NO retalleu la cultura (1)

Un ampli grup d’associacions de professionals culturals de Catalunya ha llençat un manifest sota el títol “NO retalleu la cultura” com a convocatòria d’una manifestació el proper 21 de març a les 7h de la tarda a la Plaça dels Àngels. 

Aprofito els 7 punts programàtics per a realitzar un breu comentari i reflexió personal sobre cadascun d’ells, ja que malgrat que defenso aferrissadament l’esperit que hi ha darrera d'aquesta convocatòria crec necessari una mirada més crítica per tal de legitimar millor davant d’altres prioritats governamentals el paper de la cultura en la societat contemporània.

1. La Cultura no és una despesa, és una inversió. La Cultura és una font de riquesa econòmica i fa una important contribució al PIB.

Totalment d’acord amb la idea que la cultura és una inversió per un país, però és evident que des de la perspectiva d’un pressupost públic la major part de partides de cultura computen com a despesa. Una despesa que competeix amb altres necessitats socials importantíssimes, que així mateix són una inversió de futur, tal com l’educació, la recerca o la sanitat. Hem de vigilar no utilitzar de forma excessiva l’argument de la font de riquesa o la contribució al PIB ja que moltes de les activitats citades aporten molt més que la cultura. Des del meu punt de vista, és preferible reivindicar els valors intrínsecs de la cultura i com aquests poden ser el motor del desenvolupament. Una societat creativa, emprenedora, generadora de productes simbòlics i d’alt valor afegit està més preparada per encarar la crisi i generar els llocs de treball i la nova activitat econòmica que necessitem. Una societat amb una cultura acostumada a pidolar, no conscient de l’esforç que requereix tirar endavant projectes i que gaudeix acríticament del seu passat sense plantejar noves propostes ni encarar el futur no genera riquesa sinó que és una llosa per un país.

2. Retallar o estalviar en Cultura és un greu error. Ens farà més pobres. El desmantellament de part del teixit industrial cultural o la retirada de les inversions per a la recerca i la creació artística (R+D+i de la creació), frenarà la competitivitat, la recuperació general i postergarà un repte ineludible: la generació d’un nou model d’economia productiva basat en el coneixement (Educació+Ciència+Cultura).

Estem en una espiral terrible: la mateixa lògica financera que alimentà la bombolla immobiliària és la que ara exigeix reduccions dràstiques del dèficit públic per continuar finançant a tipus d’interès raonables el gran dèficit existent entre ingressos fiscals i despesa pública. És quasi impossible escapar-se’n a curt termini per no quedar esclafats o entrar en una espirar incontrolable de pèrdua de confiança financera internacional. No queda més remei que retallar temporalment. La llàstima és la manera com es fa. Es retalla linealment incidint en les partides i el personal més fràgil, sovint les persones i els programes més innovadors.  Cal exigir prioritats clares, i això passa per acceptar retalls importants en allò prescindible i canvis dràstics en la política cultural. Quin polític s’atreveix en això? Com ho viurem nosaltres quan ens afecti directament?

3. Catalunya és un dels països del nostre entorn que destina menys recursos públics a la Cultura: només el 0,98% del pressupost general. Una nova retallada ens allunyarà encara més dels estàndards europeus.

Cal ser curosos en la comparació internacional. Hi ha moltes Europees, i moltes formes d’invertir els recursos.  A més, els percentatges depenen del volum total del pressupost disponible i del conjunt de competències a càrrec, ja que no és el mateix la proporció destinada a cultura si es tenen o no competències en sanitat, educació, defensa o en afers estrangers. L’insuficient finançament de la Generalitat i dels ajuntaments (la fiscalitat no és una competència transferida) és la causa fonamental del dèficit existent. Cal, així mateix, fer molta pedagogia per convèncer als líders polítics, socials i empresarials de la necessitat d’invertir en cultura de manera ponderada respecte altres serveis també essencials. Gestionar la complexitat d’una societat moderna implica prioritats creuades. Obtindrem millors resultats de la política sanitària o educativa si aquestes dialoguen amb la cultural. Un llibre, una pel·lícula, una sèrie de televisió o una exposició poden fer molt per millorar la sanitat o per que l’educació i la recerca siguin realment eines de desenvolupament. És en aquesta perspectiva que cal assegurar un pressupost just a la cultura.

(continuarà en el proper post)