Fins a la recent eliminació del tipus reduït de l'IVA per als espectacles
i els serveis artístics (amb el conseqüent increment del 8 % al 21 % de
setembre de 2012) poca gent, inclosos els operadors culturals, era conscient de
la importància dels beneficis fiscals per als sectors de la cultura a casa
nostra. Un tipus reduït en l’IVA té per objectiu reduir el cost que el
consumidor ha de pagar per un producte. Així, un llibre o una revista amb un
preu de cost de 20€, al gaudir d’un tipus de només el 4% té un preu de venda al
públic de 20,8€ enlloc dels 24,2€ que valdria si estigués gravat pel tipus
normal del 21€. Així, doncs, és un instrument que pretén afavorir el consum de
productes considerats beneficiosos socialment a costa d’un menor ingrés fiscal.
Ara bé, costa entendre la desigualtat de tracte fiscal entre diferents tipus de
productes culturals. Quines raons expliquen perquè a Espanya la compra d’una
revista del cor o un diari esportiu només contribueix en un 4% i en canvi un
instrument de música ha pagat sempre el tipus màxim?
Tanmateix, a diferència de la despesa pública o de la desgravació en
els impostos directes (IRPF o societats), l'avantatge fiscal al consum
–essència d’un tipus reduït en l'IVA– és una mesura amb una baixa percepció
social. De fet, el consumidor cultural espanyol no ha estat conscient de
l'avantatge fiscal de què gaudia fins a la recent pujada en 13 punts del tipus
de l'IVA (i per tant de l'increment de cost a pagar). En tot cas, un tipus
reduït de l'IVA permet disminuir el cost d'adquisició d'un bé o servei amb la
conseqüent dinamització de la demanda, en particular quan aquesta és molt
sensible als augments de preu. No obstant això, per al polític que busca
rendibilitat electoral, la baixa percepció social d'aquest benefici és un
desincentiu enfront d'altres instruments més efectistes des d’una perspectiva
clientelar (distribuir subvencions o donar beneficis fiscals a la inversió). En
el cas espanyol, on l’IVA representa el 88% dels beneficis fiscals a la
cultura, aquesta qüestió no serà menor. En canvi, en aquells països on la
desgravació fiscal a activitats filantròpiques gaudeix d'una gran i continuada
protecció (no només als Estats Units o al Regne Unit, sinó també en països més
propers cultural i administrativament com França) hi ha una major consciència
tant del benefici obtingut com de l'esforç col·lectiu que aquesta menor
recaptació pressupostària implica (són ingressos que l'administració deixa de
recaptar per a altres menesters així mateix necessaris).
A Espanya, l'IVA s'implanta l'any 1986 en el moment de l'entrada a la Unió Europea, però no serà fins el 1992 que s'aplica la directiva europea d'harmonització i s'estableixen els tres tipus vigents: el tipus general (fixat inicialment en el 15% i que el 2012 s'eleva al 21% des del 18 % a en què el govern Zapatero l’havia pujat al juliol de 2010), el reduït (que d'un inicial 6% se situa ara en el 10%, després de pujar dos punts el 2012) i el superreduït (que només ha pujat del 3% al 4 % al llarg de les últimes dues dècades). Així mateix un conjunt de productes de primera necessitat, com els serveis educatius o sanitaris, estan exempts d'IVA i no tributa el seu consum. La gran majoria de productes s'han mantingut en el mateix grup de tributació durant aquests vint anys. Un dels pocs àmbits que ha vist empitjorar la seva adscripció tradicional ha estat, justament, el consum de productes culturals.
A diferència de l'impost sobre la renda on el tipus impositiu s'incrementa a mesura que augmenten els ingressos, un impost indirecte com l'IVA comporta que rics i pobres paguin el mateix per un consum equivalent. La seva pujada té efectes regressius socialment llevat que els productes de primera necessitat estiguin exempts o paguin un tipus molt reduït.
El sector cultural està format per un ampli ventall d'activitats, amb característiques econòmiques, tractament fiscal i efectes socials diferents. A Espanya, les biblioteques, museus i arxius mantenen el tipus reduït al 10%, els llibres i revistes en paper el tipus superreduït del 4% (mentre que les publicacions digitals paguen el 21%). En canvi, l'adquisició de serveis artístics i les entrades en els espectacles (cinema, teatre, música) des de 2012 estan gravades pel tipus general del 21%. Un cas particular és el del mercat de l'art, ja que la modificació de gener de 2014 ha suposat un retorn al tipus reduït per a la venda d'objectes d'art per part dels creadors (així com pels artistes fallers) però es manté el règim general en la part corresponent a les galeries d'art. Així, en relació a la situació d'agost de 2012 quan els artistes tributaven al 8 % i les galeries al 18%, la situació no millora, ja que els primers ho faran al 10% i els segons al 21 %.
Aquestes diferències han de ser analitzades en termes d'ingrés tributari i en funció del seu impacte social i polític. En termes quantitatius, la hisenda espanyola (i catalana) deixa d'ingressar molt poc per la rebaixa a la compra d'obres d'art, donat l'escàs valor total de les transaccions que són fiscalment transparents (aquest és un mercat no només molt petit sinó on abunda l'economia submergida). En canvi, la pujada de setembre de 2012 ha representat un augment dels ingressos tributaris directes per IVA (13 punts percentuals és molt) encara que a costa d'una gran recessió en el mercat cultural: no només ha baixat el consum sinó també l'ocupació i el volum d'activitat econòmica, amb efectes probablement negatius sobre la capacitat fiscal global del sector (i per tant per la hisenda central i autonòmica).
A Espanya, l'IVA s'implanta l'any 1986 en el moment de l'entrada a la Unió Europea, però no serà fins el 1992 que s'aplica la directiva europea d'harmonització i s'estableixen els tres tipus vigents: el tipus general (fixat inicialment en el 15% i que el 2012 s'eleva al 21% des del 18 % a en què el govern Zapatero l’havia pujat al juliol de 2010), el reduït (que d'un inicial 6% se situa ara en el 10%, després de pujar dos punts el 2012) i el superreduït (que només ha pujat del 3% al 4 % al llarg de les últimes dues dècades). Així mateix un conjunt de productes de primera necessitat, com els serveis educatius o sanitaris, estan exempts d'IVA i no tributa el seu consum. La gran majoria de productes s'han mantingut en el mateix grup de tributació durant aquests vint anys. Un dels pocs àmbits que ha vist empitjorar la seva adscripció tradicional ha estat, justament, el consum de productes culturals.
A diferència de l'impost sobre la renda on el tipus impositiu s'incrementa a mesura que augmenten els ingressos, un impost indirecte com l'IVA comporta que rics i pobres paguin el mateix per un consum equivalent. La seva pujada té efectes regressius socialment llevat que els productes de primera necessitat estiguin exempts o paguin un tipus molt reduït.
El sector cultural està format per un ampli ventall d'activitats, amb característiques econòmiques, tractament fiscal i efectes socials diferents. A Espanya, les biblioteques, museus i arxius mantenen el tipus reduït al 10%, els llibres i revistes en paper el tipus superreduït del 4% (mentre que les publicacions digitals paguen el 21%). En canvi, l'adquisició de serveis artístics i les entrades en els espectacles (cinema, teatre, música) des de 2012 estan gravades pel tipus general del 21%. Un cas particular és el del mercat de l'art, ja que la modificació de gener de 2014 ha suposat un retorn al tipus reduït per a la venda d'objectes d'art per part dels creadors (així com pels artistes fallers) però es manté el règim general en la part corresponent a les galeries d'art. Així, en relació a la situació d'agost de 2012 quan els artistes tributaven al 8 % i les galeries al 18%, la situació no millora, ja que els primers ho faran al 10% i els segons al 21 %.
Aquestes diferències han de ser analitzades en termes d'ingrés tributari i en funció del seu impacte social i polític. En termes quantitatius, la hisenda espanyola (i catalana) deixa d'ingressar molt poc per la rebaixa a la compra d'obres d'art, donat l'escàs valor total de les transaccions que són fiscalment transparents (aquest és un mercat no només molt petit sinó on abunda l'economia submergida). En canvi, la pujada de setembre de 2012 ha representat un augment dels ingressos tributaris directes per IVA (13 punts percentuals és molt) encara que a costa d'una gran recessió en el mercat cultural: no només ha baixat el consum sinó també l'ocupació i el volum d'activitat econòmica, amb efectes probablement negatius sobre la capacitat fiscal global del sector (i per tant per la hisenda central i autonòmica).
Des d'un punt de vista polític, el govern buscava augmentar la recaptació
en activitats considerades no prioritàries o en sectors poc afins
ideològicament. Davant la reacció mediàtica, ha preferit prometre un increment
de la despesa pública (cas del teatre) o ampliar els beneficis fiscals a la
inversió (cas del cinema) enlloc de corregir el desmesurat increment de l'any
anterior. La baixada acordada en el consell de ministres del 24 de gener es pot
considerar una acció propagandística, donada la proximitat de la Fira d’art Arco
i les Falles. De tota manera, la imatge benestant del col·leccionista d'art més
aviat genera aversió en una ciutadania que ho percep com una mesura més
favorable als més rics, mentre les càrregues fiscals afecten sobretot a les
classes mitjanes, i les retallades a la gent més necessitada.
En tot cas, és interessant contrastar els tipus d’IVA dels diferents productes culturals aplicats en els diferents estats membres de la Unió Europea.1 Així, només Espanya, Itàlia i Luxemburg utilitzen el tipus superreduït per a llibres i revistes en paper (la majoria de països apliquen el reduït). Aquest últim país també l'ofereix per a publicacions electròniques (cosa que explica la ubicació d'Amazon en aquest petit paradís fiscal), avantatge que així mateix dóna França, encara que aplicant-los el tipus reduït. Les entrades als espectacles i els serveis artístics presenten un consens molt més ampli (ara amb l'excepció espanyola), ja que la majoria de països comunitaris (Alemanya, Bèlgica, Finlàndia, França, Itàlia, els Països Baixos, Polònia o Suècia) apliquen el tipus reduït.
Quines són les raons que expliquen aquestes diferències entre països i entre tipologies de producte? La capacitat de pressió d'alguns grups d'interès, per exemple els editors en el cas espanyol, pot explicar per què els llibres han gaudit tradicionalment d'un millor tracte fiscal que la compra d'instruments de música (la majoria d'importació), amb independència del valor cultural intrínsec de la lectura o la interpretació musical. És a dir, s’afavoreix el proteccionisme a la indústria domèstica sobre la base d’arguments culturals. Per altre cantó, l’enorme desajust entre l’IVA de les publicacions electròniques i en paper potser s’explica per un interès del propi sector editorial d’endarrerir al màxim el desenvolupament del llibre electrònic davant la inseguretat que generen els models de negocis alternatius a l’edició en paper.
En tot cas, és interessant contrastar els tipus d’IVA dels diferents productes culturals aplicats en els diferents estats membres de la Unió Europea.1 Així, només Espanya, Itàlia i Luxemburg utilitzen el tipus superreduït per a llibres i revistes en paper (la majoria de països apliquen el reduït). Aquest últim país també l'ofereix per a publicacions electròniques (cosa que explica la ubicació d'Amazon en aquest petit paradís fiscal), avantatge que així mateix dóna França, encara que aplicant-los el tipus reduït. Les entrades als espectacles i els serveis artístics presenten un consens molt més ampli (ara amb l'excepció espanyola), ja que la majoria de països comunitaris (Alemanya, Bèlgica, Finlàndia, França, Itàlia, els Països Baixos, Polònia o Suècia) apliquen el tipus reduït.
Quines són les raons que expliquen aquestes diferències entre països i entre tipologies de producte? La capacitat de pressió d'alguns grups d'interès, per exemple els editors en el cas espanyol, pot explicar per què els llibres han gaudit tradicionalment d'un millor tracte fiscal que la compra d'instruments de música (la majoria d'importació), amb independència del valor cultural intrínsec de la lectura o la interpretació musical. És a dir, s’afavoreix el proteccionisme a la indústria domèstica sobre la base d’arguments culturals. Per altre cantó, l’enorme desajust entre l’IVA de les publicacions electròniques i en paper potser s’explica per un interès del propi sector editorial d’endarrerir al màxim el desenvolupament del llibre electrònic davant la inseguretat que generen els models de negocis alternatius a l’edició en paper.
D'altra banda, cal tenir en compte que els tipus reduïts en un impost
com l'IVA incentiven més el consum com més elàstic (o sensible al preu) són els
seus consumidors potencials. Els béns culturals en no ser productes de primera
necessitat són més sensibles als canvis de preu que, per exemple, l'alimentació
o el transport, amb comportaments molt més rígids. Només els apassionats a una
forma d'expressió artística o les persones amb rendes molt altes modifiquen
proporcionalment menys els seus hàbits de consum quan varia el preu o cost
d'accés; en canvi, la majoria d'usuaris redueixen en termes relatius el seu consum
per sobre de l'increment de cost. Aquesta conducta, descrita àmpliament per la literatura
acadèmica, ha de ser estudiat amb més profunditat en l'actual conjuntura econòmica,
atesa la diversitat de comportaments culturals i la coincidència del canvi de
tributació amb un període de greu recessió econòmica.
Dissortadament, no disposem de cap estudi rigorós que hagi quantificat l'efecte de la modificació del tipus de gravamen de l'IVA en els espectacles i en els serveis artístics. L'Agència Tributària (AEAT) disposa de les dades però més enllà de les declaracions del ministre Montoro al Congrés,2 afirmant que la recaptació per IVA (tots els productes barrejats) ha augmentat un 12,2% des de l'entrada en vigor de la reforma, no sabem quina porció és atribuïble al canvi de tipus en determinats serveis culturals. La previsió de beneficis fiscals inclosa en els pressupostos generals de l'Estat per al 2014 sembla indicar un cert augment dels que afecten a la cultura en relació a l'any 2013, però l'informe no en detalla les causes. Sense una anàlisi en profunditat de les microdades de que disposa l'AEAT només és possible realitzar aproximacions a partir de les dades de facturació disponibles per a alguns sectors.
Per exemple, els ingressos per taquilla del cinema a Espanya han decrescut significativament des de l'any 2011, però és difícil quantificar quina porció correspon a la pujada de l'IVA i al seu efecte sobre el consum, quina proporció és conseqüència de la qualitat percebuda de l'oferta (els ingressos totals per taquilla varien molt d'any en any en funció de l'èxit d'unes poques pel·lícules) i quina és resultat dels efectes de la crisi en la renda disponible dels consumidors. Els ingressos per taquilla corresponents a 2013 s'estimen en uns 508 milions, 112 milions (un 16%) menys que l'any anterior; en aquest cas, el sostre potencial a ingressar per les hisendes central i autonòmiques (sense descomptar l'IVA meritat) seria de 87 milions al 21%, enlloc dels 38 milions que hauria recaptat amb el 8%, però no sabem si ha estat així i quant hauria significat sense la baixada de la facturació.3 En el moment que disposem de les dades mensuals desagregades per comunitats autònomes dels espectadors de cinema es podrà estimar l'efecte diferencial a Canàries (que al costat de Ceuta i Melilla no apliquen l'IVA sinó un impost indirecte amb un tipus molt més reduït que no ha variat) amb el de la resta del territori espanyol afectat per la pujada (sota la hipòtesi d'un comportament en el consum de cinema homogeni per a tot el país, qüestió poc probables donat el caràcter turístic de les illes i la seva major taxa d'atur).
Per la seva banda, el sector escènic no va trigar a fer els seus números per demostrar el gran deteriorament sofert amb el gran increment de l'IVA i així poder pressionar al govern perquè derogués la mesura. Així, el març de 2013 dóna a conèixer el dictamen “Impacte de l'augment de l'IVA en el sector de les arts escèniques a Espanya”.4 Responent exclusivament a l'efecte de l'IVA, el descens d'espectadors en el tercer quadrimestre del 2012 s'estima en el 17,5% en volum de públic i del 20,2% en recaptació neta. La resta del descens produït fins arribar a la variació interanual del tercer quadrimestre de 2012 (31,43% en públic i 32,98% en facturació) s'explica motivat per les pròpies tendències sectorials, factors contextuals i l'efecte alarma que genera la percepció d’augment de cost associada a l'anunci de la pujada de l'IVA. En resum, l'augment de l'IVA explicaria el 55,6 % del descens del públic i un 61,4% de la reducció de la recaptació neta produïts en les arts escèniques durant el tercer quadrimestre del 2012.
Tot i la comprensible necessitat de reduir el dèficit pressupostari, la
rebaixa en l'àmbit cultural és molt superior a la mitjana. Si a això se suma
l'accentuat descens de la despesa pública en cultura (de l'ordre del 50 %)
queda clar quines són les prioritats del govern central en aquest àmbit. Altres
sectors, com el turisme o l'automoció (per no citar l'extraordinària ajuda a la
banca) mantenen el tracte de favor, mentre que el pretès augment d'ingrés
fiscal obtingut amb l'increment de tipus queda gairebé en res a causa de la
incapacitat de les famílies per augmentar el seu pressupost cultural. Tot això
implica enormes costos per a un usuari ja prou castigat per la crisi, i per a
uns operadors culturals que veuen reduir encara més la seva facturació (quan no
assumeixen bona part de l'increment de cost provocat per la mesura tributària
en no repercutir-lo en el preu final).
Aquesta situació ha afilat la imaginació d'alguns promotors d'espectacles amb anècdotes (poc més que això) que van des del donatiu encobert a la venda de pastanagues en lloc de la comercialització formal de l'entrada a un espectacle. No obstant això, no és fàcil escapar-se de la normativa fiscal donat el zel de la inspecció tributària i l'important paper de l'administració pública com a agent significatiu del sector (com a contractista, adquirent de serveis culturals o subvencionador que exigeix estar al dia de les obligacions tributàries i amb la seguretat social). D'altra banda, mentre que alguns operadors han fet una activa campanya mediàtica contra l'augment de l'IVA, altres han preferit una major discreció amb l'objectiu de no alarmar més a un consumidor amb escassa renda disponible (la denúncia reiterada de l'increment tributari no afavoreix justament més demanda). De tota manera, la normativa deixa alguna escletxa a tenir en compte. Segons resolució de la Diputació Foral Biscaia a la consulta tributària d'un particular els espectacles dirigits a públics infantils i juvenils (fins a l'edat de 25 anys) cotitzen a un tipus del 10% en lloc del 21 % de l'IVA, resolució que al seu entendre és aplicable en tot el territori espanyol.8
Un dels problemes estadístics amb què ens enfrontem és que la informació disponible sobre beneficis fiscals és només una estimació. La hisenda pública espanyola publica la previsió en el moment de redactar els pressupostos però després no dóna a conèixer el valor liquidat real dels mateixos. Per aquesta raó només es pot estimar la contrastació entre dades liquidades de despesa pública i els beneficis fiscals pressupostats, tal com es presenta en el gràfic adjunt corresponent a 2011 (últim any amb dades liquidades). En tot cas, el benefici fiscal corresponent a l'IVA de productes culturals duplicava abans del canvi normatiu la despesa directa de l'administració central. Per últim, cal recelar de les dades corresponents a exercicis amb canvis normatius importants a meitat d'any (cas de 2012) ja que la distància entre el que es va pressupostar i els que finalment s'ha recaptat va ser, probablement, molt gran.
Dissortadament, no disposem de cap estudi rigorós que hagi quantificat l'efecte de la modificació del tipus de gravamen de l'IVA en els espectacles i en els serveis artístics. L'Agència Tributària (AEAT) disposa de les dades però més enllà de les declaracions del ministre Montoro al Congrés,2 afirmant que la recaptació per IVA (tots els productes barrejats) ha augmentat un 12,2% des de l'entrada en vigor de la reforma, no sabem quina porció és atribuïble al canvi de tipus en determinats serveis culturals. La previsió de beneficis fiscals inclosa en els pressupostos generals de l'Estat per al 2014 sembla indicar un cert augment dels que afecten a la cultura en relació a l'any 2013, però l'informe no en detalla les causes. Sense una anàlisi en profunditat de les microdades de que disposa l'AEAT només és possible realitzar aproximacions a partir de les dades de facturació disponibles per a alguns sectors.
Per exemple, els ingressos per taquilla del cinema a Espanya han decrescut significativament des de l'any 2011, però és difícil quantificar quina porció correspon a la pujada de l'IVA i al seu efecte sobre el consum, quina proporció és conseqüència de la qualitat percebuda de l'oferta (els ingressos totals per taquilla varien molt d'any en any en funció de l'èxit d'unes poques pel·lícules) i quina és resultat dels efectes de la crisi en la renda disponible dels consumidors. Els ingressos per taquilla corresponents a 2013 s'estimen en uns 508 milions, 112 milions (un 16%) menys que l'any anterior; en aquest cas, el sostre potencial a ingressar per les hisendes central i autonòmiques (sense descomptar l'IVA meritat) seria de 87 milions al 21%, enlloc dels 38 milions que hauria recaptat amb el 8%, però no sabem si ha estat així i quant hauria significat sense la baixada de la facturació.3 En el moment que disposem de les dades mensuals desagregades per comunitats autònomes dels espectadors de cinema es podrà estimar l'efecte diferencial a Canàries (que al costat de Ceuta i Melilla no apliquen l'IVA sinó un impost indirecte amb un tipus molt més reduït que no ha variat) amb el de la resta del territori espanyol afectat per la pujada (sota la hipòtesi d'un comportament en el consum de cinema homogeni per a tot el país, qüestió poc probables donat el caràcter turístic de les illes i la seva major taxa d'atur).
Per la seva banda, el sector escènic no va trigar a fer els seus números per demostrar el gran deteriorament sofert amb el gran increment de l'IVA i així poder pressionar al govern perquè derogués la mesura. Així, el març de 2013 dóna a conèixer el dictamen “Impacte de l'augment de l'IVA en el sector de les arts escèniques a Espanya”.4 Responent exclusivament a l'efecte de l'IVA, el descens d'espectadors en el tercer quadrimestre del 2012 s'estima en el 17,5% en volum de públic i del 20,2% en recaptació neta. La resta del descens produït fins arribar a la variació interanual del tercer quadrimestre de 2012 (31,43% en públic i 32,98% en facturació) s'explica motivat per les pròpies tendències sectorials, factors contextuals i l'efecte alarma que genera la percepció d’augment de cost associada a l'anunci de la pujada de l'IVA. En resum, l'augment de l'IVA explicaria el 55,6 % del descens del públic i un 61,4% de la reducció de la recaptació neta produïts en les arts escèniques durant el tercer quadrimestre del 2012.
La majoria de països occidentals disposen de mecanismes indirectes (exempcions,
deduccions o desgravacions fiscals) per afavorir aquelles activitats, béns o
serveis no només culturals, sinó també educatius, sanitaris, socials o
científics considerats d'interès general per al conjunt de la societat. Encara
que poca gent ho sàpiga, en el cas espanyol, l'administració central havia
aportat tradicionalment més recursos a aquest sector via beneficis fiscals que
a través de la despesa pública directe realitzat des de la Secretaria d'Estat
de Cultura (i altres organismes menors). El conjunt de l’aportació
governamental a cultura a Espanya l’any 2011 (últim exercici de que disposem de
dades liquidades de despesa) s’estima en 8.177 milions d’Euros.5 Desgraciadament,
el recentment caiguda de la despesa pública i dels beneficis fiscals ha deixat
la situació sota mínims : entre 2009 i 2013 els beneficis fiscals a la cultura
s'han reduït a un terç i la despesa pública cultural a la meitat.
La reforma aplicada el setembre de 2012 es va carregar el principal benefici fiscal a la cultura, retallada que no només afecta a l'IVA (per ser la més important també ha estat la més mediàtica) sinó que també cauen els beneficis corresponents a l’impost de societats i a l’IRPF, malgrat que en aquest darrer cas com a conseqüència de la recessió.6 El resultat és demolidor: les activitats culturals passen de representar el 3,38% del conjunt de beneficis fiscals atorgats pel fisc espanyol el 2011 a només el 1,55% l'any 2013. Mentre que el 2009 els beneficis fiscals atorgats per l’administració central ascendien a 1.817 milions d'Euros, en el pressupost de 2014 s'estimen en només un terç d'aquell import, 647 milions,7 reducció que evidentment només de forma molt parcial s’explica com a conseqüència de la caiguda del consum provocada per la crisi econòmica.
La reforma aplicada el setembre de 2012 es va carregar el principal benefici fiscal a la cultura, retallada que no només afecta a l'IVA (per ser la més important també ha estat la més mediàtica) sinó que també cauen els beneficis corresponents a l’impost de societats i a l’IRPF, malgrat que en aquest darrer cas com a conseqüència de la recessió.6 El resultat és demolidor: les activitats culturals passen de representar el 3,38% del conjunt de beneficis fiscals atorgats pel fisc espanyol el 2011 a només el 1,55% l'any 2013. Mentre que el 2009 els beneficis fiscals atorgats per l’administració central ascendien a 1.817 milions d'Euros, en el pressupost de 2014 s'estimen en només un terç d'aquell import, 647 milions,7 reducció que evidentment només de forma molt parcial s’explica com a conseqüència de la caiguda del consum provocada per la crisi econòmica.
Aquesta situació ha afilat la imaginació d'alguns promotors d'espectacles amb anècdotes (poc més que això) que van des del donatiu encobert a la venda de pastanagues en lloc de la comercialització formal de l'entrada a un espectacle. No obstant això, no és fàcil escapar-se de la normativa fiscal donat el zel de la inspecció tributària i l'important paper de l'administració pública com a agent significatiu del sector (com a contractista, adquirent de serveis culturals o subvencionador que exigeix estar al dia de les obligacions tributàries i amb la seguretat social). D'altra banda, mentre que alguns operadors han fet una activa campanya mediàtica contra l'augment de l'IVA, altres han preferit una major discreció amb l'objectiu de no alarmar més a un consumidor amb escassa renda disponible (la denúncia reiterada de l'increment tributari no afavoreix justament més demanda). De tota manera, la normativa deixa alguna escletxa a tenir en compte. Segons resolució de la Diputació Foral Biscaia a la consulta tributària d'un particular els espectacles dirigits a públics infantils i juvenils (fins a l'edat de 25 anys) cotitzen a un tipus del 10% en lloc del 21 % de l'IVA, resolució que al seu entendre és aplicable en tot el territori espanyol.8
Un dels problemes estadístics amb què ens enfrontem és que la informació disponible sobre beneficis fiscals és només una estimació. La hisenda pública espanyola publica la previsió en el moment de redactar els pressupostos però després no dóna a conèixer el valor liquidat real dels mateixos. Per aquesta raó només es pot estimar la contrastació entre dades liquidades de despesa pública i els beneficis fiscals pressupostats, tal com es presenta en el gràfic adjunt corresponent a 2011 (últim any amb dades liquidades). En tot cas, el benefici fiscal corresponent a l'IVA de productes culturals duplicava abans del canvi normatiu la despesa directa de l'administració central. Per últim, cal recelar de les dades corresponents a exercicis amb canvis normatius importants a meitat d'any (cas de 2012) ja que la distància entre el que es va pressupostar i els que finalment s'ha recaptat va ser, probablement, molt gran.
 |
| Despesa púbica liquidada i beneficis fiscals pressupostats en cultura a Espanya 2011 (Milions €) |
En síntesi, l'anàlisi d'una política pública s'ha de fer tenint en compte el conjunt de mecanismes d'intervenció governamental. Els beneficis fiscals, pel seu caràcter una mica opac, han estat tradicionalment poc coneguts del gran públic encara que puguin arribar a representar sumes tan importants com les consignades en els pressupostos de despeses. La modificació dels tipus de l'IVA aplicats als diferents sectors culturals ha tingut un enorme efecte sobre un sector especialment maltractat per les reduccions de la despesa pública i la seva major elasticitat-renda de la demanda. I tot això en un sector fonamental per al desenvolupament humà de qualsevol societat i per estar, gràcies a la seva aportació en creativitat i singularitat, en l'arrel de la cadena de valor d'una economia competitiva. El govern espanyol ha prioritzat els efectes recaptadors i el rèdit electoral a curt terme sobre un programa econòmic que prioritzés els sectors que empenyen el país envers un canvi de model productiu i ajudin a sortir de la recessió. Tampoc s'ha tingut prou en compte el retorn fiscal d'una estratègia de foment de l'activitat interna (la cultura és un sector amb escassa fugida de fluxos tributaris cap a l'exterior donat la petita dimensió de les seves empreses i la tipologia de l'ocupació cultural).
La reforma tributària anunciada pel ministre Montoro, a l’espera de
conèixer-ne els detalls, sembla que recuperarà alguns beneficis fiscals per a
la cultura, donat el seu reduït efecte sobre els ingressos públics i la seva transcendència
simbòlica i política. Posats a emprendre una reforma important, seria
convenient avaluar des d’un punt de vista econòmic, social i d’impacte cultural
l’efecte real d’una política d’aquest tipus. Més enllà dels límits imposats per
les directives europees, el ciutadà té dret a conèixer perquè es dóna suport a
uns determinats consums sobre uns altres, o per quina raó i a quines mans van a
parar els beneficis fiscals a la inversió. Malauradament no coneixem l’elasticitat-preu
del consum, ni l’efecte multiplicador d’uns beneficis fiscals sobre els altres
o respecte de la despesa pública directa. Sense aquesta informació és difícil
aconsellar la bondat d’unes mesures més enllà de celebrar qualsevol rebaixa
fiscal per a la cultura. Tanmateix, és una llàstima la poca transparència
existent ja que enlloc de parlar d’interès general acabem escoltant tan sols
els arguments legítims però parcials del diferents sectors afectats. Així,
difícilment es fa política en majúscules al servei d’un objectivable interès
general.
_________________________
1 Veure VAT Rates
Applied in the Member States of the European Union
2 Compareixença de 9 d’octubre de 2013
3 Carlos Prieto (9/12/2013) Hacienda
se forra con el desplome del cine español. El Confidencial.
4 Realitzat per la Consultora ICC, per encàrrec de FAETEDA
(Federación Estatal de Asociaciones de Empresas de Teatro y Danza).
5 Si es els beneficis fiscals pressupostat per aquell any s’haguessin
liquidat efectivament. Per una anàlisi més detallat de la despesa liquidada en
cultura per nivells de govern fins el 2011 pot trobar-se en el post “Presupuestos
públicos en caída libre” o en la base dades estadística de la
Secretaria d’Estat de Cultura Estadística
de Financiación y Gasto Público en Cultura.
6 Una anàlisi més detallada pot llegir-se en el post
“Beneficis fiscals a la cultura a Espanya: IVA, IRPF i IS”.
7 Beneficis fiscals computables a l’administració central
després de descomptar les parts atribuïbles a les Comunitats Autònomes i a les
entitats locals per cessions parcials de IRPF i IVA. Veure Memoria de Beneficios fiscales. Presupuestos generales del Estado,
anys 2009 a 2014.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada