Per un canvi estratègic de prioritats

CESC (1989) Revista Musical Catalana 54

En temps incerts, de canvi en les formes de producció, interacció, consum i preservació de la creació i el patrimoni cultural, així com de retallades pressupostàries, la gestió cultural –pública i privada – es veu empesa a qüestionar profundament les seves prioritats així com els models de governança que l'han caracteritzat.

En els darrers trenta anys l'administració cultural al nostre país s’ha professionalitat d’una forma notable, fet que ha permès una millora dels resultats i de l'impacte ciutadà dels projectes culturals implementats. Bona part d'aquest procés ha estat possible gràcies al creixent suport social i institucional materialitzat pel continuat increment dels assistents i dels recursos públics –i en menor mesura privats– disponibles.  Durant aquest període s'ha desplegat una important xarxa d'equipaments culturals –biblioteques, teatres, museus, festivals, estudis audiovisuals, centres d'art contemporani, entre altres –, que ha permès compensar els dèficits heretats de la dictadura.

Però la posta en marxa d'equipaments amb grans costos de manteniment ha compromès les possibilitats de modificar les prioritats globals a mesura que les necessitats i els comportaments socials canviaven.  Més enllà d'uns pocs fracassos rotunds o de canvis polítics de baixà estofa (destrucció del bagatge heretat de l'enemic polític a desacreditar), rarament s'han qüestionat els projectes quan perdien sentit o interès social.  Una contraproduent combinació de factors ho expliquen: el creixement continuat dels recursos disponibles, l'acriticisme dominant (no hi ha debat ciutadà sobre polítiques culturals), la resistència indolent de molt personal mediocre, el conformisme interessat de les clienteles culturals, així com l'escassa dimensió estratègica de bona part dels dirigents culturals. Vivim en un món on es planifica i s'avalua retòricament, quasi mai com a procés d'aprenentatge i control compartit, i a on manca gent capaç d'arriscar i fer avançar les organitzacions. Cal dir que no hi ajuden gens els valors socials dominants –menyspreadors del risc, la competitivitat i els lideratges– ni els procediments i cultura políticoadministrativa que beneficien aquells que no es mouen de la foto.

Així mateix, l'activitat de moltes iniciatives independents o del tercer sector depenen dels recursos provinents de les administracions públiques.  Recursos que malgrat no ser molt elevats en termes absoluts (l'administració és molt gasiva comparativament quan es tracta de serveis no proveït directament per ella mateixa) són fonamentals per a la supervivència d'una gran part dels projectes.  Però aquesta alta dependència fa que el sistema sigui molt feble.

No s'ha afavorit el desenvolupament de formes alternatives de finançament i d'obtenció de recursos propis.  Manca una normativa favorable i sobretot una bona educació social –tan dels que donen com dels que reben – que fomenti realment el patrocini empresarial, el mecenatge filantròpic, així com un voluntariat proactiu.  Un sistema escleròtic, intoxicat pels anys de vaques grasses, no ha propiciat la recerca de nous instruments financers, de la venda de tot tipus de productes i subproductes, passant pel capital risc o el microfinançament.  En aquestes circumstàncies, és lògic que en moments d'estancament pressupostari les decisions dels governants disposin de poc marge de maniobra.  Quan no s'ha planificat de forma sostenible i no hi ha estratègia a mig i llarg termini les conseqüències són nefastes.  Així, és més fàcil acomiadar personal innovador però amb un contracte temporal que personal funcionari inútil, clausurar projectes emergents que d'altres administrativament consolidats, o disminuir dràsticament les subvencions a tercers que tancar serveis obsolets.  Per desgràcia, falta una mirada estratègica de país que permeti salvaguardar la capacitat d'innovació i d'implicació social que l'art o les noves interpretacions del patrimoni poden aportar a la societat.  Ens cal una nova governança cultural, tant a nivell de model global com per a cada una de les institucions culturals del país.  Però aquest serà el tema d'un altre article.