4. El retall obligarà a les institucions (nacionals, locals, privades) a reduir l’activitat i les programacions. Qui acabarà pagant el retall i la crisi seran els artistes, els creadors, les companyies i els agents més febles i els nous emprenedors. Augmentarà l’atur i la precarietat en el sector cultural. Es perdran oportunitats i la recuperació serà difícil i en alguns sectors irreversible.
Totalment d’acord amb l’argument. És una llàstima que els creadors, companyies, nous emprenedors i en general els agents culturals més febles siguin els més perjudicats per les retallades ja que és més fàcil reduir els projectes emergents que no els consolidats. La producció cultural és fonamentalment artesanal i per tant altament intensiva en ma d’obra, però manté una proporció relativament baixa d’assalariats. Tots aquests professionals independents estan acostumats a invertir personalment en els projectes i a arriscar laboralment, fins i tot al límit de l’autoexplotació, a canvi de la flexibilitat de poder elegir els projectes que més els interessa. En aquest sentit, són professionals altament productius compromesos amb l’èxit artístic, social i econòmic de l’activitat que desenvolupen. Tanmateix, un increment significatiu de la precarietat (amb la que ja treballen) pot portar a una generació de professionals formats, en el moment de la seva màxima productivitat, a la deserció o a la immigració cap a altres territoris o activitats.
5. La retallada obligarà a augmentar el preu de les entrades a espectacles, concerts i exposicions i limitarà –d’aquesta manera- els drets culturals d’accés universal a la Cultura recollits al nostre Estatut d’Autonomia.
Aquest pot ser un argument fal·laç. És probable que la reducció dels recursos disponibles impulsi un augment dels preus, però cal tenir en compte que no sempre una puja de preus implica un creixement dels ingressos propis (que seria l’objectiu a assolir per compensar la pèrdua de recursos públics). Aquests depenen de las sensibilitat als preus dels potencials consumidors (allò que els economistes anomenem elasticitat preu de la demanda). Té sentit incrementar els preus si la conseqüent caiguda de la demanda és feble, però si aquesta cau fortament és un mal negoci per a tots, inclús per a la iniciativa privada. Els recursos públics han de servir per a fer possible activitats amb un alt valor artístic o social que el mercat no pot proveir sol per ell mateix i per ampliar la base social de consumidors culturals. La reducció dels pressupostos públics tindrà un efecte negatiu sobre aquesta tasca de suport, però l’accés a la cultura no depèn exclusivament de la política de preus sinó, especialment, de la capacitat d’establir passarel·les d’introducció i gaudi del fet cultural.
6. La retallada forçarà la privatització d’equipaments o programacions situant una bona part de l’oferta cultural sota la lògica del mercat i les audiències.
De nou és perillós generalitzar. D’entrada la gestió privada d’un equipament públic no implica forçosament situar l’oferta cultural sota la lògica del mercat, tal com es demostra en tantíssims centres culturals gestionats per col·lectius o empreses del sector, moltes d’elles més imaginatives i professionals que molts funcionaris acomodats. Tot depèn del volum de recursos públics assignats i de la cura amb la que s’han redactat les clàusules tècniques de concessió del servei. L’important és que tots els projectes i equipaments culturals compleixin el més eficientment possible la missió assignada, que a vegades implicarà fer créixer les audiències i altres fomentar propostes d’avantguarda. Al nostre país, els recursos públics alimenten no només les iniciatives governamentals sinó també bona part de les propostes privades. L’important és que aquests diners, que són de tots, serveixin realment per fer prosperar una cultura més rica i diversa, amb independència de qui gestioni el projecte.
7. La cultura és la cara visible d’un país, allò que de forma més concreta i particular el caracteritza i l’identifica entre els veïns i en el context històric i social, i més encara en el cas de Catalunya, que per raons polítiques té ara mateix disminuïda la gestió d’altres recursos. La cultura no és un luxe, ni un capritxo, ni una frivolitat, ni una conseqüència del progrés i el benestar, sinó un dels seus motors i senyals més prominents, i cap comunitat que es prea ella mateixa deixa de posar-la en un lloc destacat entre les seves prioritats.
100% d’acord amb aquest argument. Tots els països i comunitats humanes, fins i tot les més pobres, s’identifiquen a partir de la seva cultura. Les expressions culturals no són un luxe o una frivolitat sinó el resultat de les formes de ser d’una col·lectivitat. Això és fonamental en el cas de Catalunya, malgrat que la suma de bagatges patrimonials i d’identitats artístiques generades a casa nostra és molt més rica i diversa que l’estereotip que conforma l’imaginari col·lectiu tradicional. No ens podem permetre un país sense espai de contrast d’idees i d’expressions de tot tipus, on la creació sigui un dels elements clau d’impuls econòmic i social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada