La reducció de les fonts habituals de finançament extern (subvencions públiques, patrocini empresarials o ajuts de les caixes o de fundacions privades) i la competència entre projectes per assegurar-se un lloc en l’escassetat, exigeix la recerca d’alternatives que facin factible la posta en marxa i sosteniment de molts projectes culturals. Cal tenir en compte que la crisi econòmica no només redueix l’accés als recursos aliens, sinó que també fa més difícil obtenir recursos propis en la mesura que afecta la renda disponible i les prioritats dels consumidors. Per acabar de complicar la situació, la majoria d’intermediaris financers –en general poc propensos a entendre les particularitats i els plans de negoci dels projectes culturals– han tancat la sempre escassa disponibilitat a donar crèdits a propostes tipificades de risc. Aquest negre panorama porta als responsables de molts projectes culturals independents a imaginar alternatives no convencionals. Entre aquestes ha saltat últimament a la palestra el finançament col·laboratiu o micromecenatge, conegut en anglès com a crowdfunding.
Al llarg de la història, moltíssims propostes s’han portat a terme gràcies a la generositat d’un gran nombre de persones que han aportat cadascuna d’elles petites o fins i tot molt petites quantitats. La clau d’aquest comportament es basa en la percepció de necessitat i valor simbòlic de la idea o projecte proposat, així com en la capacitat dels seus responsables per connectar i generar empatia amb la comunitat més propera. Bona part dels teatres, ateneus i fins i tot museus construïts fins a mitjans del segle XX, en una època on els pressupostos públics destinats a cultura eren molt escassos, són el resultat de processos de finançament col·laboratiu. A Catalunya, en dates molt més recents, diaris com l’Avui o pel·lícules com La ciutat cremada foren possibles seguint aquest esquema. L’èxit d’aquestes operacions no depèn únicament de la bondat del projecte, o de la seva novetat, sinó també de la capacitat dels seus líders per generar la confiança suficient entre les seves comunitats de referència sobre el bon ús dels recursos cedits. Això explica els intents fallits de reproduir l’esquema en operacions liderades per la mateixa gent o en projectes que a priori havien de reproduir l’èxit d’alternatives similars.
Internet, gràcies a la seva capacitat per multiplicar a cost molt reduït la connexió en xarxes socials especialitzades –tan desterritorialitzades com cadascú sigui capaç– afegeix un gran potencial al micromecenatge tradicional. El finançament col·laboratiu (jo m’inclino per aquesta denominació en català) realitzat a través de plataformes virtuals especialitzades afegeix a les virtuts del petit mecenatge de proximitat tres factors substancials: multiplica la visibilitat, amplia l’impacte territorial i fa molt més transparent el conjunt del procés (objectius de la proposta, model de gestió, beneficis en funció del volum de l’aportació o seqüència d’èxit de la proposta, entre altres). Seguint aquest principi, en els darrers temps han nascut diverses plataformes obertes als projectes creatius (n’hi ha d’especialitzades en altres camps), com IndieGoGo o Kickstarter als Estats Units, o Goteo, Lanzanos o Verkami a Espanya. Aquesta darrera, amb seu a Mataró, acaba de rebre el premi Tendències a la industria cultural emergent. Cal dir que hi ha tantes plataformes com models d’intermediació per facilitar fons. Per exemple, Sellaband és una plataforma holandesa on els amants de les bandes musicals poden fer-se seguidors i copartícips de l’èxit de les mateixes, però podent canviar en el procés els diners invertits d’un grup a un altre. Similar a aquesta però definida com una discogràfica social on els donants participen dels beneficis potencial dels grups, trobem la catalana AUAmusic, amb un patrimoni de 3.645 grups, 2.002 inversors i 5.779 fans a data d’avui.
Per tal de donar a conèixer el potencial del finançament col·laboratiu darrerament s’han organitzat diverses jornades públiques. Recomano, si teniu la paciència de veure'l sencer, el vídeo del Festival realitzat el passat 5 de febrer a Barcelona. Impulsat pel col·lectiu Compartir dóna gustet i sostingut per plataformes i projectes que aprofiten aquesta nova forma de microfinançament. El festival ha volgut ser un punt d'aplec per cercar formes alternatives de finançament. Aquest vídeo, més sintètic, ho expressa molt bé: http://vimeo.com/20065755
Un cas que em sembla especial interessant és el de la pel·lícula "El regreso", del jove realitzador de costa-riqueny Hernán Jiménez, que ha acollit kickstarter. Recomano visitar la web i sobretot el vídeo promocional presentat pel propi director. La passió i empatia que genera, juntament amb la constatació que el projecte no és un bluf, ha generat prou confiança a les 1.742 persones que han aportat quasi seixanta mil dòlars, per sobre dels 40.000 dòlars sol·licitats.
La majoria de plataformes es basen en el principi de que el mecenatge només es fa efectiu si s’assoleix ingressar el llindar o quantitat mínima assignada per a fer viable el projecte; en cas contrari no s’executa l’ordre de transferència. Una de les claus de l’èxit consisteix en limitar el nombre de dies per assolir els fons de manera que es possible veure el procés recaptatori en un marcador visible en la web: Verkami exigeix assolir-lo en només 40 dies mentre que Kickstarter o Lanzanos amplien el termini a 90. Cal tenir en compte que una operació d’aquestes requereix d’una intensa i ben planificada campanya de comunicació que mantingui a l’expectativa de l’èxit les xarxes de relació dels promotors de la iniciativa. En general, els primers dies s’aconsegueix bona part dels recursos possibles, però una campanya ben gestionada es reserva certs cartutxos (aportacions significatives d’amics de confiança) per més endavant per poder comunicar els avanços assolits, fet que s’intensifica al final del termini amb l’objectiu d’aconseguir el llindar proposat i fins i tot sobrepassar-lo. El que està clar és que sense un bon projecte, una àmplia xarxa de contactes i una estratègia comunicativa intel·ligent no és possible finançar per aquest mecanisme iniciatives d’una certa envergadura.
El règim d’explotació també pot ser divers. Algunes plataformes segueixen el principi de la coproducció, coparticipant del potencial èxit del projecte. En altres casos, només es cobra una comissió –sovint només si s’assoleix la quantitat proposada–, amb el que els emprenedors del projecte mantenen el 100% de la propietat i el control sobre la seva obra (aquest és el cas de Kickstarter i Verkami que només cobren una comissió del 5%, a la que cal afegir la comissió retinguda pel sistema de pagament utilitzat). En altres casos les comissions oscil·len entre el 0% (aquest és el cas de migranodearena destinat a potenciar iniciatives personals per a captar fons per entitats benèfiques) i el 15% de Sellaband, però cal estar atent a les particularitats de cada servei i model de negoci. Habitualment, l’empresa o el col·lectiu responsable de la plataforma assessora i dóna suport al procés de captar finançament, acollint aquells projectes que tenen una certa garantia de viabilitat. Tot i així, cal tenir en compte que les taxes de fracàs són elevades.
L’important, en tot cas, és que els mecenes participen de la il·lusió de fer possible un projecte interessant i se’ls compensa amb la possibilitat de participar de l’èxit del mateix (monetària en el cas de coproduccions), però sobretot se’ls remunera amb experiències úniques i altres avantatges materials o simbòliques especials. Cada contrapartida, així com el volum de l’aportació associada, s’han de planificar bé ja que un nombre excessiu de premis diferents confon als potencials donants.
Algunes de les plataformes, com Goteo promoguda pel col·lectiu Platoniq, van més enllà del paper d’intermediari ja que la seva filosofia consisteix en acompanyar aquelles iniciatives culturals constructores de comunitat, que generin benefici social, promoguin les xarxes socials i els models de producció, distribució i consum digital. La seva web és una bona font d’informació amb informes i articles sobre l’impacte i viabilitat de l’estratègia de finançament col·laboratiu. Altres blocs han publicat, així mateix, escrits ben interessants sobre el tema, com Marta Ardiaca, o Nativa a casa nostra.
El finançament col·laboratiu té un llarg recorregut potencial ja que no només aporta fons –en general quantitats modestes– sinó que legitima socialment els projectes independents. Creadors i emprenedors, així com altres possibles finançadors, poden veure fins a quin punt les diverses propostes generen interès i empatia. Alguns responsables de fundacions o administracions públiques es plantegen incorporar el dispositiu en els seus esquemes d’ajut. Es tracta d’una subvenció compartida (o matching grant, mecanisme força comú en els països anglosaxons). Per cada Euro aconseguit dels ciutadans, la fundació o administració aporta un Euro addicional. D’aquesta manera s’aconsegueix doblar (o si es vol multiplicar) els recursos obtinguts, amb el que es poden finançar projectes més ambiciosos, amb un sistema mix de col·laboració institucional i ciutadana.
Un dels perills d’esquemes a la moda com aquest és que siguin percebuts com “la solució” per trobar finançament, o molt pitjor, que siguin utilitzats com excusa de mal pagador pels responsables dels fons que han decidit canviar de prioritats o reduir dràsticament les seves aportacions. El finançament col·laboratiu no pot substituir les subvencions públiques, les ajudes de les fundacions privades o de les caixes d’estalvi, ni el patrocini empresarial de la nit al dia. No ho és perquè la nostra societat fa anys que ha reservat el seu compromís filantròpic a causes socials comunicativament potents, i només està disposada a cofinançar projectes culturals si hi ha implicació emotiva o son percebuts com quelcom realment necessari. Quants donants anònims estan disposats a aportar quantitats significatives per a què un autor publiqui un llibre, produeixi un espectacle o pel·lícula, o un col·lectiu organitzi una exposició? Als Estats Units hi ha una llarga tradició filantròpica a tot l’escalafó social, però a casa nostra cal quelcom més que un canvi ambiciós de la legislació fiscal (absolutament necessari d’altra part) per a que ens disposem a aportar diners a iniciatives de tercers. Només aquells que disposin d’àmplies xarxes socials o que proposin projectes pressupostàriament modestos però potents cultural i comunicativament se’n sortiran. Tanmateix, benvingudes totes aquestes iniciatives ja que mostren una fantàstica reorientació vers els valors de la filantropia i el compromís cultural que la nostra opulenta societat de consum semblava haver perdut des dels vells temps del resistencialisme polític.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada