A Mariona Agustí Badia, en la diada del seu centenari

No és fàcil resumir la vida d’una centenària vital, el pal de paller d’una gran família d’artistes i treballadors incansables. Ha gaudit d’un llarg matrimoni, criat 6 fills i te 12 nets i 14 besnets, avui presents en aquesta diada.

Neix un 17 de maig al carrer de Margenat, a Sarrià, diada de Sant Pasqual Bailon (patró del qual n’està molt orgullosa), filla d’un contractista d’obres -Ricard Agustí Monsech- i d’una cantant famosa -Conxita Badia Millàs-. En aquella època era comú canviar sovint de casa, així que al cap de poc la família es trasllada al carrer d’Aribau, no lluny de l’escola Blanquerna. La casa és un brogit d’amics de la mare que venen a fer música després dels concerts. I els passadissos del Palau de la Música són una pista per córrer amb l’Abel i l’Albert Gassol. També hi ha temps per a gestes memorables, com seure a la falda del president Macià al Palau de la Generalitat!

Els estius els passen a Sant Salvador, davant del mar. Quan encara avui li demanes on vol anar els ulls li brillen al respondre’t sense dubtar: a Sant Salvador! Allí, mentre la mare fa música amb en Pau Casals, ella tragina i es fa amiga de tothom. Va a buscar la llet i el Mestre l’hi envia petonets, fa foguerons a la sorra per coure la morralla que li regalen els pescadors, aprèn de l’àvia Conxita Millàs, hereva d’una nissaga de comadrones, dites i conjurs que encara avui repetim en dies de tempesta: "Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu!".

L’estiu en què neix la Carmen, la Poldi i en Robert Gerhard s’enduen les dues filles grans a Bigues i Riells, on ell compon les 6 cançons catalanes, una d’elles dedicada a la Mariona. L’estiu del 35 després de la mort de l’àvia Millàs els Viñas se’ls enduen a Moià. I en el llistat de pobles catalans no pot faltar Sant Pol, ja que hi té casa la tieta Lola: allí hi aniran sovint, hi passarà el llarg estiu del 36 i acabaran fent-se una casa.

Però arriba la guerra. La torre del carrer de Saragossa queda massa aïllada i els Clausells els conviden a mudar-se al pis de sobre de casa seva, al carrer Verdi. L’endemà de la vetllada d’inauguració, maten en Manuel Clausells i decideixen marxar a Paris seguint els passos d’en Gassol i de tants altres amics. En pocs dies la nena d’onze anys es fa gran. Viuen en una pensió i ella s’encarrega de tot quan la mare és per Europa fent concerts: fa encàrrecs, aprèn a cosir amb l’Ina Viñas i la Moncha Sert, i es mou sola en metro per un París ple d’exiliats catalans. D’aquesta època conservem un ric anecdotari que inclou els mitjons d’en Josep Carner, el senyor del nas gros que els diu “passin, passin senyoretes”, o tirar-se sobre el llit d’en Federicu Mompou amb el gos de la dispesa.

Però, per posar ordre al francès macarrònic el curs següent l’envien al College Feminin de Bouffémont, un internat per a nenes riques on gràcies a la intervenció d’en Cortot les accepten sense pagar. Allí compartirà habitació amb la Ivonne, filla d’una rica família jueva romanesa. Dos anys més tard es retrobaran a Buenos Aires, i en aquella casa aprendrà a cuinar magistralment.

Amb la guerra europea a punt d’esclatar, aprofiten un contracte per a fer concerts al Brasil per creuar el “charco”. A bord del Florida surten de Marsella, passen per davant d’una fosca Barcelona en guerra i s’aturen a Lisboa, Casablanca i Dakar. El vaixell és un microcosmos d’europeus que fugen cap Amèrica. Allí s’aprèn de tot, fins i tot a comptar en hongarès: egy, kettő, három, négy, öt, hat, hét. Finalment, després d’alguns mareigs (des de llavors que quan navega l’acompanya la biodramina) arriben a Rio de Janeiro on els espera el pare. A Sao Paulo s’allotgen a Jardins d’America. Però al cap d’un any, quan tot just s’havia après el nombre d’estats brasilenys (sembla que ja no servien el dels departaments francesos) la família es trasllada a Buenos Aires, la capital artística de Sud-Amèrica. Allí, s’instal·len al carrer Maure, al barri de Belgrano a prop de l’escola de les Esclaves. A l’escola torna a cursar geografia, però ara toca aprendre’s les províncies argentines (a l’examen l’encerta -tinc 14 anys, doncs 14 províncies!).

Com que és bona estudiant, acabat el batxillerat decideix començar arquitectura. L’ambient a la facultat és enrerit, ja que els nois no volen relacionar-se amb les poques noies que fan la carrera. Finalment ho entén, resulta que ella és l’única noia no jueva i les famílies de l’elit porteña no volen casoris amb jueus! (som als anys 40 i a l’Argentina mana un govern proper a l’Eix!). Sort de la colònia catalana: els Mur, les Valls o les Arguimbau. I de personalitats com en Cambó, en Pena, els músics argentins i tants refugiats de la guerra a Europa. A l’estiu van a la Sierra de Córdoba, a prop d’Alta Gracia on viu Manuel de Falla amb l’objectiu de saber si la mosca és “la misma que anteayer”.

Acabada la guerra mundial, la família decideix tornar a l’enyorada Catalunya, on no li convaliden els estudis fets a l’estranger! Però al cap de poc, coincideix amb un antic condeixeble de Blanquerna que estudia arquitectura: en Jordi Bonet.

La mare ha estat invitada a can Bonet per a que canti les cançons d’en Narcís. Allí els comenten que s’acaben de fer una casa a Mallorca, i la Xita, insistent, aconsegueix que els invitin a passar-hi uns dies. Sobre la proa de vaixell, una roca emblemàtica d’Es Pedrís, tal quadre wagnerià, en Jordi es declara a la Mariona. Després d’un festeig entre Barcelona, La Molina i Perpinyà es casen a Sant Just i Pastor. I seguint la dita “Si vols estar ben casat, porta la dona a Montserrat”, amb els Vilanova pugen a la muntanya santa a fer exercicis espirituals. Quants vespres han resat plegats la Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat d’en Torras i Bages! I setanta anys després tornaran a pujar a Montserrat a celebrar les noces de platí amb els monjos i les estimades benetes.

Però mentre en Jordi dissenya cases, dirigeix l’escoltisme, va a Roma a veure bisbes i cardenals, puja muntanyes, esquia, arregla esglésies, fa de director general del patrimoni, dirigeix les obres de la Sagrada Família o està a les juntes d’Òmnium, l’Orfeó Català, el CEC, Arts Sacra, les editorials Estela i Laia, i als patronats d’unes quantes fundacions, la Mariona educa els fills i organitza una intendència eficient.

• Mariona: va be si avui venen a dinar 3 convidats? Recorda, divendres venen a sopar els de la Cantonada.

• Mariona: pujant a la Molina passarem a fer visita d’obres per l’Ametlla, Castellterçol, Centelles, Vidrà i per diverses cases de la Cerdanya. Podem entretenir els nens amb contes i cançons!

• Mariona: ves tu al juliol amb els nens a la Molina  i jo amb en Paco Agustí i en Toni Rovira pujarem el dissabte al vespre. I a l’agost a Llucalcari, amb el pare només podrem venir les dues setmanes que tenen vacances els paletes, de Sant Llorenç a Sant Bernat; emporta’t el cotxe en avió o vaixell i digues als d’Hispano-Americana que agafin els bitllets ...

• Mariona: per Sant Jordi, a més de la família, la Cantonada, els de la Colla, els de Blanquerna o els companys d’esquí i excursions, també podríem convidar als de l’Acadèmia i de l’escoltisme. Demana a Can Sitjar si hi ha pèsols i maduixes per a tothom!

Sort de la Rita i la Susanna, les estimades Fräulein suïsses, i de l’Auris, l’Eugènia, el Gildo i la Pepita, la Bernarda, l’Assumpta i tantes més ... I ara, de la Maria Àngels, la Carmen i la Victoria. Moltes gràcies!!!

Però no us penseu que li requi viure al costat d’un home que no para i que arriba sempre a l’últim minut. Com ella diu: he estat molt feliç fent costat a dues persones extraordinàries, la meva mare i el meu marit! I educant els fills tot obrint la casa a la família i als amics!

Una de les moltes coses de les quals tota la família hem gaudit és de les seves arts culinàries. De la mare aprèn la cuina senzilla, popular; de casa els sogres el repertori burgès més elaborat; de les estades a París i a l’Argentina una cuina més internacional; de les Fräulein la pastisseria germànica ... Al seu costat nosaltres hem après a menjar de tot i a llepar-nos els dits tot cuinant!

També ha sabut educar i acomboiar els fills. A la Molina, quan estàvem escampats collint maduixes, blauberens o gerds, al crit de Iuhu! reunia tot l’estol.

Quan ja te els fills encarrilats, decideix fer-se catequista, ja que no l’ha abandonat el cuquet de mestre iniciat de retorn de l’Argentina a l’internat de La Molina. Més endavant farà de secretària de la Montserrat a la Clínica Corachan, o ordenarà tots els documents de la mare amb el suport de la Mercè Rubió i la Rosa Mur, per deixar-ho ben dipositat a la Biblioteca de Catalunya.

Així doncs, els 100 anys han passat ràpid transitant per 18 cases diferents: carrer de Margenat, carrer d’Aribau, Begues i Riells, Sant Salvador, carrer de Saragossa, Moià, Sant Pol, carrer Verdi, París, Bouffémont, Jardins d’America a Sao Paulo, els carrers Maure i Melo a Buenos Aires, passeig de Sant Gervasi, carrer de Santaló, carrer de Vallmajor, Llucalcari o La Molina.

L’asma (gràcies Ventolin!) o els problemes de cor no l’han aturat!

Cal tenir en compte, però, que a la nostra família celebrar els aniversaris -així com les onomàstiques- ha estat sempre molt important. Les cròniques ens expliquen que a la festa dels seus 11 anys, en Clausells l’obsequià amb “11 roses i 11 pastissets del Forn de Sant Jaume, amb cireretes i natilla, que feien bastant bonic!!” Així, doncs, els nets han fet pastissos per tal de celebrar els 100 anys de l’àvia Mariona. Moltes felicitats!!

Barcelona, 17 de maig de 2025