1. Primeres impressions d’un any bipolar
La cultura d’una ciutat és el
reflex viu de la pulsió d’una comunitat. L’any 2012 ha representat per a molts
un sentiment estrany, quasi bipolar. D’una banda, ha estat un any d’eufòria
col·lectiva davant la capacitat de mobilització ciutadana pel repte de
l’emancipació nacional. De l’altra, la crisi ha arribat a totes les capes de la
societat, amb efectes duríssims, inimaginables fa ben poc temps. El sector
cultural, mobilitzat ja des de l’any anterior en l’intent d’aturar les
retallades dels pressupostos públics destinats als equipaments i als projectes
artístics i patrimonials, s’ha vist engolit per un cúmul de situacions molt
complexes. A l’accentuació de la reducció dràstica dels recursos públics, tant
per als projectes institucionals com per als subvencionats, s’hi han sumat el
brutal increment de la pressió fiscal decidit pel Govern espanyol i
l’afebliment de la demanda.
En aquest context de crisi,
l’anàlisi i la reflexió —components etimològicament lligats a l’arrel grega del
terme— prenen una importància crucial. Els agents culturals més dinàmics s’han
llançat a replantejar de forma radical els seus projectes, trencant amb hàbits
o processos que semblaven inalterables. L’esforç per internacionalitzar, amb
exemples emblemàtics per part d’un nombre creixent d’empreses, productores o
festivals capdavanters, s’ha sumat a les iniciatives per generar nous formats
de producció o per trobar nous models de negoci, gestió i finançament. Les
formes imaginatives s’han multiplicat: polítiques de preus alternatives,
redimensionament de les ofertes, estratègies de coworking, generalització del micromecenatge participatiu,
proliferació d’espais i formats no convencionals, etc. Evidentment, no sempre
els resultats han estat els esperats ja que les circumstàncies són
particularment difícils i heterogènies.
Cal tenir en compte que la crisi
no agafa a tothom en les mateixes circumstàncies i amb idèntiques possibilitats
de reacció. No tots els professionals ni totes les institucions tenen
l’energia, els contactes i els recursos acumulats ni, per tant, la capacitat
per intuir cap a on s’ha d’anar ni per modificar o tirar endavant projectes
alternatius. Molts ho intenten però no aconsegueixen superar les enormes
dificultats i les situacions extremadament crítiques en un moment en què les
coses van mal dades i les crosses són quasi inexistents: empreses que han
plegat en no poder aguantar els impagaments, que no disposen d’accés al crèdit
o que han perdut bona part dels seus clients i dels canals de finançament. Una
altra situació és la que mantenen persones o col·lectius apàtics, desmotivats,
incapaços orgànicament o emocional de trobar sortides a la situació personal o
al propi projecte. L’angoixa o el desànim és més freqüent entre els col·lectius
amb poca amplitud de reacció, bé perquè la capacitat d’iniciativa ha estat
tradicionalment avortada —fenomen comú en grans estructures burocràtiques—, bé
perquè han crescut en entorns protegits, on qüestionar poc garantia
tranquil·litat, anar fent la viu-viu i, per tant, una certa supervivència
personal. Aquestes actituds poden desembocar, en certs casos, tant en desídia
cap al projecte per al qual un treballa, com en menyspreu envers posicions
optimistes o prepositives, o en actituds defensives que degeneren a imposar
procediments administratius absurds a la resta d’iniciatives.
Aquest desànim, paradoxalment, ha
afectat menys els artistes i el conjunt de professionals independents. Ells han
estat, tradicionalment, la peça més fràgil del panorama cultural, però també la
més preparada psicològicament i professional per trobar vies de supervivència.
La creativitat d’una ciutat està particularment centrada en ells, però també en
la capacitat dels equipaments i de les empreses de comptar amb aquest teixit
ric i interconnectat com a proveïdors i revulsius dels seus projectes. Si les
institucions dediquen els seus minvants recursos a mantenir les seves
estructures i personal fix en lloc d’interactuar amb els operadors vius de la
cultura de la ciutat, difícilment l’ecosistema cultural sobreviurà o serà capaç
de treure algun benefici de la crisi.
Evidentment, el context no ajuda
a ser valent. En l’àmbit públic s’ha optat per reduir linealment els salaris
dels funcionaris i dels treballadors públics en lloc de plantejar una
transformació profunda de l’Administració. D’altra banda, no hem sabut actuar
ni explicar-nos per tal que la cultura fos entesa com un dels pilars del
desenvolupament de la comunitat, fet especialment greu en una nació que pretén
emancipar-se políticament. La capital d’un país que no generi recursos
simbòlics forts, amb capacitat de cohesió interna i de projecció externa,
difícilment pot aspirar a ser, a competir i a interactuar de forma eficient en
un entorn tan complex com l’actual: globalitzat per un cantó, però altament
arrelat a les velles estructures dels estats nació.
Caminar per la ciutat, connectar
amb tot tipus de creatius i propostes, és una font inesgotable de sorpreses
positives que contrasten amb el desànim de moltes persones i col·lectius,
situació que la crisi amplifica. És cert que molts professionals avui estan
buscant alternatives en altres regions del món, però quasi cap deixa de
mantenir un lligam estret amb Barcelona. Molts dels joves professionals
estrangers que han passat una etapa de la seva vida a la ciutat continuen sent
antenes sinèrgiques de xarxes de cooperació en l’àmbit emprenedor o creatiu. És
important que l’anhel personal envers un projecte propi, o la il·lusió
col·lectiva que molts vàrem viure al voltant de la manifestació de l’11 de
setembre, la més important de la història del país, ens ajudin a superar les
moltes dificultats polítiques, econòmiques i socials existents. L’expressió
d’uns sentiments d’emancipació nacional majoritaris han de ser compatibles amb
una gran obertura de mires, voluntat d’integració i el desenvolupament d’una
gran capacitat analítica crítica. El descrèdit de determinades formes de fer
política, d’usurpar la voluntat democràtica de la ciutadania, o d’aplacar les
possibilitats per tirar endavant una vida digna no poden deixar indiferent els
actors culturals i els responsables de programar una oferta àmplia, dinàmica,
accessible i plural.
Barcelona és una ciutat
polièdrica, molt cosmopolita i alhora molt local, en especial en la vida dels
barris i en les propostes de col·lectius molt diversos. Les iniciatives
nascudes durant l’any 2012 mostren que malgrat les dificultats hi ha il·lusió
per tirar endavant projectes, per fer emergir noves veus i per interactuar a
través de tot tipus de xarxes amb projectes d’arreu.
Continuarà amb 2. La crisis de finançament.
*El text complet ha estat publicat a Barcelona Cultura. Balanç 2012, Barcelona: ICUB, 2013. p. 8-33.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada