 |
| CESC (RMC160 Feb'98) |
Les dades d’usuaris
proporcionades pels operadors culturals de la ciutat i les d’opinió disponibles
en l’enquesta Òmnibus Municipal així ho indiquen. El consum del darrer
trimestre cau en picat, en alguns casos vora el 30 %, i les manifestacions
d’assistència a activitats culturals de setembre de 2011 a setembre de 2012
disminueix en 4,3 punts. El nombre mitjà d’activitats culturals a les quals els
ciutadans afirmen haver assistit perd dues dècimes en sis mesos: passa de 3,7
activitats en l’enquesta de març de 2012 a 3,5 en la de setembre del mateix
any. La davallada més forta s’observarà, probablement, en la de març de 2013.
Durant els primers anys de la
crisi, la fortalesa de la demanda compensava la reducció de les altres fonts
d’ingressos (aportació pública, publicitat o patrocini, entre d’altres). Durant
l’any 2012, el consum domèstic s’ha desinflat i ha deixat de ser el flotador
d’un model econòmic que avançava cap a quotes més altes d’autofinançament. En
aquests moments només aguanta el consum dels no residents, en particular en
aquells àmbits on el turisme cultural i patrimonial és potent. Aquest fet és
constatable si es creuen les dades de participació dels residents amb la venda
total d’entrades, que inclou també els no residents. Segons l’enquesta Òmnibus
Municipal ja citada, els principals museus o espais d’exposició visitats pels
barcelonins són el CaixaForum (amb una espectacular celebració del desè
aniversari), seguit del MNAC (al qual li costa aguantar la retallada en
exposicions temporals) i el CosmoCaixa. En canvi, el nombre comptabilitzat de
visitants ve encapçalat pel Museu del Barça, seguit a molta distància pel
CaixaForum, La Pedrera i el Museu Picasso (que perd públic perquè no pot oferir
exposicions temporals de relleu), això sense comptar els 3,2 milions de
visitants del Temple de la Sagrada Família. Una part molt notable dels 18,9
visitants comptabilitzats durant el 2012 a museus i col·leccions, centres
d’exposicions, espais d’interès arquitectònic i arxius són turistes.
Un dels sectors que millor havia
aguantat fins ara els efectes de la crisi era el de l’espectacle en viu, que
havia assolit esplèndides fites fins l’any passat. Durant el 2012, el nombre
total d’espectadors al teatre ha caigut un 7,7 %, i ha assolit la xifra de 2,37
milions d’entrades venudes i 2,6 milions d’espectadors.[1]
Tanmateix, les xifres disponibles corresponents al darrer quadrimestre de l’any
mostren una davallada molt més significativa. A Barcelona el volum
d’espectadors i de facturació respecte al darrer quadrimestre de 2011 ha
caigut, respectivament, un 25 % i un 28 %; i el total de l’aforament o butaques
ofertes, un 21 %. I això, en un moment de gran esforç per fer augmentar
l’oferta d’espectacles i funcions (molts de petit format) i per posar en marxa
propostes innovadores en la programació i en els mecanismes per animar i
atreure el públic. Per comparació a la mitjana espanyola, en què els
espectadors han caigut el 31 %, i la recaptació, el 34 %,[2]
la situació a la ciutat és lleugerament millor gràcies a la major concentració
de públic i diversificació de l’oferta, i a la menor proporció de teatres
públics. Nogensmenys, davant l’asfixiant necessitat de vendre entrades, molts
agents culturals han entrat de manera exagerada en els webs de venda col·lectiva
que condicionen la promoció d’un espectacle a la venda amb descomptes molt
elevats. Aquest context ha permès contenir els ingressos per taquilla, però
rebaixant excessivament el preu mitjà de l’entrada per tal que aquest fos
rendible per a l’exhibidor. També ha portat els productors a deixar de banda
les produccions de més cost o reposar vells èxits amb l’objectiu de reduir al
màxim el risc.
En un dels camps on s’ha produït
una caiguda del consum més accentuada, arrossegada en bona mesura per la
reducció dels recursos pressupostaris i, en conseqüència, de l’oferta
disponible, és en els tres grans auditoris de la ciutat. El nombre
d’espectadors de L’Auditori i del Palau de la Música ha caigut un 16,9 % entre
el 2011 i el 2012, i amb això s’ha assolit una xifra conjunta de 700.000
espectadors, fet que representa una pèrdua agregada de 144.000 persones. En
canvi, el Liceu ha pogut aguantar una mica millor (amb una reducció del 7 %
dels espectadors), gràcies a la fidelització del seus abonat i malgrat que la
seva crisi ha tingut molta més repercussió mediàtica. La majoria d’equipaments
públics —en l’espectacle en viu, les arts visuals o el patrimoni— han encarat
la reducció dels pressupostos amb reposicions, l’allargament de les exposicions
temporals i la reducció de noves produccions, fet que acaba passant factura en
termes d’audiència.
La participació en les activitats
gratuïtes no ha experimentat els increments significatius que hom podria
esperar com a desplaçament del consum cultural per part d’aquells ciutadans que
ara no poden assumir-ne el pagament. Cal dir que el volum de participació
depèn, fonamentalment, de la quantitat i qualitat de les activitats i els
serveis oferts, la capacitat dels equipaments, així com dels mitjans per fer-ne
publicitat, més enllà dels públics fidels. La reducció dels pressupostos de
comunicació no ha facilitat la difusió de gaires iniciatives interessants.
En aquest context, el bon
comportament de la xarxa de biblioteques públiques és remarcable. El nombre
d’usuaris ha assolit els 6,4 milions de visites i un volum de préstec de 4,6
milions de documents, amb increments respecte de l’any 2011 del 4,2 % i el 3,8
%, respectivament. L’any 1998 només el 13 % dels barcelonins tenien el carnet
de biblioteques i avui dia el té més del 50 % de la població. És evident que la
posada en funcionament de noves biblioteques ha ajudat a aconseguir unes xifres
més elevades, però les biblioteques són, juntament amb els centres cívics, els
grans equipaments interclassistes i de proximitat amb què compta la ciutat.
No es pot tancar la mirada sobre
el consum cultural sense parlar del club de cultura TR3SC. Aquesta plataforma
reuneix més de 30.000 socis, el 53 % dels quals estan domiciliats a Barcelona
ciutat, amb una mitjana de 10 entrades comprades amb el carnet durant l’any, a
les quals caldria afegir les adquisicions fetes fora del sistema. El volum de
negoci estimat que genera a les empreses culturals del país supera els 2,5
milions d’euros. Es tracta d’un col·lectiu que consumeix de forma molt intensa
una gran varietat de propostes culturals. El club no només canalitza aquests
consumidors intensius cap a propostes de qualitat a un preu atractiu, sinó que
durant el darrer any ha posat en marxa un gran nombre de propostes exclusives
per als socis, que sovint faciliten una proximitat més gran entre artistes i
audiències.
Un aspecte diferent el configura
la participació directa dels ciutadans en la pràctica artística o com a membres
d’entitats culturals. Les pràctiques amateurs s’han transformat amb la
democratització de l’accés als mitjans digitals de producció cultural. Aquest
fet explica que més enllà de les pràctiques tradicionals —escriure, pintar,
tocar instruments, cantar o fotografiar, entre d’altres— no només s’hagi
ampliat el repertori d’experiències sinó també, i molt particularment, els
mecanismes de compartir-ho en comunitat.
D’altra banda, Barcelona té una
gran tradició associativa que configura un ric teixit d’entitats culturals de
tota mena, des de la cultura tradicional fins a la música, passant per les arts
escèniques o l’artesania, molt assentada en els barris. El nombre de persones
que mobilitza és impressionant, i genera una economia informal de voluntariat i
activitats important.
Finalitzarà amb (i 5). La dimensió internacional i Epíleg
*El text complet ha estat publicat a Barcelona Cultura. Balanç 2012, Barcelona: ICUB, 2013. p. 8-33.
[1].
ADETCA. Estadístiques. Estadística 2011/2012.
Dades provisionals. També disponible en línia a: <http://www.adetca.cat/c/stats.aspx>.
[2].
CatalunyaPress [en línia] (21/03/2013).
<http://www.catalunyapress.cat/es/notices/2013/03/
faeteda-presenta-un-informe-sobre-el-impacto-de-la-subida-del-iva-en-las-artes-escenicas-76823.php>
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada