Què en sabem els europeus de l’Àfrica subsahariana més enllà de quatre estereotips? Un dels països situat a la riba nord del golf de Guinea, entre Togo a ponent i Nigèria a llevant, és Benín, el bressol del vodú. Delimitat per unes fronteres que segueixen paral·lels i meridians tallant comunitats culturals fruit de la distribució colonial europea, Benín compta avui amb uns 14 milions d’habitats concentrats fonamentalment a l’estreta franja litoral. Antiga colònia francesa, obté la independència el 1960 però com tants altres països africans aquest moment inicial d’il·lusió el segueix una època políticament molt convulsa que acaba amb un règim marxista-leninista entre 1975 i l’esfondrament del bloc comunista. Passat aquest període s’instal·la un sistema democràtic basat en l’economia de mercat que permet un progressiu millorament de la situació econòmica però on es mantenen moltes de les mancances estructurals que caracteritzen bona part del continent.
Tinc l’oportunitat de viatjar al país dos cops durant l’any 2025 per participar en dos tallers organitzats per la Fundació Marcel Hicter amb recursos de la cooperació internacional de la regió de Brussel·les-Valònia. Els tallers els realitzen a Cotonou, la principal ciutat del país, acollits per l’Agence de Développement des Arts et de la Culture (ADAC). Un primer viatge te lloc al mes de juliol - tres dies intensos però que la mort de la mare obliga a retornar precipitadament -; i el segon durant el mes de desembre. Sis dies abans del meu segon viatge hi ha un intent frustrat de cop d’estat al país, a poques setmanes de les eleccions legislatives i municipals i a escasses mesos de les presidencials. Davant l’indubtable risc que pot implicar viatjar en moments de inestabilitat política dubtem si és prudent anar-hi, però els nostres socis locals ens diuen que la situació és tranquil·la així que decidim llançar-nos a l’aventura. En arribar, pràcticament no es veuen controls anormals de seguretat ni a l’aeroport ni als carrers, fet que ens permet respirar més tranquils. Jo m’esperava un cert nerviosisme entre la població però la gent amb qui parlem no semblen massa preocupats. Evidentment, corren tota mena de rumors, però quan plantejo la meva sospita sobre si ha estat un acte de falsa bandera per legitimar la continuïtat de l’actual grup al poder, els col·legues locals ho atribueixen més a un intent mal preparat per part d’un grup descontent. Tanmateix, en un context regional amb diversos cops d’estat, grups insurgents i alta corrupció, no seria estrany una confluència d’interessos per fer-se amb el control de l’estat.
Cal tenir en compte que malgrat ser un país democràtic força estable, el president Patrice Talon ha exercit un control creixent durant el seu doble mandat (2016-2026), disparant les inversions immobiliàries i en infraestructures viàries per esdevenir una destinació turística i de negocis. Caldrà veure, però, si aquesta inversió és prou productiva i genera la demanda externa esperada per retornar el deute extern que ha generat. No crec que una economia molt centrada en la producció de cotó i oli de palma, i amb un port que perd pes respecte el de Lomé, a la veïna Togo, doni per a tant. En molts països en desenvolupament, la corrupció sistèmica en tota l’escala social acaba per no fer-los competitius malgrat pagar uns salaris escassos.
El contrast és enorme entre el desenvolupament dels barris benestants de Cotonou, amb força cotxes i habitatges de luxe, i les condicions de vida i les infraestructures de la resta del país. I tot això, en una regió cada cop més convulsa, amb bandidatges i cops d’estats promoguts per grups armats interessats en l’explotació intensiva dels recursos naturals. A la situació de la veïna Nigèria, amb un fort desenvolupament econòmic però nivells d’inseguretat enormes en ciutats com Lagos, cal sumar-hi les incursions de grups armats que ataquen puntualment guarnicions militars i turistes a la frontera nord de Benín des de Níger o Burkina Faso. Aquest fet ha reduït dràsticament les visites turístiques als fantàstics parcs nacionals de la zona. No és estrany, doncs, que la cooperació de la Unió Europea (no només francesa) se centri de forma creixent en defensa. Mentre esmorzo en un Ibis força deslluït, però que es beneficia dels serveis del veí Novotel, sento parlar en castellà darrera meu; em giro i son militars espanyols amb la bandereta de la Unió Europea a la camisa. Per Europa l’estabilitat de Benín és important per aturar la dinàmica d’expansió dels grups insurrectes, clarament mafiosos, cada cop més presents en total la regió del Sahel, sovint amb el suport de Rússia.
Des d’un punt de vista professional, aquesta experiència representa no només una oportunitat per conèixer de la ma dels seus gestors culturals una regió desconeguda sinó que també és tot un repte professional. A més d’impartir durant dos dies sessions sobre governança i cooperació cultural sense conèixer quasi la idiosincràsia del país, però intentant no donar una visió eurocèntrica, presentem una adaptació a la realitat subsahariana d’un joc de simulació sobre com gestionar un projecte de cooperació internacional dissenyat originalment per a la realitat europea. Gràcies a l’assessorament de Mahamoudou Nacanabo de Burkina Fasso, Nicolas-Ettiene Sohou i Jean-Luc Gbati Sonhaye de Togo, juntament amb Fréderic Jacquemin i Serena Pacchiani de la Fundació Hicter, adaptem el joc (el nom i perfil dels directors dels socis del projecte, així com les ciutats on tenen lloc els respectius festivals i l’oferta d’espectacles que hauran de triar) al context cultural de Benín. El resultat és espectacular i molt interessant, tant durant la dinàmica del joc com en la reflexió posterior.
Aquesta experiència em permet observar les similituds i diferències en la manera d’interactuar entre Europa i l’Africa Occidental. Les estratègies, motivacions i reaccions dels éssers humans són molt semblants arreu. El que canvia són els valors dominants i com influeixen en les interaccions i les relacions de poder. La societat beninesa està molt habituada a gestionar la interculturalitat ja que conviuen pacíficament practicants de diferents religions, membres d’una gran varietat de clans i parlants de diversos idiomes. Malgrat la utilització del francès per part de tothom (és la llengua de l’administració i de l’ensenyament secundari i superior) les diferències persisteixen, fet que implica un aprenentatge per superar malentesos i prejudicis. En aquest sentit estan més preparats que altres pobles per a cooperar en un entorn intercultural. Al mateix temps, han de saber gestionar la tensió entre tradició i modernitat i els valors que respectivament impliquen.
Amb independència de la religió de cadascú, les famílies pertanyen a un clan tradicional sota la protecció d’una o diverses divinitats animals, animals sagrats que no poden menjar. Pots trobar-te, doncs, musulmans que potser menjaran porc o beuran alcohol, però que sota cap concepte menjaran el tòtem del clan. Al casar-se la dona s’integra al clan de l’home, ja que passa a viure a la comunitat d’ell, i els tòtems es transmeten per via paterna. Malgrat que és comú tenir noms cristians o una referència al dia propi del naixement – he conegut un Janvier (“gener”), l’extraordinari director del Centre Culturel de Rencontre International Jonh Smith a Ouidah –, quan un es presenta davant de la divinitat ha d’usar el nom tradicional per tal de ser alliberat dels mals esperits. El benestar de la família depèn del respecte a la tradició i als ancestres.
Un altre cas emblemàtic d’hibridació de racionalitats es replica a nivell administratiu, on els reis dels diversos clans (els caps de les antigues famílies regnants anteriors a la colonització) exerceixen una autoritat moral, mantenen les regles de convivència i representen a la comunitat. Així doncs, per realitzar qualsevol activitat pública, a més dels permisos administratius establerts per la República, cal el beneplàcit del Rei, així com del xaman de l’aigua si no vols patir un aiguat. Cal, doncs, preveure regals i entrar en una lògica de favors. Per reforçar aquest vincle, el Parlament ha aprovat recentment una llei que reconeix l’autoritat de 26 reis i d’una vuitantena de caps de clan com a part d’una estratègia clientelar amb els poders tradicionals. En paral·lel, l’actual govern reforça alguns mites nacionals construint en llocs cèntrics grans monuments dedicades a grans reis o a les amazones del regne de Dahomey (una escultura de 30 metres d’alçada). Sovint en contradicció amb el discurs antiesclavista ja que la majoria d’aquests personatges foren claus en el tràfic d’esclaus. Com em comenten els meus col·legues, aquest és un tema tabú. Públicament es posa tot l’accent en el terrible tràfic d’esclaus impulsat pels europeus, reconstruint la monumental porta del no retorn o atorgant la nacionalitat beninesa als seus descendents, però s’amaga la col·laboració necessària dels propis africans en la captura i venda dels esclaus.
Quan algú extern va a viure en un territori aliè a la seva comunitat original, cal presentar-se al cap del clan que l’acull i ajuda, però sempre serà considerat un estrany, en certa manera un estranger al clan. En el grup del seminari del mes de juliol hi havia tres participants procedents d’una mateixa zona, dos d’ells togats amb una espècie de barretina amb l’ala de costat i vestits amb teixits tradicionals fets a ma; el tercer vestia una túnica molt acolorida força comuna a Cotonou. Aquest darrer era un nouvingut a la zona, mentre que altres dos pertanyien a la comunitat, un antic clan guerrer que cavalca amb cavalls aràbics. El que porta la barretina plegada cap endavant resultat que ha estat designat pel Rei del clan com un dels seus possibles successors. M’ensenya orgullosament amb el mòbil un vídeo d’una celebració important de la seva comunitat amb trompetes i timbals cerimonials, aquests darrers fets amb pell humana. Quan li demano sorprès perquè quasi no hi ha gent gaudint de la cerimònia, ell em respon que estan restringides a grups d’iniciats. Està clar que venim de dos mons diferents! Per a mi el més paradoxal és la gran proximitat quan debatem a l’aula, i les enormes diferencies culturals que subsisteixen quan aprofundim en els sostrats identitaris.
Com en moltes altres cultures els colors tenen un significat simbòlic important. Per exemple, el color blanc d’un fulard o vestit significa puresa, d’igual manera que anar descalç amb els peus pintats de blanc significa que acabes de participar en una cerimònia vudú de purificació. Una altra particularitat són les escarificacions que indiquen l’herència tribal d’una persona. Durant les cerimònies d’iniciació es marca la cara amb els símbols del tòtem de cadascú. Així, un dels participants al curs m’explica que les escarificacions de la seva cara representen a la serp pitó, tòtem del seu clan. Al costat d’aquests elements per a mi tan exòtics, veig replicar alguns hàbits socials. Una de les participants al seminari, secretaria general d’un municipi, ve cada dia amb un conjunt de joies d’or diferent, mostra de la seva alta posició social i econòmica. Altres participants mostren el seu nivell socioeconòmic exhibint roba i barrets diferents cada dia, mentre que els més humils porten durant tota la setmana del curs la mateixa roba. Està clar que les diferencies socials s’expressen aquí i allà de manera ben similar.
La majoria de les persones amb qui parlo viu la hibridació entre tradició i modernitat amb tota naturalitat. Al carrer veus gent vestida en estils molt diversos: funcionaris i alts càrrecs amb vestits i sabates formals a l’Occidental, molts homes amb vestits de colors i dibuixos cridaners, treballadors i escolars amb el seu respectiu uniforme, joves i vells amb samarretes d’equips de futbol i pantalons de xandall, dones amb vestits llargs tradicionals ... Un fet que sorprèn es la despreocupació amb que es descalcen en un acte oficial o a classe, no només perquè molts van amb sandàlies de cuir o plàstic fàcils de treure, sinó perquè no ho consideren indecorós i privilegien la comoditat. Al mercat o en els barris populars no és estrany veure una dona donant de mamar o un nen petit tot nu. La transició entre la ciutat i el camp és poc clara potser degut a que la zona litoral està entrecreuada per llacunes i maresmes. Així al voltant d’una carretera hi ha un enfilall de barraques on tant es ven, com es treballa i es viu, enmig de vegetació i brutícia. Més enllà, una xarxa intricada de carrers d’argila rogenca, plens de sots i fang impracticable quan plou, permet arribar a barriades plenes de vida amb dones cuinant o venent quatre coses, nens jugant a futbol, homes xerrant i nenes ajudant a ses mares. Al mig d’una d’aquestes barriades semirurals, Léobard Bognon, un dels participants del curs ha muntat un centre cultural, amb un petit bar-restaurant, una biblioteca i una residència per artistes. Un dels serveis a la comunitat consisteix és un abonament molt barat a internet. Allí xerro amb un nen que està usant la intel·ligència artificial per respondre un exercici de matemàtiques, amb un jove acabat de contractar ple d’il·lusions i esperances, i una noia amb molt talent. Més enllà de les desigualtats, Àfrica és plena d’energia, joventut i entusiasme.
Un altre dels elements que caracteritzen qualsevol cultura és el gastronòmic, fet estretament lligat als productes originaris de cada territori. Així, a la costa mengen molt més peix i a l’interior aquest es substitueix per carn. El peix a la brasa, fregit o al vapor -sovint d’aigua dolça ja que és més barat que el de mar- te’l serveixen acompanyat de salses relativament picants. Pel que fa a la carn, sovint son trossos amb més os i pell que tall. Com diuen ells aquí dels animals es menja tot. Els acompanyaments més freqüents són arròs, mandioca o uns flams, que a mi em semblen força fats, fets amb blat de moro roig o sèmola acompanyats de salsa de tomàtec. Com a beguda, més enllà d’una cervesa local força suau - La Béninoise - i d’alguna marca internacional, és freqüent oferir-te sucs de pinya, síndria i gingebre. Malauradament no viatjo en època de mango i per tant no gaudeixo d’aquesta fruita tropical tan bona, però si de pinyes petites i molt dolces i bananes!
Les relacions de poder són més explícites que a casa nostra, en especial entre homes i dones, o entre directius i empleats. Fa mal veure com una dona molt preparada ha d’acceptar servir a homes arrogants, o com cal acceptar acudits masclistes o homòfobs (i com les dones o els gais callen mentre els mascles alfa riuen mig inconscients de l’efecte que tenen en altres persones). Així eren les coses a casa nostra no fa tantes dècades! Les persones amb posicions de poder respecten poc als altres: intervenen quan volen sense respectar els torns de paraules o es posen a menjar sense esperar que tothom hi sigui. De vegades semblen criatures. Això te una part positiva, ja que un grup d’adults pot posar-se a jugar o a riure de forma cridanera sense que els sembli indecorós; però també a burlar-se els uns dels altres maliciosament però amb total espontaneïtat. Ara be, quan arriba l’hora de menjar, mengen tots com si s’acabés el món.
El contrast entre els barris benestants, les noves zones en desenvolupament i la major part de la ciutat i del país és enorme. Per un cantó, les avingudes de la zona de les ambaixades i els ministeris de Cotonou, protegides d’una seguretat que no sembla gaire eficient, i amb tot de jardiners i vigilants tenint-ne cura a tothora. Per l’altre, les zones amb infraestructures en construcció, avui un caos urbanístic però alhora una promesa de millora clara que dona feina a molta gent. Tanmateix, no estan clares algunes intervencions, com la nova carretera litoral esplèndidament il·luminada sense que a mitja nit hi hagi ningú. Finalment, la pràctica totalitat del país, des dels barris populars de Cotonou o Porto Novo a les ciutats mitjanes i les zones rurals, deixades de la ma de Déu. El temps necessari per recórrer uns pocs quilòmetres s’eternitza en carrers i carreteres de terra plenes de sots, amb motos i cotxes atrotinats conduint anàrquicament, dones venent o cuinant al carrer, barraques i locals comercial lluny del que nosaltres considerem un mínim confort, i tot ple de nens i d’una humanitat acolorida, aparentment ben alimentada i feliç.
Dues qüestions entrellaçades preocupants són: l’escassa sensibilitat de les elits amb el producte local, i la distància entre el marc normatiu i la realitat social, per exemple en la salvaguarda del patrimoni cultural i natural. Al supermercat Erovan, un dels més grans i elitistes de Cotonou, quasi tot és d’importació amb un apartat de productes locals ridícul. En contrast, al gran mercat Dantokpa es pot trobar de tot enmig d’un caos de carrerons, vida, pudors i brutícia.
Pel que respecte a la preservació del patrimoni, malgrat les normatives proteccionistes existents, manca no només inspecció, sinó també molta més inversió, mediació i sensibilització ciutadana. A Porto-Novo, la capital política del país, visito l’antic palau reial i observo des de fora diverses cases colonials, temples vudú i l’antiga mesquita d’estil afrobrasilé. Al palau, el guia ens explica la història i la funció de les diverses estàncies, però no hi ha mobles ni explicació contextual. Al patí, més enllà d’un parell d’escultures en guix de personatges tradicionals, el més interessant són un parell d’artesans que davant la inexistència de turistes d’un dissabte per la tarda treballen un amb una màquina de teixir feta per ell mateix i l’altre polint fusta. L’antiga mesquita de la ciutat, preciosa però en força mal estat, l’utilitzen només les dones ja que la construïda al costat, força impersonal i lletja, és d’ús exclusiu dels homes. Estan construint un nou gran museu dedicat al vudú, una peça més de l’estratègia per atreure turistes.
Un lloc obligat per un turista és el mercat artesanal de Cotonou, molt gran i ben endreçat. Allí pots comprar artesania nacional així com de molts països de la regió. M’expliquen que intercanvien productes amb comerciants d’altres llocs per ampliar l’oferta a disposició. Predominen les talles de fusta d’animals i les màscares (i com que quan hi vaig és època nadalenca, també pessebres). Abunden també tot tipus de tèxtils, productes fets amb vímec o altres fibres vegetals, així com una gran varietat de bijuteria. La tàctica per vendre és senzilla: volen que entris dins la botiga per ensenyar-te més productes i tenir una relació d’intimat -que no deixa de ser un cert xantatge emocional amb el potencial client- per tal d’iniciar el joc del regateig. D’entrada et diuen que és la seva primera venda del dia i que per aquest motiu et faran un preu molt especial. Evidentment acabes comprant ja que per nosaltres tot és molt barat, malgrat que sovint quan arribes a casa dubtes de si ho acabaràs usant. Alguns objectes són o semblen antics. Et diuen que ho han aconseguit en viatges a l’interior del país, i que és una antiguitat de molt valor tot traient-la d’una caixa mig amagada. Es possible que sigui simplement un objecte acabat envellit per entabanar els turistes. Però també és possible que sigui una veritable antiguitat que en teoria no és pot exportar.
Davant la deficient implementació de polítiques governamentals moltes iniciatives neixen de la passió i compromís d’individualitats potents. Així, sorprèn gratament el compromís social de molts agents culturals, disposats a posar recursos propis per tal de tirar endavant projectes de desenvolupament cultural en comunitats deprimides. Hi ha gent jove amb una energia, una excel·lent formació i uns valors compromesos amb la millora d’oportunitats de les respectives comunitats.
No voldria acabar aquesta text sense expressar que em sento força content amb les oportunitats posades a l’abast per part de la cooperació cultural europea en l’Àfrica Occidental. Soc conscient de les mancances i hipocresies amb la qual els nostres governs actuen, però en un moment de reducció dels recursos disponibles, amb la retirada tràgica de US Aid i del canvi de prioritats polítiques a Europa, cal defensar la bona feina realitzada pels professionals - la majoria d’ells africans - acompanyant els agents més dinàmics i compromesos així com impulsant valors clau lligats a una cultura organitzativa més transparent, menys corrupta i alhora més sostenible.
