La governança cultural és uns dels temes que en Lluís Bonet ha proposat en el seu bloc. És un tema que havíem abordat en un petit seminari realitzar el desembre de 2009, que comptà amb la participació de persones de la universitat i d’entitats culturals, i que ara em convida a comentar. Com que estic d’acord amb les seves reflexions, en lloc de comentar-les aprofito per incidir en el tema de les dinàmiques internes en els òrgans de govern.
En Lluís comença el seu escrit amb una trista constatació: el nivell de maduresa dels òrgans de govern, si es compara amb el notable procés de professionalització dels seus gestors, és particularment baix tant en les entitats de titularitat pública com en les no lucratives. Ell mateix comenta, sense utilitzar el terme, el fenomen del presidencialisme, quan recorda que les entitats culturals tenen tendència a deixar en mans dels presidents –o fins i tot dels directors– la major part de decisions clau.
El presidencialisme sol reposar sobre el coixí de la "malentesa" confiança. En base a aquesta es justifica que la junta de l’entitat sigui descarregada de la les seves funcions executives, i confiï en l’actuació de la presidència. Qualsevol sol·licitud d’informació o aclariment sobre l’actuació d’aquesta serà interpretada com una manca de confiança que pot adoptar caràcter d’ofensa personal.
En el seu escrit, comenta de forma diplomàtica, que no sempre la informació que es fa arribar és suficient o es planifica el temps necessari per una reflexió i presa de decisions acurada per part de tots els membres del consell. Posant aquesta pràctica en relació amb un problema, malauradament compartit amb moltes empreses i entitats sense finalitat lucrativa, com són els escassos incentius i exigència de responsabilitat per part dels que ostenten càrrecs.
Personalment, he tingut la sort de participar en òrgans de govern que veritablement eren i són col·legiats i fins i tot en una junta amb presidència rotatòria. Aquesta experiència em porta a ser al·lèrgic a expressions com presa de possessió (com si el càrrec fos possessió de la persona) o nomenament de càrrec de confiança (com si qui nomena no es considerés a si mateix amb la capacitat per definir el perfil del càrrec).
El presidencialisme, relacionat sens dubte amb la tradició ibèrica del cabdill, porta a descarregar en aquesta figura tota la responsabilitat, confiant cegament en les seves habilitats per exercir el poder. Les juntes d’entitats que opten per aquest model obliden que en el nostre context són òrgans col·legiats i per tant responsables legalment, però sobretot èticament, de l’actuació de la presidència. Obliden, també, que el presidencialisme té per objectiu el mantenir-se en el poder; objectiu que passa per davant de l’exercici del poder.
En Joan Subirats ens recordava (juliol 2010) que tan correcte és que un càrrec electe pensi que el que fa és en benefici dels representats, com que aquests o una part d’ells pensi el contrari. La confiança cega pot generar tristesa, la desconfiança activa pot allunyar-nos d’ella.
En les grans institucions, el presidencialisme compta amb l’auxili dels nous tecnòcrates, els càrrecs de confiança responsables de tenir-ho tot controlat. El control esdevé objectiu, i es desincentiven les actuacions i les innovacions, no fos cas que no poguessin ser controlades. Reneix, així, una burocràcia no vinculada al control dels resultats ni al dels impactes, sinó al dels indicadores. Enfront d'aquest model, existeixen estils de direcció en els que la presidència s’exerceix mitjançant la delegació en els membres de la junta, que la complementen, amb l’objectiu d’augmentar l’eficàcia de l’actuació col·legiada.
Recordem, en el cas del Palau, el paper que van jugar els òrgans de govern de les diferents entitats i institucions, que eren responsables d’haver exigit disposar de la informació que els encausats no van proporcionar. Quan l’escàndol va esclatar, la reacció de les institucions públiques va ser endurir la normativa de fiscalització de les entitats privades. Normativa que generarà més burocràcia i més incentius a la corrupció. Per desgràcia, s’ha deixat passar l’oportunitat de pensar en actuacions preventives. Seria millor pensar en com evitar aquestes situacions que en endurir el seu càstig. Per exemple el Parlament podria pensar en com millorar el seu funcionament quan rep els informes de la Sindicatura de Comptes. Però aquest seria tema per una altre post.
________________________
*Albert de Gregorio és economista i màster en gestió pública. És professor associat del Departament d'economia política i hisenda pública de la Universitat de Barcelona. Entre les diverses responsabilitats professionals ha estat President de BTV, Cap del servei d'educació de la Diputació de Barcelona, i coordinador de l'àrea de drets civils de l'Ajuntament de Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada