Lògicament, entre el programador amb un criteri més independent i original, i aquell que copia descaradament la línia d'un altre, hi ha un gran ventall d'alternatives. Un cert grau de mimetisme és força habitual, malgrat no se'n faci ostentació, ja que un pot formar part d'una determinada escola estilística o buscar nous referents per ampliar horitzons. En altres casos, el plagi respecte a una programació aliena d'èxit es dóna per manca de coneixements (comprensible i fins i tot recomanable), o per la necessitat d'estalvi de temps i esforç en la recerca de nous intèrprets, obres o autors (actitud força estesa i clarament reprovable).
Quan el director artístic, editor o comissari té criteri propi, la programació és el resultat de combinar tots els elements i factors estètics, institucionals i socials citats madurats en la particular «caixa negra» personal. Alguns d'aquests criteris poden ser explícits i aparèixer citats en programes de ma, entrevistes, memòries de la institució o articles de fons. Tanmateix, la majoria s'intueixen però rarament s'expliciten per pudor, dificultat per expressar la fràgil subtilitat dels aspectes combinats, o la necessitat de preservar un cert alo eteri o màgic lligat a la reputació professional. Ara bé, una observació detallada de la programació –en especial a mig i llarg termini– dóna moltes pistes sobre els criteris i tarannà de cada programador. Com diu Michel Lethiec, director del Festival Pau Casals de Prada de Conflent "el director artístic teixeix un fil vermell que el públic no veu explícitament però entén i capta el seu interès".
Manuel Cuadrado i Carmen Pérez, en un dels escassos estudis empírics existents centrat en les pràctiques de la programació teatral a Espanya, senyalen el perfil de l'audiència i l'oferta d'una programació variada com els dos principals objectius dels programadors. La recerca de rendibilitat econòmica té escassa rellevància, amb l'excepció dels teatres de titularitat privada o de gran dimensió, mentre que la trajectòria del productor de l'obra és important només en els teatres amb major nombre de localitats. Molts altres criteris a priori rellevants tenen segons aquesta enquesta (amb una mostra de més de 200 programadors) escàs seguiment: èxit de l'obra, premis obtinguts, o programació en altres teatres o festivals. És sorprenent, ja que ho bé demostra l'existència d'una gran heterogeneïtat entre els consumidors teatrals espanyols, cosa improbable, o bé els programadors necessiten mostrar una gran singularitat.
Més enllà de les dades específiques d'aquest estudi, i com a resultat d'observar múltiples programacions i de conversar amb comissaris i directors artístics, és possible agrupar els arguments o criteris més freqüents en tres grans àmbits: cultural, econòmic i de desenvolupament territorial.
Criteris culturals, de tipus artístic o patrimonial:
• Donar a conèixer autors, obres o formats no habituals
• La qualitat i interès intrínsec de la proposta
• El caràcter marcadament innovador, fins i tot desafiant o provocador, que trenqui amb els cànons establerts i ajudi a pensar
• La bellesa estètica
• La recuperació i relectura dels clàssics
• Un equilibri eclèctic entre repertori clàssic, modern i d'avantguarda
Criteris amb una clara component econòmica i d'ampliació d'audiències:
• Programar amb l'objectiu de maximitzar els ingressos per venda d'entrades, patrocini o obtenció de subvencions
• Satisfer els gustos, preferències i expectatives de les diverses tipologies de públic objectiu escollides
• Diferenciar-se de la competència
Criteris associats al desenvolupament social i territorial:
• Connectar amb qüestions crítiques, polítiques o socials, presents en el debat ciutadà contemporani
• Descobrir, incorporar i donar joc al millor talent local
• Incorporar creadors i activitats fruit de la cooperació amb altres agents (escoles, companyies, associacions, xarxes internacionals ...)
• Aportar una visió de futur al desenvolupament de la comunitat
• No competir de forma deslleial des del sector públic amb l'oferta comercial o independent
Aquests criteris, que a ben segur es podrien ampliar, es combinen entre si conformant el núvol de vectors que defineix una estratègia de programació. Evidentment un mateix programador pot canviar l'èmfasi o les prioritats d'aquest núvol en funció de les circumstàncies locals o temporals del context sobre el que actua. No és el mateix dirigir la línia artística d'un centre avantguardista de titularitat pública que d'un projecte comercial que hagi de donar beneficis, ni fer-ho al front d'un festival que pretén singularitzar-se, o des d'un equipament d'àmbit local que forçosament ha de ser més eclèctic. Així mateix, el primer any al front d'un projecte no serà igual que al cap d'algunes temporades. Un pot començar amb un cop d'efecte, però en general serà més fàcil inserir una programació més compromesa una vegada s'ha introduït el públic cap a nous llenguatges.
(continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada