— explica la riquesa i la diversitat de les propostes
creatives actuals a mig camí entre la indignació social, la necessitat de
supervivència i una creixent responsabilitat social. Hi ha espais —avui
malauradament buits— que poden ser una oportunitat per a una generació de gent
amb capacitat de gestió, talent i ganes.
Els gestors dels equipaments,
dels esdeveniments, de les empreses o de les companyies tenen un paper
important com a impulsors de la creativitat latent que la ciutat congrega, ja
que acullen, promouen, incentiven o encarreguen bona part dels projectes
existents. L’escassetat de recursos afila la imaginació, i l’existència
d’estructures i de professionals interconnectats entre si, o d’empreses
assentades obertes al risc, hi ajuda. L’experiència, contactes i coneixements
adquirits durant els anys d’abundància són posats ara al servei de projectes
més modestos des d’un punt de vista econòmic, però molt interessants des de la
vessant creativa. Plataformes, directors o autors consagrats impulsen espais
alternatius d’on surten productes d’èxit que després recorren escenaris més
grans. Seria el cas, per exemple, de la comèdia Smiley, de Guillem Clua, una idea que neix en el Torneig de
Dramatúrgia del festival Temporada Alta, que acull Jordi Casanovas a la Sala
FlyHard, que es presenta a l’Espai Lliure i que completa el seu recorregut
d’èxit al Club Capitol de la Rambla barcelonina. El protagonisme es troba en
els professionals i en les empreses que arrisquen des d’un profund coneixement
del públic i de les possibilitats dels professionals amb qui aposten.
Aquest paper també l’han
representat institucions públiques com el CCCB, el Mercat de les Flors, el
MACBA i un llarg etcètera. La retallada dels pressupostos dels grans
equipaments no ha permès invertir en noves produccions o exposicions temporals,
fet que redueix la capacitat multiplicadora sobre el teixit cultural. Cal
confiar (espero que no de forma ingènua) que la crisi —si no s’allarga gaire—
només serà un parèntesi, en alguns casos fins i tot una oportunitat, per
potenciar la imaginació i la creativitat. En tot cas, sense la capacitat
d’innovar i fer factible projectes per part dels gestors culturals de la
ciutat, poc d’això seria possible.
Un altre àmbit que expressa el
fort dinamisme creatiu i innovador dels professionals culturals de la ciutat és
el dels festivals, una oferta que complementa i sovint estimula la programació
dels espais de programació estable. Barcelona acull anualment quasi un centenar
d’aquests esdeveniments, expressió d’una gran diversitat de formats, gèneres i
estils. Un terç dels festivals són musicals, de tota dimensió i de tot
caràcter, ja que al costat d’esdeveniments amb una programació estel·lar,
capaços d’atreure públic internacional, com el Primavera Sound, el Sónar, el
Festival del Mil·lenni o el Festival Internacional de Jazz de Barcelona,
abunden propostes molt més humils, dirigides a públics molt especialitzats o
d’àmbit territorial molt específic. La possibilitat d’atreure finançament
alternatiu i públics amplis permet al món dels festivals de música concentrar dues
terceres parts del pressupost global de tots els festivals que es realitzen a
la ciutat.
Per la seva banda, l’àmbit
escènic, amb quasi una vintena de festivals, compta amb el Grec com a
plataforma multidisciplinària estrella. Ara bé, amb relació els especialitzats
en música, els festivals escènics disposen de pressupostos mitjans força
reduïts, que no els permeten competir amb la programació del teatre estable. No
obstant això, ofereixen al públic i a les companyies la possibilitat de
compartir espectacles únics en gèneres o formats més minoritaris: dansa, circ,
màgia o mim, entre d’altres. En l’òrbita audiovisual, no hi ha cap gran
festival que destaqui per sobre dels altres,[1]
però les mostres programades durant l’any cobreixen tot tipus de gèneres i temàtiques:
documental, ficció, curts, musical, immigració, dones, gai i lèsbic, infantil,
etc.
Un altre terreny més reduït però en
eclosió és el dels festivals i fires d’arts visuals, que toquen tant estils
clàssics com expressions més innovadores del videoart i les experiències
tecnològiques més avançades. Bona part dels esdeveniments descrits tendeixen a
trencar els límits tradicionals dels gèneres artístics, en la mesura que les
propostes dels creadors —empeses per les noves aplicacions tecnològiques— van
més enllà dels formats convencionals. Els festivals són, en aquest sentit, una
manifestació més lliure i oberta que molta de la programació dels equipaments
culturals estables.
L’any 2012 ha estat el del ple
desplegament del pla de fàbriques de les arts amb la inauguració de la Fabra i
Coats, el primer any sencer d’activitat de La Central del Circ a la seu del
Fòrum, o l’emergència del Graner, que ha esdevingut en poc temps un nou
referent en la creació de la dansa contemporània. També s’han remodelat les
instal·lacions de l’Ateneu Popular de Nou Barris i, malgrat les dificultats,
Hangar continua el seu procés de rehabilitació de l’edifici i de motor de la
innovació tecnològica en les arts visuals de la ciutat. La Nau Ivanow es manté
com una de les iniciatives més lleugeres i entusiastes, al servei de la
producció escènica i dels joves creadors, i La Escocesa i La Seca impulsen
treballs col·lectius autogestionats interessants. Un dels aspectes positius de
les fàbriques de creació és que parteixen d’associacions, xarxes o teixits
artístics preexistents, fet que facilita la seva sostenibilitat i el seu
ancoratge en el territori i en les necessitats dels creadors. La seva missió
engloba, així mateix, el foment de la interacció i participació ciutadana en
els projectes artístics, amb vocació d’obertura al barri, a les seves entitats
i al conjunt d’iniciatives creatives emergents a la ciutat. L’aposta per
descentralitzar territorialment les fàbriques de la creació, condicionada a la
disponibilitat d’espais apropiats, sovint antics edificis industrials, dibuixen
una geografia més oberta, allunyada de la centralització a Ciutat Vella i
l’Eixample de la major part d’activitats i equipaments culturals.
La riquesa d’una ciutat és que,
més enllà de la iniciativa pública, hi ha moltes altres fàbriques de creació,
la majoria d’iniciativa privada, empresarial o associativa. Entre el primer
grup destaca la capacitat productiva de grans empreses, des de Mediapro en
l’audiovisual fins a les activitats editores dels grups Planeta o RBA, o el
grup Focus en la producció i l’exhibició escèniques. Al voltant d’aquestes
grans iniciatives, pivoten un gran nombre d’empreses mitjanes i petites, i
moltíssims professionals independents. La ubicació de tres dels grups citats
pròxims al districte 22@ facilita sinergies i crea un pol de creació en el
vessant sud de la plaça de les Glòries.
Un dels sectors tradicionals de
l’emprenedoria cultural barcelonina és l’editorial. L’any 2012 es varen
publicar a Catalunya 18.767 títols, dels quals un 28,3 % eren en català.[2]
Per comparació a la mitjana espanyola, la literatura i el llibre infantil tenen
un pes més gran, fet que ajuda a promoure la creativitat i la imatge de marca
de la ciutat en els circuits internacionals. Una de les fites assolides ha
estat, justament, la invitació com a ciutat convidada al Saló del Llibre de
París el 2013.
En l’àmbit audiovisual, el nombre
de llargmetratges rodats a Catalunya s’ha reduït a 51, respecte els 59 de l’any
anterior,[3]
xifra tanmateix remarcable si es compara amb països de dimensió i recursos
econòmics semblants. Un altra àmbit molt actiu és el de la producció
audiovisual externa per a la televisió. La presència de produccions catalanes
externes a la graella de les cadenes de televisió amb difusió generalista a
Catalunya ha estat força alta, amb una difusió setmanal mitjana de 30,7
programes.[4]
Malgrat el retrocés de les compres en relació al període 2008-2010 per part de
Televisió de Catalunya, el principal client del sector, així com de TVE o la
Sexta, productores com Gestmusic, Mediapro, El Terrat o Broadcaster continuen
sent molt actives. Però el subsector més dinàmic és el dels videojocs, amb
petites empreses molt internacionalitzades. Els perfils professionals més
demanats corresponen a camps on creativitat i domini tecnològic s’acoblen:
dissenyadors en 3D, directius creatius o programadors especialitzats. Aquest
tipus de professional comença a ser sol·licitat, així mateix, per les
indústries culturals clàssiques en el seu esforç per posicionar-se en la
producció i el mercat digital.
A una escala més petita i de
manera més descentralitzada, destaca un altre tipus de fàbriques de creació. En
uns casos es tracta d’espais i projectes consolidats, com el Piramidon Centre
d’Art Contemporani o Palo Alto. En d’altres, són vivers de producció lligats a
centres formatius, com la producció audiovisual induïda per l’ESCAC o pel
màster de documentals de creació de la UPF, els projectes d’EINA, ELISAVA, la
Massana o la Facultat de Belles Arts en els camps del disseny i les expressions
visuals, o les agrupacions joves de l’Institut del Teatre o l’ESMUC, entre
d’altres.
L’altre ingredient imprescindible
de fermentació del brou creatiu barceloní està format pels nombrosos espais
oberts a esdeveniments alternatius, un circuit off (a vegades fins i tot off-off)
que injecta una gran dosi d’oxigen als iniciats en tota mena d’expressions
creatives. Hi ha moltes sales, botigues o bars que ofereixen actuacions de
grups musicals emergents o exposen tot tipus de propostes, no sempre d’una
qualitat original. Caminar pel centre de Barcelona un divendres al vespre
permet connectar de ple en el món de l’art alternatiu. Al Raval molts locals
ofereixen música en directe, recitals de poesia o exposicions de petit format.
En barris com Gràcia, Sant Andreu, Sants o el Poblenou aquests espais
alternatius complementen l’acció d’algunes entitats centenàries que han
aconseguit rejovenir-se acollint iniciatives disperses que interactuen entre
si.
Una part no menyspreable de la
creació es realitza fora del circuit professional, tant empesa pel tancament
del mercat induït per la situació de crisi com per la democratització de
l’accés als mitjans de producció i a l’intercanvi digital. La dificultat per
definir estàndards de qualitat professional així com la multiplicació de
passarel·les entre ambdós mons facilita enormement la hibridació entre aquests.
Una altra qüestió és la capacitat
per emprendre, és a dir, per proposar i tirar endavant iniciatives socials o
projectes empresarials, malgrat que es pugui fer tant des de col·lectius
compromesos organitzats, com a partir de propostes personals o des
d’estructures empresarials preexistents. En aquest darrer cas, la crisi impulsa
moltes empreses a buscar noves línies de negoci que substitueixin aquelles que
ja no són viables. Això provoca tant la sortida de talent i recursos cap a
altres sectors econòmics com el desplegament d’estratègies fins ara no
assajades (internacionalització, suport a start-ups,
desenvolupament d’audiències, etc.). En el cas de les propostes que neixen
d’iniciatives personals, normalment al voltant d’un grup petit, compacte i
cohesionat de professionals, el moment actual és ambivalent. La manca de
perspectives clares no ajuda a emprendre nous projectes, però la necessitat de
trobar noves formes de guanyar-se la vida fa que molts professionals amb
escassa feina o que han hagut de deixar les organitzacions per a les que
treballaven es plantegin posar la seva experiència i els seus contactes al
servei de projectes innovadors. Finalment, una conscienciació més gran cap als
projectes col·laboratius i oberts han fet emergir en la ciutat un bon grapat
d’iniciatives socials assentades en l’àmbit cultural.
En aquest context, l’objectiu
d’una política cultural que no vulgui desaprofitar la generació més ben
preparada de la història, hauria d’intentar donar suport a les iniciatives amb
més capacitat de multiplicació sinèrgica, però no abandonar, tanmateix,
aquelles expressions més minoritàries o fràgils, sense les quals l’ecosistema
cultural d’una ciutat quedaria desequilibrat. Aquesta ha estat la vocació de
l’àrea de cultura municipal. Un dels instruments d’aquesta política és el
suport a les iniciatives privades. Malgrat la major necessitat de recursos i un
creixent esperit d’emprenedoria, el nombre de sol·licituds d’ajuda presentats a
l’ICUB per tirar endavant projectes culturals està estancat. No obstant això,
la quantitat sol·licitada aquest any ha estat superior als anys anteriors,
probablement atesa la major dificultat per obtenir recursos d’altres
administracions. Tanmateix, el nombre de projectes i en especial el d’entitats
sol·licitants tendeix a decréixer amb la desaparició d’agents tradicionals (que
no són substituïts per saba nova). Caldria fer un diagnòstic acurat de la
situació per tal de reorientar algunes de les estratègies de suport, amb
l’objectiu d’incentivar noves propostes. No és una qüestió fàcil, però sí un
repte important per als propers anys.
Continuarà amb 4. Participació i consum cultural
*El text complet ha estat publicat a Barcelona Cultura. Balanç 2012, Barcelona: ICUB, 2013. p. 8-33.
[2].
Instituto Nacional de Estadística. Estadística
de la producción editorial, año 2012. També disponible en línia a: <http://www.ine.es/prensa/np771.pdf>.
Aquesta dada difereix tradicionalment de l’aportada pel Gremi d’Editors, i per
aquest motiu cal parar atenció en fer comparacions.
[3] Barcelona-Catalunya
Film Commission. Estadístiques de filmació <http://www.bcncatfilmcommission.com>
[4] BESALÚ,
R.; CIAURRIZ, F.; MEDRANO, A. (2012) “La producció catalana a la
televisió els anys 2011 i 2012”. Tercer
Informe de la Producció Audiovisual a Catalunya. Observatori de la
producció audiovisual. Universitat Pompeu Fabra
<http://www.upf.edu/depeca/opa/dossier10/ds10_inf1.htm>
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada