Cultura i sostenibilitat ambiental

Quants artistes, agents, comissaris, conservadors o gestors culturals tenen en compte l’impacte ecològic de les seves propostes i activitats? Quantes vegades desaprofitem el nostre potencial simbòlic i mediàtic per incidir en una major sensibilització social en aquest àmbit? En quantes ocasions hem pres –per covardia, mirada estreta o inconsciència–  decisions no compatibles amb la sostenibilitat ambiental, bé per motius estètics, de prestigi, per pretesa incompatibilitat amb una determinada concepció de la preservació patrimonial, o simplement per no voler assumir un cost addicional? Sóc conscient que no sempre és obvi o fàcil, però l’escassa consciència per una sostenibilitat global per part de la majoria dels nostres professionals i institucions contrasta amb l’experiència existent en altres països occidentals més avançats.

L’Agenda 21 de la cultura fonamenta el seu model de desenvolupament local sostenible en la transversalitat de 4 grans pilars: l’econòmic, el social, l’ambiental i el cultural. Des dels ambients culturals es reclama, legítimament, la necessitat d’incorporar el quart pilar en les estratègies de desenvolupament sostenible de governants i empreses. Si la cultura és la columna vertebral del desenvolupament –ja que difícilment assolirem un veritable progrés com a societat si no es basa en uns valors, actituds i formes d’entendre la vida que són essencialment culturals– cal treballar en un diàleg transversal, no subordinat, entre aquestes quatre lògiques. Tanmateix, a la major part d’operadors culturals els costa integrar el pilar ambiental, mentre que les dimensions social i econòmica estan força més assumides. El propi document de l’Agenda 21 –aprovat a Barcelona com a pòrtic del Fòrum de les cultures del 2004– no explicita cap compromís específic en aquesta direcció més enllà de la declaració de principis on es relaciona el respecte a la diversitat cultural amb l’ambiental.

Una mirada realment compromesa de la cultura amb el desenvolupament sostenible (per a mi la sostenibilitat va més enllà del respecte al medi ambient) exigeix transcendir unes accions i unes polítiques culturals centrades quasi exclusivament en una visió estreta de les arts i el patrimoni per tal d’assumir la dimensió antropològica del fet cultural. En alguns casos, per exemple amb conceptes com el de paisatge cultural, s’ha avançat en la bona direcció; però queda molt camí per fer. El món de l’art i el patrimoni pot ser un excel·lent espai d’experimentació i de sensibilització social respecte als valors ecològics i ambientals per la seva capacitat d’incorporar en les propostes utopia, anàlisi crítica, imaginació i màgia. Alguns ho practiquen des de fa anys, amb propostes de reutilització de materials, obres de denúncia contra el malbaratament de recursos, solucions de rehabilitació sostenibles, compromisos d’estalvi energètic o la posta en valor de pràctiques patrimonials tradicionals molt més respectuoses amb el medi. Tanmateix, moltes d’aquestes experiències són titllades de “cutres” o fins contràries als valors de prestigi i qualitat en que sovint s’embolcallen les experiències artístiques i patrimonials.  Altres cops, l’excusa de la migradesa de recursos disponibles serveix per no invertir o arriscar en compromisos ambientals sovint ben humils, que es poden sintetitzar en tres conceptes clau: reducció del consum, reutilització i reciclatge. Existeix un ampli ventall d’estratègies i accions per a fer-ho possible tant a l’oficina com en espais oberts al públic, així com en tot tipus de projectes i produccions: menor contaminació lumínica o acústica, il·luminació més eficient, reutilització i reciclatge de materials, mitjans de transport menys contaminants, millors aïllaments tèrmics o gestió eficient de deixalles, entre molts altres. Sovint les alternatives poden fins i tot ser més econòmiques, tal com es demostra en mesures de reducció del consum o en estratègies com bonificar el retorn dels gots als assistents a espectacles massius.

Tanmateix, el món cultural renuncia en encapçalar l’avantguarda de les noves responsabilitats socials més sovint del que a alguns voldriem. De paraula tothom defensa la protecció ambiental, però pocs projectes artístics o patrimonials s’han plantejat seriosament les interdependències entre el desenvolupament ambiental i el cultural, la seva petjada ecològica, o la tasca de difusió i conscienciació creativa que podrien portar a terme. Així, quan es rehabilita un espai patrimonial compta més una determinada interpretació històrica o estètica del monument (que no sabem si d’aquí a unes dècades serà tan criticada com determinades reconstruccions romàntiques del nostre patrimoni històric) que l’intent per fer-la compatible amb una millor sostenibilitat ecològica: materials aïllants, doble vidre, plaques solars o sistemes de gestió de públics amb menor petja ambiental. Quants projectes o organitzacions culturals coneixem a casa nostra amb programes concrets d’estalvi energètic, de reducció de les potències de llum i so en les produccions, d’educació ambiental o de reutilització sistemàtica? A molts els sembla propi d’artistes barbuts i no de plantejaments moderns, glamourosos o de qualitat.

La realitat és que més enllà de la sensibilitat militant d’alguns creadors o gestors de projectes, la major part del sector cultural segueix la pauta dominant de la nostra societat: una creixent consciència expressada en els discursos però escassa pràctica real més enllà de l’induïda per les normes legals o pels costos creixents dels subministraments energètics o d’aigua.  Si el conjunt de la societat assumeix progressivament compromisos de sostenibilitat és gràcies a una combinació de polítiques coercitives i de polítiques educatives, impulsades fonamentalment des de moviments ecologistes que en els seus inicis semblaven radicals. De manera semblant, necessitem d’experiències d’avantguarda que facin de punta de llança legitimadora d’estratègies i accions adaptades al món de l’espectacle en viu, l’audiovisual, l’edició o el patrimoni. En països com Alemanya, Canadà, Noruega, el Regne Unit o Suïssa organitzacions sectorials i governs treballen des de fa temps en la implementació d’una combinació de programes educatius, d’incentivació i de difusió de bones pràctiques al costat de normatives que penalitzen comportaments poc sostenibles. L’informe Arts and ecological subtainabiliy encarregat per la Federació Internacional de Consells de les Arts (IFACCA) comenta algunes de les polítiques desenvolupades. Per exemple, la Fundació Pro Helvetia condiciona la seva política de subvencions a l’ús del tren en els desplaçaments en distàncies curtes i mitges, a la incorporació de projectes coparticipatius amb el públic que tingui en compte una major sensibilització artística i ambiental, o fins i tot que l’equipament tècnic utilitzi materials o recursos més sostenibles (llums let o reutilització de materials, entre altres). També el Comite21 francès sobre cultura i desenvolupament sostenible ha recollit un bon grapat de bones pràctiques. Fins i tot en l’àmbit de la producció audiovisual diversos països han publicat guies per promoure un major respecte amb l’entorn (vegeu per exemple Guide Éco-Cinéma, The Green Seal Guidelines o EcoProd fiches practiques, entre altres).

El compromís ambiental pot significar a curt termini unes inversions que poden semblar cares, sobretot en un moment com l’actual de retallades pressupostàries, però cal pensar en l’impacte social, econòmic i ambiental a mig termini sobre el conjunt d’intervencions a desenvolupar ja que la major part d’aquestes “despeses” són inversions a mig i llarg terme. A casa nostra hi ha molta feina per fer. Necessitem impulsar canvis de prioritats i donar visibilitat a les bones pràctiques –fins i tot als petits gestos– per a que no siguin accions isolades o percebudes com a militants. Des de la perspectiva de les polítiques públiques es tracta de dissenyar indicadors d’avaluació que mesurin el compromís progressiu en aquesta direcció, ja que en aquest (i en molts altres temes) no pot ser que només s’avaluï en funció del nombre d’espectadors, usuaris o visitants. En la mesura que impliquem altres actors o prescriptors influents (perquè no els públics infantils que tanta capacitat tenen d’influir en els adults) haurem fet un gran pas endavant. Si volem ser un referent cultural de prestigi internacional hem d’enterrar la retòrica buida per avançar en compromisos de desenvolupament concrets, més ambiciosos i transversals !