 |
| FARO www.e-faro.info |
L’efecte de la crisi en
l’activitat cultural s’ha notat durant l’any 2012 de forma cada cop més
accentuada, tant pel que fa a la inversió pública i privada de les institucions
culturals, com en el volum de la seva despesa corrent i del volum de
facturació. També en el nivell de les transaccions provinents de la resta de
sectors productius, així com en el grau de consum dels seus usuaris.
La reducció dels recursos públics
s’ha acumulat a la dels anys anteriors. La despesa de les administracions
públiques es contrau en tots els capítols amb l’excepció del pagament dels
interessos del deute. Les institucions i els projectes més dependents de les
aportacions governamentals —en especial de la Generalitat i més recentment del
Ministeri— són les que més sofreixen. Durant els primers dos anys de la crisi,
la reducció més intensa es va realitzar en la partida d’inversions i en les
aportacions als grans equipaments nacionals, ja que es considerava que podien
trampejar millor la situació (aquests darrers amb una disminució acumulada del
31 %, a la qual cal sumar els impagaments recents de les aportacions del
Ministeri).[1]
A partir de 2011, les retallades es generalitzen i assoleixen la majoria de
partides de despesa. La reducció dels capítols IV i VII de transferències
corrents i de capital del pressupost del Departament de Cultura ha estat entre
2010 i 2012 de quasi el 20 %, situació que sumada al retard en el cobrament
d’aquestes ajudes, deixa equipaments i projectes culturals en situació de
pràctica bancarrota.
L’Ajuntament de Barcelona és una
de les poques administracions públiques amb una situació financera i de
tresoreria sanejada. Aquesta posició relativament còmoda ha permès compensar,
en part, les retallades de la resta d’administracions a tot tipus de projectes,
així com ajudar a pal·liar els dèficits pressupostaris i de finançament a curt
termini dels grans equipaments culturals consorciats. No ha pogut, tanmateix,
evitar la relativa disminució del teixit i del dinamisme cultural de la ciutat,
davant la pèrdua de les altres fonts de finançament.
El finançament privat també se
n’ha ressentit fortament. El patrocini empresarial ha continuat baixant en la
mesura que les empreses decidien reduir les seves aportacions a institucions i
projectes culturals, atesa la dificultat econòmica en què es trobaven i els
problemes per legitimar una inversió en una estratègia de comunicació que només
té beneficis a mitjà i llarg termini. Tradicionalment, aquests recursos es
concentraven en els equipaments més grans i emblemàtics (Liceu, Palau de la
Música, museus nacionals...) o en els projectes amb major potencial publicitari
(grans esdeveniments i festivals massius, mitjans de comunicació). Actualment,
mantenir les aportacions és cada cop més difícil, fins i tot en el cas
d’empreses que no tenen gaires problemes financers.
La promesa per part del Govern
espanyol de modificació de la normativa reguladora dels incentius fiscals no
s’ha concretat, malgrat que els esborranys coneguts presenten millores tímides
però interessants respecte del marc actual (per exemple si es manté el 100 % de
deducció fiscal als 150 primers euros aportats). Caldrà, tanmateix, ser prudent
en l’avaluació de l’impacte de la nova normativa, ja que una simple modificació
legal no transforma les inèrcies, els valors i el nivell de compromís financer
del ciutadà envers activitats dependents tradicionalment del finançament
governamental. D’altra banda, els avantatges atorgats històricament a
determinades indústries culturals, en particular al sector editorial i
cinematogràfic, també s’han reduït. Globalment, els beneficis fiscals previstos
per a la cultura en el conjunt de l’Estat en el pressupost de 2013 es redueixen
a 0,6 milions d’euros enfront dels 1,4 milions de l’any 2011, reducció molt
superior al de la resta de sectors econòmics.[2]
Aquesta és una mostra més de l’escassa consideració que l’actual govern central
té per l’activitat cultural, els seus professionals i l’aportació de la cultura
a la societat.
D’altra banda, la desaparició de
les caixes d’estalvi i en conseqüència de les seves generoses obres socials,
amb l’honrosa excepció de “la Caixa”, ha fet que els recursos aportats per
aquestes hagi pràcticament desaparegut. La programació dels seus centres s’ha
vist molt afectada, amb el tancament d’equipaments —com l’emblemàtic Espai
Cultural Caja Madrid a la plaça de Catalunya— i la reducció dràstica dels
respectius programes. Malauradament, l’única obra social supervivent és la que
menys recursos, en termes relatius, destinava a cultura davant d’una
priorització creixent envers l’assistència social i sanitària. Un cas
particular és el de la Fundació Caixa Catalunya, ja que els recursos que genera
la visita a l’edifici gaudinià sostindrà a partir d’ara l’acció cultural de la
nova fundació de caràcter especial Fundació Catalunya - La Pedrera.
L’impacte de la crisi en la
inversió en publicitat té uns efectes directes en aquells sectors culturals més
propers o que s’han finançat indirectament amb recursos procedents d’aquesta
indústria: mitjans de comunicació, producció i exhibició audiovisual o grans
esdeveniments, entre d’altres. El sector publicitari està sota mínims des de ja
fa un parell d’anys, fet que ha comportat el tancament de diverses empreses de
producció de clips publicitaris i la reducció dràstica dels ingressos dels
assalariats i dels professionals independents associats. Cal tenir en compte
que els mitjans tradicionals de publicitat es veuen desplaçats pels nous canals
digitals, fet que condiciona el volum de la facturació, les tipologies de
producte i el tipus de professional que hi treballa. També han vist reduir
dràsticament els recursos totes les institucions, els projectes i les
plataformes que tradicionalment rebien fons de la publicitat.
A la reducció dràstica de totes
aquestes fonts de finançament s’hi ha sumat durant el darrer any la retracció
evident de la demanda. La caiguda del consum s’ha generalitzat durant l’any
2012. El consumidors aportaren l’any 2010 (l’últim de què disposem de dades) el
63,4 % dels recursos financers totals del sector cultural català.[3]
Els ingressos provinents de les llars catalanes (el 85 % de la xifra anterior)
han baixat notablement segons l’enquesta de consum familiar, molt més que el
dels no residents. La caiguda de la demanda interna catalana (del 3,7 % enfront
de l’1,1 % de reducció del PIB de 2012) propiciada per l’atur creixent i la
reducció salarial i de les rendes del capital, s’ha accentuat per l’augment de
la pressió fiscal. El darrer Consell de Ministres de 2011 augmentà la
fiscalitat directa, així com els coeficients de retenció tributària. A finals
d’agost s’hi suma el canvi de tram i l’encariment del tipus impositiu de l’IVA
per a àmplies activitats culturals. Ambdues decisions han tocat, de forma molt
particular, els col·lectius que nodreixen el gruix del consumidors culturals.
Amb un atur desbordat i una reducció notable dels salaris dels treballadors
públics i de la remuneració global dels treballadors privats, la capacitat
adquisitiva dels barcelonins (i de molts catalans que consumeixen cultura a la
capital) s’ha desplomat.
Cal tenir en compte el doble
efecte, econòmic i psicològic, de l’augment de l’IVA. Les dades d’ADETCA són
eloqüents: a partir de setembre, els ingressos per taquilla de l’espectacle en
viu han caigut en picat, i la menor disminució en l’àmbit de l’exhibició
cinematogràfica només s’explica per la coincidència amb dos llargmetratges de
gran èxit. Al degoteig en la caiguda de les vendes de les llibreries s’hi suma,
paradoxalment, el dels productes culturals digitals (com per exemple, els
videojocs). La campanya de Nadal de 2012 ha estat per a tots els sectors del
comerç minorista, inclòs el cultural, molt negativa. Les capes socials mitjanes,
aquelles que més recursos aporten com a consumidors culturals, no només han
sentit finalment la crisi de forma directa sinó que han reaccionat negativament
a l’increment de preus percebut (sovint, molt menor de l’imputable atès
l’esforç de no fer recaure la totalitat de l’increment en el públic). Cal tenir
en compte que no tota la reducció és responsabilitat de la feblesa de la
demanda, ja que en alguns casos ha estat propiciada per la mateixa contracció
de l’oferta, una estratègia de cancel·lació de programes per tal d’adequar els
costos als pressupostos disponibles. Així, capes de consumidors poc afectats
per la crisi, han deixat d’adquirir serveis culturals per la desaparició de
l’oferta que els interessava.
La disminució del consum no ha
estat homogènia, malgrat que sí força generalitzada. El sector del consum
digital i del videojoc, fins avui amb creixements espectaculars, han vist
durant el 2012 una certa reducció de la demanda, estimada per la indústria en
un 10 %. Altres sectors, com la premsa o les publicacions, pateixen caigudes
més accentuades, ja que a l’efecte de la transformació dels models de negoci
present en la davallada contínua des de fa uns quants anys, s’hi han sumat
darrerament els efectes de la crisi econòmica sobre els consumidors i la crisi
pressupostària sobre l’oferta de dependència pública.
Un sector molt lligat a la
conjuntura econòmica és el del col·leccionisme d’art. Les galeries passen per
una situació complicada, intensificada per l’augment de la fiscalitat en una
activitat molt internacionalitzada i competitiva, amb un mercat secundari i de
subhastes que deixa poc marge al galerista que aposta per artistes en la seva
etapa més creativa. La necessitat de repensar el paper del galerisme, així com
de les fires d’art, ha portat els agents més dinàmics del panorama barceloní a
impulsar una plataforma de reflexió a escala internacional, el Talking Galleries. Després d’una primera
edició el setembre de 2011 se’n prepara una nova edició per al 2013. Com
comenta Jaume Vidal, no hi ha respostes unívoques, però la cooperació, la suma
d’esforços, la coordinació d’iniciatives ajuden a configurar un col·lectiu amb
visibilitat i presència pública.[4]
El creixement del micromecenatge
participatiu ha estat, en canvi, una de les bones notícies de l’any 2012. La
crisi ha potenciat els sentiments de comunitat i les aportacions voluntàries
per tirar endavant projectes. En els darrers temps un gran nombre de propostes
independents han pogut fer-se realitat de la mà de les diverses plataformes existents
(Verkami, Goteo...). Un breu repàs a les dades aportades per Verkami ens
mostren que en els seus dos primers anys de vida (fins al 2 d’octubre de 2012)
el total recaptat en els 242 projectes d’èxit amb seu a la ciutat de Barcelona
puja a quasi un milió d’euros, fet que representa de mitjana 3.826 euros per
part d’un centenar de contribuents per projecte.[5]
Continuarà amb 3. Creativitat, innovació i emprenedoria
*El text complet ha estat publicat a Barcelona Cultura. Balanç 2012, Barcelona: ICUB, 2013. p. 8-33.
1. CoNCA. Crisi/incerteses/sinergies. Estat de la cultura i de les arts 01/2013.
Informe anual sobre l’estat de la cultura i de les arts de Catalunya 2012.
Barcelona, 2013. També disponible en línia a: <http://www.
conca.cat/media/asset_publics/resources/000/003/163/original/Informe_Anual_2012_web.pdf>.
[3]. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Estadístiques culturals de Catalunya.
Barcelona, 2012. També disponible en línia a:
<http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/SSCC/GT/
Estad%C3%ADstiques/Estadistiques%20Culturals_WEB2.pdf>.
[4].
Vidal Oliveras, Jaume. Galerisme a
Barcelona, 1877-2012. Descobrir, defensar, difondre l’art. Barcelona:
Ajuntament de Barcelona: Art Barcelona, 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada