Transparència i incentius enlloc de procediments administratius

CE

La conferència de Jordi Nadal en la commemoració dels 450 anys del Gremi de Fabricants de Sabadell, em porta a reflexionar sobre els reptes de l’administració pública catalana. En la seva anàlisi, Nadal deplora la progressiva substitució de l’ambició i l’esperit emprenedor que caracteritzà la societat catalana a partir del segle XVIII, pel més acomodatici servei públic. Tanmateix, enlloc d’acceptar la idea que a més poder polític menor necessitat d’esforç i risc econòmic, dicotomia amb la que inicia la seva exposició, proposa encarar el repte d’una administració realment eficient amb l’objectiu d’alliberar “capacitat d’iniciativa i matèria grisa per a altres tasques més engrescadores i reditives, en benefici tant de l’economia productiva com de la improductiva”.

Comparteixo l’anàlisi i el diagnòstic del vell deixeble de Vicenç Vives, però a més de recomanar la lectura del seu text, voldria avançar algunes idees per una refundació de la nostra administració pública. 

Certament, hem heretat les xacres de l’administració espanyola: lenta, feixuga i ineficient. No faré aquí una anàlisi de les raons que varen portar a l’administració de la Generalitat a adoptar el model hispànic (malgrat l’interès que sens dubte tindria per entendre les causes i avaluar les estratègies a seguir per a millorar la situació present). Un dels problemes del model disponible és l’incrementalisme en els procediments amb l’objectiu, il·lús, d’evitar la corrupció. El drama és que el cost econòmic i la pèrdua d’energies col·lectives no compensa les escasses corrupteles que el procediment evita, ja que els professionals de la trampa escapen fàcilment a les barreres administratives.

Enlloc de procediments cada cop més exigents, costosos i complexos, convindria imposar mecanismes d’incentiu i transparència que milloressin l’eficiència i amb ella l’acompliment dels objectius de les polítiques públiques i l’interès general. No existeix cap procediment o reglament que eviti la capacitat humana per a fer trampes. El que cal és posar en joc la pròpia naturalesa humana (la por a l’escarni públic, l’obtenció de guany o el reconeixement col·lectiu) al servei d’una administració més eficaç i transparent. Internet és una eina molt eficient per a trencar asimetries informatives i evitar el frau. Publicar a la web totes les convocatòries, els recursos pressupostats, els criteris de selecció, els noms dels candidats presentats i els seccionats, així com la justificació de les raons que expliquen la concessió o no del suport públic ajuda a evitar favoritismes. Per altra part, programar sessions públiques (presencials i per internet) de formació i assessorament ajuda a augmentar una competència preparada i plural. Finalment, potenciar mecanismes d’incentius (premis de lliure disposició amb avaluació pública dels resultats enlloc de seguiment administratiu rigorós de totes les factures i processos) és molt menys costós per l’administració i educatiu per a la comunitat. Quantes hores de treball tediós es podrien estalviar si no calgués comprovar totes les factures o recopilar les targetes d’embarcament posteriors als viatges, per exemple. Tot aquest estalvi de temps es podria dedicar en avaluar realment els resultats obtinguts, en inspeccionar de veritat als potencials infractors i en millorar les estratègies per una més eficient acció pública.

L'administració catalana és, probablement, una mica menys corrupta que la mitjana espanyola. Fins i tot m'atreveixo a afirmar que assoleix millor els objectius públics gràcies a comptar amb uns professionals i una societat civil més desenvolupada, atenta i formada. Tanmateix, sovint som més papistes que el papa en el procediment, en la implementació de normes benintencionades però que la seva feixuguesa desincentiva tant l’esperit altruista com l’emprenedor. I no tinc gens clar que aquest major rigor formal eviti la trampa, ans el contrari, legitima infringir o el situar-se al límit de la norma per poder tirar endavant projectes, molts d’ells beneficiosos per a la societat. Si per Unamuno ens ofegava l'estètica, potser podríem dir avui que ens ofega el miratge de la reglamentació, com si aquesta pogués evitar la corrupció i garantís una administració eficient.