En l'àmbit anglosaxó, l'establiment de criteris ètics i polítics que garanteixin la correcció i eficàcia dels procediments de suport governamental a la cultura té una llarga experiència, fruit d'una tradició que engloba altres camps de l'acció governamental. En contraposició, en els països europeus de tradició llatina, han mancat procediments d'autocontrol i reflexió sobre la praxi del procés de distribució de les subvencions. Aquest fet es dóna amb independència de l'existència de comissions decisives (pròpies dels jurats d'atorgament de premis, entre altres), o simplement assessores (les més habituals en els procediments d'atorgament de subvencions) en el procés de decisió.
La lògica contemporània de la bona governança exigeix auditar l'ús dels recursos esmerçats al servei d'una política, tant per valorar la consecució de les finalitats previstes –avaluar l'eficàcia de l'acció pública o privada endegada– com en termes d'eficiència en relació als processos utilitzats. Tal com deia Agustin Girard fa quasi quaranta anys "La necessitat de prospectiva en matèria de desenvolupament cultural neix de la gran incertesa que pesa sobre l'establiment de polítiques culturals eficaces". Però quan es tracta de valorar les propostes del sector cultural també els procediments són molt importants ja que poden afectar la consecució de les polítiques en termes d'equitat. Cal tenir en compte que procediments molt burocratitzats d'informació poden no només desincentivar la presentació de projectes interessants, per l'elevat cost d'oportunitat informatiu, temporal i econòmic que representen, sinó afavorir aquells agents amb més experiència en la retòrica procedimental de l'avaluació. És evident que cal disposar d'informació contrastada, el més objectiva i transparent possible, sobre les qualitats i impacte del projecte a valorar així com sobre la capacitat per portar-lo a terme, amb indicadors independents que permetin avaluar-ho. Tanmateix, cal intentar assolir des de la màxima eficàcia, eficiència i equitat possible, que els projectes i els agents més innovadors no quedin en segon pla com a conseqüència del predomini procedimental que acompanya bona part dels processos avaluadors.
Les jornades van oferir un marc de reflexió per analitzar i compartir de forma sistemàtica el conjunt de l'experiència viscuda amb l'objectiu d'avançar vers un model més transparent i eficient de distribució dels recursos públics i privats esmerçats. El llibre recull les principals aportacions dels ponents i ofereix un ventall d’opinions i reflexions de gran valor al voltant de tres eixos: el sentit i la possibilitat d’avaluar els projectes culturals, els procediments vigent en l’àmbit europeu, i les experiències que il·lustren maneres d’avançar cap a una major transparència i racionalitat.
El primer bloc temàtic, amb el títol “Avaluar la creativitat”, conté tres textos. Xavier Bru de Sala obre el debat amb una faula sobre linxs i formigues partint de la constatació que el mercat cultural és escàs i que això ha portat a l’aplicació de polítiques culturals basades en el finançament públic de la cultura que ha generat una important dependència per part dels creadors i emprenedors dels recursos assignats per les administracions públiques, i adverteix que el principal risc d’aquesta dependència és la transformació dels linxs en formigues mediocres. Vicenç Altaió es pregunta si és avaluable la creativitat partint de la consideració de l’avaluació com a lectura moral o estètica condicionada a un cànon sobreentès; això li permet referir-la al principi de la relativitat i diferenciar els models que s’apliquen en les pràctiques anglosaxones i en els països mediterranis. Pep Dardanyà descriu el propòsit de Can Xalant com a laboratori d’experimentació en arts visuals a partir del canvi de rol de l’artista i les noves formes de producció i ens aporta reflexions sobre la manera de seleccionar les propostes per part d’equips híbrids i transversals que busquen bones idees que, a més, siguin viables.
El segon bloc temàtic, amb el títol “Sistemes i models d’avaluació” conté sis textos. Santi Martínez i Josep Font Senties ens justifiquen i descriuen el Pla d'equipaments culturals de Catalunya (PECCat) com intent de planificació racional de les infraestructures culturals de Catalunya per tal de garantir la igualtat d’oportunitats d’accés a la cultura. Joan Pedregosa ens descriu amb detall els procediments de selecció de projectes per part dels programes de la Comissió Europea, indicant les fases (elegibilitat, avaluació, classificació i selecció), els dispositius de seguiment i d’avaluació de resultats i d’impacte. Albert de Gregorio centra la seva intervenció en el contrast entre l’avaluació quantitativa i la qualitativa, en els valors de cada modalitat i en la necessitat de trobar un equilibri que garanteixi la riquesa d’elements i la seva objectivitat. Montserrat Martínez ens parla de les memòries i altres mecanismes de control a posteriori dels projectes seleccionats en les convocatòries per tal de valorar el grau d’acompliment del projecte i l’impacte social i cultural en el territori. Jaume Colomer centra la reflexió en els tres estadis pels quals hem caminat (la subvenció discrecional, la puntuació aritmètica i l’equació que vol incorporar criteris de qualitat) i reflexiona sobre la manera d’avaluar el resultat d’un projecte cultural, tant en els propis agents de la cadena de valor com en la dinàmica cultural de l’entorn. Jordi Pardo argumenta que calen variables diferents per avaluar els complexos entorns de la cultura, ens ho il·lustra amb una nova faula sobre taurons, mofetes i lloros, considerant que cal avançar més en els aspectes qualitatius trobant maneres d’avaluar aspectes intangibles.
El tercer bloc temàtic aporta reflexions sobre tres experiències. Javier Brun analitza l’experiència del govern d’Aragó en l’avaluació de projectes escènics i com aquesta ha permès implementar una nova política de suport. Edgar Garcia reflexiona sobre els criteris que aplica l’Institut català de les indústries culturals (ICIC) en l’atorgament i avaluació d’aportacions reintegrables. I finalment, Jerónimo Cabrera analitza l’experiència del govern de Canàries en relació a l’avaluació d’objectius qualitatius. En l’annex hem inclòs el relat del taller preparatori celebrat el 19 de juny ja que, amb un format més lliure, aporta molts matisos i consideracions de notable interès.
La lectura d’aquests textos ens anima a avançar cap a models i procediments d’avaluació més transparents i racionals que parteixin d’una bona definició de requisits i de valors: la innovació, la rellevància, la viabilitat, el cooperació, o la sostenibilitat, entre altres. Ens anima a aplicar els procediments numèrics per objectivar mèrits, però també a no menystenir les formes d’avaluar intangibles i aspectes qualitatius que permeten discriminar el potencial singular de determinats projectes. L’avaluació externa, en un procés de selecció i assignació de recursos, aporta independència i per això és una pràctica de permet un canvi cultural en l’opaca tradició ibèrica de les ajudes públiques a projectes culturals.
Lluís Bonet
Jaume Colomer
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada