Una de les avantatges del trajecte del tren d'alta velocitat entre Madrid i Barcelona consisteix en redescobrir la duresa del bell paisatge que enllaça l'altiplà castellà amb la vall de l'Ebre. Cels clars i amples, sense límits propers ni quasi rastres d'activitat humana. Sota la capa endurida pel vent i el fred, com en la tundra gebrada, la vida devia ser dura fins a l'arribada de l'electricitat, la calefacció o els vehicles a motor. El paisatge varia poc malgrat les múltiples tonalitats d'ocre. De tant en tant, l'altiplà s'esquerda i s'obre una torrentera que deixa entreveure la presència humana. Camps en guaret al costat de petits boscos esquifits d'alzines i roures. Més enllà, quatre cases encrostades al voltant d'un campanar, alguns camps llaurats, i una carretera apedaçada seguida de lluny pel que endevinem que és un petit rierol envoltat de pollancres. No es veu bestiar com en els vells temps de la Mesta, potser perquè només hi viu gent gran, i encara no massa. Com devia ser la vida fa només cinquanta anys en aquestes terres feréstegues durant el llarg hivern? Probablement no molt diferent que a l'època romana.
A velocitat d'AVE el paisatge no canvia molt quan es comença a entrar a l'Aragó, malgrat que el relleu es complica. Terres de frontera, de ramaders, de gent orgullosa i dominadora, ben diferent de la del litoral mediterrani. D'una duresa pròpia del paisatge que llauraven o pasturaven. Potser per això Aragó s'entén més bé avui amb Castella i s'aixequen nous murs d'incomprensió amb Catalunya. Sabíeu que Saragossa, aquesta gran urbs que concentra més de la meitat dels habitants d'un desèrtic Aragó, és la ciutat escollida per fer estudis de mercat ja que és el retrat sociològic mitjà d'Espanya?
La gent que viu en aquests petits pobles, reclosos de nit en les seves cases cada cop més ben equipades, malgrat la seva edat progressivament tenen menys a veure amb el trist món de la postguerra (una de tantes en la incivil Espanya). El sobri sentit de l'hospitalitat es va perdent a mesura que es guanya comoditat, i la cultura de la por a la diferència s'accentua. Què afecta més a aquesta gent, el dur paisatge i l'antiga església omnipresent –avui esporàdicament oberta per capellans transhumants –, o les notícies i els comentaris dels mitjans de comunicació de la capital?
Actualment, de nit i vist des del cel, el centre de la península ibèrica és un gran focus lluminós rodejat de negror. Alguns filaments, quasi tots ells radials, assenyalen els vasos sanguinis de la comunicació moderna. Jo viatjo a tota velocitat i consumint quantitats ingents d'energia per una d'aquestes intermitències. Quants dies tardava un correu reial o un carreter en fer aquesta ruta que jo faig en menys de tres hores? El paisatge entre aquests erms no ha canviat amb el temps, però en les ciutats i en el litoral hem destruït la vella/bella geografia que va marcar durant generacions el tarannà dels nostres pobles.
On cal anar a cercar-la?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada