Icones per les masses o només per les elits?

És possible substituir els milers de càmeres fotogràfiques enfocant la Giaconda per una contemplació reposada i sense empentes de l'obra mestre de Leonardo? Qui serien els privilegiats escollits i què caldria fer amb la massa de visitants decebuts que són atrets diàriament per la icona del Louvre?

Una de les paradoxes del món contemporani és l'elevat creixement de les audiències dels grans espais emblemàtics de la creació humana –i la degradació que aquest accés massiu comporta– al mateix temps que multitud de monuments i col·leccions no aconsegueixen atreure un flux suficient de persones per garantir la viabilitat social i econòmica que permeti mantenir-los oberts.  Els éssers humans correm darrera de les icones, marcant amb agulles de cap virtuals el nostre mapa mental de llocs on voldríem anar, que voldríem experimentar, i després poder explicar.  Tocar l'aura i a ser possible emportar-nos un record personal d'aquests llocs màgics, amb independència de la qualitat intrínseca de la visita efectuada, és important per aquells que hem rebut una determinada educació. La qualitat de la fotografia que puguem fer amb la nostra màquina és infinitament inferior a la d'una imatge comercialitzada pel propi museu, però volem poder mostrar que hem estat allí, encara que sigui per explicar l'anècdota de la fotografia feta per sobre els caps del resta de visitants.  Ara bé, quasi ningú se'n va satisfet després d'intentar entendre perquè aquesta pintura atreu tantes multituds, i perquè a mi m'ha tocat gaudir-la en tan males condicions. Molt pocs aconsegueixen desxifrar el somriure enigmàtic de la Mona Lisa. Ens quedem amb l'inexpressiva explicació de la guia turística, o el record d'aquella classe d'història de l'art on un enyorat mestre intentava transmetre'ns a partir d'una foto de llibre de text, o amb sort una diapositiva descolorida, els misteris de la pintura de Leonardo. I és aquest capital cultural el que ens ha empès a no deixar de banda aquesta atapeïda sala del Museu del Louvre.

Les alternatives a aquest despropòsit  no són fàcils.  Tots voldríem ser un dels pocs privilegiats en poder contemplar amb tranquil·litat la gran obra d'art.  En el fons, l'opció del museu parisenc és la mateixa que la d'altres establiments amb icones similars.  Mentre la gent no es queixi excessivament i l'obra d'art no es malmeti, prefereixen no prendre mesures impopulars que, a més, li reduirien els ingressos indirectes que genera. L'excés de flux humà desanima a alguns i es genera una certa autoregulació. Davant la previsió d'un augment de la demanda, existeixen tanmateix diverses alternatives: preus d'exclusió per a visitar obres d'art considerades excepcionals; torns de visita reservats anticipadament; disposició de sales didàctiques al costat amb rèpliques d'alta qualitat i bones explicacions.  Evidentment, totes aquestes alternatives generen un tipus o altre d'oposició o inconvenient, però probablement no tardarem a veure algunes d'aquestes opcions habilitades en aquesta o altres icones amb fluxos de visitants semblants.

Temps al temps.