La major part de col·leccions dels nostres museus són el resultat de la sensibilitat i l'esforç d'unes poques persones –intel·lectuals, col·leccionistes o filantrops– que varen reunir prou voluntats i energies per crear uns museus privats, eclesiàstics o públics, dotant-los ells mateixos de les obres que havien preservat i col·leccionat. En termes generals es pot dir que són un excel·lent exponent del dinamisme social, científic i cultural del país, però també de les febleses històriques que l'han marcat durant els darrers tres segles. A Catalunya no comptem amb una col·lecció reial que ens permeti contemplar el gran art pictòric europeu de cort, ni pràcticament tampoc de fons artístics, arqueològics o etnogràfics d'altres civilitzacions aconseguits a través de l'intercanvi mercantil o la rapinya colonial. La major part de les col·leccions tenen l'origen en l'art religiós procedent d'esglésies, convents o oratoris (sovint i paradoxalment com a conseqüència de desamortitzacions i revolucions populars molt destructives), en el treball arqueològic o el recull meticulós d'alguns grans científics, en les col·leccions de famílies preeminents, en la recuperació de la memòria de comunitats locals, o en les donacions d'artistes en vida. Malgrat el gran llegat resultant, des d'un punt de vista de comprensió global de la història de l'art, la societat o la ciència, o simplement com a gaudi estètic, les col·leccions són força desequilibrades. Mentre que l'art, la història, la vida quotidiana o del treball i el pensament català està força ben representat, l'art i les expressions culturals europees, i en especial les procedent del resta del món són molt, molt escasses.
Per comprendre i gaudir d'un ampli repertori del millor art europeu modern i del llegat que ha marcat la cultura occidental –de Mesopotàmia a Egipte o Grècia – cal desplaçar-se a les grans capitals del vell continent. París, Londres, Berlin, Madrid o Roma, pel fet de ser seus de grans imperis o centres de devoció religiosa, acumulen en els seus museus grans meravelles de la creativitat humana; sovint i tristament, molt més que en els respectius països d'origen. També pel que fa a la cultura no occidental –encara que en molta menor mesura donat l'elevat etnocentrisme occidental– cal desplaçar-se a alguns museus europeus o nord-americans: del Museu del Quai Branly a París o el Tropenmuseum d'Amsterdam a l'Art Institute de Chicago, per citar només tres casos molt diferents que m'impressionen cada vegada que els visito. Malgrat el pecat d'origen –colonialisme, compra a preu de saldo o espoli– de bona part d'aquestes col·leccions, el que compta és la curiositat envers el patrimoni aliè que els va fer néixer i la capacitat per fer-ne avui una lectura crítica. O si més no, aquesta és l'enveja que hom sent quan compara la migradesa i miopia de l'aproximació hispànica al tema amb la d'altres imperis europeus (el Museu d'Amèrica de Madrid, buc insígnia del patrimoni colonial, no es comparable per història, col·lecció i ambició d'anàlisi crítica amb la d'altres homònims europeus). Pel que fa a Catalunya, disposem d'escassíssimes col·leccions precolombines, magrebines, filipines o guineanes, i encara menys d'altres cultures amb menor contacte històric, fet que ens deixa orfes d'una millor comprensió de la diversitat cultural universal.
Davant d'aquesta situació em pregunto: És possible avui enriquir les col·leccions dels nostres museus amb obres procedents d'altres cultures i civilitzacions? Sembla difícil en un moment en que, finalment, hi ha una molt més gran consciència sobre el valor i la necessitat de salvaguarda del propi patrimoni. A mesura que l'estat de dret s'imposa –no només amb la promulgació de normatives proteccionistes sinó i de forma molt especial gràcies a mecanismes policíacs eficients contra el contraban d'obres d'art– les formes de compartir el patrimoni de la humanitat han de passar per altres dispositius.
L'exposició temporal és el sistema més utilitzat per ampliar les oportunitats d'aprenentatge i gaudi d'obres procedents d'altres museus o països. Gràcies a elles hem pogut conèixer des dels grans mestres de la pintura europea o nord-americana als llegats de les grans civilitzacions històriques –dels Etruscs als Perses, la Xina de la dinastia Qin o en aquests moments els tresors de les rutes d'Aràbia–. La reunió temporal de bona part de l'obra d'un autor o d'un període històric, com a resultat d'una coproducció amb altres museus o aprofitant un circuit internacional, és una ocasió que cal no desaprofitar ja que darrera de l'operació de màrqueting que se'n deriva, es genera un import flux de visitants, propis i aliens. Tanmateix, l'elevat cost d'aquestes operacions (assegurances, viatges i estades dels correus que acompanyen les obres, etc.), sobretot si es compara amb la brevetat dels períodes expositius, fa que les grans exposicions siguin cada cop més una opció únicament en mans d'institucions amb molts recursos o amb interlocució directa amb els grans patrocinadors, en especial en períodes de vaques flaques com l'actual. Tot plegat obliga a imaginar estratègies complementàries.
La proposta que aquí s'esbossa no és en absolut nova, però si relativament poc freqüent a Europa. Es tracta d'intercanviar per períodes de durada diversa, però més àmplia que un exposició temporal, obres que complementin la mirada sobre l'art i la cultura de la humanitat. Durada que pot oscil·lar entre 3 i 6 anys per obres pictòriques o de petit format, a 10 o 15 anys per estructures més complexes o costoses de transport. En alguns casos, la cessió podria ser fins i tot a més llarg terme, com la casa tradicional xinesa, amb el seu parament i anàlisi social incloses, exposats al Peabody Essex Museum de Salem, Massachusetts. Què passaria si amb totes les garanties necessàries deixéssim alguns Picasso de jovenesa, retaules romànics o gòtics, pintures, mobiliari o vitralls modernistes a altres museus del món? Sóc conscient de l'enorme dificultat de l'empresa, en especial perquè no sempre el prestador i el receptor serien el mateix museu. Però, més enllà del millor coneixement i valoració del nostre art en altres països i continents, nosaltres podríem gaudir d'obres d'art inaccessibles per altres mitjans. La pèrdua temporal d'obres que poden ser substituïdes per altres del mateix període o estil, es veuria amplament compensada pel guany en estils no presents a casa nostra. No es tracta de crear una franquícia a l'estil del Guggenheim a Bilbao o el Museu del Louvre a Abu Dhabi, ni tampoc una forma de retorn de la col·lecció als orígens com la del Museu de Belles Arts de Boston a Nagora, sinó d'un mecanisme obert d'enriquiment cultural mutu.
Pot semblar estrany que després de tants esforços per protegir el patrimoni nacional, evitar l'espoliació o intentar recuperar obres per completar col·leccions cada cop que en surt una a subhasta, proposi cedir a un termini relativament llarg algunes obres d'un patrimoni que ha costat tant resguardar. D'entrada, es tracta de préstecs temporals, no de vendes o cessions que impossibilitin que cada generació pugui gaudir de les mateixes. A canvi, es tracta de poder contemplar unes altres manifestacions de la creativitat humana, grans aportacions procedents del món persa, hindú, africà, incaic, xinès, maia o japonès, només per citar algunes de les grans civilitzacions, totes elles molt mal representades a casa nostra. Però també poder assaborir joies de la cultura europea avui inaccessibles als nostres museus.
Si volem que una aposta com aquesta arribi a bon port, cal analitzar detalladament les col·leccions existents, el seu status legal, l'impacte que pot suposar a cada museu renunciar per uns anys de determinades peces, i quina campanya de difusió es fa per tal de que museus d'altres parts del món estiguin disposats a intercanviar temporalment les seves obres per les nostres. No és una tasca fàcil, ja que cal evitar interessos privats, sectarismes professionals, ideològics o subjectivismes elitistes. Cal explicar molt bé que no es tracta de desmembrar col·leccions. Per això és necessari un acord transversal sobre què pot ampliar millor el nostre panorama cultural, i al mateix temps, la màxima transparència en els criteris a aplicar. Tot això cal fer-ho amb prudència, bon assessorament jurídic, un bon grau de consens entre museòlegs i experts, i la confiança entre les institucions que hi participin.
Com ho veieu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada