En un moment com l'actual, d'enormes dificultats financera per a la majoria d'administracions públiques –en particular de les municipals – tots els projectes i equipaments culturals busquen desesperadament com equilibrar els seus comptes sense renunciar a l'essència de la seva missió i a la prestació dels seus serveis tradicionals. En aquestes circumstàncies, és lògic que la mirada se centri en el públic, en el consumidor que amb la seva mòdica contribució monetària individual aporta els recursos necessaris per fer possible l'activitat o esdeveniment. El públic, no només aporta una part substancia dels recursos financers totals, sinó que amb la seva presència legitima els recursos públics i de patrocini disponibles, essent el destinatari primer de l'oferta cultural i la seva raó última de ser.
Tanmateix, la focalització de la mirada cap a les audiències – imprescindible i que no hauria d'oblidar-se quan torni de nou el temps de les vaques grasses–, pot incorporar un cert perill: centrar-se excessivament en acontentar les clienteles de sempre, formada pels abonats, els connaisseurs o aquells que els agrada veure i escoltar sempre el mateix tipus de cosa. Des d'una perspectiva de gestió financera i de màrqueting, aquesta és una opció lògica i encertada, però no ho és des d'una mirada més àmplia, que tingui en compte el conjunt de la societat i el progrés col·lectiu.
Vivim en una societat complexa, individualista, cada cop més heterogènia i diversa. En un moment en que de cadascú va a la seva, generador del que en Jean-Michel Lucas anomena tolerància cultural freda, les manifestacions culturals poden esdevenir un punt de trobada. Tothom, en ús de la seva llibertat –que per altra part tant a costat d'assolir– s'expressa, intercanvia i consumeix aquelles parcel·les de realitat cultural que li interessen (o han sabut vendre-li). Vivim en un context on a part dels grans esdeveniments mediàtics, l'especialització del consum cultural és enorme, fet que permet una gran pluralitat (més teòrica que real) d'alternatives de consum. Tanmateix, la incomunicació porta a la ignorància, i aquesta al menyspreu o fins l'odi envers les expressions culturals de l'altre, sobretot quan visions dogmàtiques úniques volen imposar-se a les d'altres comunitats. Caldria recordar aquí la famosa frase d'Antonio Machado afirmant que Castella deprecia allò que ignora. Manquen, per tant, projectes col·lectius de caire participatiu i obert. On sigui fàcil integrar-se sense haver de renunciar als propis valors i expressions, però on la interacció amb la tradició o amb la innovació faci possible un procés de creixement col·lectiu.
Allò que avui sembla justificar l'acció cultural pública és esdevenir «capital de la cultura», «gran centre de l'economia creativa», «pol d'atracció de turisme cultural de qualitat», o com a molt «celebració de la multiculturalitat». Tots aquests objectius són intrínsicament bons, però al meu entendre mostren una mirada parcial, localista, que no aborda el repte fonamental que la cultura pot aportar a les societat contemporànies. Aquesta consisteix, justament, en fer possible viure col·laborativament la llibertat de creació, expressió i fins i tot de consum cultural. La responsabilitat dels poders públics, i de les seves institucions especialitzades –museus, biblioteques, teatres, auditoris o centres d'art contemporani–, hauria de consistir en fer possible espais d'interacció entre col·lectius diversos, amb l'objectiu d'ampliar els capitals culturals respectius. La crisi ens hauria de fer més conscients d'aquest repte, enlloc d'empetitir la nostra mirada i centrar la nostra atenció quasi exclusivament en les respectives clienteles. Cal assumir la incomoditat d'arriscar i d'omplir de sentit la responsabilitat de l'acció cultural pública.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada