Què hi ha darrera d'un bon programador? Quins inputs utilitza per acabar destil·lant una proposta coherent i atractiva pel seu teatre, museu, galeria d'art, festival, canal audiovisual, casa de cultura, espai musical o grup editorial? Quines són les raons que el porten a programar un conjunt d'activitats –més o menys nuclears o paral·leles– en uns formats, horaris i espais determinats? A diferència del creador que decideix sobre la línia artística i els formats de la seva obra, un programador treballa, fonamentalment, a partir de propostes externes. Fa d'intermediari entre l'amplíssima oferta potencial d'obres, intèrprets o activitats disponibles en el mercat, i un programa final que posa a disposició del públic. La decisió sobre què i com es presenta, interpretat per qui, en un espai i un temps determinats, i sota quin embolcall es presenta, està en mans d'aquest professional que anomenem en funció del sector director artístic, programador, comissari o editor. Descloure els criteris que hi ha darrera la particular coctelera o «caixa negra» d'un programador no és una tasca fàcil ja que no hi ha manuals o escoles on s'aprengui aquest ofici artesanal i eteri. Això explica que més enllà d'improperis o elogis, s'hagi escrit poc de forma analítica sobre el tema. Cal tenir en compte, així mateix, la gran heterogeneïtat de personalitats, processos i vivències existents. Segurament pocs programadors se sentin plenament identificats amb les meves reflexions, però malgrat tot, aquí va un intent de descriure el procés.
El responsable de programar un equipament o projecte cultural posa en joc la seva reputació utilitzant l'experiència, intuïció, percepció de necessitats socials, ideologia, opcions estètiques, així com la seva pròpia ambició. Els criteris dels que se serveix en decidir la programació es forgen en el gresol d'una «caixa negra» personal (alguns cops col·lectiva) difícil d'interpretar. En la major part de casos els criteris de programació són el resultat d'elaboracions conceptuals i estètiques, sovint implícites, que tenen en compte un conjunt complex i interdependent de factors. Els ingredients d'una programació cultural són una combinació entre el bagatge personal del responsable de la mateixa i tres tipus de condicionants externs fonamentals:
• les orientacions i recursos que emanen de la institució on treballa (en blau en el gràfic);
• els aspectes històrics, territorials i culturals (en taronja);
• la interacció amb agents externs amb capacitat d'incidència sobre el projecte (en vermell).
El mandat institucional –la missió i les finalitats últimes de l'equipament o projecte–, són el primer aspecte que ha de tenir en compte un programador, tant si ha d'elaborar una proposta per optar a una plaça específica, com si fa temps que es responsabilitza de la direcció artística o el comissariat d'una institució. Aquest mandat ve condicionat, tanmateix, pels recursos disponibles: en primer lloc els econòmics (propis i aliens), però també els materials (dimensió, accessibilitat i qualitats de l'espai, equipament tècnic), així com les particularitats, experiència i formació dels recursos humans al servei del projecte.
L'altre aspecte clau és la disponibilitat d'obres, artistes o professionals adequats a l'orientació buscada. Malgrat pugui semblar que l'oferta existent és inesgotable, a la pràctica hi ha molts aspectes prosaics o simbòlics a tenir en compte que limiten el ventall. Sovint, assolir un bon èxit d'audiència amb escassos recursos financers, males condicions d'espai i restriccions de programació (una alta proporció d'artistes locals o estricte equilibri de gènere, per exemple) és prou dificultós o delicat.
Els condicionants inclosos en el segon grup estan relacionats amb la trajectòria de la institució, els valors i demandes locals, les tendències artístiques i professionals dominants, i un conjunt d'aspectes conjunturals relacionats amb la disciplina o el territori d'intervenció. Tant si un programador vol seguir una línia continuista com si vol fer un canvi radical és fonamental conèixer la tradició i trajectòria del projecte; sovint el desconeixement del mateix –i dels professionals i les audiències que en ell s'han format– genera conflictes i dificulta l'evolució de col·laboradors i públics cap a nous paradigmes estètics o conceptuals. No hi ha política de programació intel·ligent que no tingui en compte, encara que sigui per posar-los en qüestió, els valors de la població local (o visitant) i les demandes de les audiències habituals de la institució. La relació entre els valors estètics i ideològics –i la demanda domèstica que n'emana–, i les tendències de referència del comissari o director artístic (més o menys emergents o dominants) conformen la clau de volta de pràcticament totes les estratègies de programació. Finalment, les efemèrides son un darrer aspecte que poden ajudar, encara que responguin a lògiques conjunturals, a conformar un programa. La celebració del naixement o mort d'autors o intèrprets, de moviments artístics o la commemoració de moments històrics no només és una oportunitat per posar al dia o reelaborar creacions o períodes passats sinó també una manera fàcil de coproduir amb tercers i trobar finançament.
El tercer tipus de condicionants correspon a la interacció amb agents aliens a la institució, de l'entorn cultural i social local. Les programacions entenimentades acostumen a tenir en compte –encara que sigui per menystenir els seus efectes – l'opinió de la crítica i els mitjans de comunicació, de la comunitat artística o d'experts local, així com les estratègies de programació d'altres institucions i projectes de referència en el propi àmbit d'especialització. Malgrat que les relacions amb aquest conjunt d'agents no siguin sempre plàcides (per necessitat de marcar distàncies, gelosia o simple competència) és fàcil detectar com s'hi interactua. Un altre factor determinant és l'opinió dels patrocinadors i les exigències dels programes de subvenció externs, ja que en determinats casos poden arribar a ser un condicionant important.
Aquest conjunt de factors influeix en el desenvolupament de la definició de la línia artística, editorial o museística; però aquest procés no deixa de ser resultat d'una elaboració força personal, que per naturalesa quasi mai està subjecta a definicions normatives. Habitualment es correspon a una percepció subjectiva del programador, forjada amb els anys, i influenciada per l'opinió o línia de programació de certes personalitats, col·legues o institucions de referència.
(continuarà)
_____________________________
Agraïment:
Agraeixo els comentaris i suggerències de Tino Carreño, Jaume Colomer, Carlos Elia, Pep Salazar, Héctor Schargorodsky i Salvador Sunyer, així com les opinions de molts programadors que m'han ajudat en el procés de maduració del text. Gràcies a tots!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada