Dissabte assolellat, quasi calorós per ser el desembre. Sortim de casa amb la intenció d'estirar les cames tot passejant per Collserola. A mesura que deixem la ciutat enrere es comença a sentir el brogit dels ocells i la d'alguns gossos ensopits que ens borden al passar vora la reixa de les cases que s'enfilen. Una casa en venda amb una vista i un preu que treu l'alè ens fa somniar una mica fins que pensem en la penitent pujada diària des del metro.
Al primer revolt de la muntanya, una ginesta florida fora de temporada (quan temps falta per la primavera?) deixa anar el seu flaire envoltada de pebrers i mata. Les mimoses de l'altre cantó del camí semblen que vulguin ja despuntar. Destorbats per tota aquesta florida prematura, enfilem carena amunt per enllaçar amb el camí dels vivers de Can Borni. Uns arboços plens d'unes cireres dolces ens recorden que encara som a la tardor, però ens preguntem si trobarem algun ametller florit per festejar el Nadal abans d'hora.
Grups de ciclistes passen amunt i avall delerosos de salut o d'una bona esmorzada. Parelles grans, pares amb criatures petites, amos de gossos ensumadors i caminants solitaris gaudeixen de la passejada. El bosc està esplèndid coronat per pins de tota mida i unes alzines farcides d'aglans. En el sotabosc mediterrani, entre lianes i fulles per terra, destaca en aquesta època de l'any el galzeran fruitat. Els solcs llaurats pels senglars ens recorden que vivim rodejats de salvatgines de tota casta i mena. Una humitat amarga, mig polsosa, puja als nostres narius deshabituats de natura.
La vista cap a la ciutat és magnífica. Al fons, el mar és pigallat de petits velers. Els carrers de l'Eixample s'obren a mesura que avancem en perpendicular a la ciutat. Més enllà de Montjuic, la nova escullera del port impressiona. La mirada s'entreté en tota mena de detalls, des dels turons del Montseny al Massís del Garraf. Només manca veure avui Mallorca!
Quin privilegi pels barcelonins disposar d'una serra com la de Collserola per venir a esplaiar-se. No sembla, però, que la gran majoria de ciutadans en siguin conscients. Tindran por de les pendents o falta informació i aparcaments que ho facilitin? Des de la talaia del Tibidabo miro nostàlgic el pas del temps i m'adono de la sort que representa viure en un país de relleu esquerp, climatologia benigna i paisatges canviants.
Que ben trobat aquest post Lluís! ahir, a Lleida ens va arribar la boira, això sempre fa baixar les temperatures. Gràcies, per compartir amb nosaltres aquest troç de primavera avançada!
ResponElimina